abcd xavier farré

Li agradava, sobretot, el canvi, la transformació constant; les mil vicissituds a què estava sotmès l'univers. Tot canviava, i tot i així la natura romania. Res no era igual i tot seguia essent el mateix. Com més s'observa la natura, més difícil resulta descriure-la, va pensar; el llenguatge hauria d'ampliar-se i matisar-se per poder expressar totes les sensacions que la contemplació desperta. Cap llenguatge és capaç de donar a conèixer la bellesa, el moviment i la varietat; la multiplicitat de canvis que es succeeixen davant de la mirada atònita. Potser el llenguatge de la poesia va sorgir de la necessitat d'expressar aquesta experiència i les sensacions i els sentiments que el seu efecte desperta en la imaginació. Les metàfores, les analogies, les metonímies i trops devien sorgir de la necessitat de violentar el llenguatge per obligar-lo a anomenar el que la seva limitada disposició li impedeix de mostrar.                       ...

“Mai no en podrem fer res, d'aquesta fusta”, li va dir un dia, assenyalant una pila de fustes acabades de serrar; “només serveix per fer foc. Ni un escuradents podríem fer, amb aquest fustot, ¿I saps per què? Doncs perquè aquesta fusta ha estat tallada abans que s'oblidés que era arbre i sempre voldrà tornar al seu estat natural.” Les paraules del fuster el varen fer pensar molt temps. ¿Quan era que un organisme natural oblidava el seu origen? ¿Era possible oblidar-lo, encara que un se n'allunyés i el traís? Mai, pensava, no podia oblidar-lo; perquè potser la memòria de l'origen no era un record, sinó un principi original que podia donar sentit a tot, de tan arrelat i fonamental com era.                                                                    Antoni Marí, Enstpringen , Barcelona, ed. 62, 2000.