abcd xavier farré

  Ahir es va n entregar els premis de literatura de la ciutat de Gdynia , un dels més importants de Polònia. Recordem que els premis a Polònia, com ja he esmentat més d’un cop en aquest blog, són a obra publicada. Ningú no dona cap mena d’importància als premis que s’atorguen en un concurs sense publicació prèvia. No només això, estan molt mal vistos i són tan sols per als aficionats. Per a la majoria de concursos literaris que es tenen en compte a Polònia, amb força antelació es coneix el jurat, i es fa una prèvia selecció d’entre cinc i set obres (en funció del premi) que són les que passen a la final. Els dies abans de donar el veredicte final, tots els autors nominats tenen trobades i lectures amb els lectors, es fa promoció dels llibres i es fan debats. I ja en el moment de donar el premi, així com també després, el jurat exposa una justificació de la seva tria, quins són els motius que han fet que hagin donat el premi a una obra determinada. I el dia següent, hi ha una una a...

Des que vaig arribar a Polònia enguany per començar el curs, no he comentat res sobre les novetats editorials. Tenia massa coses a la vegada. I també m’estava recuperant de l’esforç (i també inoblidable experiència) que havia suposat traduir durant dos mesos i mig Krystian Lupa, el director de teatre. Després, arribo a Cracòvia, i em trobo de cop i volta amb el curs editorial ja iniciat i amb una allau d’entrada. Feia temps que no veia un esclat de publicacions de poesia de tanta qualitat en tan poc temps. Només cal dir que grans noms de la generació dels autors entre 40-50 anys treuen llibre nou, Micha ł Sobol, Tomasz Różycki (amb 99 poemes!) o Dariusz Suska. Aquest darrer poeta segueix amb el seu tema principal, la mort, en el seu llibre Una vida atuïda de sobte.  Però ara, aquesta mort adopta moltes altres cares, passa també a configurar el record, la pèrdua, i no és ja tan sols aquesta atracció fatídica, o la visió quasi innocent des del punt de vista d’una nena (com en ...

OBJECTE XII Qui fa penitència aquí? No pas jo. Qui té uns petris ulls de fred cobalt? A la tomba de qui descendeix la llum per la mel de l'alabastre? Són els primers que propagaren a la península la nostra santa fe: Gal·la Placídia, Cèsar i l'emperadriu Teodora, als quals s'acosta un seguici amb presents. Mentre, en seguir sent una terra plana, uns joves van en bicicleta pel llis asfalt entre el centre i el mausoleu, sempre en moviment, tan sols per deixar enrere els emprenyadors mosquits. També jo, amb el mapa al cap vaig en aquella direcció, hieràtic, sempre enmig i sense un punt de referència, sense saber si m'hi apropo o si tan sols confonc les cames.

Arribem als dos darrers poemes que clouen el cicle "Col·lecció" de Michał Sobol. Després, el lector, amb l'ajut de les etiquetes, pot tornar de cap i de nou a llegir-lo tot en l'ordre que ha establert el seu autor. OBJECTE XI Ja al principi considerava aquesta ciutat en decadència particularment predestinada i el pas orbital de l'autopista en columnes de ciment per sobre d'antigues construccions hi ha tingut força a veure. Perquè si un ciutadà d'aquesta ciutat, fill d'un simple teixidor, va descobrir un cop el Nou Món, això es podria repetir en qualsevol moment. D'acord, a banda del gran quadre de Rubens al retaule en què presenta aquest tall únic, realitzat un sol cop, com és la circumcisió, aquí no hi ha gaire cosa a veure. Però l'un i l'altre, que tracen un arc com la tonsura en el crani d'un monjo, són potser aquest exercici pacient en... el primer pas cap a...

OBJECTE X En aquest lloc un es pot ocupar de la història, buscant a la guia de telèfons cognoms que li sonin familiars o al moll, transformat en un passeig marítim, sentir que ara ja s'és, segur, en el bocí més allunyat a l'oest de la monarquia, i que també aquí, no tan sols a Troia o a Dublín, pot començar la travessa d'Ulisses, llegeixi's del mestre pedrer de Sanok, Walenty Sroka, que va intentar introduir algun ordre en aquesta ciutat italiana tan estreta no feia gaire, amb una tossuderia de pagès tan autèntica que quan les sirenes anuncien la sortida del darrer vapor ell colpeja l'empedrat tort amb un martell i no sent res.

OBJECTE IX Encara se sent com tremola la terra, com el Vesuvi escup sobre Pompeia i tots corren buscant aixopluc, com els nens, al carrer, sota el que en aquest instant és un disc de llautó del firmament, sota un mur de pedra o una figuera d'on fins i tot s'han escapat les fulles com ocells, literalment, com els nens comprovem si aquest motlle fos és un cos autèntic d'una barreja de sang, suor i músculs o tan sols una pluja de calç i cendra apagada, com nens nosaltres i ells, que oblidaren què és la pols còsmica i de quines proporcions de foc i de matèria va parlar a la classe de física el mestre del poble i un sacerdot embogit esgaripant que hi ha una sola vil·la on és possible refugiar-se.

Seguim amb el cicle de Michał Sobol. OBJECTE VIII Una associació amb la pera bergamota i la pregunta obsessiva, que em volta com un avió sobre els camps en les valls dels Alps, de si al Duce li agradaven les peres. En un dilluns festiu, quan els museus al turó estan tancats i forrellats i el diletant elegit de les muses (que aquest dia tenen esbarjo) pot passejar tranquil·lament, sense cap pla, ell sol, per les amples avingudes travessades per la corcadura dels barris antics especialment destinades a la desfilada de columnes de milers de persones menjant peres i amb la mirada fixa en el cabdill, i respirar amb alleujament, molt més segur aquí que en els foscos carrerons on haurà d'entrar.

OBJECTE VII Tan sols la curvatura no necessita raó de ser, com una cosa persistent que segueix la plomada o embogeix quan tot al voltant cau en ruïnes, lluita per un angle recte de les dues últimes bigues que s'han salvat. L'espessa herba embullada que la pluja freqüent d'aquí rega, on en una clariana del bosc els turistes cansats posen les seves tovalloles, explica a la perfecció aquesta torre. Un nus podrit en un arbre mort ha permès un picot fer-hi un forat, una roca esmicolada al desert un fong una penya calcària al juràssic seran d'aquí x anys per a algú semblant a mi com aquest tronc marmori, excavat pel corc del temps, emblanquit al sol, no despertarà gaire admiració.

Una traducció sempre representa una tria, una tria d'interpretacions, de paraules. I moltes vegades és difícil saber si són les més adequades, si aquestes tries no plantegen uns problemes encara més grans. Per altra banda, el lloc on es publiquen les traduccions també juga un paper important. En el cas del blog, em puc permetre fer alguns esclariments que reduiria en cas que els poemes es publiquessin en forma de llibre, o faria tots els possibles per evitar haver d'explicar qualsevol cosa. En el poema Objecte VI de Michal Sobol es plantegen dos problemes. El primer no caldria ni explicar-lo, qualsevol lector se'n pot adonar en una primera lectura. És la dificultat de mantenir les oracions que es van succeint a partir del tercer vers. Aquí, la sintaxi té un paper cabdal. Moltes vegades, la traducció no és res més que un ús determinat de la sintaxi, com la literatura, és clar. L'altre problema ja necessita una certa explicació. Fa referència al penúltim vers. Apareix...

Acabo de saber que el cicle de poemes "Col·lecció" on hi ha els diferents Objectes que ens convida a visitar Michał Sobol ja ha aparegut a la revista Twórczość (Creació) i que aviat apareixerà en el darrer volum del poeta, cap a finals de juny. Així que la versió catalana va apareixent en el mateix moment que arriba l'original al públic polonès. OBJECTE V Aquí no només a mi m'han intentat robar, hi he entès què sent una dona quan aquell sac de músculs i mà peluda de boxador m'ha rebut en nom de la ciutat enfonsada en la brossa, i amb l'altra mà obria la cremallera buscant alguna cosa inexistent en la cartera penjant del cinturó. La proximitat del volcà explica la tirada a les escapades temporals i la despreocupació de què vindrà després quan bosses plenes de brossa s'inflaran d'un aire més lleuger que el gas i taparan el cel. Mentrestant, en aquests temps que el poeta diu que són els més importants, unes joves prostitutes que intenten...

En aquest poema que segueix el cicle de Michał Sobol la dificultat principal rau en mantenir aquesta frase tan allargassada que quan comença ja no es detura fins al final, com si fos un pensament serpentejat. OBJECTE IV Aquesta saviesa del corredor de llarga distància. Amuntegada als soterranis mitja humanitat condemnada, enfonsada en el gel, la resta instal·lada més o menys en idèntiques proporcions en regions més ben escalfades. I en un espai de centenars de pàgines impreses cap escletxa, cap ocasió de llençar un ràpid i efectiu pensament, sols imatges, com si fos més real i treballat en cada detall els ecos petris del que en la superfície està ple d'un polsim rosat de les muntanyes erosionades que cau a la ciutat quan amb el temps que ens queda per marxar a penes podem veure a la cantonada d'un edifici convertit en museu una placa encastada amb la inscripció que aquí va viure Dante.

  Potser és perquè els poemes tenen lloc a Itàlia, o potser per la construcció o per les imatges que aquest cicle de poemes de Michał Sobol em fa pensar en Joseph Brodsky. O més aviat, en el Brodsky que també conec a través de les versions poloneses, excel·lents. Han format aquest mosaic de diverses versions de què sorgeix la figura del gran poeta rus. Que és, de fet, molts poetes a la vegada. Estic delerós ja de poder passar per la llibreria a Barcelona, ara que en tindré ocasió perquè seré a la Setmana de la poesia de la ciutat, per poder comprar l'antologia que acaba de sortir en català. Finalment, tenim Brodsky al català, i això ja és una notícia per alegrar-nos. Entre aquest volum i el de Vasko Popa al castellà (un altre autor que també s'hauria d'haver traduït ja fa molt temps al català), crec que tindré una bona tornada amb llibres. Però torno a Sobol, en aquest poema, fins i tot la invocació final em porta a la ment la veu i el to del poeta rus.  ...

Segueixo amb el segon poema del cicle de Michał Sobol. Segurament, apareixerà en la seva totalitat al blog. OBJECTE II Rere una lent d'augment una italiana prima d'ungles pintades de vermell posa a la balança pops llefiscosos, i quan veu un jove turista empegueït per aquesta bella imatge, es xucla els dits. Una actitud provocativa que indica un passat amb problemes, directament a la guarnició de la marina i una gran rotació del cos d'oficials o de soldats rasos, destinats un i altre cop a missions a l'estranger; el turista en algun museu, en una escletxa entre els blocs dels expositors amb les poques peces salvades d'un fort bombardeig; una lent per al detall i la irremissible deformació de l'objecte en fer servir l'ull.

Michał Sobol és un dels autors més interessants de la seva generació a Polònia. I també un dels més silenciats. Completament allunyat de qualsevol tipus de promoció o d'autopromoció, segueix el seu camí lentament i a passos ferms. Al cap i a la fi, ser visible en el món de la poesia avui dia és un miratge ja que no en llegeix ningú, de poesia. I els que ho haurien de fer, els mateixos poetes, no en són cap excepció. Moltes vegades, ells mateixos no en llegeixen, si no és la seva, és clar. Fins ara, Michał Sobol s'havia centrat en un món rural, però sense cap mena de sentimentalisme, de manera crua i directa. I de cop i volta escriu tot un cicle centrat en les ciutats, en diverses ciutats d'Itàlia. I el resultat és d'allò més prometedor. Sembla ser que apareixerà aviat en revistes de prestigi, i finalment, enguany, en el nou llibre que està preparant. El món d'aquests poemes és complicat perquè l'autor du la sintaxi a uns límits, les imatges són agosarades ...

Aquesta tarda hi ha la segona presentació del darrer llibre de poemes de l’amic Michał Sobol , Naturalia . El llibre s’ha publicat en una petita editorial de Cracòvia, la qual cosa ha permès que se n’hagi fet una elaboració quasi artesanal. La imatge de portada és de l’artista i també amic Bogusław Bachorczyk . Aquest és un dels poemes del llibre, on mostra el tema constant de l’enfrontament entre el món rural i el món urbà. DIES Com si els dies tinguessin la seva pròpia història i haguessin de ser prestats. Alguns eren incomprensibles, misteriosos, altres massa senzills per poder ser entesos. S’havien de prestar a un interès elevat, en un passat abstret en si mateix o en un futur servicial que sempre prometia molt però que no tenia una memòria massa bona. Al capdavall, la tria de la millor opció  s’ajornava. Duraven les negociacions. I els dies, amb tot el que contenien, foren lleument diferits  més enllà com una tanca amb els pollets.

Seguim amb els enviaments. Michał Sobol m’envia el seu darrer llibre en word, ja que encara no ha sortit publicat. En presento un poema. Al darrer vers hi ha una paraula que finalment he decidit deixar en original: krupnik . El krupnik és una espècie d’escudella, però que té la particularitat que s’hi afegeix ordi. VIDA QUOTIDIANA La vida quotidiana dels etruscs . Al poble vora el bosc, sense vistes a cap altre. Cruix el terra quan el meu pare s’aixeca per ensenyar-me els fràgils sarcòfags que hi ha a la pàgina cent trenta-tres. En una casa on es parlava molt poc de la destresa dels grecs o del cap clar dels romans de sobte trobaren el seu lloc els etruscs, un poble oblidat del qual no se sap massa, a banda que més aviat no va jugar cap paper fonamental. Penso en el motiu per què va comprar aquell llibre: una casualitat, un descobriment sorprenent que en aquest país es podia tenir alguna cosa a canvi de diners, o també, i és això el que vull pensar, una mena d’analogia amb allò que vi...

Michał Sobol va néixer en un poble a prop de Cracòvia en 1970. Ha estudiat Història de l’Església i Filosofia. Ha publicat dos llibres de poemes, el primer, Planys, publicat l’any 2001 va rebre un premi al millor debut poètic de l’any. LLÀNTIA Als anys setanta a casa nostra encara teníem una llàntia, una ampolla en forma de pera, de vidre fi encaixada en un pot, amb el seu diafragma, el ble, el mirallet. Però no és això el que importa ara. Hi ha coses semblants, fins i tot més antigues, als museus. La devoció pel detall creix quan moren els vincles. Tenir una llàntia estava lligat a la cura, avui oblidada, que posàvem a fer sortir bé la flama, a netejar la pantalla de manera que no es trenqués, a no vessar el querosè, i a proveir-nos-en a fi que ens pogués durar per tot l’hivern.