Corporeïtat

En cada nova lectura de qualsevol llibre de poemes de Janusz Szuber sempre podem trobar poemes que ens deixen sense alè. Ens hi endinsem i passem per un procés de redescoberta constant.

CORPOREÏTAT

L’ànima? No, és la corporeïtat la que els paralitza els ulls,

quan són innocents aparentment fins a la crueltat,

dels matolls de les pestanyes es miren mútuament,

van un maluc vora l’altre. Sota l’ala de la respiració

amb els llavis ell recull pigues de la galta d’ella.

Un arc triomfal de peus i un nus de braços,

i l’alot pla de les ones vora la riba tranquil·la

en la nuesa de la llum riuen del seu llenguatge rítmic.

Ahimsa

Radosław Wiśniewski va néixer el 1974 a Varsòvia Ha publicat quatre llibres de poemes.

AHIMSA

A I. B. Singer

em dic carpa i no tinc veu quan ve la mort

sense pensar sols espetego amb la boca buida com

un home. he vist per quina banda t’obligaren a enfonsar

les mans com una xarxa. eren infantils, però n’havia de rebre

el sagrament dur com la vora d’una banyera. d’acord amb la tradició

de l’àvia, la mare, del besavi a qui dispararen a tomsk havia

de ser tal com mana. va ser un tret concret, viril,

del qual es talla la fresa, s’espesseix la sang. no va anar

del tot bé i s’havia de rematar el ferit convuls que s’aferrava

a la resta de vida cobert amb una tovallola a fi que el cervell

no esquitxés. en el futur ensenya els nens

que hi ha un objectiu, un cop, que quan déu neix,

cal sang. després res ja no fa mal, res no fa llàstima

de debò.

Aleš Debeljak i la forma

Acaba de sortir un petit assaig sobre l'obra poètica d'Aleš Debeljak a la revista electrònica La Nausea. El podeu llegir en aquest enllaç.

Fotografia del dia

Gustav Januš (1939) va néixer a Caríntia, a Àustria, on hi ha una comunitat important de la minoria eslovena. És poeta i pintor. L’any 1978 va publicar el primer llibre de poemes. A Alemanya, s’han publicat seleccions de la seva poesia a Suhrkamp Verlag, traduïdes per Peter Handke.


FOTOGRAFIA DEL DIA

Una fotografia del dia
que m’enduc amb mi
quan entro en el meu
tancat espai visual.

Un llibre infantil fora del temps
és ara el meu domicili.

Malgrat que la foscor
celebra la seva completesa,
me n’aparto i
ballo com un raig lluminós
en la paret del meu
nom encara no escrit.

També a la llum,
en el meu jo suspès
contradic la llum,
celebro la creu de la finestra,
segueixo el vent del sud
i escolto atentament
el diàleg dels oms.

M’és molt difícil emmudir.

Reflexió

Un poema de Peter Semolič que segurament subscriuria (sense abandonar aquest deix de nostàlgia i d'ironia) tota una generació de persones que es va formar en el que eren les beceroles d'una autèntica revolució.

REFLEXIÓ

Si hi penso bé, mai no he estat un nen
de la naturalesa. Comparava els espiadimonis
amb helicòpters, i l’esmolada aleta del tauró
amb un periscopi. Si hi penso bé,

els vaquers i els indis d’una peli de l’oest
per a mi eren, si no més reals, almenys sí
més importants que els grangers
que portaven llet a la cooperativa del poble

cada matí a la mateixa hora i pel mateix camí
vora casa nostra. Si hi penso bé,
els dibuixos animats de les set del vespre
era un esdeveniment molt més tempestuós

que aquelles terribles tempestes que
s’embravien a Morost. Si hi penso bé,
durant molts anys, l’única posta de sol real
era per a mi la de la tècnica en blanc i negre.

La teva carta

Agnieszka Kuciak és una poeta de producció lenta. Fins ara ha publicat dos llibres de poemes, bastant breus ambdós. Però alguns dels seus poemes poden ser bones companyies durant força temps.

La teva carta m’ha trobat de nou enmig de paraules.
Com va tot? Una remor de diccionaris.
Capa rere capa grato la foscor
d’un fresc en un santuari. O viatjo
a unes antípodes agradables amb una petita
barqueta de paper. De nou enmig de paraules.
Tinc molta feina, ja que els autèntics encanteris
queden anotats en un llenguatge que no existeix.
Sé que existeixen perquè n’experimento
els miracles quotidians: ell viu
i la bèstia torna al mar.
En els matins clar ja es nota la primavera.
Aprenc un llenguatge que no existeix.

Descoberta

Fa un dia que sóc a casa (si és que hi ha algun lloc que sigui casa nostra). Tinc el paisatge, que m’atreu i rebutjo a la vegada (acostumat al verd del nord, bé, ara les diferents tonalitats que adopta el gris), però el que em fa sentir més a prop és el llenguatge. Avui, dinant, la mare ha dit una paraula que m’ha activat tota una sèrie de records, i ha establert un lligam directe amb el meu jo que és i no és el mateix d’ara (ni el mateix d’aleshores). En la memòria tot queda difuminat com una boira permanent. Era la paraula “rostar”. Després, la meva ment ja deformada per la recerca constant de les paraules, ha volgut trobar els equivalents en les llengües que més o menys conec. I sí, els corresponents, els tinc, però sense cap càrrega, o amb una càrrega diferent.
Al tren, direcció a Barcelona, llegia una selecció d’assajos sobre el viatge de Claudio Magris publicada a Polònia. Confrontava les dues llengües, el xoc a què em sotmeto diàriament. En l’excel·lent pròleg, Magris fa una exhibició dels seus coneixements amb abundants referències a altres autors. Evidentment, no hi podia faltar aquest viatger constant (tant físic com espiritual) que va ser Rilke, “per què recorreu aquest país? Per poder tornar”. Sí, per poder tornar, però no a casa, no al paisatge. Per poder tornar al llenguatge. 

DESCOBERTA

Puc recuperar els sons, la ment descansa,
no ha de fer cap esforç buscant l’ajut
de la vista. És innecessari llegir els llavis.
No he de buscar el significat, com claus a l’acte,
en el diccionari dels absurds imaginats.
I es fa estrany veure com altres signes malden
per ocupar un espai que els era propi. Ho entens.
La bifiditat t’acompanyarà sense descans.

                                                    De La disfressa dels arbres, Quaderns Crema, 2008

Dies

Artur Szlosarek va publicar el llibre Sota un cel estrany l’any 2005. Un llibre que deixa entreveure una nova línia en la seva poesia, que s’endinsa més en la quotidianitat. Però també seguia amb els elements que caracteritzaven la seva primera etapa, plena de reflexions a partir d’una observació estranyada.


DIES

Els dies són per perdre’s en ells.
Els dies no fan vaga de fam,
ni tampoc no porten diaris indecents
que s’abandonen a la primera paraula.

Entren en un metro que arriba tard
sota un pàrking, sota un núvol de fang,
sota un pilar de pedra, i es banyen
en la font subterrània d’un pobre instant.

Els dies guien els moviments de les nostres il·lusions,
quan ens dediquem als nostres enartaments particulars.

Informe des de la ciutat alliberada

El següent poema de Maciej Woźniak entaula un diàleg amb l’excel·lent poema de Zbigniew Herbert, Informe des de la ciutat assetjada. El va escriure vint anys després del poema herbertià, aquest darrer quasi un himne de tota una generació. Vint anys són molts, potser. Vint anys per oblidar i recordar, vint anys per tornar a les ferides. Vint anys per veure les il·lusions perdudes. Vint anys per entrar a la història, sense saber si això significa massa cosa. Vint anys com els que arreu volen celebrar aquests dies.


INFORME DES DE LA CIUTAT ALLIBERADA

La ciutat ja no està assetjada. Les tribus bàrbares
escriuen instàncies oficials per empadronar-se,
per abonar-se la televisió i tenir descomptes als súpers.

La ciutat sap que ja és massa tard per lliurar-se
a fi de permetre que l’esclavitzin. Sols per la força de voluntat
enarbora al matí la bandera blanca del cos en l’espinada.

La ciutat ha esdevingut un riu on havia de romandre.
En lloc de ponts hi ha avingudes, molls de ciment, li creixen
ganyes de cafès-internet i petxines brutes de llot dels clubs nocturns.

La ciutat crema de nit. Amb el foc fred dels fanals, dels neons
i dels aparadors. La ciutat es pot escalfar les mans tan sols
vora la foguera que han encès uns sense sostre.

La ciutat ha obtingut el passaport. Llença un còdol al Gran
Canyó, es capbussa en l’oceà, en el sol de Rio es desfà
dels captaires. La ciutat ja sap que és ser el món.

La ciutat jeu anestesiada a la sala d’operacions
perquè li treguin les arrugues. La ciutat, com
més vella es fa, més vol oblidar.

La ciutat ja no està assetjada. Cada dia, amb un tall precís
del llos celeste queda oberta de bat a bat. En les seves entranyes
fumejants les tribus bàrbares es renten les mans i la cara.

Guia d'un cementiri urbà

Amb el poema d'avui, tanco el cicle que vaig iniciar amb el nou mes. Novembre, un dels mesos més enigmàtics de l'any, la foscor pertot, el fred que comença a entrar i vol fer-se el seu racó, els dies curts, cada cop més curts. La presa de consciència que s'ha acabat la llum del Sud. Això aquí, quan sóc a Cracòvia. Quan era petit, novembre eren els moniatos, els raigs de sol intensos durant una hora (amb l'alegria de viure, la llum del Sud), i eren els tubs amb que canalitzàvem el fum de l'estufa de gasoil. Era la vida al menjador (massa fred a les habitacions), la roba estesa damunt l'estufa, la rutina d'omplir-la i no vessar gens de líquid, un aprenentatge, lent i meticulós. Tot esdevenia un recer on era (i és) possible ser feliç. Era l'olor del fum de la xemeneia dels veïns. Intensa. Més intensa quan s'enfredoria l'aire. Novembre ens demana records, la llum que falta als carrers la recuperem en nosaltres, per il·luminar-nos en el camí fet que, evidentment, acabem mitificant. Fins aquí m'ha dut el Tots Sants d'enguany.

GUIA D'UN CEMENTIRI URBÀ (de Petita guia de paisatges)

L’anonimat de les persones mudes
és el canvi més freqüent en aquest
banc on les gestions no fan fallida.

Gairebé sempre hi ha gent que passeja,
gent que reflexiona, gent que plora,
gent que profundament no sap comprendre
per quin motiu es trobn en aquesta
solitud augmentada en miralls
trencats per unes lletres que no volen
dir res, dates que la història perd.

Els cementiris urbans són reflexos
de les seves ciutats que es fan presents
al llarg de tots els dies i les nits.

Un cementiri urbà és una frontera
que separa la solitud humana
de l’anònima solitud de l’ànima.

                                                                       Dins Retorns de l'Est (Tria de poemes 1990-2001)

Guia d'un cementiri rural

A pesar que el referent no aparegui implícit en molts poemes, cada poeta pren el seu entorn immediat com a punt de partença. Vaig créixer en un poble, a L’Espluga de Francolí, i aquest fet ha determinat la meva visió del món. La vida d’una comunitat quan és petita es veu abocada a relacions intenses, directes. Per molt que hagi viscut en altres llocs, en altres països, de fet, mai no he sortit del meu poble. No és que en el poema següent el cementiri reflectit sigui el del meu poble, però hi té elements en comú. 

GUIA D'UN CEMENTIRI RURAL (de Petita guia de paisatges)

Aquí només s’hi pot venir els dies
assenyalats (la resta de l’any tanquen).

En aquest lloc no es designen els morts
ja que esdevenen, cada any, un record
viu. En el fons tothom sap que és veí
de l’altre, fins i tot del que contempla
la vida des del seu racó marmori.

Així, el cementiri es converteix
en un local més que el poble conserva,
com els diversos bars on recuperen
l’oblit, com els pocs bancs en què no es fa
cap gestió, només s’hi tafaneja.

Un cementiri rural no és cap línia
divisòria, no separa els vius
dels morts, sinó dos diferents estadis
d’una mateixa situació
que els habitants, com a veïns, relleven.

                                                                    Dins Retorns de l'Est (Tria de poemes 1990-2001)