Mano invisible d'Adam Zagajewski

Avui ha sortit a la venda el nou llibre de poemes d'Adam Zagajewski, Mano invisible, a l'editorial Acantilado. Aquí en podeu veure la fitxa i també un petit extracte (alguns poemes al començament del llibre). És un llibre que ha plantejat força poemes de traducció, sobretot perquè en Zagajewski trobar el to de la seva veu és molt important. I encara que ja porti alguns dels seus volums traduïts, sempre un s'enfronta de nou als reptes que planteja el llenguatge. Com a tast, deixo un altre poema del llibre, que sento molt proper. 

CASA FAMILIAR

Vienes aquí como un extraño,
pero ésta es tu casa familiar.
Los groselleros, los manzanos y los cerezos no te reconocen.
Un árbol magnánimo prepara en tranquilidad
un nuevo lanzamiento de nueces,
y el sol, como un estudiante nervioso de primero,
está ocupado en colorear atentamente las sombras.
El comedor imita la cripta de un sepulcro,
aquí ya no hay ningún eco conocido,
las antiguas conversaciones no han perdurado.
Allí, donde seguramente se concibió
tu vida, tartamudea un televisor ajeno.
Y en el sótano se encuentra el almacén de la oscuridad,
desde que te fuiste todas las noches
se han apiñado como el estambre de un viejo jersey
en el que anidan gatos salvajes.
Vienes aquí como un extraño,
pero ésta es tu casa familiar.

La poesia de Jacek Dehnel

Al nou número de la revista electrònica La Nausea, parlo aquest cop de la poesia de Jacek Dehnel. Podeu llegir l'article aquí.

Abans del viatge

Ahir era dia de sortir, de trobar-me amb bons amics i xerrar una estona. Normalment, no agafo els mitjans de transport, ja que tardo només una mitja hora per anar a peu als llocs que freqüento. I ahir no va ser una excepció. Quan estava caminant, vaig pensar que parlaria del fred, d’aquest hivern que ara ensenya les dents. Estàvem a -16 graus (aquest matí ens hem despertat ja amb -21 i sembla que no s’acabarà aquí). Sí, vaig pensar, parlaré del fred. 

Després, durant la conversa vam comentar les darreres novetats de poesia que havien aparegut a Polònia, especialment, les traduccions. Una antologia molt completa d’Ezra Pound, i els poemes llargs de John Ashbery (el polonès té una paraula per a aquests poemes més llargs que no són, per altra banda, èpica, així es diferencia entre un poema i un poema llarg, que té una altra paraula i pertany a una altra categoria). I vaig pensar que parlaria del llenguatge, i de com es forma la tradició literària. Ashbery i la poesia americana han tingut una influència enorme en els poetes polonesos, sobretot a partir dels canvis socials i polítics que es van produir a finals del segle passat. Sí, vaig pensar, parlaré de la tradició.

I, tot d’una, un amic que passava per allí ens va donar la notícia. Va entrar el fred de cop a tot el cos. Acabava de morir un dels grans poetes contemporanis. No parlaria del fred, no parlaria de la tradició. O potser sí, d’un altre fred, i de la tradició que es mantenia amb una de les figures de l’anomenada “escola de poesia polonesa”. Amb Wisława Szymborska, hem vist el món des d’una altra perspectiva. I hem presenciat les paradoxes que ens fan ser nosaltres. 

Segueixo sense entendre com és que en català només hi ha una antologia dels seus poemes, publicada arran de la concessió del Nobel. Després, res, el silenci, el fred. En castellà, hi és tota, gràcies especialment a les excel·lents traduccions d’Abel Murcia i Gerardo Beltrán. Esperem també que tradueixin el darrer llibre de la poeta polonesa que apareixerà aviat al mercat polonès. Ja l’han anunciat a la ràdio, on avui fan especials sobre la poeta.

És un dia trist, fred, glaçat. Però l’obra de Wisława Szymborska romandrà, ens acompanyarà, i podrem seguir sentint la seva veu. Ens queda el goig de la poesia. Valgui el següent poema, pertanyent al darrer llibre publicat de Szymborska, Aquí, com un homenatge a la gran poeta i als seus traductors gràcies als quals Wisława Szymborska és també una mica més nostra. 

ABANS DEL VIATGE

Es diu d'ell: espai.
És fàcil definir-lo sol amb aquesta paraula,
és molt més difícil amb diverses.

¿Buit i a la vegada ple de tot?
¿Hermèticament tancat, tot i que obert,
ja que no res
no se’n pot escapolir?
Perquè, si té un límit,
¿amb què coi fa frontera?

D’acord, d’acord. Però ara dorm.
És de nit, i demà tens assumptes més urgents,
fets a la teva justa i pròpia mesura:
tocar els objectes que són prop teu,
llançar mirades a la distància desitjada,
escoltar veus a l’abast de l’oïda.

Ves, i encara aquell viatge del punt A al punt B.
Sortida a les 12.40 hora local,
i sobrevolar aquests cabdells de núvols aquí
a través d’una subtil franja del cel,
una entre totes les infinites.

Trouville (Un comiat)

Acabo de saber que ha mort el poeta Maciej Niemiec. Havia nascut l’any 1953 a Varsòvia, però des de l’any 1987 vivia a París. Potser la llunyania va provocar que fos menys conegut entre el públic polonès, encara que va ser des de la distància que va publicar tots els seus llibres de poemes. Pertanyia a la generació perduda de la poesia polonesa, integrada per aquells poetes que es van trobar entre la generació de la Nova Ona (els autors nascuts a la dècada dels 40) i la generació que va trasbalsar tots els fonaments de la poesia polonesa contemporània, nascuts ja a la dècada dels 60. Estèticament, Niemiec no podia trobar afinitats amb cap dels grups, va seguir una evolució molt personal. Una mena d’intimitat poc habitual en la poesia polonesa del segle XX. El considerava (i el considero) un dels autors més interessants quant a la seva poesia. I a la vegada també un dels més desconeguts, com Jan Kasper. Ambdós mereixen un reconeixement molt més ampli del que tenen. Potser aquí també hauria de comentar que acostumo a tenir unes preferències que, en força ocasions, no encaixen amb la crítica que exalça alguns autors i en silencia d’altres. I no només em passa amb la poesia polonesa, també amb la catalana o la castellana. Crec fermament en aquells autors que creen i segueixen el seu estil propi, indiferents a les modes, i també al favor o no de la crítica. Perquè el que ens deixen és la seva visió del món, com la que ens ha llegat Maciej Niemiec.

L’autor polonès feia anys que no publicava cap llibre de poemes. Però els últims anys havia tingut una activitat força intensa com es podia comprovar llegint els poemes que treia regularment a la revista Zeszyty Literackie (Quaderns Literaris). La quantitat d’aquestos ja seria suficient per a un nou llibre de poemes, i espero que així pugui ser i que alguna editorial es decideixi a publicar aquest darrer llibre.

Niemiec va ser, juntament amb Ewa Lipska, un dels autors que van participar en els Seminaris de traducció de Farrera. El resultat d’aquelles sessions febrils va veure la llum en el volum Fulles artificials, publicat l’any 2008.

Entre els darrers poemes de Maciej Niemiec, he escollit el següent que va aparèixer en el número de primavera de 2011 a Zeszyty Literackie. Valgui com un petit homenatge a la figura del poeta polonès.

TROUVILLE

Des de la finestra de l’habitació mirava l’esbós
de la marea que s’estenia a la platja i el terraplè de núvols
a la línia de l’horitzó, visible, ja més clara pel mar.
Esperava l’albada. Ella dormia amb recolliment.

Jo fumava un cigarret, i treia el fum cap enfora.
A trenc d’alba va venir un ocell i es posà a l’ampit,
a prop i amb atenció. Tenia els ulls vermells, com ella
en acabar la nit, però no semblava tenir son.

Em va mirar als ulls amb un ull vermell, i es fixà
en com creixia el mar. Va passar força temps abans
que m’adonés que esperava. Li vaig dir:
- Ocell, d’acord, però, pots saber, veure des de l’alçada

del teu vol què et volia preguntar? On és
la completesa i la tranquil·litat? On se’n van
els moments? – Va mirar intranquil les ones. – On
s’arrossega el mar? – Em va mirar com un analític.

Aquell segon mar sota la flassada va canviar de cantó.
- Ho hem provat tot, hi ha hagut potser alguna cosa
que ens ha passat per alt? – Semblava una mica
cansat de tot. O potser tan sols tenia gana. – Espera,

et donaré molles. – Potser em va creure, perquè
esperà. Amb ànsia agafava les molles, i mirava,
a mi i a la mitja lluna. Va acabar de menjar.
- El mar va atènyer el punt més alt – grallà i s’envolà.

Ponentada gran

Abans-d’ahir, Narcís Comadira va fer 70 anys. En Jaume Subirana va enviar als bloggers un enllaç per penjar el vídeo que Josep Porcar ha preparat a partir del poema “Ponentada gran”, que va aparèixer al llibre Usdefruit (1995). No vaig poder-ho fer el diumenge perquè no em vaig connectar quasi a internet, ni tampoc ho havia deixat preparat abans. Però a casa sempre em deien que els aniversaris tenen vuitada. Així que el penjo avui, i li desitjo per molts anys a Narcís Comadira. En la meva experiència de lector, Comadira ha estat un dels poetes importants de la meva tradició, i encara recordo el trasbals que em va provocar especialment el llibre Enigma, de l’any 1985. 

«Ponentada gran», de Narcís Comadira from Veta Visual on Vimeo.

Cendres i senyals

A partir de 1999 Jacek Podsiadło ha anat espaiant molt més la publicació dels seus llibres de poemes, reduint dràsticament el ritme frenètic que havia iniciat uns 12 anys abans. Des d’aleshores, un llibre el 2005, Kra (Llenca de glaç), i a finals de 2011 un altre nou llibre, Pod Światło (A contrallum). Aquest darrer llibre, a més, té la particularitat que només es pot comprar en format electrònic, i en una editorial molt petita. És, en tots sentits, una bona notícia. Podsiadło hi desplega tots els seus grans recursos que demostren que, independentment de si publica molt o poc, de si publica en format electrònic o paper, segueix sent un dels grans noms de la poesia polonesa contemporània. 

Entre els recursos, destaca el joc constant amb el llenguatge, la qual cosa fa que alguns dels seus problemes siguin molt difícils de traduir. En ocasions, no hi ha més remei que optar per una possibilitat del text tot perdent-ne altres. En altres ocasions, el traductor també confia que el lector pugui desentrellar alguns dels aspectes que no són massa habituals en la cultura d’arribada. En aquest poema els noms de les cartes han de ser obligatòriament segons la baralla francesa i no pas l’espanyola. Altrament, es perdria quasi tot l’element central del poema.

CENDRES I SENYALS

Astutament batejat, superficial la confirmació,
vaig renegar de Satanàs. Però hi havia la Mona
en una de les cartes de cara per amunt vers mi.
Guanyar sortia d’allò que era desconegut.
El mal era una obra de l’atzar.
Vingueren ofertes, moltes possibilitats
en el lloc de les temptacions infantils.
Macau transformat per la guerra.
Les entranyes dels colors, munts de figures.
Vaig olorar tot el paper.
Als marges hi anava anotant
els noms dels savis com signes protectors:
Bookchin, Vivekananda, Newerly,
amb la seguretat avui rara que amb la vida n’hi ha prou.
Tan sols a mi m’esperava la gran literatura.
Levi-Strauss, Gary Snyder.
Tot. M’agradava aquesta paraula. Tot
em venia amb molta facilitat,
jugava tan sols a va banque.
I va venir ella, la reina al valet,
amb prou feines lleugerament tensa, una torxa i fum.
Em vaig ocupar de les cendres
perquè la bellesa va venir a mi, i la bellesa és trista.

Hivern (Ègloga)

El cap de setmana ha arribat finalment l’hivern. Després de pensar que ens havíem instal·lat en una tardor perpètua, la neu i la baixada de les temperatures, que no pugen cap al zero, ens han recordat que el pas de les estacions segueix el seu curs. Per fer-nos sentir més vius. La neu aporta una llum única, concentra i dispersa la mirada. I amaga una vida latent que ressorgirà amb més força d’aquí uns mesos. Sempre que arriba aquest temps, tinc la bona excusa per rellegir l’excel·lent “Ègloga IV (Hivern)” de Josif Brodsky, de la qual extrec la part VII:

Quan el fred és intens, els somnis són més llargs,
curulls de detalls. El moviment del cavall en l’escaquer
de la flassada esdevé un salt de granota al parquet fred.
I se somnia molt més calorosament en l’ideal del cos,
en els malucs nus abrigallats en els llençols,
com amb més força el torb ronca sobre les teulades.

Se somnien caputxines, rierols que bramulen
en estrets congosts, mosques que amb el seu brunzir
volen sobre el bufet, omplen les parets,
i la festa dels capcirons en l’esclavitud dels tirants.
Després tot emmudeix. I tan sols les brases
cremen en la cendra grisosa de la matinada.

A la teulada

Al mateix número de la revista Literatura d’on vaig extreure el poema d’Andrej Hočevar, apareixen també poemes de Gregor Podlogar.

A LA TEULADA

Ets el que diuen
les anotacions
que ets.

Quan ja no hi siguis
parlaran
del temps.

Jerusalem.
Troia. Roma.
I molt més.

Millor que em diguis
què sento,
què he sentit?

Quina és la visió
correcta? Vers on
es veu? És lluny?

Això m’interessa.

Amb Svetlana Makarovič

A la revista electrònica La Nausea acaba d'aparèixer un nou article. Aquest cop és sobre una de les figures més importants de la literatura eslovena contemporània, la poeta Svetlana Makarovič. El podeu llegir aquí. 

Any sense idees

Andrej Hočevar (Maribor, 1980) és poeta, assagista i crític literari. Ha publicat tres llibres de poemes i forma part del consell de redacció de la revista Literatura, una revista que és més aviat un llibre on es pot trobar tant la producció de poetes contemporanis eslovens com la producció de poetes d'altres llengües, assajos i fragments de novel·les i contes. Un model que no faríem pas malament de tenir en compte i de poder adoptar. Aquest poema pertany al darrer número d'aquesta revista.

ANY SENSE IDEES

En un dia xafogós, envernissat fins el moll de l'os,
també la immobilitat produeix sons. Diminutes
flors fulgents, tan properes a la carretera com al cel,
brunzen i fan girar els seus motors.

La fullareda seca amb les puntes dels dits toca
de lluny l'aigua. Un conjunt de cases descansa,
entre elles es queden de pedra les veus dels passants.
El que veig és tot el que pot esdevenir;

penso que aquesta llum aixafada cau també
sobre meu, però tan sols perquè jec tranquil
com aquesta illa quan les onades xoquen amb ella.

Quan veig orenetes que en el seu vol ràpid
despleguen la seva escarida escriptura, no puc saber
si m'ho he imaginat o si ho he desitjat.

Traducció filològica

Després d'un període d'absència al blog, el reprenc en aquest nou any (de passada, deixeu-me desitjar a tots els lectors un molt feliç 2012). I reprenc el blog amb un poema de Piotr Sommer, un poeta sense el qual no es pot entendre el canvi poètic que s'ha produït a Polònia els últims 25 anys. Per edat, pertany a la mateixa generació que autors com Adam Zagajewski, Ewa Lipska o Ryszard Krynicki. Però estèticament, els seus postulats són força diferents. El principal canvi que representa és la introducció de la poesia de l'escola de Nova York en l'àmbit polonès. El poema que presento pertany a un llibre de 1997. M'interessa com presenta el joc amb el títol, que esdevé un detonant de tota la interpretació del poema, i no tan sols del poema.

TRADUCCIÓ FILOLÒGICA

He somiat que parlaves amb el General.
T'explicava els seus problemes i la política
vers la Unió Soviètica i a grans trets
s'esforçava a mostrar simpatia. Jo
no prenia part en aquella conversa
però n'era conscient. Vas preguntar
pel teu passaport, va prometre
esbrinar-ho, però a desgrat i
fins al final no s'ha pogut saber
què n'ha sortit.

Una petxina de les vacances

Vaig conèixer Stanka Hrastelj al Festival de Vilenica d’enguany. L’últim dia em va regalar el seu llibre de poemes Senyor, tenim alguna cosa per donar-vos (2009). I el viatge de retorn amb l’avió era com estar en dues esferes, en l’aire i en les profunditats d’aquest gran llibre. Aquest és un dels poemes que conté.

UNA PETXINA DE LES VACANCES

Les notícies tristes són com petxines,
cada any algú en porta de les vacances
i de sobte són per tot arreu.
Canvien les imatges,
canvien el pols dels dies
i l’api obligatori al voltant
vol influir en la nostra relació amb el món;
però, mama, mai res no serà fàcil.
El pa de pessic queda sense tocar
i cessa la llum dels teus ulls.
Ja tenim el vespre aquí, l’ocàs ens esbandirà
del teu pit.