29 set. 2016

Cau la pluja rere la finestra.

El tercer poeta amb qui vam compartir la taula rodona ahir sobre poesia polonesa contemporània era Tadeusz Dąbrowski. Ahir mateix sortia el seu darrer llibre de poemes a l'editorial a5, però aquest poema pertany a un llibre anterior.



***

Cau la pluja rere la finestra. En una altra part de la ciutat
cau un home a la vorera. En algun lloc del món,
d'uns llavis surt i cau una paraula que canvia el curs
de la història. En aquell mateix moment de milions de llavis
surten i cauen paraules insignificants i compensen
aquella altra primera. A l'ast, el pollastre va fent tombs.
En el llitet fa tombs la nostra felicitat a través del seu somni.
Els nostres cossos tomben i esdevenen cendra. La nostra vida
succeeix a cada moment en cada una de les paraules.

26 set. 2016

1943: WERNER HEISENBERG VISITA HANS FRANK A CRACÒVIA

Demà a Madrid, i penjaré el poema del tercer poeta que participarà en les trobades. Però avui, a Mallorca, on farem una lectura amb Adam Zagajewski en el marc del projecte Habitació 2016 que han endegat Biel Mesquida i Sebastià Perelló. Serà a les 19.30 a l'Estudi General Lul·lià.
Una de les normes del blog per a mi era que no posaria poemes d'autors dels quals publicava les traduccions ja en llibres, amb l'excepció de quan sortia un llibre nou. Sé que l'he trencada en alguna ocasió, molt puntual. I també ho faré ara. De fet, el poema que poso aquí ja va aparèixer en una petita publicació en ocasió dels Dilluns de Santa Mònica, l'any 2014. Hi he introduït alguna lleugera modificació. Pertany al darrer llibre de Zagajewski, Asimetria, és un poema que em va colpir en la seva primera lectura, i que agrupa una sèrie d'elements que han fet de Zagajewski un dels poetes contemporanis més admirats.

1943: WERNER HEISENBERG VISITA
HANS FRANK A CRACÒVIA

Una visita difícil, encara que les partícules elementals
mai no van comentar aquells esdeveniments.
Hans Frank, subtil coneixedor de l’art, assassí,
va ser company de classe del seu germà gran
— els unia l’afició per la música.
No es trien els germans, ni els seus companys.

El va estranyar una mica que Frank triés
el castell reial per tenir-hi la seu.
Els vianants dels carrers li semblaven tristos,
es movien com titelles negres,
allà dalt, núvols color lila i silenciosos,
a baix, la ciutat com un mirall mat.

Era desembre, un mes mat.
Les partícules elementals callaven.
Va fer una conferència (sols per als alemanys).
No podia entendre aquells núvols,
aquell mirall, per sort ben aviat el van acaparar
altres preocupacions: la seva pàtria cremava.

Aquells carrers foscos no eren la seva pàtria.
Els arbres sense fulles, el fred, les dones enfonyades
en bufandes i mocadors –potser només era un somni.
En la seva autobiografia no va esmentar aquell episodi,
al cap i a la fi no tenia importància. El que és mut
que romangui mut. Això era el que pensava.


23 set. 2016

Balneari

Un altre dels poetes amb qui compartirem taula la setmana vinent a Madrid és Jakub Kornhauser. Una de les últimes grans alegries és que amb el seu darrer llibre, el primer en una editorial que tenia una distribució més àmplia, va guanyar el premi de poesia Wisława Szymborska. Aquest poema és una mostra de la particular poètica de Kornhauser. 


BALNEARI

Al soterrani del balneari guardaven pomes i patates. Els radiadors eren blaus, i la vella senyora K., que tenia la clau, vivia en una casa de fusta. Havíem de robar unes quantes patates perquè l'hivern era molt rigorós. La senyora K. desava la clau en una lleixa vora el forn. Tenia dos gats. Semblaven immensos i s'asseien a taula. No vam trobar la clau, per tant ens vam passar l'hivern menjant matsà seca. Al costat del balneari hi havia hagut un forn de pa. El seu propietari se n'havia anat feia ja molts anys, però no va repintar el rètol de «Bäckerei». Els gats vivien al bany i pel que sembla no deixaven entrar la senyora K. 


22 set. 2016

A la caverna

La setmana vinent serà una mica intensa, viatges a Mallorca i a Madrid i trobades amb poetes polonesos que he anat traduint aquests anys. Una de les trobades serà amb, entre altres, el poeta Tomasz Rózycki, de qui ja va sortir en castellà el seu llibre Kolonie. Aquest poema pertany al llibre de poemes (el més extens fins ara) que publicarà ben aviat a Polònia.

A LA CAVERNA

I nosaltres no tenim la mateixa nacionalitat,
fixem-ho d'una vegada, hi ha una certa tria,
l'amor no humà d'un gos pels símbols de la llengua,
per una cascada de consonants, un petit símbol d'estranyesa,

un tatuatge, sí, que s'omple de sang al vespre,
i que només és visible sota una llum adequada:
és com amb l'amor, això és el més bell,
el que el fa invisible per a la bèstia de la nació.

Per a aquella bèstia d'un ull que respon:
Ningú, res, mai, a ningú, d'enlloc i de ningú.
En el lloc on havíem portat l'amor
floreix un pomer. Miràrem allí com queia,

coixejava, i finalment s'enlairava per passar a ser
tot d'una un llampurneig en l'èter. Vas dir: anem.
El vent com un mocador humit arrencà l'alè dels pulmons
i va escatar les arrugues d'un riu que feia un revolt.

13 set. 2016

De llindar...


Des de ja fa un temps tinc la sensació que ja ho he dit tot. Un temps que es va allargassant de manera inexorable, ferma, impietosa. Tot el que volia dir, dir-me, està recollit en els poemes que he escrit.  

23 jul. 2016

En la mort de W.Odojewski

        Torno de Tarragona. Arribo a casa, miro les darreres notícies. Llegeixo que ha mort Włodzimierz Odojewski. Segurament, Odojewski, un dels narradors polonesos més importants del segle XX, no apareixerà a cap altre diari que els de Polònia. Feia poc, moria Peter Esterhazy, i en alguns mitjans fora de la seva Hongria natal se'n feien ressò. També en català i en castellà. Odojewski, però, que en les seves novel·les relata la Massacre de Volínia, quedarà silenciat, s'endurà tots els silencis dels seus personatges en aquest darrer silenci, ja definitiu, d'ell mateix. Se m'escapen massa sovint els mecanismes que en el món de la literatura fan que alguns autors tinguin més repercussió que d'altres, amb el benentès que estem parlant d'autors d'una qualitat fora de qualsevol dubte. No és qüestió de dir si els uns són millors que els altres, que amb els gustos i les preferències no ens posem. En aquest cas, Odojewski hauria de ser un nom conegut per a qualsevol europeu que tingués interès en la literatura. Qui sap, potser encara no ha arribat el moment al tema de les seves novel·les. Mentre es va gratant en la història d'Europa i se sap que a banda de les dues grans matances el que hi ha hagut al llarg del segle XX són moltes altres matances que anaven canviant de geografia, van sortint també monuments literaris que en parlen o que en van parlar (un dels casos darrerament seria el genocidi armeni, però arran dels cent anys que es va perpetrar). El tema d'Odojewski és la Massacre de Volínia, un capítol encara molt poc conegut fora de la zona en què va succeir, durant la segona matança gran dita també segona guerra mundial.
         La seva obra, que té diverses novel·les, alguns contes llargs i reculls de contes, gira tota al voltant d'aquest tema, i de les relacions entre polonesos i ucraïnesos, i Katyń, i la mort i el record. I la identitat, com en un passatge en què a un personatge li pregunten si és polonès, o si és ucraïnès, i ell ho va negant tot en una espècie de llengua que barreja el polonès, l'ucraïnès, el rus, i al final, ja entre l'espasa i la paret, diu en aquella seva llengua: «sóc d'aquí, del lloc, sóc catòlic romà». Cal conèixer les relacions entre la llengua i els territoris i la identitat creada i la confrontació també religiosa per veure que aquesta sola frase pot torpedejar qualsevol intent de crear un sentit identitari. I no és una reafirmació de la religió. Aquest passatge es troba a la novel·la que Odojewski considerava la seva obra magna, La neu ho cobrirà tot. També es pot destacar en la seva producció Oksana, Anem-hi, tornem-ne... i altres. Per la seva obra magna, Odojewski es va convertir en un exiliat. Era conscient que al país, a Polònia, no tenia cap possibilitat de poder ser publicada. La va haver de publicar a París, i ell s'establí a Alemanya. Més tard, a Polònia van aparèixer acusacions que havia col·laborat durant dos anys amb els Serveis de Seguretat del govern comunista (la SB). No podria ser d'altra manera. Apareixen carpetes aquí i allà, de vegades un té la sensació que apareguin com bolets, amb la corresponent pluja anterior que els prepara bé. I sempre s'intenta tacar alguns escriptors, figures públiques rellevants, etc. A Polònia, saben com fer aparèixer una carpeta i aleshores ja tens tota la teva obra que es posa en dubte. Perquè, com se sap, tothom podia tenir la llibertat de no col·laborar-hi en absolut, tu triaves. I si col·labores és perquè vols col·laborar i treure'n algun profit. I els impol·luts que sustenten la veritat i la defensen a ultrança saben com acusar, com tacar, i tocar i enfonsar-te. Però en aquest cas, tot i les sospites, tot i la certesa que sí hi va haver col·laboració, forçada, no van aconseguir que aquesta ombra es projectés més enllà d'aquest fet, i l'obra d'Odojewski en va sortir sense patir gaires esgarrinxades. 
        La qüestió principal és que els polonesos tenen molts problemes per dialogar amb els seus escriptors, el rancor és a l'ordre del dia. Es veu en el cas més explícit de l'escriptor més anti-polonès que és a la vegada el més polonès fins al moll de l'os, Witold Grombrowicz, qui més ha fet per desmuntar la imatge d'una identitat i l'ha recreada al mateix temps. I no només ell no s'ha salvat dels atacs i de les taques que se'ls atribueixen, també Mrożek, Szymborska per la seva època fosca de culte a Stalin, Miłosz per ser un traïdor doble, per esmentar només els que són més coneguts entre nosaltres. Autors incòmodes amb els quals molts polonesos no saben encara com parlar-hi, si no és a base d'atacs. I no és tan sols una qüestió d'ordre polític.
        Sempre que es parla d'Odojewski en la crítica polonesa se citen dos autors literaris, Marcel Proust i William Faulkner. La veritat, a banda de la frase llarga, plena de meandres, d'una subordinació constant que també permet el polonès (quan un llegeix Bruno Schulz en pot acabar esparverat, amb el seu ús magistral de períodes amplíssims), la relació que, al meu parer, és directa és amb Faulkner. No tan sols per les tècniques literàries que aplica a la seves novel·les sinó també en la recreació d'un univers geogràfic, que és el paradigma d'un món però que no correspon a unes coordenades reals del tot. La creació d'un espai, d'aquest univers geogràfic, s'ha tenyit ja massa vegades de mite, se n'ha abusat fins a tal punt que pot semblar que no existeixi cap altra via. L'espai fronterer d'Odojewski no és pas mític en aquest mateix sentit, és un espai ple de tragèdia, de pors i de dolors. Es correspon amb una realitat que es va viure però no és real si intentéssim apamar-lo. Hi va haver un crític que en va fer el croquis, el recorregut, seguint les traces que deixa l'autor a les novel·les, i va arribar a la conclusió que aquells contorns no existien en la realitat. Odojewski és un escriptor de ficció, per molt que ens expliqui en el rerefons la història de la zona. Aquest espai, junt amb els períodes llargs, i l'ús d'un polonès d'una enorme riquesa verbal, el converteixen en un dels grans autors de la segona meitat del segle XX. Al qual, pel que sembla, encara no li ha arribat el moment de la descoberta, per molt que ja tingui algunes traduccions (al francès, per exemple, s'ha traduït la seva gran novel·la que hem comentat aquí). Si s'arriba a la descoberta, que espero que així sigui, la seva repercussió podria arribar a ser comparable a Vida i destí de Vassili Grossmann o a la recent traducció de Els quaranta dies del Musa Dagh de Franz Werfel, o també a El llibre dels xiuxiueigs de Varujan Vosganian. 

13 juny 2016

Paul Éluard i Papers de Versàlia (i IV)

 PARADA OBLIGATÒRIA


Era el 25 d’agost de 1948. Començava el “Congrés mundial dels intel·lectuals en defensa de la pau” a Wrocław. Abans del Congrés, i aprofitant l’avinentesa, havia començat a celebrar-se l’“Exposició de les terres recuperades”. Tot dins el control de les autoritats soviètiques. Els preus per entrar-hi eren astronòmics per l’època. Però les ciutats de Polònia esmerçaven esforços sensacionals per poder enviar-hi el major nombre possible d’autocars. Especialment de Silèsia arribaven allí amb una freqüència que avui provocaria enveja en qualsevol acte organitzat. Era la força del poder. I entre els convidats al Congrés, hi havia Paul Éluard. També Picasso, i Jorge Amado, i molts altres que es desvivien pel nou sistema. També cal esmentar la presència d’Ivo Andrić, quan les relacions entre Tito i Stalin ja estaven abocades a una ruptura. Estimat Paul, hi vas veure també Louis Aragon, o vau invocar el seu esperit? Hi ha fonts que diuen que hi va ser, d’altres, ho neguen. Però segurament, tampoc no devies tenir gaires ganes de veure’l. Com van ressonar les paraules de John Haldane, que “atacar Polònia seria com donar puntades de peu a una dona embarassada”? L’escriptor Jarosław Iwaszkiewicz va afirmar que tothom que assistia al Congrés estava confirmant amb la seva presència les fronteres en aquella banda de l’Oder. I què es va poder sentir quan Igor Fadiejev va dir que “si els xacals sabessin escriure, escriurien com André Malraux, o Henry Miller, o John Dos Passos, o T. S. Eliot”? Potser són massa preguntes en aquesta trampa de ratolins, en aquestes dues pinces que s’anaven tesant cada cop més. És la poesia un camí per explicar tot això? Els preus eren astronòmics, i amb tot els autobusos arribaven i arribaven, desembarcaven munions de treballadors. L’exposició va ser un èxit. Del Congrés, no n’estaria tan segur. En queda, de tot plegat, l’agulla que encara es dreça, com per documentar un oblit en la ciutat. Després del Congrés, després de l’Exposició, tot va tornar a la normalitat, a aquella normalitat d’uns anys foscos, encara amb la guerra a tocar dels talons. Un monument per al qual es va fer una gran despesa, i al costat les pedres, les ruïnes dels edificis que formaven un laberint sense resolució. Les botigues oferien la seva buidor rere un taulell encara més buit, es va limitar el consum de l’energia elèctrica ja que molt probablement abans havien saltat totes les previsions, tot havia estat excessiu, i tanmateix, després ja mai no van arribar els diners per a la reconstrucció de la ciutat. Només l’agulla es dreça. Només els noms recordem, els dels integrants internacionals del Congrés, cauen en l’oblit els polonesos, i els de la part soviètica. Què en fem, de tant oblit? El desmantellem per fer que tot torni a aquella normalitat a què ens hem avesat. No vas ni poder veure la construcció de miralls que havien previst i instal·lat al capdamunt de l’agulla. No van tenir temps ni els que acabaven d’arribar a Wroclaw per fer d’aquell lloc la seva nova ciutat, la tempesta del 20 de juliol, dos dies abans d’inaugurar l’Exposició, va impedir que veiessin els miralls, encara menys il·luminats de nit. Potser en van quedar alguns trossos encara a terra, hi eren quan vas arribar? Massa tard i massa aviat. Tard per als miralls, i aviat vas marxar i ja no vas poder veure com després l’agulla anava convertint-se en molts símbols. Va ser, tot amb tot, una visita a una ciutat desconeguda, que va romandre així quan en vas marxar. Una parada en el camí per deixar enrere una buidor, un oblit que no vas arribar a conèixer perquè no podies saber d’on venia. La joia de la poesia anava en altres direccions, amb indiferència vers qualsevol monument que acaba revestint-se de capes de memòria i oblit superposades.
La fotografia es pot trobar en aquesta pàgina web.
I de regal un document de l'època, encara que no hi entengueu gran cosa, segur que sí pot establir lligams amb altres sistemes totalitaris.


12 juny 2016

Paul Éluard i Papers de Versàlia (III)

I aquest és el darrer poema que va aparèixer al número sobre Paul Éluard de Papers de Versàlia. Demà també penjaré aquí el text sobre Wrocław de què vaig parlar en la primera entrada d'aquesta sèrie sobre els magnífics Papers de Versàlia.


A «LA NUIT» de Capitale de la douleur

                                                               Ce n’est pas la nuit qui te manque, mais sa puissance

No és la nit el que et manca, sinó el seu poder. No és el sol el que
tens, sinó la seva llum que t’obligava a fer marrada en les línies que
anava delimitant com una sèrie d’horitzons tancant-se cada cop que
tenies la sensació d’haver-los atès. No tens horitzons, ni nits ni sol,
només el silenci, el vent que et porta el seu nom, i aquell altre nom,
i un nom més. És el poder dels noms el que tens per tornar-los al
silenci.

23 maig 2016

Paul Éluard i Quaderns de Versàlia (II)

Aquest és el segon poema en el número de Papers de Versàlia dedicat a Paul Éluard.


A «LEURS YEUX TOUJOURS PURS», de Capitale de la douleur

És el meu pensament que sostenen la vida i la mort. I tots els dies,
els lents, els alegres, els de miralls repetits, els de roderes marcades
fondament en el fang, els de plantes marcides en un agostejar
inflexible. A mi em manquen les ales per volar sobre ells, per enlairar
el pensament que es troba ran de camí, un camí que formen les
paraules dels dies, del fang, del marciment, d’aquesta vida i d’aquesta
mort.

19 maig 2016

Paul Éluard i Quaderns de Versàlia

Ho he dit ja diverses vegades en aquest blog, i ho seguiré repetint sempre que sigui necessari. La revista (més aviat, el llibre, ara) que publica el col·lectiu Papers de Versàlia és una de les millors iniciatives que hi ha en el món de la literatura del nostre país. Abans publicaven una miscel·lània de poemes i textos en prosa de diversos autors. I ara publiquen anualment un especial dedicat a un poeta sota el títol comú de "Quaderns de Versàlia". Fa poc que ha sortit el número 5, i la setmana vinent, d'avui en vuit, el presenten a l'Institut Francès de Barcelona. Hi he col·laborat en cada un dels números, una col·laboració que per a mi és sempre un regal. Després, els poemes que van aparèixer en els volums anteriors, els vaig recollir en Punt rere punt. Fins ara han sortit els volums dedicats a Rainer Maria Rilke, a Emily Dickinson, a Giuseppe Ungaretti, i a W. H. Auden. I aquest darrer es per a Paul Éluard. No només és una selecció de poetes de primera línia sinó que, a més, cada volum conté poemes escrits a partir de la producció d'aquests autors, traduccions de textos i estudis (alguns d'ells formen part dels textos canònics sobre aquests autors). El que em sorprèn és que aquests llibres no acostumen a entrar en l'imaginari literari del nostre país, quan per la seva qualitat haurien d'ocupar un lloc de preferència entre les diverses publicacions d'aquest nivell (que, de fet, ja són ben migrades).
Us podeu comprar el llibre en format paper (i així contribuïu que es puguin publicar més números) i també podeu trobar els llibres en format pdf en aquesta pàgina.
Per al número de Paul Éluard vaig publicar tres poemes i un text en prosa (que està relacionat amb Wrocław, la ciutat que fa uns diesapareixia aquí mateix). Penjaré successivament els poemes i, més endavant, penjaré el text en prosa al blog.

A «PARIS PENDANT LA GUERRE», de Capitale de la douleur

Com poden ser els animals que baixen dels suburbis en flames,
aquells ocells? Com és aquest silenci que esclata dels somnis? Quins
són els somnis? Com es pot cantar la joia en les flames, en els ocells
mortífers? Arribar massa lluny en la imaginació ens du a una altra
realitat on no és probable que un desitgi viure. Els ocells segueixen
baixant. El silenci és interromput, esclatat, es desfà en una pols agra
per als pulmons, s’estella per esqueixar totes les nostres pells. Els
somnis també esdevenen esqueixos que ens desperten en plena nit.
S’endinsen, silenciosos. Ells són els únics que han après aquest
silenci. I ens el retornen sense la promesa de copsar cap horitzó.