Ves al contingut principal

Entrades

Amples paral·lels / Desembre

Dos poemes d’un llibre de Jerzy Jarniewicz de l’any 2003, inclosos en un llibre de poemes triats de l’autor, amb un pròleg d’un dels millors especialistes de la poesia polonesa contemporània, Piotr Śliwiński, en què afirma que són “poemes gens sentimentals que contenen una enorme consciència de les diferents pèrdues i de les contradiccions que han existit en la consciència moderna, i que a la vegada intenten no doblegar-se completament a aquesta consciència». Sí, la paraula consciència, la repeteix tres cops, i tot i que en el darrer cas, s’hauria pogut solucionar amb un pronom, he preferit mantenir la repetició per expressar aquesta tensió angoixant del text original.


AMPLES PARAL·LELS
A la mateixa latitud El Caire i Nova Orleans. Xafogor. I així tot. Com hi cabrem tots? Algú passa per aquests carrers després i abans que nosaltres. Vull dir alguna cosa, però tu just en aquest moment obres la boca per parlar. Parla. És un món per a les veus humanes. Els àngels canten en cor.




DE…
Entrades recents

La cara del meu veí

Un poema de Krystyna Dąbrowska del seu llibre publicat l’any 2014, El temps i el vel.
LA CARA DEL MEU VEÍ
I
La cara del meu veí, un professor la dona del qual va morir, de sobte esdevingué nua, sense proteccions. Quan me’l vaig trobar al pati i de sobte va començar a parlar obertament de quantes coses li feien recordar-la, vaig tenir la sensació que veia la seva cara per primer cop.
Com aquesta casa del davant, fins fa no gaire la tapava un gran castanyer, però una tempesta va destrossar l’arbre i el van haver de talar. I abans que el buit es converteixi en costum veig la finestra de la casa, la vida que hi passa.

II
Una camisa clara. El cap d’un patrici romà. Un aparcament inamovible vora la paret on, quan ha plogut, també aparquen els cargols. He pensat molt temps: un home irreprotxable, passa per la seva vida endreçada com si fos cada matí pel pati. Li faria uns setanta anys com a molt. En té vuitanta-dos, em va dir fa poc, i de nen va estar al gueto de Varsòvia. E…

Mapes (i III)

Aquest és el darrer poema del cicle de "Mapes" al llibre de Michał Książek.


MAPES III

Els mapes són tanmateix literatura.
El quart gènere
junt amb l’èpica, la lírica i el drama.

En cap novel·la, poema o comèdia
l’espai no ha estat copsat tan bé
com en un mapa.

Mai no han atrapat el temps
amb les mans al plat,
tal com en els plànols d’una ciutat que ja no existeix.

Observo els mapes quasi com el Creador –
una mica totpoderós, una mica omnipresent.
Així com transcendental.

Mapes II

Un segon poema del cicles de "Mapes" de Michał Książek.


MAPES II

Els mapes sempre mostren llocs
extremament segurs.

Als seus rius no ens podem enfonsar,
no ens amenacen amb inundacions.

A les carreteres no ens podem perdre,
sempre són buides i senzilles,

i els agafadors dels ponts uneixen forts
diferents fragments de realitat.

Als mapes mai no bufa el vent,
i els arbres i l’herba emanen una flaire de tranquil·litat
de paper.

No plou
perquè si no el món podria quedar tot xop.

Hi domina el silenci
com si hagués passat un àngel.

De vegades penso que estaria bé trencar-lo
i a una escala adient
convertir-se en una figura de la llegenda.

Mapes (I)

Tres poemes que formen un petit cicle del llibre La ciència dels ocells de Michal Książek. Avui, el primer. De sempre també m’han fascinat els mapes, i com és la mirada dels poetes sobre els mapes. Un dels poemes que més m’agrada recordar sobre aquest element és «The Map» d’Elizabeth Bishop, amb aquell vers final excepcional: «More delicate than the historians’ are the map-makers’ colors». Un poema que, a més, forma part d’un dels títols de llibre també més fascinants i senzills, North and South. En aquest cas, els poemes sobre els mapes de Książek tenen més ressons del poema «Mapa» que apareix en el darrer llibre que es va publicar de Wisława Szymborska, Prou.
MAPES
Mirant el mapa de Iakútia central, els voltants de Tlustx i Oimiakon, m’estranya que jo no hi sigui.
Miro les carreteres que conec bé, examino els pujols, exploro els rius. Al final, en comprovo la llegenda:
no hi sóc.
No m’he inscrit a topografia buscant fragments del neolític al Lena.
No m’he solidificat entre el p…

Riberenc (de Tomas Venclova)

Ara fa deu anys, aquest blog començava el seu camí, encara amb molt poques entrades (l’havia començat l’agost d’aquell mateix any). Vaig celebrar el 70 aniversari d’un dels poetes mésimportants de la segona meitat del segle XX, el lituà TomasVenclova. Ara, deu anys després, celebro els seus 80 anys, dedicant (a ell i a tots els lectors) la traducció d’aquest poema. Com aleshores, i en totes les traduccions que faig d’ell, haurem de parlar de versions lliures.

RIBERENC
En el mormol d’un til·ler que una pedra de la riba separa d’un impetuós riu que em recorda el Tíber, bec gin «Gilbey’s» amb dos barbuts. Es fa fosc. Fum, soroll de les ampolles, són dos desconeguts. En coneixia els seus pares.
Ves, és el pas de les generacions. El casset s’enganxa i s’encalla. Als meus interlocutors els interessa el que a mi també m’interessava: si el patiment i la compassió tenen sentit, i també si l’art perdurarà si li arrabassem les regles.
Jo era com ells, abans que s’acomplís el meu destí …

En la mort de John Ashbery

Ahir va morir John Ashbery, un dels poetes més importants del segle XX. Tenia 90 anys, i de la mateixa manera que altres poetes que arriben a aquesta franja dels 90, com Derek Walcott o Czesław Miłosz, un ja pensa que seran sempre amb nosaltres, físicament. Amb la seva poesia ja han arribat a una certa eternitat, i aleshores ens sobta la notícia de la seva mort. Segurament, com amb cap altre poeta, les pàgines i les xarxes socials s’ompliran d’homenatges, Ashbery havia traspassat ja aquella barrera que separa del púbic més especialitzat, i s’havia convertit en un poeta que tots pensaven que coneixien. Alguns diran no ja que era (és) un dels poetes més importants del segle XX sinó fins i tot el més important, o com a mínim, de la segona meitat del segle XX. Sempre m’he sentit reticent davant d’aquestes afirmacions, hi ha un bon grapat de poetes sense els quals no ens seria possible imaginar la nostra època. Un d’ells, és, sense cap mena de dubte, John Ashbery. He de reconèixer que …

Contaminació

Ahir es van entregar els premis de literatura de la ciutat de Gdynia, un dels més importants de Polònia. Recordem que els premis a Polònia, com ja he esmentat més d’un cop en aquest blog, són a obra publicada. Ningú no dona cap mena d’importància als premis que s’atorguen en un concurs sense publicació prèvia. No només això, estan molt mal vistos i són tan sols per als aficionats. Per a la majoria de concursos literaris que es tenen en compte a Polònia, amb força antelació es coneix el jurat, i es fa una prèvia selecció d’entre cinc i set obres (en funció del premi) que són les que passen a la final. Els dies abans de donar el veredicte final, tots els autors nominats tenen trobades i lectures amb els lectors, es fa promoció dels llibres i es fan debats. I ja en el moment de donar el premi, així com també després, el jurat exposa una justificació de la seva tria, quins són els motius que han fet que hagin donat el premi a una obra determinada. I el dia següent, hi ha una una altra …

Represa

Després de la pausa dels mesos més càlids, obro el darrer llibre de poemes de Jan Kasper que ha publicat (després de molts anys) i em trobo amb aquest poema per fer veure que tornem a començar.
REPRESA
S’ha acabat la temporada. Encara un parell de dies, no tenien calés per més, van saltar al mar. Van mirar els decorats de les sortides i les postes de sol, les ones. Van anar al port per escalfar-se al bar i menjar peix fregit. Segurs que sabrien fer front als reptes. Controlant la passió.
Al cap d’anys, són al mateix lloc. El port put a entranyes de peix. Brilla com una bossa negra arrugada, l’aigua del canal. De les finestres del bar es veuen les barques, un tros de platja. A la taula plats d’espines, un compte arrugat.

Interpretació de Copenhaguen

I aquest és el segon poema a què feia referència en la darrera entrada dedicada al poeta Szymon Słomczyński.

INTERPRETACIÓ DE COPENHAGUEN
La disposició analitzada: un ros, una pèl-roja i també un got siamès pèl-roig com ella es troben indefugiblement en una habitació, així que cal encara un altre instrument de mesura extern per poder establir amb claredat si encara estan respirant perquè respirar és tan sols un de tants estats permesos i segons cada un dels elements de la disposició tot altre element ha deixat de respirar i ha començat de nou milions de vegades quan tu, home, has posat, i tu, dona, has posat l’instrument de mesura extern: l’ull, si és en silenci; l’orella, si és en veu alta; un vidre, si, penjat, t’entestes a arribar a un acord entre tu i la disposició de les paraules al poema.

Sobre una vida

I ja tenim aquí novembre. Dia de difunts, inesperadament càlid, deu graus positius. Abans d’ahir vaig ser al cementiri, vam portar-hi crisantems, l’Ania i jo. Demà és el quinzè aniversari d’Artur (1), tornaré a encendre una espelma. Quinze anys, i la tristesa segueix sent la mateixa, i els records rics en esdeveniments i el sentiment dels anys també són els mateixos. Tanta felicitat i tantes converses divertides, tants problemes públics i també els que han estat del tot personals, tant dolor i tantes separacions freqüents, per molt que no hagin durat gaire, unes separacions que endolcia gairebé sempre la correspondència diària. Els viatges junts i per separat, convidats a actes o per motius literaris, i els desplaçaments junts per tot el món amb estades llargues, d’anys, a França i als Estats Units.

Julia Hartwig, Dziennik, Wydawnictwo Literackie, Kraków, 2017

(1) Artur Międzyrzeczki (1922-1996), poeta i traductor, des de 1954, marit de Julia Hartwig

Diari de Julia Hartwig

Un apunt del segon volum del Diari de Julia Hartwig. Encara que pugui semblar xocant, crec que aquí l'autora toca un punt clau. Com ella mateixa diu, Miłosz s'obre molt més, i això ja des dels inicis, en els seus primers poemes més simbòlics i hermètics. Quant a Herbert, és cap a la part final que introdueix alguns d'aquests intents d'obertura.
"Herbert sempre va tenir una recepció més àmplia que Miłosz. Els poemes de Miłosz són més difícils, les seves experiències personals repercuteixen en l’amargor de la seva poesia, però també hi ha una gran alegria de la mateixa existència! Miłosz no dubta a descobrir-se davant dels dubtes que el turmenten i que afecten la seva pròpia vida. En contra de l’aparença de la forma clàssica, que utilitza molt sovint, és molt més espontani que Herbert a l’hora d’expressar en poesia els seus sentiments i els seus estats d’ànim. Amb la poesia de Miłosz tenim una relació molt més personal i íntima que amb la poesia de Herbert."
J…

Julia Hartwig (1921-2017)

Aturem-ho tot. Avui ha mort un altre dels grans poetes del segle XX. M’he aixecat amb la notícia que avui ens ha deixat Julia Hartwig (1921-2017). Autora de la mateixa generació que Zbigniew Herbert o que Tadeusz Różewicz, i especialment que Wisława Szymborska, amb qui l’unia una bona amistat. Per molt que fos molt menys coneguda, Hartwig va contribuir a consolidar aquella meravella, aquell espècie de miracle que és la poesia polonesa del segle XX. A banda de la seva obra poètica, cal destacar la seva tasca com a traductora, de poetes francesos i anglesos, i també els dos volums de diaris, que va escriure ja de gran, i que ens deixen un altre gran testimoni d’una època irrepetible.
Aquí tenim una petita selecció del seu darrer llibre, Mirada, que va aparèixer fa un any.
Com anotar aquest temps hi ha la malaltia i el dolor i hi ha l’alleugeriment en el dolor l’ésser segueix intranquil la immensitat de la inexistència el desig de consol sense temor deixa ja de parlar d’això el silen…

Superposició, però algú

Recollint informació per a un article que he escrit sobre la poesia de Wisława Szymborska, em trobo amb el text d’una conferència que parla de com veuen aquesta poeta les generacions més joves. Un dels jocs intertextuals que em semblen més interessants és aquest que planteja aquí Szymon Słomczyński, no tan sols amb el famós poema de Szymborska, «Un gat en un pis buit», i amb el llibre que Szymborska després va rebutjar perquè seguia una línia molt d’acord amb l’estalinisme, que es titulava Per això, vivim, de l’any 1952. El llibre amb què va debutar. Però no només hi ha aquesta referència, sinó que també enllaça tot plegat amb l’experiment del gat de Schrödinger. La gosadia que tenen els poetes polonesos més joves a l’hora d’enfrontar-se amb les grans patums és digna d’admiració. Segurament, això només pot passar en una tradició en què el pes d’uns noms ha estat abassegador. I una manera de deslliurar-se’n és plantejant aquesta intertextualitat, on no hi entra en cap moment la desqu…

Wioletta Greg, Mercuri a la boca

Aviat farà un mes que va sortir aquest nou llibre, Mercuri a la boca, de l’escriptora polonesa Wioletta Grzegorzewska (que firma com a Wioletta Greg fora de Polònia), una narradora i poeta que ha aparegut altres vegades en aquest espai. Al llibre Mercuri a la boca assistim al món rural de la Polònia que existia durant els canvis polítics. Des de la mirada infantil, lírica, somiosa, i també a moments amarga i directa, irònica, de la protagonista se’ns pressenta aquest món en miniatura de la infantesa, que intenta viure aïllada del que passa al seu voltant però que hi està del tot immersa, i aquest voltant, aquestes contingències històriques són del tot determinants. Però el que destacaria seria sobretot el retrat que fa del món rural, sense contemplacions, de les relacions que s’estableixen entre els habitants, aquell «tots es coneixen» que és una arma de doble tall esmolat fins a un extrem. I també el llenguatge, Wioletta Grzegorzewska ha aconseguit la naturalitat en l’estranyesa,…