23/11/2009
21/11/2009
Ahimsa
Autor: Xavier Farré o 00:21 0 comentaris
Etiquetes: Radosław Wiśniewski
20/11/2009
Aleš Debeljak i la forma
Autor: Xavier Farré o 23:43 0 comentaris
Etiquetes: Aleš Debeljak, Apunts
17/11/2009
Fotografia del dia
FOTOGRAFIA DEL DIA
Una fotografia del dia
que m’enduc amb mi
quan entro en el meu
tancat espai visual.
Un llibre infantil fora del temps
és ara el meu domicili.
Malgrat que la foscor
celebra la seva completesa,
me n’aparto i
ballo com un raig lluminós
en la paret del meu
nom encara no escrit.
També a la llum,
en el meu jo suspès
contradic la llum,
celebro la creu de la finestra,
segueixo el vent del sud
i escolto atentament
el diàleg dels oms.
M’és molt difícil emmudir.
Autor: Xavier Farré o 12:01 0 comentaris
Etiquetes: Gustav Januš
14/11/2009
Reflexió
REFLEXIÓ
Si hi penso bé, mai no he estat un nen
de la naturalesa. Comparava els espiadimonis
amb helicòpters, i l’esmolada aleta del tauró
amb un periscopi. Si hi penso bé,
els vaquers i els indis d’una peli de l’oest
per a mi eren, si no més reals, almenys sí
més importants que els grangers
que portaven llet a la cooperativa del poble
cada matí a la mateixa hora i pel mateix camí
vora casa nostra. Si hi penso bé,
els dibuixos animats de les set del vespre
era un esdeveniment molt més tempestuós
que aquelles terribles tempestes que
s’embravien a Morost. Si hi penso bé,
durant molts anys, l’única posta de sol real
era per a mi la de la tècnica en blanc i negre.
Autor: Xavier Farré o 09:39 0 comentaris
Etiquetes: Peter Semolič
13/11/2009
La teva carta
Agnieszka Kuciak és una poeta de producció lenta. Fins ara ha publicat dos llibres de poemes, bastant breus ambdós. Però alguns dels seus poemes poden ser bones companyies durant força temps.
Com va tot? Una remor de diccionaris.
Capa rere capa grato la foscor
d’un fresc en un santuari. O viatjo
a unes antípodes agradables amb una petita
barqueta de paper. De nou enmig de paraules.
Tinc molta feina, ja que els autèntics encanteris
queden anotats en un llenguatge que no existeix.
Sé que existeixen perquè n’experimento
els miracles quotidians: ell viu
i la bèstia torna al mar.
En els matins clar ja es nota la primavera.
Aprenc un llenguatge que no existeix.
Autor: Xavier Farré o 08:12 1 comentaris
Etiquetes: Agnieszka Kuciak
11/11/2009
Descoberta
Al tren, direcció a Barcelona, llegia una selecció d’assajos sobre el viatge de Claudio Magris publicada a Polònia. Confrontava les dues llengües, el xoc a què em sotmeto diàriament. En l’excel·lent pròleg, Magris fa una exhibició dels seus coneixements amb abundants referències a altres autors. Evidentment, no hi podia faltar aquest viatger constant (tant físic com espiritual) que va ser Rilke, “per què recorreu aquest país? Per poder tornar”. Sí, per poder tornar, però no a casa, no al paisatge. Per poder tornar al llenguatge.
DESCOBERTA
Puc recuperar els sons, la ment descansa,
no ha de fer cap esforç buscant l’ajut
de la vista. És innecessari llegir els llavis.
No he de buscar el significat, com claus a l’acte,
en el diccionari dels absurds imaginats.
I es fa estrany veure com altres signes malden
per ocupar un espai que els era propi. Ho entens.
La bifiditat t’acompanyarà sense descans.
De La disfressa dels arbres, Quaderns Crema, 2008
Autor: Xavier Farré o 21:23 1 comentaris
Etiquetes: Apunts, Poemes propis
09/11/2009
Dies
DIES
Els dies són per perdre’s en ells.
Els dies no fan vaga de fam,
ni tampoc no porten diaris indecents
que s’abandonen a la primera paraula.
Entren en un metro que arriba tard
sota un pàrking, sota un núvol de fang,
sota un pilar de pedra, i es banyen
en la font subterrània d’un pobre instant.
Els dies guien els moviments de les nostres il·lusions,
quan ens dediquem als nostres enartaments particulars.
Autor: Xavier Farré o 22:35 0 comentaris
Etiquetes: Artur Szlosarek
06/11/2009
Informe des de la ciutat alliberada
INFORME DES DE LA CIUTAT ALLIBERADA
La ciutat ja no està assetjada. Les tribus bàrbares
escriuen instàncies oficials per empadronar-se,
per abonar-se la televisió i tenir descomptes als súpers.
La ciutat sap que ja és massa tard per lliurar-se
a fi de permetre que l’esclavitzin. Sols per la força de voluntat
enarbora al matí la bandera blanca del cos en l’espinada.
La ciutat ha esdevingut un riu on havia de romandre.
En lloc de ponts hi ha avingudes, molls de ciment, li creixen
ganyes de cafès-internet i petxines brutes de llot dels clubs nocturns.
La ciutat crema de nit. Amb el foc fred dels fanals, dels neons
i dels aparadors. La ciutat es pot escalfar les mans tan sols
vora la foguera que han encès uns sense sostre.
La ciutat ha obtingut el passaport. Llença un còdol al Gran
Canyó, es capbussa en l’oceà, en el sol de Rio es desfà
dels captaires. La ciutat ja sap que és ser el món.
La ciutat jeu anestesiada a la sala d’operacions
perquè li treguin les arrugues. La ciutat, com
més vella es fa, més vol oblidar.
La ciutat ja no està assetjada. Cada dia, amb un tall precís
del llos celeste queda oberta de bat a bat. En les seves entranyes
fumejants les tribus bàrbares es renten les mans i la cara.
Autor: Xavier Farré o 17:23 0 comentaris
Etiquetes: Maciej Woźniak, Zbigniew Herbert
04/11/2009
Guia d'un cementiri urbà
Amb el poema d'avui, tanco el cicle que vaig iniciar amb el nou mes. Novembre, un dels mesos més enigmàtics de l'any, la foscor pertot, el fred que comença a entrar i vol fer-se el seu racó, els dies curts, cada cop més curts. La presa de consciència que s'ha acabat la llum del Sud. Això aquí, quan sóc a Cracòvia. Quan era petit, novembre eren els moniatos, els raigs de sol intensos durant una hora (amb l'alegria de viure, la llum del Sud), i eren els tubs amb que canalitzàvem el fum de l'estufa de gasoil. Era la vida al menjador (massa fred a les habitacions), la roba estesa damunt l'estufa, la rutina d'omplir-la i no vessar gens de líquid, un aprenentatge, lent i meticulós. Tot esdevenia un recer on era (i és) possible ser feliç. Era l'olor del fum de la xemeneia dels veïns. Intensa. Més intensa quan s'enfredoria l'aire. Novembre ens demana records, la llum que falta als carrers la recuperem en nosaltres, per il·luminar-nos en el camí fet que, evidentment, acabem mitificant. Fins aquí m'ha dut el Tots Sants d'enguany.
GUIA D'UN CEMENTIRI URBÀ (de Petita guia de paisatges)
L’anonimat de les persones mudes
és el canvi més freqüent en aquest
banc on les gestions no fan fallida.
Gairebé sempre hi ha gent que passeja,
gent que reflexiona, gent que plora,
gent que profundament no sap comprendre
per quin motiu es trobn en aquesta
solitud augmentada en miralls
trencats per unes lletres que no volen
dir res, dates que la història perd.
Els cementiris urbans són reflexos
de les seves ciutats que es fan presents
al llarg de tots els dies i les nits.
Un cementiri urbà és una frontera
que separa la solitud humana
de l’anònima solitud de l’ànima.
Autor: Xavier Farré o 20:28 0 comentaris
Etiquetes: Apunts, Poemes propis
03/11/2009
Guia d'un cementiri rural
Aquí només s’hi pot venir els dies
assenyalats (la resta de l’any tanquen).
En aquest lloc no es designen els morts
ja que esdevenen, cada any, un record
viu. En el fons tothom sap que és veí
de l’altre, fins i tot del que contempla
la vida des del seu racó marmori.
Així, el cementiri es converteix
en un local més que el poble conserva,
com els diversos bars on recuperen
l’oblit, com els pocs bancs en què no es fa
cap gestió, només s’hi tafaneja.
Un cementiri rural no és cap línia
divisòria, no separa els vius
dels morts, sinó dos diferents estadis
d’una mateixa situació
que els habitants, com a veïns, relleven.
Autor: Xavier Farré o 21:35 0 comentaris
Etiquetes: Poemes propis
