Ves al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: octubre, 2012

Formes de fum

La revista Zeszyty Literackie, ara en la seva nova aventura editorial de poesia, acaba de treure un volum que recull la producció del poeta Maciej Niemiec des de 1996 a 2010. Un volum que hauria de servir per situar la seva obra en el lloc que li pertoca dins la poesia polonesa contemporània. Un nom, el de Maciej Niemiec, que va ser bastant important en la dècada dels anys 90 i que després va quedar misteriosament silenciada. Després de la seva prematura mort, aquest volum es feia més necessari que mai. Finalment, podem tornar a gaudir d'una proposta poètica que tots els crítics i els lectors haurien de tenir en compte. Amb el poema d'avui comença el llibre de poemes i podria funcionar com un pòrtic de bona part de la seva obra poètica.

***

Les nostres agosarades i silencioses imprecacions no podien canviar res
en aquell vent fred del matí, tan immòbil
que hi vaig construir formes duradores de fum
que es movien durant tot un minut, potser dos,
en el fons dels ben delimitats o…

Relat del vell veí V

RELAT DEL VELL VEÍ V

alletava les ovelles joves amb llet d’una ampolla amb tetina
llençava als pollets esquerdats ous durs
jugant a pilota cridava: a qui? a déu per la finestra?
seia a l’interior d’un tanc m’eixugava la cara amb un llençol
pregava les religions volien servar i salvar

a les mans portava la sorra dels dies que s’escapaven
pels dits vaig endinsar-me per la neu del temps
ara jec en la terra espessa
tot esperant la marea.

Relat del vell veí IV

RELAT DEL VELL VEÍ IV

Ara hi ha marbre a les parets de l’administració.
Però hi havia un hospital de campanya, la gent jeia, implorava
amb les boques plenes de sang. Empresonades en els cossos
com una mosca en un rotlle de les cortines.

Jèiem en una nit estreta, menjàvem fulles.
Érem tants, oh, com granadures d’un rosari.
Després van desaparèixer com si juguessin a l’acuit.
Jo comptava amb les mans a la cara,
el front sobre una post del graner.
Quan em vaig girar, ja no hi havia ningú.
Amagats per sempre.

Entendre la distància

En l’últim número de la revista Literatura hi ha un grapat de bons poemes. El primer que presento és aquest de Katja Perat.

ENTENDRE LA DISTÀNCIA

La literatura té algunes exigències impossibles,
com escriure un poema sobre Itàlia,
ja que és bonica i important
i et relaciona amb tot
el que és sublim en l'art,
o escriure un poema sobre fotre un clau
perquè tothom ha d'entendre
que l'amor serà per sempre variable
des que ha passat per les teves mans.

S'ha d'anar molt lluny
o utilitzar estris molt exigents
a fi que coses com façanes d'esglésies
o relleus de paisatges
adquireixin un significat,
ser despietat,
forçar la bellesa perquè no sigui vinculant,
que es pugui observar de lluny,
que no exigeixi res per a ella mateixa,
pensar com propietaris de grans fàbriques,
com els enciclopedistes,
com un soberà,
ens hem d'entrenar per apartar-nos-en,
fins que no quedi esbossada,
la nostàlgia a Bolonya,
l'embadaliment a Nàpols,
el calçat poc escaient a Florència
i …

Relat del vell veí III

RELAT DEL VELL VEÍ III


Corona el dia. El plor és ràpid, a dins.
Fa bona olor. Esclafa el món
amb les seves sabates.
Un núvol absent.

El fum era pla, estrenyia les venes.
Ho vam veure tot pel badalot.
Van quedar esclafats sota un munt
de barres i canonades.
Vam mirar com els pegaven
i ens llepàvem els llavis.

Relat del vell veí II

RELAT DEL VELL VEÍ II


“Alliberar l’home del sistema!
Alliberar el sistema de l’home!
L’home de Déu, Déu de la religió!”
Així cridava i cridava, i abans que l’agafessin
s’estava al meu jardí, dormia a la pallissa.
Li portava pa i arròs d’amagat.
Donava cops de peu al meu gos, li prenia menjar.
El vaig haver de lliurar.

Casa

Robert Simonišek (Celje, 1977) va començar la seva carrera com a poeta i crític, i més endavant com a historiador de l'art. El seu tema de doctorat és l'art de la fi de segle. Ha publicat dos llibres de poemes, un llibre de relats i una monografia sobre el modernisme eslovè. També tradueix poesia de l'anglès.

CASA

M'agradaria quedar-me aquí,
potser d'aquí uns mesos,
potser d'aquí uns hiverns.

Les existències són menys previsibles
que les columnes dels diaris que són
als mateixos llocs que ahir,
que les caricatures d'energia atordidora,
són més clares que el got més fi
que cau al terra i s'esmicola sense
que tinguem temps de prendre una decisió.

No em molesta que la ceràmica no brilli
si els canvis de porta s'anuncien lentament
i les finestres estrenyen el vent tallant
que a la nit rosega el dormitori.
M'agradaria concentrar-me sota foscos sostres,
escoltar atentament les variacions de l'eco,
tornar per un llarg passadís
i retratar-me en el …

Relat del vell veí

En l’altre llibre de Łukasz Jarosz que va publicar just després de Foc lliure, i que té per títol Sang plena (2012), el poeta polonès escriu un cicle de poemes al voltant d’una figura que és el vell veí. Aquest n’és el primer poema.

RELAT DEL VELL VEÍ

El bosc penjava com un ganxo. El capità seguia cridant:
mateu els cavalls ferits. Es va fer un intens foc.
Els del costat no van aguantar: disparaven a cegues,
també a aquells que es volien rendir. Estaven massa prop.

Una lluna alta a la nit.
Al voltant de les brases menjàvem carn magra
que ens havia d’enfortir.

Sargantana

Jerzy Jarniewicz (1958) és poeta, traductor i crític literari. Ha publicat deu llibres de poemes i més de set llibres sobre crítica i sobre la traducció des d’un enfocament pràctic. És autor d’un estudi sobre l’obra de Seamus Heaney, probablement un dels millors estudis sobre l’autor irlandès escrit en una llengua diferent a l’anglès, la llengua en què Heaney escriu els seus poemes. Així mateix, també ha publicat un altre volum sobre l’obra de Philip Larkin. Quant a la seva pròpia pràctica de la traducció, s’ha dedicat principalment a narradors en anglès, com James Joyce, Philip Roth, John Banville o Raymond Carver. La perspectiva que adopta en analitzar la funció de la traducció i del traductor forma part d’un dels corrents més interessants en l’actualitat, que intenten tenir en compte el paper que juguen en un context molt més ampli on la societat lectora, les creacions d’un cànon o les delimitacions (o no) de les editorials no es poden deixar en cap moment de banda.  Quant a la se…

Entres a través

Gašper Malej (1975) viu a l’Ístria eslovena. Ha estudiat Literatura comparada a la Universitat de Ljubljana. Escriu poesia, assajos i prosa curta, i es dedica principalment a la traducció, en especial de l’italià. El seu primer llibre, Otok, slutnje, poljub (Illa, pressentiments, un petó) publicat el 2004 va ser nominat al premi per al millor debut.

***
Entres a través d’una obertura que és il·limitadament estranya. En un paisatge d’aroma d’aire que és un manuscrit buit. Lluny. Un jeroglífic misteriós en lloc d’una mà que pots reconèixer amb amor. Has lluitat molt per cada premonició, per tot el que ha engendrat el pensament deixant arrels en la terra acumulada. Profundament, lluny. Un llenguatge misteriós de flors de vent. El paisatge està inscrit per la solitud. Un home vell a l’ombra juga amb històries. Amb derrotes que perduren com un segell.

Visions

Un altre poema del llibre Foc lliure de Łukasz Jarosz.
VISIONS

Dies, quan el vent esdevé trencadís,
i les paraules llisquen com si fossin
sorra en un cingle.

Dies de reflux, quan el mar descobreix el fons –
la graveta i els nostres cabells arrissats,
i els vius deixen en pau els morts.

Dies quan llampurnava el crepuscle. A la nit vaig deixar
de respirar per un instant, avançava per l’espessa i enutjosa neu.
Rere meu les branques glaçades ressonaven com gots.

Escenari

En un any i mig Łukasz Jarosz ha publicat dos llibres de poemes. Amb força diferències entre ells a l’hora de tractar diferents temes en la forma poètica. Aquest poema pertany a Foc lliure, publicat el 2011.
ESCENARI

S’ha acabat el sol. La brutícia entra
als dits i a les ungles. Estàs somiant,
els ulls se’t mouen nerviosos sota les parpelles.
La mosca no té casa, volta per damunt del cap.

El primer punt de partença, el més pur:
un hivern glaçat, trens llargs, transbords
en estacions fredes, una pluja esbiaixada.
Una borratxa emborratxada de cervesa negra.

Passats un anys em tracten com als altres –
si puc caminar, puc baixar a comprar una maquineta
i afaitar-me la pell abans de l’operació. Després
com suspès en la fulla esperar esperar esperar.

En l’herba, el vidre entelat d’un rellotge,
un llibre obert. Una tempesta sobre les roques.
Ens aixequem, espolsem les mantes
i marxem.

Continuació

Cada cop m’interessa més la darrera producció de Piotr Sommer. És ja una figura indiscutible de la poesia polonesa contemporània, en què ha aportat una visió nova, diferent. La seva obra ha estat una recerca contínua d’un diàleg amb la tradició més recent, o amb la tradició poètica a Polònia que té un punt inexcusable en el romanticisme. La poesia de Sommer sembla voler desmuntar els conceptes que s’han assumit, en què el valor del símbol sembla intrínsec en tot poema. En la seva poesia el símbol és absent, com si només existís una relació de fets que (se) succeeixen sense un motiu concret, sense un significat que s’hagi de desxifrar.

CONTINUACIÓ

Res no serà tal com va ser,
ni tan sols ens alegrarem igual
de les mateixes coses. Les nostres tristors
es diferenciaran entre elles i nosaltres
ens diferenciarem per les preocupacions.

I res no serà tal com va ser,
res. Els pensaments senzills sonaran
diferent, més nous, perquè seran més senzills
i dits de manera més nova. El cor sabrà obri…

Trenta

Marjan Strojan combina en la seva poesia moltes vegades la bellesa de l’instant, un instant que sap copsar a través del llenguatge, sap aturar-lo perquè pugui desembocar en una il·luminació. Després hi ha un instant d’inflexió en què tornem a la realitat, a un temps que és el nostre però que ja no ens pertany, hi ha una hàbil disposició entre la fluïdesa i la permanència. Una frontera, una franja indefinible que és el lloc del poema. Entre el ser i el no ser. És així com el darrer vers d’aquest poema ens transporta a l’interior de nosaltres mateixos.

TRENTA

Aquella tarda de diumenge va seure
sobre la fusta dels pins acabada de talar.
El bosc estava enrossit, i els camins, remoguts
per roderes humides, a penes eren transitables.
La camisa se li enganxava a l’esquena:
li agradava aquella frescor de dia de festa
i la tranquil·litat que venia del primer diumenge
realment de sol en aquella primavera endarrerida.
Però no sols era el bosc. Des de Rasica, a la muntanya,
en l’aire que ressona…