Vés al contingut principal

Entendre la distància


En l’últim número de la revista Literatura hi ha un grapat de bons poemes. El primer que presento és aquest de Katja Perat.


ENTENDRE LA DISTÀNCIA

La literatura té algunes exigències impossibles,
com escriure un poema sobre Itàlia,
ja que és bonica i important
i et relaciona amb tot
el que és sublim en l'art,
o escriure un poema sobre fotre un clau
perquè tothom ha d'entendre
que l'amor serà per sempre variable
des que ha passat per les teves mans.

S'ha d'anar molt lluny
o utilitzar estris molt exigents
a fi que coses com façanes d'esglésies
o relleus de paisatges
adquireixin un significat,
ser despietat,
forçar la bellesa perquè no sigui vinculant,
que es pugui observar de lluny,
que no exigeixi res per a ella mateixa,
pensar com propietaris de grans fàbriques,
com els enciclopedistes,
com un soberà,
ens hem d'entrenar per apartar-nos-en,
fins que no quedi esbossada,
la nostàlgia a Bolonya,
l'embadaliment a Nàpols,
el calçat poc escaient a Florència
i un mal de queixal a Roma,
però també la temperatura de la pell,
les expressions de les cares i la vigilància de la gent
al costat de la qual et despertes,
classificats, emplaçats, dominats.

T'anirà bé –
entendre la distància.
En la franja diària
on les capes establertes de la comprensió,
encara que belles i importants,
cauen
i ja no pots comptar amb el seu suport,
en la franja on parlem, fem petons, negocis,
en la franja dels interessos,
entre les coses humanes,
sota el govern dels esforços,
de la mort, dels conflictes familiars
i de les discordants decisions polítiques,
enmig d'una delicada desconsideració
del món orgànic i de l'economia de mercat –
t'anirà bé.

Registrar
(com algú
que pot mesurar com de profunda ha de ser cada ferida,
com algú que quasi ja hi està implicat)
com el sol es pon rere els bastidors de la Toscana
o com s'alça per sobre de l'espatlla nua
a la teva esquerra,
és aprendre a dominar el món.
Complir amb les exigències impossibles de la literatura és aprendre a sobreviure.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Paul Éluard i Papers de Versàlia (III)

I aquest és el darrer poema que va aparèixer al número sobre Paul Éluard de Papers de Versàlia. Demà també penjaré aquí el text sobre Wrocław de què vaig parlar en la primera entrada d'aquesta sèrie sobre els magnífics Papers de Versàlia.

A «LA NUIT» de Capitale de la douleur
 Ce n’est pas la nuit qui te manque, mais sa puissance
No és la nit el que et manca, sinó el seu poder. No és el sol el que tens, sinó la seva llum que t’obligava a fer marrada en les línies que anava delimitant com una sèrie d’horitzons tancant-se cada cop que tenies la sensació d’haver-los atès. No tens horitzons, ni nits ni sol, només el silenci, el vent que et porta el seu nom, i aquell altre nom, i un nom més. És el poder dels noms el que tens per tornar-los al silenci.

Paul Éluard i Papers de Versàlia (i IV)

PARADA OBLIGATÒRIA

Era el 25 d’agost de 1948. Començava el “Congrés mundial dels intel·lectuals en defensa de la pau” a Wrocław. Abans del Congrés, i aprofitant l’avinentesa, havia començat a celebrar-se l’“Exposició de les terres recuperades”. Tot dins el control de les autoritats soviètiques. Els preus per entrar-hi eren astronòmics per l’època. Però les ciutats de Polònia esmerçaven esforços sensacionals per poder enviar-hi el major nombre possible d’autocars. Especialment de Silèsia arribaven allí amb una freqüència que avui provocaria enveja en qualsevol acte organitzat. Era la força del poder. I entre els convidats al Congrés, hi havia Paul Éluard. També Picasso, i Jorge Amado, i molts altres que es desvivien pel nou sistema. També cal esmentar la presència d’Ivo Andrić, quan les relacions entre Tito i Stalin ja estaven abocades a una ruptura. Estimat Paul, hi vas veure també Louis Aragon, o vau invocar el seu esperit? Hi ha fonts que diuen que hi va ser, d’altres, ho neguen…

Mon cosí Bubi

Crear tot un món amb un sol poema, fer que les referències agafin una densitat ben atapeïda, la història i la delicadesa de la descripció en consonància, i la dimensió metafísica. Aconseguir tot això a la vegada és a l'abast de pocs poetes. Per això, Janusz Szuber és un dels grans poetes contemporanis, un poeta exigent amb el lector; per això, Janusz Szuber no podrà entrar mai en cap mena de les llistes contemporànies. Potser aquesta és la tasca actualment de la literatura, poder arribar a quatre lectors, entrar en les seves consciències. Quatre lectors, no més (i no només). Amb la paciència d'un lent goteig que va foradant una roca. Sí, potser aquest és el camí, el de les gotes, a poc a poc, clap, clap, l'una rere l'altra. Sents com cauen?
MON COSÍ BUBI
Bubi, o sigui Caesar Roth amb l'uniforme de la Wehrmacht (una fotografia mida postal, al revers unes paraules de dedicatòria en lletra gòtica) amb una fesomia molt de nen, llargs dits de pianista, ros, un tipus nòrdic,…