Ves al contingut principal

Wrocław neix...

Estic acabant de llegir el darrer llibre de Jan Polkowski. Fascinació. Encantament. És un dels millors llibres de poesia que he llegit els dos darrers anys. Ha valgut la pena esperar que el poeta trenqués el seu llarg silenci. Val la pena reconciliar-se amb la poesia després de molts i molts llibres que no aporten res, que són només una mostra dels seus autors de les seves capacitats (o limitacions) i per poder seguir sonant com a noms en aquest difícil món de la literatura. Però és molt millor fer una reentrada com la del poeta polonès. I sembla que tindrà continuïtat. En el darrer número dels Zeszyty Literackie (Quaderns Literaris) apareixen alguns poemes posteriors a Cantus. I del llibre, també aportaré alguna altra traducció.
El poema fa referència a Wrocław, que serveixi també aquí per desitjar que no es vegi massa afectada per les inundacions dels últims dies.


***

Wrocław neix de l’entumida llengua de desembre, de la guerra
de la boira, mig despert observa una escaramussa de famolenques
cornelles amb un xot altiu per una llesca de pa. Alemanys
jubilats pugen a la terrassa del Panorama de Racławice
afermant-se amb bastons i també mútuament. Les seves dones
s’alleugen en no trobar uniformes alemanys a la tela. El sol
despietat d’abril de 1794 il·lumina delicadament els russos
ferits que continuen lluitant. Els magnetòfons bramen
una descripció de la batalla en alemany. El matí de diumenge
les nacions es tracten amb cautela. Els pintors de batalles
després d’una tarda llarga al bar El cérvol travessen les fronteres
suprimides de casa seva i empassen la pols d’una llarga nit.
Els paisatgistes estenen un blanc pesant sobre la tela indiferent.
La llum entra rere la cortina d’un vidre trencat. Europa
es tapa fins el cap vol dormir una mica més. O també
fingir davant els de casa que dorm. No és fins al dilluns
que l’ombra dels suburbis surt a la recerca de menjar,
colpeja l’àvida neu, brilla la pantalla del continent.
Cornelles, tsarines de la boira, endueu-vos
la meva pedra i el meu dubte, envolteu el somni de palissades,
envoleu per damunt de la boira les plomes salades de l’elegia.

Comentaris

merce lloret ha dit…
Hola,
em sap greu interrompre la dinàmica del que escrius. sobretot pel comentari que acabes de fer de Jan Polkowski. He estat mirant el llarg llistat que hi ha a la dreta de poetes. Em podries dir si hi ha algun que siga ucrainés que escriga amb ucrainés?. Tinc un veí ucrainés i m'agradaria poder regalar-li un llibre de poemes. No si n'hi ha de traduits al català.
Mercè
Xavier Farré ha dit…
Hola, Mercè,
Res de greu, encantat amb el comentari. La qüestió que em planteges, però, ja no és tan fàcil. Sí que hi ha autors ucraïnesos a la llista que tinc a la dreta, però no tenen cap obra de poesia publicada ni en català ni en castellà. Hi ha Iuri Andrukhòvitx, de qui sí que hi ha un parell de llibres,de narrativa, a Acantilado. Et recomano la fantàstica Doce anillos, en bella traducció d'Oksana Gollyak i Frederic Guerrero. Entre els altres poetes ucraïnesos de la llista que tinc a l'esquerra, hi ha Emma Andrijewska, Halyna Petrosaniak, Ivan Lutxuk i Natalka Bilocerkivec. Però com et comentava abans, no tinc cap constància d'alguna antologia de poesia ucraïnesa editada en català o castellà.
Salutacions,
Xavier
merce lloret ha dit…
Xavier,
moltes gràcies. Ja em mire amb deteniment tots aquests noms que m'has donat. Si em sorgeix algun altre dubte ja t'ho faré saber.
Per cert que estic estudiant-me la cartilla de les primeres lletres de l'abecedari ucrainés que el meu veí ha fet servir per ensenyar a la seua filla, Yulia, a llegir. Amb les seues indicacions i el meu coneixement de fonètica i fonologia, almenys aprendré a llegir encara que, de moment, no entenc res.
Salutacions,
Mercè
merce lloret ha dit…
Hola, una altra vegada ací. Els poetes que m'has donat escriuen tots en ucrainés o en alguna de les llengues del país en què viuen?
Una altra cosa. Acabe de mirar els noms dels poetes que m'havies escrit i només he trobat uns poemes en català, faltaria la llengua d'origen. Això també ho vaig notar a faltar en Travessant fronteres de Czeslaw Milosz. Em sembla que el llibre hauria quedat molt gros.
Salutacions,
Mercè
Xavier Farré ha dit…
Hola, Mercè,
t'agraeixo molt tots els comentaris. Tots els poetes que t'he indicat escriuen en ucraïnès, i no escriuen en cap altra llengua. Sí que és cert que estaria molt bé poder donar també la versió original. Però en el blog, això portaria molta més feina. Per altra banda, considero moltes d'aquestes traduccions com provatures, la qual cosa no vol dir que no siguin publicables, és clar. Quant a l'antologia de Milosz, aquí ja són decisions en què el traductor hi té poc a dir, ja que és l'editorial la que estableix com serà el format del llibre. Sí que hauria estat molt bé una edició bilingüe, però aleshores, com molt bé dius, hauria sortit un volum força més gruixut. Amb tot, jo sóc sempre partidari de publicar les traduccions de poesia en edició bilingüe. Per cert, l'alfabet, ciríl·lic és molt pràctic, ja que correspon una grafia a un so. I per a les llengües eslaves, és molt encertat. Però no nego que per a nosaltres, l'alfabet llatí ens és molt més còmode (encara que això només són qüestions de tradició cultural).
Salutacions,
Xavier
merce lloret ha dit…
Moltes gràcies Xavier pels aclariments,
Intentaré fer l'esforç d'ensenyar-me a llegir l'ucrainés a pesar de la complicació de l'alfabet cirilic. Que correspon amb l'interés del meu veí Igor i la seua familia en aprendre, català, castellà amb el nostre alfabet.
Si algun dia estic preparada m'agradaria fer una lectura poètica de poetes ucrainesos, en què un llegira el poema en ucrainés i a continuació un altre la traducció en català. Que et sembla? Penses que és factible?
Salutacions,
Mercè
Xavier Farré ha dit…
Hola, Mercè,
La idea que proposes és molt interessant. I sí, és clar que és factible. Posa't en contacte amb La casa de l'Est, segur que els encantarà ajudar-te.
Salutacions,
Xavier

Entrades populars d'aquest blog

La cara del meu veí

Un poema de Krystyna Dąbrowska del seu llibre publicat l’any 2014, El temps i el vel.
LA CARA DEL MEU VEÍ
I
La cara del meu veí, un professor la dona del qual va morir, de sobte esdevingué nua, sense proteccions. Quan me’l vaig trobar al pati i de sobte va començar a parlar obertament de quantes coses li feien recordar-la, vaig tenir la sensació que veia la seva cara per primer cop.
Com aquesta casa del davant, fins fa no gaire la tapava un gran castanyer, però una tempesta va destrossar l’arbre i el van haver de talar. I abans que el buit es converteixi en costum veig la finestra de la casa, la vida que hi passa.

II
Una camisa clara. El cap d’un patrici romà. Un aparcament inamovible vora la paret on, quan ha plogut, també aparquen els cargols. He pensat molt temps: un home irreprotxable, passa per la seva vida endreçada com si fos cada matí pel pati. Li faria uns setanta anys com a molt. En té vuitanta-dos, em va dir fa poc, i de nen va estar al gueto de Varsòvia. E…

Amples paral·lels / Desembre

Dos poemes d’un llibre de Jerzy Jarniewicz de l’any 2003, inclosos en un llibre de poemes triats de l’autor, amb un pròleg d’un dels millors especialistes de la poesia polonesa contemporània, Piotr Śliwiński, en què afirma que són “poemes gens sentimentals que contenen una enorme consciència de les diferents pèrdues i de les contradiccions que han existit en la consciència moderna, i que a la vegada intenten no doblegar-se completament a aquesta consciència». Sí, la paraula consciència, la repeteix tres cops, i tot i que en el darrer cas, s’hauria pogut solucionar amb un pronom, he preferit mantenir la repetició per expressar aquesta tensió angoixant del text original.


AMPLES PARAL·LELS
A la mateixa latitud El Caire i Nova Orleans. Xafogor. I així tot. Com hi cabrem tots? Algú passa per aquests carrers després i abans que nosaltres. Vull dir alguna cosa, però tu just en aquest moment obres la boca per parlar. Parla. És un món per a les veus humanes. Els àngels canten en cor.




DE…

Wioletta Greg, Mercuri a la boca

Aviat farà un mes que va sortir aquest nou llibre, Mercuri a la boca, de l’escriptora polonesa Wioletta Grzegorzewska (que firma com a Wioletta Greg fora de Polònia), una narradora i poeta que ha aparegut altres vegades en aquest espai. Al llibre Mercuri a la boca assistim al món rural de la Polònia que existia durant els canvis polítics. Des de la mirada infantil, lírica, somiosa, i també a moments amarga i directa, irònica, de la protagonista se’ns pressenta aquest món en miniatura de la infantesa, que intenta viure aïllada del que passa al seu voltant però que hi està del tot immersa, i aquest voltant, aquestes contingències històriques són del tot determinants. Però el que destacaria seria sobretot el retrat que fa del món rural, sense contemplacions, de les relacions que s’estableixen entre els habitants, aquell «tots es coneixen» que és una arma de doble tall esmolat fins a un extrem. I també el llenguatge, Wioletta Grzegorzewska ha aconseguit la naturalitat en l’estranyesa,…

El pas del temps

Llegeixo, lentament, el darrer llibre de Nuno Júdice, A matéria do poema. Els llibres de Júdice són abassegadors, molt sovint penso que tenen massa poemes (aquest en té més de 90) i que, malgrat que hi hagi línies de pensament i de temes que són habituals en tota la producció del gran poeta portuguès, el fet de no ordenar-los en seccions provoca que la lectura es pugui perdre en un intricat laberint. Sembla ser com si Júdice pensés que tots els poemes formen part d’una idea global. Però també el lector té la sensació que apareixen en el llibre en l’ordre que els ha escrit, sense cap modificació. S’han d’estructurar els temes, i aquesta és la tasca que li pertoca al lector i no a l’autor, en aquest cas. Per fer l’itinerari que més li convingui.
D’aquest darrer llibre, un poema concèntric, o laberíntic, en què l’inici i el final es confonen, en què la idea desenvolupada es tanca en si mateixa. Un poema, en el fons, característic de l’escriptura poètica de Nuno Júdice.


EL PAS DEL TEMPS

A le…

A la nit, la sola lleugeresa

Un altre poema de Tomasz Hrynacz.


A LA NIT, LA SOLA LLEUGERESA

A la nit, la sola lleugeresa.
En un marc de tolls de llenques glaçades
de llums.

No hi ha cap moviment. No
es pot dominar res. El coll torçat
del vent es glaça en els torbs de les portes.

Arbusts descolorits empassats
per prats d'aire detenen
els cristalls del fred.

I només en això no hi ha
cap dubte, que podem viure
separats.

Dos apunts

Acaba de sortir el volum Urania, de Joseph Brodsky, en traducció polonesa. La selecció del llibre segueix no pas la versió anglesa, sinó l’original russa. S’indica al pròleg que l’anglesa era lleugerament diferent. Ho comprovo, amb les dues versions que tinc a casa, i és força diferent. Podríem parlar quasi de dos llibres que tenen en comú una petita llista de poemes. Per a la traducció al polonès, s’han recollit traduccions que ja existien i se n’hi ha afegit altres que s’han fet especialment per a aquesta ocasió. La persona encarregada de fer-ho és el poeta Zbigniew Dmitroca, que ha col·laborat estretament amb Tomas Venclova, amic personal del poeta rus, per traduir els poemes. En una entrada al Facebook, Dmitroca comenta que el poema que tal vegada li va plantejar més problemes va ser el de Nocturn lituà, i que fins i tot va pensar en algun moment de renunciar a la forma (renunciar a la forma! traduint Brodsky i al polonès!). Miro la traducció, i és un autèntic prodigi. Amb aquesta…

Mapes (i III)

Aquest és el darrer poema del cicle de "Mapes" al llibre de Michał Książek.


MAPES III

Els mapes són tanmateix literatura.
El quart gènere
junt amb l’èpica, la lírica i el drama.

En cap novel·la, poema o comèdia
l’espai no ha estat copsat tan bé
com en un mapa.

Mai no han atrapat el temps
amb les mans al plat,
tal com en els plànols d’una ciutat que ja no existeix.

Observo els mapes quasi com el Creador –
una mica totpoderós, una mica omnipresent.
Així com transcendental.

De traduccions i llars

DE TRADUCCIONS I LLARS

Llegeixo Vertigo de W. G. Sebald. Una altra relectura del gran autor alemany, i de la novel·la. Últimament, llegeixo i rellegeixo Sebald. Vaig llegint Vertigo en dues traduccions, l'anglesa i la castellana. Quedo captivat per l'estil que les traduccions tan bé saben reflectir. Per la nostàlgia que traspua el llenguatge, un llenguatge amarat de matisos segurament molt difícils de traslladar. Amb tot, de tant en tant em trobo amb algunes solucions que em sobten una mica. No és l'exemple següent cap acusació ad personam, de cap manera. D'entrada, la meva enorme admiració pels dos traductors. Que cada lector en tregui les seves conclusions, del fragment que cito. Només amb aquest petit fragment es podria bastir tota una anàlisi de la traducció (i elements també d'ideologia en la traducció). Els subratllats en ambdós textos són meus:

From the terrace came the noise of the music and the confused blathering of the revellers, most of whom, as I reali…

Extinció del dia, el Llibre de l'Espai

Zoran Bognar (1965, Vukovar). Des de 1993 viu a Belgrad. Ha publicat una dotzena de poemaris. El seu primer llibre va ser prohibit per un poema que criticava Tito. Va haver de canviar el títol del segon, United States of Yugoslavia.

EXTINCIÓ DEL DIA, EL LLIBRE DE L'ESPAI
Entre els murs d'arbres sens fi i
les llunyanies fonent-se en la nit,
entre el cel on espurnegen estrelles
més clares que el foc i la força
incommensurable sorgida de l'extinció
del dia, passen les estacions de
les nostres vides solitàries, i l'única
consciència que tenim és la de ser
viatgers cansats caminant tots junts
en els meandres del temps. ¿On és
el Llibre de l'Espai en què es consigna
que les muntanyes es refugiaran
en els cristalls dels grans de sorra?

Ristovic (II)

Encara dos poemes breus d'Aleksandar Ristovic.

EL TACTE DE L'ABSÈNCIA

Res no existeix, excepte un petit objecte,
una cosa sense forma que tan sols
de manera laxa es pot anomenar un objecte:
sense duresa, color o moviment,
sense amplada o llargària,
o altres signes verificables de la seva presència.
Existeix sols en la commovedora esperança
que el veurem i l'utilitzarem,
o que serà d'algun ús,
fer amb ell el que la mà fa amb les claus,
una llanterna, les alicates,
o el meu llibre sempre obert, per exemple.

CONJECTURES

Moriré. No moriré.

No, no moriré,
tot i que veig àngels,
tan a prop
que els puc tocar
amb el meu índex,
tan sols
les seves cares són esborrades
com quan un nen fa servir la goma.

Moriré. No moriré.