Passa al contingut principal

Wrocław neix...

Estic acabant de llegir el darrer llibre de Jan Polkowski. Fascinació. Encantament. És un dels millors llibres de poesia que he llegit els dos darrers anys. Ha valgut la pena esperar que el poeta trenqués el seu llarg silenci. Val la pena reconciliar-se amb la poesia després de molts i molts llibres que no aporten res, que són només una mostra dels seus autors de les seves capacitats (o limitacions) i per poder seguir sonant com a noms en aquest difícil món de la literatura. Però és molt millor fer una reentrada com la del poeta polonès. I sembla que tindrà continuïtat. En el darrer número dels Zeszyty Literackie (Quaderns Literaris) apareixen alguns poemes posteriors a Cantus. I del llibre, també aportaré alguna altra traducció.
El poema fa referència a Wrocław, que serveixi també aquí per desitjar que no es vegi massa afectada per les inundacions dels últims dies.


***

Wrocław neix de l’entumida llengua de desembre, de la guerra
de la boira, mig despert observa una escaramussa de famolenques
cornelles amb un xot altiu per una llesca de pa. Alemanys
jubilats pugen a la terrassa del Panorama de Racławice
afermant-se amb bastons i també mútuament. Les seves dones
s’alleugen en no trobar uniformes alemanys a la tela. El sol
despietat d’abril de 1794 il·lumina delicadament els russos
ferits que continuen lluitant. Els magnetòfons bramen
una descripció de la batalla en alemany. El matí de diumenge
les nacions es tracten amb cautela. Els pintors de batalles
després d’una tarda llarga al bar El cérvol travessen les fronteres
suprimides de casa seva i empassen la pols d’una llarga nit.
Els paisatgistes estenen un blanc pesant sobre la tela indiferent.
La llum entra rere la cortina d’un vidre trencat. Europa
es tapa fins el cap vol dormir una mica més. O també
fingir davant els de casa que dorm. No és fins al dilluns
que l’ombra dels suburbis surt a la recerca de menjar,
colpeja l’àvida neu, brilla la pantalla del continent.
Cornelles, tsarines de la boira, endueu-vos
la meva pedra i el meu dubte, envolteu el somni de palissades,
envoleu per damunt de la boira les plomes salades de l’elegia.

Comentaris

merce lloret ha dit…
Hola,
em sap greu interrompre la dinàmica del que escrius. sobretot pel comentari que acabes de fer de Jan Polkowski. He estat mirant el llarg llistat que hi ha a la dreta de poetes. Em podries dir si hi ha algun que siga ucrainés que escriga amb ucrainés?. Tinc un veí ucrainés i m'agradaria poder regalar-li un llibre de poemes. No si n'hi ha de traduits al català.
Mercè
Xavier Farré ha dit…
Hola, Mercè,
Res de greu, encantat amb el comentari. La qüestió que em planteges, però, ja no és tan fàcil. Sí que hi ha autors ucraïnesos a la llista que tinc a la dreta, però no tenen cap obra de poesia publicada ni en català ni en castellà. Hi ha Iuri Andrukhòvitx, de qui sí que hi ha un parell de llibres,de narrativa, a Acantilado. Et recomano la fantàstica Doce anillos, en bella traducció d'Oksana Gollyak i Frederic Guerrero. Entre els altres poetes ucraïnesos de la llista que tinc a l'esquerra, hi ha Emma Andrijewska, Halyna Petrosaniak, Ivan Lutxuk i Natalka Bilocerkivec. Però com et comentava abans, no tinc cap constància d'alguna antologia de poesia ucraïnesa editada en català o castellà.
Salutacions,
Xavier
merce lloret ha dit…
Xavier,
moltes gràcies. Ja em mire amb deteniment tots aquests noms que m'has donat. Si em sorgeix algun altre dubte ja t'ho faré saber.
Per cert que estic estudiant-me la cartilla de les primeres lletres de l'abecedari ucrainés que el meu veí ha fet servir per ensenyar a la seua filla, Yulia, a llegir. Amb les seues indicacions i el meu coneixement de fonètica i fonologia, almenys aprendré a llegir encara que, de moment, no entenc res.
Salutacions,
Mercè
merce lloret ha dit…
Hola, una altra vegada ací. Els poetes que m'has donat escriuen tots en ucrainés o en alguna de les llengues del país en què viuen?
Una altra cosa. Acabe de mirar els noms dels poetes que m'havies escrit i només he trobat uns poemes en català, faltaria la llengua d'origen. Això també ho vaig notar a faltar en Travessant fronteres de Czeslaw Milosz. Em sembla que el llibre hauria quedat molt gros.
Salutacions,
Mercè
Xavier Farré ha dit…
Hola, Mercè,
t'agraeixo molt tots els comentaris. Tots els poetes que t'he indicat escriuen en ucraïnès, i no escriuen en cap altra llengua. Sí que és cert que estaria molt bé poder donar també la versió original. Però en el blog, això portaria molta més feina. Per altra banda, considero moltes d'aquestes traduccions com provatures, la qual cosa no vol dir que no siguin publicables, és clar. Quant a l'antologia de Milosz, aquí ja són decisions en què el traductor hi té poc a dir, ja que és l'editorial la que estableix com serà el format del llibre. Sí que hauria estat molt bé una edició bilingüe, però aleshores, com molt bé dius, hauria sortit un volum força més gruixut. Amb tot, jo sóc sempre partidari de publicar les traduccions de poesia en edició bilingüe. Per cert, l'alfabet, ciríl·lic és molt pràctic, ja que correspon una grafia a un so. I per a les llengües eslaves, és molt encertat. Però no nego que per a nosaltres, l'alfabet llatí ens és molt més còmode (encara que això només són qüestions de tradició cultural).
Salutacions,
Xavier
merce lloret ha dit…
Moltes gràcies Xavier pels aclariments,
Intentaré fer l'esforç d'ensenyar-me a llegir l'ucrainés a pesar de la complicació de l'alfabet cirilic. Que correspon amb l'interés del meu veí Igor i la seua familia en aprendre, català, castellà amb el nostre alfabet.
Si algun dia estic preparada m'agradaria fer una lectura poètica de poetes ucrainesos, en què un llegira el poema en ucrainés i a continuació un altre la traducció en català. Que et sembla? Penses que és factible?
Salutacions,
Mercè
Xavier Farré ha dit…
Hola, Mercè,
La idea que proposes és molt interessant. I sí, és clar que és factible. Posa't en contacte amb La casa de l'Est, segur que els encantarà ajudar-te.
Salutacions,
Xavier

Entrades populars d'aquest blog

Paul Éluard i Papers de Versàlia (i IV)

PARADA OBLIGATÒRIA

Era el 25 d’agost de 1948. Començava el “Congrés mundial dels intel·lectuals en defensa de la pau” a Wrocław. Abans del Congrés, i aprofitant l’avinentesa, havia començat a celebrar-se l’“Exposició de les terres recuperades”. Tot dins el control de les autoritats soviètiques. Els preus per entrar-hi eren astronòmics per l’època. Però les ciutats de Polònia esmerçaven esforços sensacionals per poder enviar-hi el major nombre possible d’autocars. Especialment de Silèsia arribaven allí amb una freqüència que avui provocaria enveja en qualsevol acte organitzat. Era la força del poder. I entre els convidats al Congrés, hi havia Paul Éluard. També Picasso, i Jorge Amado, i molts altres que es desvivien pel nou sistema. També cal esmentar la presència d’Ivo Andrić, quan les relacions entre Tito i Stalin ja estaven abocades a una ruptura. Estimat Paul, hi vas veure també Louis Aragon, o vau invocar el seu esperit? Hi ha fonts que diuen que hi va ser, d’altres, ho neguen…

Algú altre

Aleksandar Ristović
ALGÚ ALTRE
Suposa que ets rere d'algú que t'acaba de girar l'esquena
i imagina que ets tu, mentre algú altre és
rere teu i veu el que tu veus.

Si passa que és una dona (i per què no?),
i que tu ets ella, una dona espaterrant, qui mira,
¿també tu estàs mirant des del darrere?

Si n'hi ha dos, un home i una dona,
aleshores ets ambdós. Tens en la mateixa mesura
tant els atributs d'un com els de l'altra.

Tan sols si t'imagines que et mires des de darrere,
aleshores no ets qui ets.
No hi ha res en comú entre tu i aquell pobre desgraciat.

L'exterior i l'interior són el mateix ull

Danica Križanič Müller va néixer l'any 1950. És professora d'eslovè i d'anglès. És una poeta que ha anat construint la seva obra quasi en un silenci absolut, lentament, amb pocs llibres. I només darrerament comença a tenir un cert ressò més ampli.


L'EXTERIOR I L'INTERIOR SÓN EL MATEIX ULL


I

La bellesa apareix davant dels ulls
sense armes, completament nua
davant l'aire que arriba,
com si no volgués cap desig,

sol en el record ha crescut la ciutat
amb sons magnífics a les sis
del vespre, potser a les vuit,
just abans que tanquin els ocells.

La gespa sota els peus ja no madura,
encara que el sol segueixi respirant
i la mort creix força lentament,

com l'home que camina
vers les seves pròpies passes.


II

Arreu on entro hi ha espais
pensatius, també els que veig,
l'exterior i l'interior són el mateix ull.

Com el mar que segueix volent
obrir-se amb la seva imatge,
el cap que es gira tan sols a mitges.

No hi ha res excepte el cos.
Ah, que sigui així. Sento…

El pas del temps

Llegeixo, lentament, el darrer llibre de Nuno Júdice, A matéria do poema. Els llibres de Júdice són abassegadors, molt sovint penso que tenen massa poemes (aquest en té més de 90) i que, malgrat que hi hagi línies de pensament i de temes que són habituals en tota la producció del gran poeta portuguès, el fet de no ordenar-los en seccions provoca que la lectura es pugui perdre en un intricat laberint. Sembla ser com si Júdice pensés que tots els poemes formen part d’una idea global. Però també el lector té la sensació que apareixen en el llibre en l’ordre que els ha escrit, sense cap modificació. S’han d’estructurar els temes, i aquesta és la tasca que li pertoca al lector i no a l’autor, en aquest cas. Per fer l’itinerari que més li convingui.
D’aquest darrer llibre, un poema concèntric, o laberíntic, en què l’inici i el final es confonen, en què la idea desenvolupada es tanca en si mateixa. Un poema, en el fons, característic de l’escriptura poètica de Nuno Júdice.


EL PAS DEL TEMPS

A le…

Adéu a Josep M. Güell

Acabo de rebre un correu en què m’anuncien la mort del gra traductor del rus Josep M. Güell. El vaig conèixer personalment fa uns 8 anys, en ocasió d’una trobada que li organitzava l’Associació d’escriptors de Tarragona. Vaig estar xerrant diverses vegades amb ell, em delia per escoltar totes les anècdotes que enfilava sobre les seves experiències amb els llibres, i amb les persones, a l’antiga Unió Soviètica. I ara, ens queden les paraules en els llibres de Dostoievski, principalment, però també de molts altres autors russos. Un grandíssim traductor que, malauradament, ha estat una mica oblidat.
Per a aquella trobada vaig escriure dos textos sobre Josep M. Güell, penjo aquí el més breu (no acostumo a penjar textos llargs al blog) com a homenatge al gran traductor, a la meravellosa persona que va ser Josep M. Güell. Ens veurem de nou a les pàgines que desxifraran els nostres ulls.

*** “En posar-me a descriure els esdeveniments, recents i força estranys, que tingueren lloc a la nostra ci…

Poesia moral(itzant)?

Poesia moral, poesia moralitzant. Qüestió per discutir llargament. La poesia no aconsegueix res. Com l'art. La divisió entre l'estètica i l'ètica és contemplada des de diversos punts de vista. I tanmateix, hi ha poemes que ens incomoden, per la càrrega moralitzant que contenen, perquè han traspassat les fronteres de la nostra intimitat, i ens intenten alliçonar. Però, on és aquesta frontera?

Balada para Metka Krašovec (de i per a Tomaž Šalamun)

I avui m’arriba la notícia d’un altre gran poeta que ens deixa. En aquest cas, deixa un buit poètic i personal. Encara que ens vèiem de tant en tant, des que vaig viure a Ljubljana vaig mantenir contacte amb Tomaž Šalamun. La primera vegada, quan el vaig conèixer, va ser durant un sopar, que encara recordo ara, entre diverses llengües, el seu espanyol, el meu eslovè, bon menjar i vi. Després, una visita a casa seva, on em va sorprendre la quantitat de llibres que semblaven trobar el seu lloc no a les prestatgeries sinó al terra, fent piles d’equilibri inversemblant. Més tard, alguna trobada a Cracòvia, una altra visita a Eslovènia. En l'entremig, uns dies al Cosmopoética, compartint escenaris. I correus, sempre plens d’optimisme, de projectes, de nous poemes. Ha estat un poeta tremendament prolífic, però en paraules d’ell mateix, li agradava tant, escriure, i els poemes li demanaven de sortir, així que havia de fer-los cas. I els altres correus, quan traduïa el seu llibre Balada p…

L'auditori de Görlitz

Des de fa un parell de mesos, es pot trobar el darrer llibre que he publicat, L’auditori de Görlitz, editat conjuntament per Adia i Cafè Central. En Pau Vadell i el Toni Clapés han fet una feina excel·lent, i els agraeixo tot l’esforç que han fet. Cal dir que el llibre existeix gràcies al Toni, va ser ell qui em va convèncer que, d’una petita conferència que havia escrit, en tragués un llibre d’assajos. Aquesta era la primera intenció, però quan estava escrivint el text m’encallava contínuament, m’havia posat molts impediments jo mateix (no havia de ser amb to acadèmic, havia de tenir una unitat). El llibre no avançava, no volia seguir per aquell camí. No va ser fins que vaig fer un petit viatge a Ustroń, i en aquella vall i les muntanyes del voltant tot es va desencallar, la qüestió no eren els impediments, sinó alliberar-me d’aquests. Així que van començar a sorgir idees i fragments i poemes i relacions que s’anaven enfilant les unes amb les altres per tenir una idea general, però …

Nosaltres tres, aquells tres

Encara que hagi traduït força poemes de Szuber, per al blog i per a alguna revista, no es pot esgotar de cap manera la seva obra que ja és força àmplia, malgrat que publiqués el primer llibre quan tenia gairebé 48 anys. La qualitat dels seus poemes l’han convertit en un referent indiscutible de la poesia contemporània. 

NOSALTRES TRES, AQUELLS TRES

En som tres, els uns davant dels altres, riem,
cadascú a la seva manera. El quart, Andrzej,
no el veiem perquè és ell qui fa la foto,
la darrera, ara ho sé, a la casa antiga
del carrer Sienkiewicz.

Romek Biskupski, el meu gurú de les icones
i de Mandelstam, en original, sense cap dubte.
Al sofà, d'esquena a la finestra, en Beksiński.
Jo de perfil, amb pocs cabells blancs encara.

Davant meu i de Romek, tasses de te.
Una Pepsi-Cola i, encara que no es vegi,
una bossa de patates davant del senyor Zdzisław
a qui la gesticulació ajuda a explicar

les proeses arriscades del meu pare en aterrar
en una prada a la zona vora el riu San,
fins al pu…