Ves al contingut principal

A l'armari de l'àvia

Ja he parlat algun altre cop en aquest blog de Wioletta Grzegorzewska, la seva poètica és del tot personal, combinant molts mons a la vegada en un sol poema, el món dels records, de les sensacions dels records, de la història, de la realitat. Una troballa, com en aquest poema, desferma l'evocació de detalls, de fets. La condensació de significat en cada vers de la seva poesia fa que puguem estirar diversos fils. 


A L’ARMARI DE L’ÀVIA

A les estructures de cotó i de vellut, rastres de sang, 
cristalls de sal de llàgrimes no netejades,
als colls de randa comprats abans de la guerra
a ca una jueva que coneixíem hi ha agulles de pit 
de coure, records valuosos. 

Pel forat del pany passa l’escalfor 
que enyoren les pipes de gira-sol
molt de temps amagades a la butxaca de l’abric. 
En corredors excavats pels corcs viuen fetilleres 
que taral·legen una cançó de bressol de silenci.
Allí hi ha el cel d’espígol de nens escridassats. 

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Menys llum

Un dels poemes de l'excel·lent llibre que ha publicat Jan Polkowski.

MENYS LLUM
El que he oblidat minut a minut des del meu naixement, el que s’extingeix per sempre, el que no he entès, el que encara no sé de mi, pot tot això viure en les ombres que vaga per uns altres cranis? Cors, mirades? Fluir a través dels meus fills? Els meus néts? Trobar-se en persones casuals? En fragments d’esdeveniments futurs, en fragments de gestos no nascuts?
Com més m’apropo a la mort menys clarament em sento a mi mateix, perdo les meves petjades. Veus alienes parlen amb mi, es trenen línies de la vida alienes, alienes pupil·les veuen imatges difuminades: un home davant del porxo que allarga la mà – no es veu a qui perquè el sèpia s’ha descolorit i les mans pengen en una buidor blanca. En el meu lloc (?) potser una gota al paper s’ha endut la meva cara i ha creat un mapa de regions desconegudes. Pel dibuix de corbes de nivell i de meandres de les taques es pot inferir que és un terreny muntanyós i cobert de boscos. Amb v…

Amples paral·lels / Desembre

Dos poemes d’un llibre de Jerzy Jarniewicz de l’any 2003, inclosos en un llibre de poemes triats de l’autor, amb un pròleg d’un dels millors especialistes de la poesia polonesa contemporània, Piotr Śliwiński, en què afirma que són “poemes gens sentimentals que contenen una enorme consciència de les diferents pèrdues i de les contradiccions que han existit en la consciència moderna, i que a la vegada intenten no doblegar-se completament a aquesta consciència». Sí, la paraula consciència, la repeteix tres cops, i tot i que en el darrer cas, s’hauria pogut solucionar amb un pronom, he preferit mantenir la repetició per expressar aquesta tensió angoixant del text original.


AMPLES PARAL·LELS
A la mateixa latitud El Caire i Nova Orleans. Xafogor. I així tot. Com hi cabrem tots? Algú passa per aquests carrers després i abans que nosaltres. Vull dir alguna cosa, però tu just en aquest moment obres la boca per parlar. Parla. És un món per a les veus humanes. Els àngels canten en cor.




DE…

Superposició, però algú

Recollint informació per a un article que he escrit sobre la poesia de Wisława Szymborska, em trobo amb el text d’una conferència que parla de com veuen aquesta poeta les generacions més joves. Un dels jocs intertextuals que em semblen més interessants és aquest que planteja aquí Szymon Słomczyński, no tan sols amb el famós poema de Szymborska, «Un gat en un pis buit», i amb el llibre que Szymborska després va rebutjar perquè seguia una línia molt d’acord amb l’estalinisme, que es titulava Per això, vivim, de l’any 1952. El llibre amb què va debutar. Però no només hi ha aquesta referència, sinó que també enllaça tot plegat amb l’experiment del gat de Schrödinger. La gosadia que tenen els poetes polonesos més joves a l’hora d’enfrontar-se amb les grans patums és digna d’admiració. Segurament, això només pot passar en una tradició en què el pes d’uns noms ha estat abassegador. I una manera de deslliurar-se’n és plantejant aquesta intertextualitat, on no hi entra en cap moment la desqu…

El pas del temps

Llegeixo, lentament, el darrer llibre de Nuno Júdice, A matéria do poema. Els llibres de Júdice són abassegadors, molt sovint penso que tenen massa poemes (aquest en té més de 90) i que, malgrat que hi hagi línies de pensament i de temes que són habituals en tota la producció del gran poeta portuguès, el fet de no ordenar-los en seccions provoca que la lectura es pugui perdre en un intricat laberint. Sembla ser com si Júdice pensés que tots els poemes formen part d’una idea global. Però també el lector té la sensació que apareixen en el llibre en l’ordre que els ha escrit, sense cap modificació. S’han d’estructurar els temes, i aquesta és la tasca que li pertoca al lector i no a l’autor, en aquest cas. Per fer l’itinerari que més li convingui.
D’aquest darrer llibre, un poema concèntric, o laberíntic, en què l’inici i el final es confonen, en què la idea desenvolupada es tanca en si mateixa. Un poema, en el fons, característic de l’escriptura poètica de Nuno Júdice.


EL PAS DEL TEMPS

A le…

Wrocław neix...

Estic acabant de llegir el darrer llibre de Jan Polkowski. Fascinació. Encantament. És un dels millors llibres de poesia que he llegit els dos darrers anys. Ha valgut la pena esperar que el poeta trenqués el seu llarg silenci. Val la pena reconciliar-se amb la poesia després de molts i molts llibres que no aporten res, que són només una mostra dels seus autors de les seves capacitats (o limitacions) i per poder seguir sonant com a noms en aquest difícil món de la literatura. Però és molt millor fer una reentrada com la del poeta polonès. I sembla que tindrà continuïtat. En el darrer número dels Zeszyty Literackie (Quaderns Literaris) apareixen alguns poemes posteriors a Cantus. I del llibre, també aportaré alguna altra traducció. El poema fa referència a Wrocław, que serveixi també aquí per desitjar que no es vegi massa afectada per les inundacions dels últims dies.

***
Wrocław neix de l’entumida llengua de desembre, de la guerra de la boira, mig despert observa una escaramussa de famole…

L'últim pis del món

Tomasz Hrynacz va néixer l'1 de desembre de 1971 a Świdnica. Ha publicat en moltes revistes, tant a Polònia com fora de les seves fronteres (a Anglaterra, als Estats Units, a Croàcia o a França). Va ser un dels fundadors de la revista literària Arytmia. Ha publicat dues plaquettes i set llibres de poemes (el primer, l'any 1997; i el darrer, aquest 2010). El mateix any 1997 va guanyar dos premis de poesia. Alguns dels seus poemes han estat traduïts a diverses llengües.

L’ÚLTIM PIS DEL MÓN

Clareja. Un escull de pluja,
meridians de gotes que esclaten
en els cèrcols dels tolls.

La inspiració absorbeix l’espiració.
Rebenten murmuris de tempesta. S’apiloten
bales de sorra a les entrades de les parpelles.

El vent dirigeix la teva
veu que s’allunya
a cada nova passa.

Les soques dels bedolls es perden
en l’avinguda de les ràfegues.
D’aquí a l’eternitat.

Clareja i bufa el vent.
A la rotonda, uns primers raigs,
unes cares.

Els primers moviments
i unes olors
agonitzants.

La cara del meu veí

Un poema de Krystyna Dąbrowska del seu llibre publicat l’any 2014, El temps i el vel.
LA CARA DEL MEU VEÍ
I
La cara del meu veí, un professor la dona del qual va morir, de sobte esdevingué nua, sense proteccions. Quan me’l vaig trobar al pati i de sobte va començar a parlar obertament de quantes coses li feien recordar-la, vaig tenir la sensació que veia la seva cara per primer cop.
Com aquesta casa del davant, fins fa no gaire la tapava un gran castanyer, però una tempesta va destrossar l’arbre i el van haver de talar. I abans que el buit es converteixi en costum veig la finestra de la casa, la vida que hi passa.

II
Una camisa clara. El cap d’un patrici romà. Un aparcament inamovible vora la paret on, quan ha plogut, també aparquen els cargols. He pensat molt temps: un home irreprotxable, passa per la seva vida endreçada com si fos cada matí pel pati. Li faria uns setanta anys com a molt. En té vuitanta-dos, em va dir fa poc, i de nen va estar al gueto de Varsòvia. E…

Contaminació

Ahir es van entregar els premis de literatura de la ciutat de Gdynia, un dels més importants de Polònia. Recordem que els premis a Polònia, com ja he esmentat més d’un cop en aquest blog, són a obra publicada. Ningú no dona cap mena d’importància als premis que s’atorguen en un concurs sense publicació prèvia. No només això, estan molt mal vistos i són tan sols per als aficionats. Per a la majoria de concursos literaris que es tenen en compte a Polònia, amb força antelació es coneix el jurat, i es fa una prèvia selecció d’entre cinc i set obres (en funció del premi) que són les que passen a la final. Els dies abans de donar el veredicte final, tots els autors nominats tenen trobades i lectures amb els lectors, es fa promoció dels llibres i es fan debats. I ja en el moment de donar el premi, així com també després, el jurat exposa una justificació de la seva tria, quins són els motius que han fet que hagin donat el premi a una obra determinada. I el dia següent, hi ha una una altra …

Cau la pluja rere la finestra

El tercer poeta amb qui vam compartir la taula rodona ahir sobre poesia polonesa contemporània era Tadeusz Dąbrowski. Ahir mateix sortia el seu darrer llibre de poemes a l'editorial a5, però aquest poema pertany a un llibre anterior.


***
Cau la pluja rere la finestra. En una altra part de la ciutat cau un home a la vorera. En algun lloc del món, d'uns llavis surt i cau una paraula que canvia el curs de la història. En aquell mateix moment de milions de llavis surten i cauen paraules insignificants i compensen aquella altra primera. A l'ast, el pollastre va fent tombs. En el llitet fa tombs la nostra felicitat a través del seu somni. Els nostres cossos tomben i esdevenen cendra. La nostra vida
succeeix a cada moment en cada una de les paraules.

Wioletta Greg, Mercuri a la boca

Aviat farà un mes que va sortir aquest nou llibre, Mercuri a la boca, de l’escriptora polonesa Wioletta Grzegorzewska (que firma com a Wioletta Greg fora de Polònia), una narradora i poeta que ha aparegut altres vegades en aquest espai. Al llibre Mercuri a la boca assistim al món rural de la Polònia que existia durant els canvis polítics. Des de la mirada infantil, lírica, somiosa, i també a moments amarga i directa, irònica, de la protagonista se’ns pressenta aquest món en miniatura de la infantesa, que intenta viure aïllada del que passa al seu voltant però que hi està del tot immersa, i aquest voltant, aquestes contingències històriques són del tot determinants. Però el que destacaria seria sobretot el retrat que fa del món rural, sense contemplacions, de les relacions que s’estableixen entre els habitants, aquell «tots es coneixen» que és una arma de doble tall esmolat fins a un extrem. I també el llenguatge, Wioletta Grzegorzewska ha aconseguit la naturalitat en l’estranyesa,…