Vés al contingut principal

De debò?

Ja ho he comentat en altres ocasions, Karl-Markus Gauß és un dels millors assagistes actualment. En el llibre Els habitants de Roana se’n van plàcidament. Un viatge vers els assiris, els cimbris i els caraïtes, ens parla d’un dels seus protagonistes, un assiri, que forma part d’aquesta comunitat minoritària a Suècia. Fuat recorre tota la primera part del llibre, amb un final que provoca un calfred directe en el lector. Gauß és a la vegada un excel·lent relator que sap com dur el fil i el temps de la narració.

Dedico aquesta traducció a l’Iban Llop, per les converses sobre llibres i llibreries que anem tenint al llarg del temps i en la distància.

«Estàvem asseguts a taula, menjàvem un estofat de pollastre amb patates amb agredolces espècies orientals, i parlàvem de la tècnica per construir les lleixes per als llibres. Fuat va fer el mateix que jo, construïa estanteries sota les escales de la primera planta i la seva experiència era similar a la meva: pensava que els grans espais que guanyava posant allí els llibres li durarien molt temps, però al cap de dos o tres anys ja tornaven a estar desesperadament plens. Li vaig explicar la història d’un escriptor amic meu que un dia, en una dèria incontrolada d’autodestrucció, i també amb una energia alliberadora, es va dedicar a posar ordre en els milers de llibres que havia anat acumulant al llarg dels anys, i els va anar agafant un a un fins que finalment es va decidir a quedar-se’n cent cinquanta, que eren els que l’havien de seguir acompanyant en la seva vida. Va vendre tots els altres per un preu ridícul a un antiquari sota la condició que aquell mateix dia aquell faria net de tota la seva biblioteca i amb un camió s’enduria la resta de la biblioteca. Alliberar-se de cop de les coses que havien estat importants per a un mateix i començar de nou li va semblar a en Fuat una cosa increïblement i perillosament estimulant. Després em va tornar a preguntar, mig esperançat i mig trasbalsat, si es podia ampliar aquella quantitat a una escala més suportable:

 De debò que es va desfer de tots els llibres i només se’n va quedar cent cinquanta?»       

             Karl-Markus Gauß, Els habitants de Roana se'n van plàcidament.                                                                          Un viatge vers els assiris, els cimbris i els caraïtes (2009)

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Mon cosí Bubi

Crear tot un món amb un sol poema, fer que les referències agafin una densitat ben atapeïda, la història i la delicadesa de la descripció en consonància, i la dimensió metafísica. Aconseguir tot això a la vegada és a l'abast de pocs poetes. Per això, Janusz Szuber és un dels grans poetes contemporanis, un poeta exigent amb el lector; per això, Janusz Szuber no podrà entrar mai en cap mena de les llistes contemporànies. Potser aquesta és la tasca actualment de la literatura, poder arribar a quatre lectors, entrar en les seves consciències. Quatre lectors, no més (i no només). Amb la paciència d'un lent goteig que va foradant una roca. Sí, potser aquest és el camí, el de les gotes, a poc a poc, clap, clap, l'una rere l'altra. Sents com cauen?
MON COSÍ BUBI
Bubi, o sigui Caesar Roth amb l'uniforme de la Wehrmacht(una fotografia mida postal, al reversunes paraules de dedicatòria en lletra gòtica)amb una fesomia molt de nen, llargs dits de pianista,ros, un tipus nòrdic,…

Paul Éluard i Papers de Versàlia (III)

I aquest és el darrer poema que va aparèixer al número sobre Paul Éluard de Papers de Versàlia. Demà també penjaré aquí el text sobre Wrocław de què vaig parlar en la primera entrada d'aquesta sèrie sobre els magnífics Papers de Versàlia.

A «LA NUIT» de Capitale de la douleur
 Ce n’est pas la nuit qui te manque, mais sa puissance
No és la nit el que et manca, sinó el seu poder. No és el sol el que tens, sinó la seva llum que t’obligava a fer marrada en les línies que anava delimitant com una sèrie d’horitzons tancant-se cada cop que tenies la sensació d’haver-los atès. No tens horitzons, ni nits ni sol, només el silenci, el vent que et porta el seu nom, i aquell altre nom, i un nom més. És el poder dels noms el que tens per tornar-los al silenci.

Paul Éluard i Papers de Versàlia (i IV)

 PARADA OBLIGATÒRIA

Era el 25 d’agost de 1948. Començava el “Congrés mundial dels intel·lectuals en defensa de la pau” a Wrocław. Abans del Congrés, i aprofitant l’avinentesa, havia començat a celebrar-se l’“Exposició de les terres recuperades”. Tot dins el control de les autoritats soviètiques. Els preus per entrar-hi eren astronòmics per l’època. Però les ciutats de Polònia esmerçaven esforços sensacionals per poder enviar-hi el major nombre possible d’autocars. Especialment de Silèsia arribaven allí amb una freqüència que avui provocaria enveja en qualsevol acte organitzat. Era la força del poder. I entre els convidats al Congrés, hi havia Paul Éluard. També Picasso, i Jorge Amado, i molts altres que es desvivien pel nou sistema. També cal esmentar la presència d’Ivo Andrić, quan les relacions entre Tito i Stalin ja estaven abocades a una ruptura. Estimat Paul, hi vas veure també Louis Aragon, o vau invocar el seu esperit? Hi ha fonts que diuen que hi va ser, d’altres, ho neguen…