abcd xavier farré

En aquest poema, de Peter Semolič , hi ha una sèrie d’elements que m’han cridat l’atenció. Un, per exemple, és el primer vers, aquesta imatge de la llum plovisquejant. Després, tot el tema de la naturalesa. Els que hem crescut en ambients rurals, i teníem els camps o la muntanya ben a la vora, que després hem anat abandonant per altres paisatges, sempre portem dins com una espina que activa els records relacionats amb la terra, els arbres. Amb tot, com ja vaig deixar escrit en un poema, el meu desconeixement va arribar a convertir-se, més tard, en la petita punxada d’una altra espina. També trobo en aquest poema la relació amb el primer llibre de Seamus Heaney, que va ser per a mi una autèntica revelació. I, finalment, que a banda de tots aquests elements, lligats a una lectura completament personal, el poema segueix tenint una gran força d’evocació. En el fons, el que ha de fer qualsevol bon poema. ESTEL POLAR La llum suau de l’estiuet de Sant Martí plovisqueja sobre Barje. Ma mare em...

Un poema de Peter Semolič que segurament subscriuria (sense abandonar aquest deix de nostàlgia i d'ironia) tota una generació de persones que es va formar en el que eren les beceroles d'una autèntica revolució. REFLEXIÓ Si hi penso bé, mai no he estat un nen de la naturalesa. Comparava els espiadimonis amb helicòpters, i l’esmolada aleta del tauró amb un periscopi. Si hi penso bé, els vaquers i els indis d’una peli de l’oest per a mi eren, si no més reals, almenys sí més importants que els grangers que portaven llet a la cooperativa del poble cada matí a la mateixa hora i pel mateix camí vora casa nostra. Si hi penso bé, els dibuixos animats de les set del vespre era un esdeveniment molt més tempestuós que aquelles terribles tempestes que s’embravien a Morost. Si hi penso bé, durant molts anys, l’única posta de sol real era per a mi la de la tècnica en blanc i negre.

Peter Semolič LA MEVA PLOMA no és cap invenció. La meva ploma no és una convenció literària. La meva ploma és una ploma de debò. L'he aconseguida per correu junt amb un diccionari etimològic. Amb ella escric versos, amb ella escric poemes, amb ella atenyo el cor fins a les arrels de l'indoeuropeu. La meva ploma és una ploma d'etimòleg. Els meus poemes són etimologies del cor.

Peter Semolić LJUBLJANA-KOPER Tants i tants vagons en el tren Ljubljana-Koper. Tants i tants vagons, i una persona en cada un. Tancada, closa. Què és el revisor, que en net uniforme crida els noms de les estacions? Què passa amb els viagers que baixen? Viatgem, viatgem. Aquí hi ha el volum de la metàfora de les capses de Jung. Viatgem. Pierrots, Arlequins, Colombines. Viatgem. Contents, tristos, indiferents. Viatgem. Un bassal negre. El mar, el mar. El reflux de la llum no ens uneix. Cadascú en la seva capsa del vagó. Cadascú amb la seva ferida. Cadascú amb el seu vespre.

Peter Semolic (1968) és eslovè. La seva poesia és qualifcada com “nova simplicitat”. Poemes amb elements quotidians que ens transporten a l'essència d'un mateix. GRAN CIUTAT Em construeixo. Lentament. De mot a mot, de vers a vers. Els llençols ballen diferent en els cops de l'aire. És migdia passat. El meu estatus és de llogater, estranger. Què quedarà rere meu quan em traslladi? Taques d'oli bullent a la paret ran de la porta. Això és tot el que deixaré al meu successor? Dius: “Saps on rau la bellesa d'una gran ciutat? En la multitud de fets que passen com blens.” El poema és la meva única estrella fixa. Encara que sotmesa al temps, és com una pedra en l'herba, en la tardor inscrita, en el pansiment, en la mort.