Sempre que mor un poeta, ens deixa una infinita tristesa. La tristesa de no poder ja rebre més els seus regals de la llengua. I també ens omple el consol de tenir tota la seva obra, a la qual podem tornar un i altre cop. Sentiments contradictoris que estem experimentant amb massa freqüència aquest gener. Fa dues setmanes, moria Juan Gelman. Començava aquesta setmana, i ens sorprenia amb la mort de José Emilio Pacheco. I avui rebo la notícia de la mort de Félix Grande. Vaig conèixer el primer i el tercer, i a l’admiració per la seva poesia, s’hi afegeix l’admiració de veure dues grans persones, dos grans conversadors, dues actituds en la seva ètica, dues excel·lents maneres de recitar, dues maneres de viure la poesia, perquè quan parlaves amb ells t’adonaves que ells vivien directament la poesia, que aquesta era en ells, se’ls havia infiltrat i ells la respiraven en cada acte, en cada paraula. Segurament, encara que no el vaig conèixer, es podria dir el mateix de José Emilio Pacheco qu...