Vés al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: abril, 2009

Allí, on tu no hi ets

Veselko Koroman (1934) és poeta, prosista i assagista. Va néixer a Herzegovina, es va llicenciar a Mostar i a Sarajevo. Ha publicat més de deu llibres de poemes. 

ALLÍ, ON TU NO HI ETS

Has vist com passaven els anys:
fruites plenes de sol.

Ara hem de seguir endavant,
allí, on tu no hi ets.

Què es pot dir 
de l’herba que creix?

És aquí.
Viu tota tranquil·la.

Tu segueixes endavant,
allí, on tu no hi ets.

Beses una fulla,
una ombra que ressona.

Desapareixes rere la capçada,
allí, on tu no hi ets.

I uns cent anys s’han acumulat,
no falta res en aquest món. 

Amor, salut, feina...

Andrzej Babaryko (1952-2006) poeta, periodista i crític de teatre polonès. Va publicar quatre llibres de poemes.


***
Amor, salut, feina. Les tres potes
trencades a la vegada. No 
mires avall, perquè ho saps. Amunt
no hi ha manera d’aixecar les parpelles.
Tan sols ens queda una il·lusòria fe
que naixem per alguna cosa. Per algun
motiu aguantem aquest dolor insuportable.
Però fins i tot l’hivern més rigorós deixa pas
als vents de la primavera. Ells 
són les herbes, els draps humits al front
febrós, el moment de repòs, i de vegades l’olor
i el gust de la fruita fresca. 

Mil portes

M'adono que Aleš Šteger, un dels poetes més importants en la literatura eslovena contemporània, i un excel·lent editor, feia més d'un any que no apareixia pel blog. La poesia eslovena té en l'actualitat una força que la situa entre les més interessants. D'uns anys ençà, el que podríem qualificar com a perifèries s'han revelat molt més interessants que el que consideràvem centres.
MIL PORTES

Et despertes en una habitació de mil portes.
Rere cada porta hi ha un llarg passadís fosc.
Et decideixes potser per una de les portes,
i quan l’obres d’entre les altres i mires la foscor,
algú et diu que si passes a l’altra banda
no sortiràs a fora. Això et passa amb cada una
de les portes i sempre et gires i tornes
i de nou esperes que es decideixi algú altre.
Aquest altre ve cada nit. Ve i encén amb un foc
fosc totes les mil portes. Una rere l’altra.
Cremen les mil portes, i al cap de no res creixen,
davant dels teus ulls, mil portes noves, més terribles.
Així tot al teu voltant es fa més i…

3A/14

Un altre autor dels que desapareixen, Robert Adamczak. Queda un llibre, o dos; queda un nom; i queden moltes preguntes que segurament mai no podrem formular.

3A/14

Un altre trasllat. Ja fa uns quants anys que dura,
però ara per més temps (no hi ha res que desitgi més).
El mateix armari, la taula, el llit, la rentadora, la nevera,
la tauleta, dues butaques, un cistell de vímet amb joguines,
alguns trastos i capses de cartró amb roba interior enmig
de la qual vaig posar els llibres que no tenien lleixes pròpies.
Entre ells, hi ha els contes de Nabokov, el seu viatge 
de Sant Petersburg fins als Estats Units passant per Europa,
i després de tornada al vell continent. Un viatge llarg,
curiós, important. El meu, més curt, 
dins d’una sola ciutat, potser acabarà aquí, diferentment
del seu, un altre. Però per a mi és curiós, i important. 

Existeix un cert tipus d'error

Alguns poetes inicien el seu camí, adquireixen una certa notorietat (si és que això és possible entre els poetes, sobretot si són joves) i després desapareixen del mapa literari. A partir d’aquest moment, s’envolten de diferents aures. I mai cap no acaba d’aclarir els motius de la desaparició. El que queden són els poemes. Com en el cas de Wojtek Szumowski, d’un llibre publicat en 1995. 
***
Existeix un cert tipus d’error
els diumenges a la tarda
després de llargues parades
amb la memòria embotida
en la tranquil·litat amb un costum imposat
mostro la meva confiança
enmig de les pastes del te
sempre hi ha algun silenci
simètric i fred
com el vidre de les meves ulleres
que porto sempre
quan vull estar
del tot segur de mi mateix. 

Ieu sui Arnautz

Coincidim, sense haver-ho comentat abans, l'Abel Murcia en el seu excel·lent blog i jo en la tria d'un poeta, com en el cas de l'entrada anterior de Mariusz Grzebalski. Les coincidències moltes vegades ens ratifiquen en les eleccions que un fa. També feia temps que no posava res d'Edward Pasewicz. Tot i que el poema és tot en polonès, quant al títol i a la frase que es repeteix, he decidit remetre'm a la versió original provençal, ja que l'autor hi fa referència directa. Prové del poema d'Arnaut Daniel "Ab gai so".IEU SUI ARNAUTZ

Ieu sui Arnautz, que canta i plora,
et predic el futur de les venes a les mans,
perquè la cendra ha florit quan he tirat els daus,
de la tassa d’estany m’ha sortit un riure dels números.
Ieu sui Arnautz, recordo com el vent del nord 
trencava les branques. Una cridòria dels pardals
em parlava; Arnautz, aquests són sons que
no havies de conèixer, quarts de to, arena,
l’esvolotec, migdia, quan s’acaba el temps
perquè la cendra ha flo…

Vista des del pati a can jueu

Què em mou realment a seleccionar els poemes que presento? Per què d'alguns autors poso una sèrie de poemes seguits i d'altres han d'esperar temps a tenir una segona oportunitat? Sóc jo mateix qui moltes vegades em trobo formulant aquesta pregunta. No sé quina és la mà o la voluntat que em mou d'aquesta manera. Feia més d'un any que no apareixia un poema de Mariusz Grzebalski.
VISTA DES DEL PATI A CAN JUEU L’avi va morir assegut a la butaca,
els seus ulls no es volien tancar.
Mirava sense vida el vagó de mercaderies
que l’herba anava cobrint als ramals

de la fàbrica de Łódź. Ara solca al fons
de la terra, tancat en l’estoig esculpit del fèretre,
com un instrument valuós que unes invisibles
mans van passant cap al lluny. En aquella casa

viu gent estranya. Han saldat els plats i olles,
han fotut a la garjola el lladre de bicicletes, vermells
segells de totxos a la porta de les cotxeres. I darrere
una font, sense vida, però plena de brossa i de fulles podrides.

Miro la morera que …

Fedre

Jovan Hristić (1933-2002) va néixer a Belgrad. Poeta, dramaturg i assagista. Va ser professor d’Art dramàtic a la Universitat de Belgrad. FEDRE

I també vull que sàpigues això, estimat Fedre: visquérem
en un temps de desesperació total. De la tragèdia
hem fet una comèdia; de la comèdia, una tragèdia.

I el que és adient: la gravetat, la mesura, una saviesa elevada,
una elevació sàvia, sempre se’ns escapa. Hem estat
en la terra d’algú, no pas nosaltres sols,

ni tampoc uns altres, sempre a penes una passa o dues
d’allò que érem nosaltres, d’allò que havíem de ser.

Oh, estimat Fedre meu, quan passegis per l’illa
dels benaventurats amb les ànimes honestes,
recorda de tant en tant el nostre nom:

que el seu so es dispersi en l’aire cristal·lí,
que almenys s’envoli vers el cel que mai no atenyerà,
que almenys en les vostres converses se’ns escalfin les ànimes.

Dos poemes a Papers de Versàlia

M'acaba d'arribar la nova plaquette de Papers de Versàlia, excel·lentment editada, com ja ens tenen acostumats. Aquest cop, el tema que vehiculava totes les creacions eren els homenatges, a un pintor, a un escultor, a un músic, a una obra, a un escriptor. Hi vaig col·laborar amb dos poemes. Podeu baixar-vos tot el número en .pdf aquí.
CLAUDE MONET. LA GARSA

Un matí esplendorós, una llum del nord
que es filtra per tots els racons, entra
pels bastons de l’escala, i deixa l’ombra
de la imminència. La neu té un silenci
profund, més profund, com estar abocat
hores en un pou per intentar veure’n el fons.
Els arbres callen, qualsevol moviment
queda ensordit a l’acte, la neu dirigeix
els ulls, el tacte, el so, els mots, els crits.
Els corbs, les garses pressenten el silenci
i l’únic que els queda és observar.

Tot és silenci, tot és una mirada,
vers l’interior dels objectes, vers els talls
de les plantes que suren per buscar l’oxigen,
com un nedador massa temps sota l’aigua.
Per tornar a la superfície,…

Canyella

Els trasllats dels llibres de vegades comporten felices troballes. Treure’ls de les capses per deixar-los a les lleixes en un ordre que sempre és diferent obliga la memòria a perdre l’orientació. De cop, trobem un llibre i apareix una relació de seqüències. No recordava que tenia el tercer llibre que Mirosław Dzień havia publicat. Però va voler sortir, amagat entre altres autors que intentava endreçar. El títol sembla que aparegui en el moment oportú: Paciència.

CANYELLA

Canyella a la meva boca, un diumenge
que lentament s’esmuny en la història,
un núvol, tendrum d’una metàfora. Ara
l’intento conciliat amb la natura de les coses
(però Brodski va morir a Nova York,
en un gener que reflectia el llustre
a les finestres dels gratacels, en avingudes
seques com talc. Els seus poemes pengen
en llocs no anomenats, en un temps
inabastable, esmicolat, pansit.
Després cauen i modelen boles
de preguntes, cèrcols de dubtes, trenquen
pactes i acords, fan befa dels ingenus).

Els poetes haurien de viure molt, dirig…

En vesprejar, a l'agost

Magdalena Bielska (1980) és una jove poeta de Cracòvia que va publicar el seu primer llibre, Animals lletjos, en una de les editorials de poesia més prestigioses de Polònia, a5 dirigida pel també poeta Ryszard Krynicki.


***
En vesprejar, a l’agost, nedes al llac.
No fa xafogor, tampoc no hi ha gent,
tan sols la canalla es crida lluny de la riba.
Emergeixes de l’aigua freda i nedes vers
on el sol s’estén vers la tranquil·la superfície,
i no penses en el que ha passat ni en el que passarà.
Aturat, aquest instant de la infantesa tan sols et du
a la ment una aversió vers el que alguns anomenen
la benedicció de la memòria humana.
Sembla ser que això no és cap benedicció.
I sols importava l'instant, tant se val si el recordem.

l'eco d'una veu

Roman Honet (1974) ha publicat tres llibres de poemes, col·labora en moltes revistes literàries, tant convencionals com les més alternatives. També va preparar, juntament amb Mariusz Czyżowski una “Antologia de la nova poesia polonesa”. 


l’eco d’una veu


el temps no coneix cap crueltat,
excepte el silenci que deixem. cada estiu
una allau de senyals passats crema
la terra, el riu neteja els llavis inflats
de trencar atzeroles i les fosques lletres
a les ribes d’un escrit esquinçat en silenci.
seguim pertanyent als incendis precedents,
als esclats purs com del comte pàl·lid st. ives
tornant d’anglaterra. les setmanes sadollen
la sang amb ossos espumosos, en sorprendre’ns
als ascensors, als hospitals, als miralls. la foscor,
cercles d’aigua i unes profunditats cargolant-se.

fins que arribarem aquí

Tenacitat

Edvard KocbekTENACITAT

Com ho faig per perseverar davant dels arbres
a qui no confon la llum de neó?
Com ho faig per aturar-me davant dels ratpenats
quan es riuen del pànic que sentim?
Com ho faig per salvar-me davant dels pasts silenciosos
que no temen cap catàstrofe?
L’home sempre sap més i sempre amb més força
i amb tot el seu coneixement és buit 
i s’ha de repetir, però les coses i els animals
saben la seva veritat un sol cop
i ja mai més no poden oblidar-la.
Tot el que és extrahumà confia, creu, estima,
en canvi l’home perd a l’acte la seva seguretat i
per això allarga amb artifici la vista i l’oïda
i el tacte i tots els sentits, i amb ells s’escurça
el temps i l’espai, l’univers esdevé terra,
la terra esdevé regió, la regió esdevé vall,
la vall, un poble amb cases, la casa esdevé llit,
el llit, bressol i jaç de mort.
El fèretre és tres coses: armari, cofre i urna.
L’òrgan per certificar la identitat ja no opera
en un únic lloc, l’home és tan sols una vella
paral·lela de noves coses que inventa
la seva …

Gris instant

Momčilo Nastasijević (1894-1938) va néixer a Gornji Milanovac. Poeta, prosista i assagista. Una de les individualitats més fortes de la literatura sèrbia del període d’entreguerres. La seva influència és visible en poetes com Vasko Popa o Oskar Davico.



GRIS INSTANT

I de sobte s’engrisà,
com si s’hagués cremat,
però tot viu.

Amic meu en secret,
escolta, el cor dolorós
s’allunya de qualsevol por.

I tu, que em segueixes
i en el desconeixement
passes per un camí estrany:

Allí és gris,
la grisor travessa l’ésser,
grisos són els ulls del secret.

I quan moren els arbres ni la tristesa 
ni la reprensió, sols una fulla seca consola
amb un estrany silenci el front de qui pateix.

Una constant aparença

Marcin Baran va néixer el 1960 i va començar a publicar a partir de 1990. És considerat un dels representants més destacats de la generació bruLion (esborrany) que determinà un nou tipus de poesia a Polònia en què els elements ètics de les generacions de poetes anteriors desapareixen en favor d’una immediatesa a l’hora d’expressar la realitat en el poema. UNA CONSTANT APARENÇA...

Una constant aparença de la invariabilitat de la vida. 
L’home encara té dues mans i un cap. De dia lluu
el sol, a l’hivern neva. Les bicicletes tornen
a estar de moda. El blat i els cabells canvien
de color perquè no desaparegui la pulsació rítmica
dels segons. Als teatres, obres clàssiques
i Shakespeare. La memòria àvida d’ordre transforma
el passat en somnis. Una multitud es desespera perquè
el dictador-assassí ha mort. Un pecat que molts
repeteixen es considera una virtut. Uns respirs
breus, inhàbils, s’uneixen a cada moment amb un aire
podrit. No se sent la veu del Senyor, però de vegades
per les olors del rierol, pe…

Fonaments

Amb el poema que presentem avui, acabem la segona sèrie de poemes de Leopold Staff.FONAMENTS

Vaig construir en la sorra
i s’esfondrà.
Vaig construir en una roca
i s’esfondrà.
Ara començaré a construir
pel fum de la xemeneia.

Retrat

Leopold StaffRETRAT

Sempre era el mateix,
tot i que amb un rostre diferent
i un nom diferent cada cop.
I la successió dels seus anys
no encaixava amb el temps.

Cap artista no podia reflectir
la seva imatge en una roca.
Així que la seva figura passà
de mà en mà,
com una torxa pels fanalers.

Un mestre antic el representà 
com un atleta fort, nu,
que en una postura inclinada
estreny un disc vers el futur;
però va clavar la mirada en un destí
tan llunyà que el disc fa dos mil anys
que no se separa de la seva mà
(va quedar fixada en un estèril
objectiu no acomplert).

Després l’esculpí Donatello,
el Cavaller d’Orsanmichele,
on ja no era nu, sinó cobert amb un arnès
es recolza en l’escut
marcat amb una creu.
Però al braç li va créixer una pica
girada cap amunt amb la flama del tall,
quan als seus peus, a terra,
es recargolava el mal a la gola del drac.

I finalment Miquel Àngel ho aconseguí
triturant amb el martell
les engrunes del cos cadavèric
que a la seva falda sosté
la Mare de Déu dels Dolors,
quan el seu fill no podia c…

Excavacions

Leopold StaffEXCAVACIONS

Esgratinyem ben profunda la terra,
en recollim valuosos testos
de gerros i d’olles
de nacions oblidades,
ja fa més de tres mil anys.
Jeuen en les profunditats de la terra
sota les runes d’antigues ciutats
derruïdes pels veïns
que de nou construïren ciutats,
de nou van fer atuells,
a fi que nous veïns
els transformessin en valuosos testos.
Tingueu cura de la nostra memòria,
bombes atòmiques, bombes d’hidrogen,
perquè de nosaltres per als segles futurs
en quedin valuosos testos. 

Vespre

Com ja vaig anunciar en una entrada anterior, tornem a una petita sèrie de poemes de Leopold Staff corresponents a la seva darrera etapa. En aquest mes que acabem d'encetar, i quan finalment sembla que la primavera s'ha instal·lat a les nostres contrades, quan el sol es queda molt més temps i dibuixa els seus arabescs a les teulades inclinades, es pot arribar a casa al vespre, quan la llum es va difuminant i la plenitud del dia s'acaba en imatges com aquesta.
VESPRE

Jec a la barca
en el silenci del vespre.
Estrelles sobre meu,
estrelles sota meu,
i estrelles en mi.

Cendres

Vasko Popa
CENDRES

Unes són nits altres estrelles

Cada nit encén la seva estrella
I balla una dansa negra al seu voltant
Fins que l’estrella no cremi

Després les nits es reparteixen
Unes són estrelles
I les altres romanen nits

De nou cada nit encén la seva estrella
I balla al seu voltant una dansa negra
Fins que l’estrella no cremi

La darrera nit serà estrella i nit
Sola s’encendrà a si mateixa
Sola ballarà al seu voltant una dansa negra