Passa al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: 2013

Trencar mites

Ho sabem per Joseph Roth, que ho retrata en les seves obres, i especialment en la meravellosa La marxa de Radetzky . I no obstant, el mite de Galítsia segueix present en una nostàlgia que transforma en ficció esdeveniments o una història que mai no ha tingut lloc.  El cost de la vida a Galítsia és més elevat, i els sous molt més baixos que en els altres països de la monarquia. La pobresa i l’atur conformen la quotidianitat de Galítsia, el percentatge d’analfabets és el més alt de tot l’Imperi Austrohongarès. Els camperols viuen en cabanes primitives, cobertes de palla, amb una llar oberta sense xemeneia, famílies nombroses s’amunteguen en un únic espai de finestres petites (per poder-lo escalfar més fàcilment), i molt sovint amb el bestiar, els ànecs, les gallines. Si un vedell neix a l’hivern, se’l porta a l’habitació i se’l posa al costat de la llar perquè pugui sobreviure aquesta estació de l’any. La higiene es limita habitualment a agafar amb la boca l’aigua que es treu

El mar de la realitat

Sovint penso en tot el que només jo recordo, sé, veig. Com sempre amb cada món que tota persona porta dins de si mateixa. Divers, ric, pobre, però sempre un món personal i únic. Una persona vella és cada cop més conscient del moment que de jove és la seva pròpia realitat. Després, es va fonent, i és cada cop més inassolible. El mar de la realitat (?) inunda el moment present. No puc arribar a ser què passa en aquest moment, ni prendre consciència de la quantitat de punts que he viscut i he passat, la revelació dels quals contínuament m’assalta, corregint i manipulant tot el que vaig viure i el que no vaig veure en 1920, en 1940. [...] Un instant. Encara un instant. Ja fa molt temps que sé que no el copsaré pas, ni amb el pensament ni amb el sentiment. Així, doncs, d’on sorgeix aquest moment en què un té la sensació que ja ha arribat, que ho sap, ho sent i fins i tot ho podria expressar? [...] Els meus antics i estimats mestres, van tenir moments similars? O el decandiment, qu

Carrer

Amb un poema així, no cal fer cap comentari. CARRER Després de passejar per aquell carrer llarg i recte vaig voler descansar en un banc d’alguna de les parades i tornar amb autobús al cap del carrer, a casa. Però un borratxo roncava al banc, i me’n va fer allunyar, vaig continuar endavant. La parada següent estava sota un núvol de pols perquè l’escombrava una dona del servei de neteja força grollera. La tercera parada – sense gent – feia por. Al cap d’uns centenars de passes el darrer autobús em va passar pel davant, casa meva em va passar pel davant, em va passar pel davant el meu propi cos. I ara les ganes de tornar són encara més fortes que ell lloc on vull tornar! En seguir cap endavant, torno.

Col·lectivitat

Entre el desenvolupament individual i el desenvolupament de la col·lectivitat hi ha una sèrie de relacions, així, en les plantes, les flors, les fulles, les branques, el tronc, les arrels, un tot que conjuntament anomenem arbre. Quant a les persones, estem molt lluny d’una forma col·lectiva que ens pugui amenaçar amb la imatge terrible d’un eixam, d’un formiguer, d’un termiter. Precisament, la manca d’aquesta imatge col·lectiva permet el desenvolupament de la consciència que ens diferencia en gran manera dels animals.                                                                                                                                    Zygmunt Mycielski

Gall fer

Érem a les muntanyes, de sobte un de nosaltres va assenyalar un punt a la llunyania. Apareixia un animal, un gran ocell. I qui ens acompanyava va dir un mot en la seva llengua, i ens va preguntar com era en la nostra llengua. Gall fer, vaig dir. Ah, no, perquè és un pèl diferent, és tal vegada un gall de cua forcada. O potser sí que és un gall fer. Com que jo no en coneixia la diferencia, vaig callar. I com sempre, vaig continuar la travessa amb aquell neguit que ja t’acompanya sempre, quan ja voldries arribar a casa, o a un lloc amb connexió a internet, per comprovar-ho (ah, ara ja no hem d’esperar tant temps, els diccionaris són a mà en qualsevol moment). Va resultar ser un gall fer. Mai no n’havia vist cap. Ara, el gall fer i el gall de cua forcada ja van junts. Ells i una trobada a la muntanya. Com un punt en què havia començat un camí. Després, a casa, trobo un poema de Marzena Broda amb el títol de Gall fer, i sense pensar-m’ho dos cops, el començo a traduir. GALL FER

A la finestra juguen dos coloms

Edvard Kocbek A LA FINESTRA JUGUEN DOS COLOMS A la finestra juguen dos coloms, després volen cap als castanyers. I quan s’apaivaga el vent  la brisa solar fa resplendir l’aigua a les conques. Els objectes en silenci reclamen companyia, Xiuxiuegen les ales en la bandada. El gronxador segueix aturant-se, ja no sé jugar amb mi mateix.

Rorschach

Els poemes que ens fan copsar la realitat de manera diferent, que posen en qüestió els conceptes establerts, són aquells que ens ajuden a obrir els ulls per veure un món que potser no és tal com ens l'imaginem. Com en aquest poema de Jerzy Jarniewicz. RORSCHACH No és veritat, ja veus que és tan sols cafè vessat sobre la taula. Un cafè que no és obsessivament de ningú, en aquesta prova d’imitar el test clàssic en què es pot veure tot de manera aproximada, només volent mirar qualsevol persona. Els seus mandrosos afluents, els estuaris fingits que es componen en un mapa del tot més present que aquestes paraules que sorgeixen de bon matí, i que potser amb un regust de cafè diuen exactament que ens arronsem d’espatlles, que aixequem les celles, que fem uns ulls com unes taronges i que seguim vivint, per molt que sigui en allò desconegut, abans que al marbre la taca del cafè vessat adopti als teus ulls la figura d’un cervell o d’una aranya.

En un pàrquing...

Les rimes en una traducció de poesia són un dels elements sempre subjectes a discussió. Com també el ritme, és clar. Els constituents d’un poema, al cap i a la fi. Les tendències a l’hora de traduir un poema són diverses, quant a les rimes. Es poden reduir a dues estratègies ben simples, conservar-les o no conservar-les. Però això seria massa fàcil, i el que comporta cada una de les dues estratègies ha deixat milers i milers de pàgines, de reflexions sobre la traducció. Hi ha molts aspectes que s’han de tenir en compte, si és una forma fixa o no - per exemple, un sonet -, si és habitual en l’autor o no, si és un poema escrit fa quatre dies o fa quatre segles. I així podríem continuar fent sèries d’unes dualitats que potser no acaben de ser-ho del tot. Tampoc no podem deixar passar per alt un altre element, cabdal, com el de la tradició. Cada literatura configura el seu concepte de rima, que no és ni universal ni fix. Per exemple, en polonès el concepte de rima i tot allò que es pot pe

No hem d'utilitzar la paraula "exili"

Un altre poema d'aquest gran autor que és Stanisław Barańczak. NO HEM D'UTILITZAR LA PARAULA “EXILI” Tenir els dos peus a la terra ferma d’aquest moment, quan el turmell de la calçada ve fent esses, dóna un cop dur a la planta, i reduint la velocitat, i tustant amb les vambes la motxilla, et desvies fent un arc a la vorera (tres passes, tres passes exactes) i el disset arrossega els seus grinyols verd fosc per l’altra corba de les vies a la cantonada de Mielżyńskiego i Fredry. Amb tota la mà aferrar-se obstinadament sobre la maneta a l’estació de Nojewo, en un estiu que flaira a pluja i a femta de vaca, prémer tot el temps aquell gruixut cilindre de fusta, polit per mans d’aquí, notar el moment que afluixa i la tensió de la molla. I no hem d'utilitzar la paraula “exili”, perquè és indecent i no té sentit. Es pot mirar la qüestió des de dos punts de vista intensa. O ningú no t’ha fet fora de la calçada, i hi segueixes encara corrent, per

Un conte

Ja ho he deixat dit, més aviat escrit, en altres ocasions. Però no me’n cansaré, de repetir-ho. Edvard Kocbek, l'autor del poema d'avui, és un dels grans desconeguts de la poesia europea del segle XX. Bé, desconegut entre nosaltres, la qual cosa tampoc no és tan difícil. N’hi ha tants, encara, de poetes per descobrir. En l’àmbit que conec més, un dels indispensables seria Kocbek. En altres àmbits que conec molt menys, com les literatures nòrdiques, també hi ha molts autors que no han arribat a tenir cap traducció, com el noruec Rolf Jacobsen. Podríem seguir donant noms i més noms. Llistes que no s’acabarien mai. Quina meravella per als futurs traductors, poder tenir encara camp per recórrer, poder introduir noms nous en la pròpia tradició, fer que sons allunyats puguin ser propers. Barallar-se amb estructures gramaticals per ampliar els horitzons de la llengua. I arribar a fer que grans poetes puguin tenir múltiples veus. I que cada dia que avança, aquests poetes deixin de se

Cartografia

No podem classificar Jerzy Jarniewicz segons les grans tendències que existeixen en la poesia polonesa. D'una banda, la poesia de caràcter més reflexiu, amb una estructura i un missatge que no s'endinsen gaire en els jocs del llenguatge; de l'altra, la poesia de caire més lingüístic, de gran tradició a Polònia, que es va renovant contínuament amb noves influències que s'incorporen a les de la pròpia tradició, i el resultat d'aquesta segona tendència és sorprenent. En Jarniewicz conflueixen els dos corrents, i a la vegada es distancia d'ambdós. El seu joc amb el llenguatge, que esdevé sempre un repte en la traducció, com en el poema que es pot llegir tot seguit, desemboca en un pensament. L'estructura sembla clara, i també el missatge, però en el camí de tot el poema ens va alertant dels límits que podem arribar a franquejar, dels límits que ens marca el propi llenguatge i dels quals podem sortir per trobar una nova realitat. CARTOGRAFIA Un avís. De no

Garden Party

GARDEN PARTY “Perdoni, però no he sentit bé el seu cognom?... Banaczek?... És un cognom txec? Ah, polonès! És a dir, que vostè ve de Polònia? Molt bé. Han vingut amb tota la família? Quant fa?”, “Però, Sally, ens esgotes amb aquestes preguntes, i el que cal fer primer és seure a taula, oh, miri, aquí té galetetes, potato chips,  amanida, es posa vostè mateix la beguda, oi? Hola, Henry.” “I què passa últimament a Polònia? Què fa en Wa..., sí, home, aquell del bigoti, el coneix personalment? No? Alguns cops a les notícies veig manifestacions, però ja ni ens podem creure aquesta televisió nostra, un malson, oi? Se’t posen els pèls de punta, amb tots aquells anuncis –la censura- ja tenen raó els europeus, quan diuen que ens manca cultura”, “Ei, sóc en Sam. M’ha dit en Billy que vostè és de Polònia, conec Polònia, he vist dues pel·lícules del Papa, aquest Papa vostre no sap res del món, és un conservador de ca l’ample.” “I què tal els seus fills? J

El nou món

EL NOU MÓN L’únic problema és trobar un lloc per aparcar, a banda d’això puc estar quasi segur de tot, el diari del matí a l’entrada, quant puja l’impost federal, la previsió del temps que s’acompleix, l’olor del sabó que m’arriba de les dones, el somriure de la caixera al banc, l’arribada puntual de la mort, fins i tot que quan torno del treball trobo a la bústia prospectes i propaganda junt amb les factures, una postal amb vistes del Nou Món i els records que m’envia un amic a qui han arrestat.                                                     Cambridge, Massachusetts, 1982-1985

Cadernera

Anna Piwkowska ha publicat nous poemes en un dels darrers números de Zeszyty Literackie. Sembla que estigui buscant formes d’expressió diferents, alliberar-se una mica de la forma rígida de la seva obra anterior. Amb tot, segurament serà un camí un pèl difícil, ja que un canvi implica també adoptar moltes vegades un altre to. No estic gens en contra de canviar de to, com tampoc de conservar-lo. Hi ha poetes que canvien cada nou llibre que treuen, i hi ha poetes que, aparentment, sembla que estiguin escrivint sempre el mateix poema. Tant en els uns com en els altres trobem excel·lents resultats. CADERNERA Rere el vell hivernacle, que havia estat un abocador, han crescut unes roses. Hi anava els matins per observar aquell ocell de colors marró i groc que s’enlairava de la bardissa fent soroll quan una bugadera de l’altra banda del mur rogenc abocava les aigües sabonoses d’un gibrell. Avui al vespre era mort sota les altes finestres de l’hivernacle. Potser s’ha

1.9.2000, Bifurcació

Feia força temps que no portava aquí un poema d’Uroš Zupan, un dels poetes eslovens amb més projecció. Últimament, Zupan ha dedicat bona part de la seva escriptura al gènere de l’assaig. 1.9.2000, BIFURCACIÓ Les primeres pluges ja han vingut. Tot es presenta en una segona velocitat, s’encalça l’equilibri entre els noms i les coses diferentment. No em puc decidir com despertar-me en un matí com aquest. Res no hi ajuda. Ningú no em dóna la mà. Els ulls palpen en la foscor, s’orienten en l’espai. Els lloms dels llibres són allí, encara sense colors, les cortines s’han cansat del ball amb el vent nocturn i descansen. Quan t’aixequis i marxis, intercanviaré els coixins i intentaré flairar encara una mica de la teva absència, intentaré assimilar encara alguna superfície del somni. Les ones xoquen en la blanca muralla de la part vella de Dubrovnik. Hvar és blau cel. El mar està còmode entre les illes Paklinski. Les cases a la ciutat són d’un groc de sorra. Places d’un

Arnstadt (i Mon plaisir)

ARNSTADT (I MON PLAISIR ) No es pot marxar de cap ciutat sense haver passat abans pel seu cementiri. El cementiri vell d’Arnstadt es torba en un estat irreprotxable perquè el manté l’ajuntament, la qual cosa sembla demostrar i remarcar amb intensitat la tristesa d’aquests llocs. Hi ha unes plaques que marquen la direcció vers les tombes de Willibald Alexis i Eugenie Marlitt, que al segle XIX dirigia una manufactura literària i cada mes publicava una nova novel·la d’una sèrie d’un mal gust espantós i alhora de gran èxit. Mentre d’una banda les novel·les d’Eugenie Marlitt, que com més romàntiques eren, més llòbregues eren les condicions en què vivia l’autora, han estat descobertes darrerament per la televisió, que evidentment no pot passar cada diumenge de l’any una pel·lícula basada en les novel·les de Rosamunde Pilcher, de l’altra Alexis no tan sols està enterrat sota una bella làpida de granit, que van pagar fa més de cent anys els seus admiradors, sinó que a més descansa en la t

Dia dels difunts

Els dies de Tots Sants i dels difunts són, per a una part dels cristians (els ortodoxos no els celebren en la mateixa època ni de la mateixa manera), unes dates que estan revestides de gran solemnitat. El poeta polonès Stanisław Barańczak la reprèn per donar-li una dimensió diferent, que fins i tot pot sobtar, com es pot veure en el poema que tradueixo. Ja he parlat en algun altre moment de Barańczak. Sense cap mena de dubte, és un dels grans poetes que van aparèixer a la dècada dels 70, al costat de Ryszard Krynicki o d’Adam Zagajewski. DIA DELS DIFUNTS S’agafen de les mans sota terra; jeuen d’esquena, amb cops de colze esbotzen les fustes podrides, amb les mans remouen la terra, les arrels de les herbes, trossos de corquim, en silenci conspiren contra nosaltres, agafen forces; n’hi ha massa, d’ells;                               n'hi ha massa, tots arronsats en les panxes prenyades de les tombes -sobresurten tan cantelludes que s’esquerda la sev

Les qualitats de la pols

Hi ha poemes que ens persegueixen des del moment que els llegim. Porto uns dos anys intentant trobar el to en la traducció d’aquest poema de Michael Symmons Roberts. Una cosa tan simple com l’absència dels substantius neutres en català (i poder-los pronominalitzar després com a neutres) pot fer que la traducció sigui molt difícil. No volia repetir aquí la paraula "pols" contínuament, ja que un dels elements que dóna força al poema és l’absència d’aquesta paraula, que es troba tan sols en el títol. Presento el poema, però no descarto tornar-hi per revisar-lo. Michal Symmons Roberts és un dels poetes que més m’han impressionat darrerament, amb llibres que tenen una arquitectura interna ben sòlida. El darrer llibre que ha publicat, Drysalter , tot escrit sobre variacions de quinze versos, és una autèntica meravella. LES QUAL ITATS DE LA POLS S ’ aixeca en núvols, cobreix les sabates amb una historia sobtada, es fixa als draps per ser retirada

Dein Name?

Deixo sense esclarir algunes parts d’aquest poema de Jerzy Jarniewicz. Per exemple, quan diu “s'entén sense notes al peu?” en què clarament hi ha el concepte de jugar amb el lector. I després el nom de la botiga de queviures, que deixo en la seva forma original. Sóc molt poc partidari de portar les realitats d'una altra cultura a la pròpia, en el sentit de fer-les més comprensibles o que el lector les pugui acceptar perquè són les que comparteix. Aquí es podria solucionar amb “a cal” més el nom. Però, aleshores, no perdem un dels elements fonamentals de la traducció, que consisteix a introduir-nos un món que no és pas el nostre? Per altra banda, crec que sense haver de fer aquest trasllat, el poema es pot entendre sense cap mena de problema. DEIN NAME? Varsòvia es prepara per l’arribada del Cèsar, però per a mi res no es relaciona amb el Japó. Deu ser perquè no visc a Varsòvia, i aquí, al carrer Górna, el sol surt com cada dia. Ni tan sols no sé com es diu.

Col·laboració a Cuaderno Ático

Fa uns quants dies va aparèixer a la xarxa el número 2 de la revista Cuaderno Ático, que dirigeix de manera excel·lent Juan Manuel Macías. El gran poeta i traductor és també tipògraf, la qual cosa es fa notar en l’acurada presentació de la revista. Des d’aquí el meu agraïment. Col·laboro en aquest número amb 5 poemes propis que vaig traduir al castellà (al número surten en les dues versions). És curiós això d’autotraduir-se, l’autotranslació com en diuen els teòrics. Entre aquests, les opinions són ben diverses. Des del que diu que no són realment traduccions, perquè el traductor, en ser ell mateix l’autor, pot tenir més llibertat en la recreació dels poemes, fins al teòric que diu que són les traduccions més autèntiques. No estic d’acord ni amb els uns ni amb els altres. Sempre depèn del text, de les estratègies, del propi traductor-autor. Però d’una cosa sí que estic segur, són les traduccions més difícils de fer i, molt sovint, són les que produeixen un grau més alt d’estranyament

Nit després d'un dia dur

Jerzy Jarniewicz sap com capgirar les coses, les situacions, i el llenguatge. I el resultat desemboca en poemes amb una gran força d’evocació. El lector se sent atret per les imatges i per la manera com aconsegueix dur-lo a un moment de sorpresa, com en els tres versos finals. NIT DESPRÉS D’UN DIA DUR Comencem enrere: ha estat una nit després d’un dia dur, així que t’has quedat ben adormida davant de la bandera blanc i negra i ni tan sols l’himne, aquest himne, no t’ha despertat. Que tinguis feliços somnis, absenta meva, perquè de bon matí s’arrombollen al carrer banderetes, i trossos de cartró, i pancartes amb eslògans ja mig esborrats. Eren ultramontans o potser aficionats al cafè marago? No ho sé, reconec que he deixat d’entendre els processos històrics que tenen lloc al meu terreny i cada cop amb més freqüència recorro al diccionari. I si s’ha esgotat l’edició? I si ningú no pot llegir el teu somni davant de la bandera perquè està escrit amb caràcters xinesos? I

Frontera, 11

L’entrada anterior m’ha fet recordar un poema que vaig escriure ja fa temps. Un record d’infantesa, que no s’acaba de perfilar del tot. Va perdent la imatge, s’esfilagarsa, s’esvaneix. No sé on va ser, exactament, potser era pels volts del bosc de Poblet. O potser en algun altre lloc, per Castellfollit. En qualsevol cas, no era gaire lluny de L’Espluga, el lloc al qual retorno encara que sempre estigui lluny. Sí que recordo que m’hi acompanyaven dues persones, el Salvi i el Toni, germans, veïns del bloc on vivia. Amics amb qui compartia moltes estones. Per què va sorgir en un moment determinat aquell record, per què la imatge d’anar baixant per un pendís ple de fulles, en plena tardor, va retornar quan en aquell moment jo vivia a Ljubljana? Potser perquè des de la finestra de casa veia el pendís que duia al castell de la ciutat. També a la tardor. Les fulles es fonien en dos moments, en dos llocs a la vegada. Un pendís i unes fulles, només això tal vegada és real. FRONTERA, 11 Mir

Un dia

Quin dia tan fantàstic. Els estiuets de Sant Martí (perquè sempre en tenim més d’un) són un dels fenòmens més increïbles de la tardor a Polònia. Una temperatura que s’enfila, un cel que adopta un color net, com si es desenteranyinés per uns quants dies, abans de tornar a adoptar els colors grisencs, una gamma també inesgotable. Però, per damunt de tot, els arbres. En aquesta llum, en aquest sol que ara escalfa bé. Una explosió de colors, els verds, els grocs, els vermells, un color rovellós, un color magenta, un color terrós, un siena fora del seu lloc. Tots els colors es desplacen i tornen als ulls amb intenses tonalitats.  Ara és una època de sentits. Els ulls, que ho volen embeure tot. L’olfacte, l’olor de les fulles caigudes que comencen a convertir-se en una terra fèrtil. L’oïda, el cruixit de les passes en trepitjar els munts de fulles que aquí i allà es van arrombollant. Un soroll que ens remet a la infantesa. Potser el cicle de la naturalesa té en això la seva raó de ser. Qu

Al pou

A diferència del poema de Tadeusz Dąbrowski , que ja vaig comentar, aquest que pertany al darrer llibre d’Artur Szlosarek i que també té com a element un pou ens inquieta, ens atemoreix, i ens fa pensar en el misteri, potser perquè ens hi trobem davant per davant amb les seves paraules. AL POU Mantenir-se a la superfície. A l’aigua, a l’interior Del pou. Fixar-se en un punt que concentra La llum – tota la que il·lumina des de dalt. “Un canvi Sol ser bo, si som suficientment Pacients” – aconsellar en una llengua forana, Com el cos sabut i distant. Creure en el canvi, Però no moure’s, no provocar. No creure – en el canvi. Aferrar-se al marc circular, les ferides, les altes parets. Hi ha alguna cosa més innocent que afinar un violí I fer ganyotes rere la porta? Tota aquesta llum que ens és donada Es cargola a la pupil·la, ja la negror la fa entrar en joc i la profunditat Impassible l’absorbeix. De tot el futur Que encara ha quedat recuperar tre

De Nobels i altres

Ahir l’Acadèmia sueca ens va fer un regal. Alice Munro va guanyar el premi Nobel de literatura. I el conte, aquest gènere menystingut per molts, però tan valuós i tan necessari per a la literatura, va ser dignificat. Esperem que això comporti atraure l’atenció de nou vers aquest gènere. Que no ven, segons diuen. Com tampoc la poesia. Els gèneres pobres dels quals després tothom s’apressa a lloar-ne les virtuts, i a dir excel·lències de la condensació de la paraula. Els gèneres també tenen els seus 15 minuts de fama. Molt de tant en tant. Desitjo que en aquesta ocasió no sigui així. En qualsevol cas, ara és el moment de la felicitat, de gaudir del regal. Però no tenia la intenció de parlar del Nobel. Ni d’Alice Munro (el que s’ha de fer és llegir-la, la millor manera de celebrar el premi). Ni del conte. Sinó d’una cosa del tot diferent. D’una de les meves dèries. Sí, torno ara a parlar del llibre, i del llibre electrònic. Per a alguns, malauradament, també sembla el parent pobre.

Abans de la frase

Jacek Dehnel acaba de publicar un nou llibre de poemes, Llengües estrangeres . Un exercici de gran poesia, de formes que emmotlla als textos amb gran destresa. El llibre està editat amb la pulcritud i la sobrietat de Biuro Literackie, de Wrocław, que és, tal vegada, l’editorial polonesa que més poesia publica a l’any. La portada, la descoberta d’Antínous a Delfos, és del tot encertada amb el títol, ambdós transmeten la reinterpretació constant que posen en joc els poemes. Tradueixo el poema pòrtic del llibre. ABANS DE LA FRASE Hem buidat dues habitacions, la cuina, el rebedor i el bany, no tenen fi, les coses dels morts. En estripar les seves postals, en llegim paraules soltes i allí hi són de nou, més joves, més vius, absorbits pel món. tremola la terra – diu Boa Sr, la darrera andamanesa que parlava una llengua que tenia seixanta mil anys – quan cau un arbre amb gran estrèpit                                                                    

Pou

No sempre rebre una gran atenció mediàtica significa ser un autor d’una vàlua inqüestionable. Si, de fet, quant a la narrativa això és una cosa òbvia, no ho és tant si parlem de la poesia, on rebre una atenció per part dels mitjans ja és quasi una autèntica quimera. Em refereixo, és clar, al fet que un autor passi a primer pla, la seva obra es reconegui en premis (a obra publicada, no pas a obra inèdita), la crítica el pugui considerar un poeta a tenir en compte, i comenci a ser convidat a tot arreu, a festivals, a lectures. Tot això entra, més aviat, en el terreny de les relacions personals, dels contactes. Al meu parer, Dąbrowski ha sabut fer-se un lloc en aquest club. Té alguns poemes remarcables, però quan em trobo amb un poema com el que tradueixo aquí, penso si hi ha alguna cosa que no funciona, perquè no pot ser que l’autor de poemes com aquest sigui un dels que tenen més projecció en l’actualitat. Per això, sempre he mostrat desconfiança amb la crítica literària de qualsevol

Felicitats

El traductor trasllada el signe (la paraula, encara que no sempre és així) inamovible, és a dir, en el seu “estat” i les seves “possibilitats” encara no descarregades, en una esfera que per convenció diem de diccionari. En aquesta esfera de diccionari té lloc una fonamental confrontació, un xoc d’equivalents de diccionaris de les dues llengües que representa un element important de la crítica interlingüística. En la consciència del traductor es du a terme la descàrrega de les “possibilitats” dels signes en les dues llengües, tant en la mateixa descàrrega com en un xoc d’elles; els equivalents de diccionari s’escampen, cada un en múltiples designacions, però en el terreny propi de cada llengua vers les altres llengües; la identitat de les designacions es fa present tan sols de manera parcial, sempre roman una “resta” que no s’omple de significat: els camps energètics dels signes en una i l’altra llengua són quasi sempre un pèl diferents, i la relació mútua d’aquests camps és en gener

Janusz Szuber. Set poemes en prosa.

A la revista electrònica LaFronteraD, en la seva secció de poesia La nube habitada, que coordina i il·lustra de manera excel·lent l'amic Anxo Pastor, acaba d'aparèixer una selecció de 7 poemes en prosa de Janusz Szuber. Em va semblar interessant que només fossin en prosa perquè era la primera vegada que l'autor ho feia en un llibre, i amb una freqüència inusual. El llibre és el darrer que ha publicat Dir. Qualsevol cosa . Sí, d'aquesta manera, amb aquest punt, amb aquesta manera de trencar les nostres expectatives. L'enllaç als poemes, el teniu aquí .

Apunts d'un matí (3)

*** Passo cap a una altra llibreria. Cracòvia és una ciutat amb força llibreries, però totes són petites petitetes, i encara que cap d’elles no s’acaba d’especialitzar, ja he pogut orientar-me d’on puc comprar uns llibres o uns altres. No és gaire fàcil, però s’acaba sabent quan una editorial treu un llibre en quina llibreria concreta el podrem trobar. Evidentment, no parlo del que publiquen les grans editorials, sinó de les editorials d’abast més reduït. A Cracòvia, no hi ha cap llibreria com LaCentral , on pots entrar a una hora determinada i mai no saps quan en sortiràs, ni tampoc amb quants llibres. Una llibreria on l’apartat de poesia ja és prou com perquè tinguis rodaments de cap. No, a Cracòvia entres a les llibreries, saps el que busques, i aviat en surts. Avui no buscava poesia. Buscava un llibre de W. G. Sebald, Austerlitz . L’última edició en polonès és de 2007, així que és impossible de poder-la trobar enlloc. Però no, vaig recordar que havia vist llibres de Sebald reb

Apunts d'un matí (2)

*** Passo per la llibreria a recollir un llibre que he encarregat per internet, una nova traducció dels poemes de Kavafis al polonès. Encara no havia vist el llibre físicament, i la primera sorpresa és veure les seves dimensions. Segons l'editorial, 240x325. Com un àlbum d’art. Immens. Paper de gran qualitat, pàgina en blanc per al títol, pàgina per a cada poema. Una edició exquisida. També té la curiositat que el text original és a la dreta i la traducció a l'esquerra. La traducció, l’ha feta una persona que és tota una institució a Polònia, Ireneusz Kania. Kania és un autèntic políglota, ha traduït de setze llengües, i en coneix unes quantes més. I llengües tan allunyades com el pali, el tibetà, el suec, el romanès o l’hebreu. La història de les idees, les cultures, les civilitzacions, les religions són camps que li són familiars, i s’hi passeja com si hi hagués viscut sempre. Potser només una persona així pot enfrontar-se no tan sols a la poesia de Kavafis sinó també

Apunts d'un matí (1)

*** Ahir va ploure intensament tot el dia. És l’anunci que definitivament s’ha acabat l’estiu, han baixat dràsticament les temperatures. He de començar a fer tots els canvis de robes i de sabates d’un armari a un altre. Però avui encara tenim un dia que s’aguanta. No fa sol, però hi ha una certa llum que permet veure un to blavenc del cel. Amb això, ja n’hi ha prou. Tornant de la piscina, sento allà lluny un soroll que torna a indicar-me el pas del temps. Són aquests enormes assecadors que s’utilitzen per anar acumulant en un sol munt les fulles caigudes dels arbres. Després, els funcionaris agafen una mena de rasclets ben prims i les van passant d’un munt a un altre. Les màquines i la terra són aquí indicadors constants. A l’estiu, les segadores de gespa, dia sí i l’altre també. A la primavera, comencen a remoure la terra, de vegades amb una mena de tractorets per poder plantar-hi noves flors. A la tardor, aquests gegantins assecadors. En tots els casos, un terrabastall que se se

Informes de l'Imperi d'Etiòpia

Janusz Szuber. Feia temps que no en llegia un poema. L’altre dia, tornant a un dels seus llibres, vaig tornar a sentir els calfreds de la poesia, aquell enrampament que t’arriba fins al cervell, aquella batzegada que desperta els sentits.   INFORMES DE L’IMPERI D’ETIÒPIA En fer-se fosc havent tornat de les pastures Veig siluetes de llargaruts pastors nus En una dansa d’agraïment al voltant De l’arbre més alt. O bèsties De càrrega que porten plaques de sal Per les planúries cobertes de núvols. Unicornis amb adorns d’eben i d’or. Princeses, planes, sensuals, amb pintures d’ocre Que garanteixen la fecunditat de les aigües del llac sagrat. - Sent, enmig d’una gernació, un enviat a l’imperi d’Etiòpia, En faig informes concrets i concisos Basats en les dades estadístiques accessibles, Utilitzant ben poques vegades el manual de poètica Tot convençut que un funcionari de rang inferior No hauria d’enfilar-se pels graons de les metàfores.

Més sobre Tomaž Šalamun

Un parell de valoracions més de Balada para Metka Krašovec , el gran llibre de Tomaž Šalamun que a poc a poc va fent el seu camí. Tenir entre els lectors de les teves traduccions o dels teus textos un escriptor que admires i en el criteri del qual confies és sempre motiu de satisfacció. I si després en fa una atenta anàlisi i la publica, tot lloant les virtuts del text i de la traducció, el teu agraïment creix de manera exponencial. Álvaro Valverde va publicar fa un parell de dies al seu blog aquest comentari. També, Martín López Vega en va parlar al seu blog . I la paraula que els envio, a tots dos, simple, una sola, expressa molt més del que transmet el llenguatge. Gràcies.

Lletres gastades

El sis de juliol de 1943 el cementiri segurament brillava amb la mateixa llum vespral que ara, per les vinyes bufava un càlid mestral, i rere la volta d’aquell turó el cel i el mar es fonien en els vapors de les boires. Es diu que fa segles el mar, que no es veu però del qual en sentim la proximitat, va llençar a la riba un altar d’alabastre. Ara n’admirem la seva bellesa simple a l’esglesiola del cementiri, una obra del gòtic tardà que els historiadors de l’art atribueixen a un dels tallers de Nottingham, a Anglaterra, però són incapaços d’explicar de manera diferent a la llegenda com l’altar va poder arribar fins aquí, al bell mig d’aquesta illa dàlmata. Ens va sorprendre el sorollós brunzit de les cigales, i sols un moment més tard, el silenci absolut que es va apoderar de tot. Justament aquí, on les lletres gastades recorden els fills i les filles d’aquest poblet que van ser conduïts un dia d’estiu de l’any 1943 als camps i van ser segats, hem tingut la temptació d’esvanir-nos e

Una porta en la foscor. A Seamus Heaney I. M.

Rebo una trucada que m’anuncia la mort de Seamus Heaney. Encara sense creure-m’ho clico per comprovar-ho als diaris en línia. Comencen tots a penjar la notícia. Avui ens ha deixat un dels poetes més grans que ha donat el segle XX, i no podem dir que hagi estat un segle pobre de poesia, sinó tot el contrari. I això, malgrat les terribles desgràcies que han assolat diferents pobles, dues guerres mundials i infinites guerres d’un abast geogràfic més petit, però igualment de cruentes. En aquest segle XX, un segle de terror, també hem tingut l’oportunitat de llegir i sentir poetes que ens retornaven la fe, o les fes, a cadascú la seva. Seamus Heaney ha estat lligat a la meva vida de lector de poesia, no el puc separar d’altres noms claus que han format el meu món poètic. Començant pels poetes polonesos que Heaney admirava, de fet va ser un dels seus grans valedors en el món anglosaxó, l’altre va ser un altre dels grans de la poesia, Ted Hughes. I seguint amb els poetes que formava una es