Passa al contingut principal

Apunts d'un matí (2)


***

Passo per la llibreria a recollir un llibre que he encarregat per internet, una nova traducció dels poemes de Kavafis al polonès. Encara no havia vist el llibre físicament, i la primera sorpresa és veure les seves dimensions. Segons l'editorial, 240x325. Com un àlbum d’art. Immens. Paper de gran qualitat, pàgina en blanc per al títol, pàgina per a cada poema. Una edició exquisida. També té la curiositat que el text original és a la dreta i la traducció a l'esquerra. La traducció, l’ha feta una persona que és tota una institució a Polònia, Ireneusz Kania. Kania és un autèntic políglota, ha traduït de setze llengües, i en coneix unes quantes més. I llengües tan allunyades com el pali, el tibetà, el suec, el romanès o l’hebreu. La història de les idees, les cultures, les civilitzacions, les religions són camps que li són familiars, i s’hi passeja com si hi hagués viscut sempre. Potser només una persona així pot enfrontar-se no tan sols a la poesia de Kavafis sinó també a la traducció d’aquest poeta considerada canònica a Polònia. La traducció de l’assagista i especialista en el món clàssic Zygmunt Kubiak. Pocs mesos abans de la de Kania va aparèixer la traducció d’Antoni Libera, conegut per la seva novel·la Madame. Kavafis és un dels poetes moderns més traduïts. En les llengües que conec, veig que sempre hi ha dues o tres traduccions més o menys recents (ja sabem que això és un concepte molt relatiu, però recent, en aquest cas, seria des de finals de la segona guerra mundial). Potser cap altre poeta no ha tingut una projecció semblant, amb l’única excepció de T. S. Eliot. Què ho fa, que Kavafis hagi arribat a ser tan traduït? Per què els traductors no tenen por en aquest cas de les traduccions considerades canòniques, amb les quals després sempre es compararà la seva feina? Kavafis ha estat un dels grans poetes contemporanis, però un no vol dir el. En la literatura, en la poesia, no hi ha cap cursa, així que dir el poeta més important és una autèntica barbaritat. De tots els poetes moderns, no podem dir que Kavafis sigui el més gran. És un dels poetes indispensables, això sí, però com tants i tants altres. Potser se l’ha traduït amb una freqüència tan elevada perquè la seva obra és relativament reduïda. Però no van per aquí els trets, de cap manera. Tal vegada perquè ha escrit tota una sèrie de poemes que tots nosaltres, en un moment o altre de la nostra vida, hauríem volgut escriure. Això també podria passar amb altres poetes que admirem, però segurament no en el mateix percentatge que en el cas del poeta grec. La seva obra ens arriba de manera directa, en veiem la imatge grisa del funcionari, però que a més destil·la una enorme cultura clàssica que li serveix de lligam i motiu per als seus poemes, alguns d’ells iguals de grisos i melancòlics. Potser és aquesta la imatge que ens atrau, la del personatge ombrívol que sempre amaga alguna cosa, que pot portar una doble vida, que pot escriure poesia o que es pot endinsar en els plaers.
Kavafis traduït constantment. Qui s’atreveix, entre nosaltres, a enfrontar-se a la seva obra després de les traduccions de Joan Ferraté, d’Alexis E. Solà i de Carles Riba? I tanmateix, estic completament segur que en aquests moments algú a la seva habitació, en un bar, en una biblioteca, està acabant la traducció d’un poema de Kavafis, de, posem per cas, Esperant els bàrbars, li posa el punt final. El desa a la carpeta o al document de l’ordinador. I ell mateix espera que arribi el dia que aparegui la seva traducció. Nova, i que no serà un mer exercici de traspassar el llenguatge i la cultura. És una manera de saber-se en la pròpia tradició, de mesurar les pròpies forces amb altres gegants. La seva traducció no serà avaluada, examinada, primfilada des del punt de vista de l’original sinó des del punt de vista de les altres traduccions.
Kavafis el sobri, el gris, l'elegíac, l’home de les mil veus en una veu, de les màscares, el mític desmitificador, però també el dionisíac, i T. S. Eliot, el místic i el trencador, l’exegeta fins i tot en l’obra poètica, el culturalista i el poeta de moviments musicals com silencis, l’home de les mil veus en mil veus, de les màscares. Els dos poetes que han tingut més traduccions en altres llengües. Per què ells i no altres? Dir que són dos pilars de la poesia contemporània seria dir molt poc. De vegades, hi ha misteris que no podem acabar de desxifrar mai. 

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Edvard Munch, New Snow in the Avenue

Szymon Słomczyński va néixer l’any 1988. Va publicar el seu primer llibre de poemes l’any 2013, que va resultar ser tota una revelació de la nova poesia. Va quedar finalista del premi més important de la literatura polonesa, el Nike (a Polònia tots els premis que tenen entitat són a obra publicada, dir que no mereixen cap mena de consideració els premis a obra no publicada és ser molt benèvol), i també va guanyar el premi al millor debut poètic. Des d’aleshores, ha publicat dos llibres més. Actualment, viu a Cracòvia. Aquest poema pertany al primer llibre que va publicar.

EDVARD MUNCH, NEW SNOW IN THE AVENUE
D’aquí a no res marxaran – els han enxampat amb el pinzell abans de separar-se (o se’ls han imaginat). Els liles conflueixen a dalt del quadre, i aquells dos al llindar parlen de l’hivern (passarà? Durarà encara?) El sol és de color de cirera (ho sé, estic mirant l’original), la neu s’estén inerta.
Si no passa res, què fa que t’emocionis i que t’obliga a mirar-lo? Rere la finest…

L'auditori de Görlitz

Des de fa un parell de mesos, es pot trobar el darrer llibre que he publicat, L’auditori de Görlitz, editat conjuntament per Adia i Cafè Central. En Pau Vadell i el Toni Clapés han fet una feina excel·lent, i els agraeixo tot l’esforç que han fet. Cal dir que el llibre existeix gràcies al Toni, va ser ell qui em va convèncer que, d’una petita conferència que havia escrit, en tragués un llibre d’assajos. Aquesta era la primera intenció, però quan estava escrivint el text m’encallava contínuament, m’havia posat molts impediments jo mateix (no havia de ser amb to acadèmic, havia de tenir una unitat). El llibre no avançava, no volia seguir per aquell camí. No va ser fins que vaig fer un petit viatge a Ustroń, i en aquella vall i les muntanyes del voltant tot es va desencallar, la qüestió no eren els impediments, sinó alliberar-me d’aquests. Així que van començar a sorgir idees i fragments i poemes i relacions que s’anaven enfilant les unes amb les altres per tenir una idea general, però …

Un altre Sant Jordi

Des de fa uns anys, els meus Sant Jordi són diferents. No he de passar per carrers plens de parades on hi ha cents de vegades els mateixos llibres, no he de suportar les entrevistes de tv3 tan poques substància i aquelles llistes per a les quals no vull ni esmerçar-me per trobar un adjectiu (és clar que puc mirar tv3 per internet aquest dia, però per què, els meus graus de masoquisme tenen un límit). Compro una rosa, i estic lliure de tenir cap obligació, de fer el paperina. Aquest darrer Sant Jordi ha estat ben agradable. He anat a Wrocław, per participar en una xerrada sobre una de les dèries que més m'obsessionen: la tradició literària, com la construïm, i com ens la construeixen. Està bé això que et convidin per parlar de les teves dèries. Ahir vaig parlar del Quixot, del Tirant, de Ramon Llull, dels trobadors, dels cants d'amor i de mort d'Ausiàs March, dels Laments o les Complantes de Jan Kochanowski, de la «Balada dels penjats» de François Villon, dels sonets de Cam…

Petits mestres (1. Hobbema)

Krzysztof Karasek


PETITS MESTRES

1. Hobbema

És amb tanta intensitat que noto l’ombra del cel sobre meu. Quan un mira per les gelosies del vent és com si el sol ens atrapés amb la seva modèstia. Les capçades dels àlbers s’aixafen sota el marc del quadre com les plantes sota el sostre d’un hivernacle. Allà al lluny es veuen les torres de la ciutat. Per un canaló esquerdat del cel brolla la llum que inunda el paisatge. La llarga avinguda d’àlbers, tots centrats, s'esfilagarsa en la perspectiva que s’apaga, l’existència esdevé cristal·lina i immensa. Hi ha algú que va pel camí, hi ha camps i vent. Tan sols això. Un cel grisenc, camps i vent. Fa corrent a la finestra del quadre.

I després, el quadre surt del marc i no hi pots fer res. El paisatge s’uneix en tu amb el quadre del món. Camines per Middelharnis i admires els àlbers, admires el cel, admires la llum. En tu portes el quadre.

Hobbema refrega el pinzell al camall dels pantalons, es fot un glop de vodka i mira a la finestra rere el c…

Als meus amics de pilota els agradava matar orenetes

Dariusz Suska, de qui ja n'hem fet una primera presentació en aquest blog, és un dels poetes convidats al Marché de la poésie que se celebrarà a finals d'aquest mes a París. En aquesta edició, le llengua convidada és la polonesa, però també hi haurà un accent català, ja que n'agafarem el relleu. Per a aquesta ocasió, he traduït alguns poemes que apareixeran en els propers dies.

ALS MEUS AMICS DE PILOTA ELS AGRADAVA MATAR ORENETES

Als meus amics de pilota els agradava matar orenetes,
en acabat de dinar en feien caure els nius, que queien com el sol.
Els esgarips no duraven massa, a més, s’hi reunien els gats,
a qui se’ls eriçava la cua en l’aire com si fossin cobres.
Després, els meus amics pidolaven xiclets vora els capós
dels mercedes amb números blancs a les matrícules
o comerciaven amb qualsevol cosa. Segells, monedes, adreces
de concessionaris, sortien còmics de dins els llibres.
No puc dir massa cosa a fi de justificar-me: no em vaig convertir
en un assassí d’orenetes, perquè jo…

Objecte XI

Arribem als dos darrers poemes que clouen el cicle "Col·lecció" de Michał Sobol. Després, el lector, amb l'ajut de les etiquetes, pot tornar de cap i de nou a llegir-lo tot en l'ordre que ha establert el seu autor.

OBJECTE XI

Ja al principi considerava aquesta ciutat en decadència
particularment predestinada i el pas orbital de l'autopista
en columnes de ciment per sobre d'antigues construccions
hi ha tingut força a veure. Perquè si un ciutadà d'aquesta ciutat,
fill d'un simple teixidor, va descobrir un cop el Nou Món, això
es podria repetir en qualsevol moment. D'acord, a banda
del gran quadre de Rubens al retaule en què presenta
aquest tall únic, realitzat un sol cop, com és la circumcisió,
aquí no hi ha gaire cosa a veure. Però l'un i l'altre,
que tracen un arc com la tonsura en el crani d'un monjo, són
potser aquest exercici pacient en... el primer pas cap a...


Sortint del tramvia

Agafo el tramvia per anar fins a Kazimierz. Acaben de passar les quatre de la tarda i és negra nit. Al gener, encara els dies són curts, encara busquen aquella llum incerta que ens il·lumini per unes hores. Avui gairebé no hem pogut tenir ni llum. Però ha fet un preciós dia de boira, d'una boira espessa que no escampa en cap moment, es manté persistent i va difuminant els contorns dels objectes, dels arbres ennegrits, dels corbs negres. Baixo del tramvia i passejo pels carrers poc transitats del barri jueu, un barri jueu on els grans absents són els jueus. Gairebé no hi ha ningú, passejo amb l'eco de les meves passes que m'acompanya, amb la boira que embolcalla els edificis i amb les llambordes que brillen cada cop més per les fines gotes que comencen a caure. I penso que aquesta ciutat està dominada per la malenconia. Potser Cracòvia, potser el barri de Kazimierz és el lloc de la malenconia per excel·lència, un lloc on la tristesa de l'absència s'ajunta amb la sol…

duchesse anne

Marcello Potocco va néixer en 1974 a Ljubljana. Va estudiar Teoria de la literatura i actualment ensenya a la Universitat del Litoral Eslovè. Ha traduït poesia anglosaxona, i reconeix com una de les seves influències fonamentals el poeta canadenc John Newlove.


duchesse anne

La ciutat se separa. Els llums
s’allunyen, fins que al final
es limiten a una cinta nebulosa. Després
també desapareix la cinta. Queda aquesta esmolada
llum blanca que il·lumina els plecs del ferro,
l’olor de benzina. La gent que s’enfonsa
en el somni. Som en un vaixell. Naveguem
enmig d’una completa foscor. Naveguem per una foscor
que no ens pot eludir,
per una negror que ens ha estat donada com
el bitllet que hem pagat al port.
Ens porta un autopilot, el capità i la tripulació
són aquí tan sols per comprovar el començament
i el final de la maniobra. També
ells dormen a la nit.

                                     També ells
com els viatgers segurament somnien
que aquest és un viatge del previst. Somniem
que demà ens en sortirem
intac…

Plou en la negra nit

Edvard Kocbek (1904-1981), un dels més grans poetes eslovens del segle XX. Relacionat amb el moviment cristià d'esquerra i actiu políticament a Iugoslàvia. El 1951 se'l retirà de la vida política. El 1975, arran de la publicació d'una conversa amb Boris Pahor a Trieste, pateix una campanya de difamació que només es va veure alleugerida per la intervenció de Heinrich Böll. Es diu, però aquesta informació no l'he poguda comprovar enlloc, que era un dels candidats més ferms per guanyar el Premi Nobel de Literatura l'any que el rebé Czeslaw Milosz.


PLOU EN LA NEGRA NIT

Plou en la negra nit, el món es va fent més petit,
estic dret, no em puc moure,
no sé qui em salvarà.

Arreu és igual de fosc, lluny,
el meu cor ja no sent escalfor,
tots m'han abandonat.

Tan sols vosaltres, oblidats, em quedeu,
us tasto lentament com una fruita amarga,
menjaré i viuré.