Apunts d'un matí (2)

***

Passo per la llibreria a recollir un llibre que he encarregat per internet, una nova traducció dels poemes de Kavafis al polonès. Encara no havia vist el llibre físicament, i la primera sorpresa és veure les seves dimensions. Segons l'editorial, 240x325. Com un àlbum d’art. Immens. Paper de gran qualitat, pàgina en blanc per al títol, pàgina per a cada poema. Una edició exquisida. També té la curiositat que el text original és a la dreta i la traducció a l'esquerra. La traducció, l’ha feta una persona que és tota una institució a Polònia, Ireneusz Kania. Kania és un autèntic políglota, ha traduït de setze llengües, i en coneix unes quantes més. I llengües tan allunyades com el pali, el tibetà, el suec, el romanès o l’hebreu. La història de les idees, les cultures, les civilitzacions, les religions són camps que li són familiars, i s’hi passeja com si hi hagués viscut sempre. Potser només una persona així pot enfrontar-se no tan sols a la poesia de Kavafis sinó també a la traducció d’aquest poeta considerada canònica a Polònia. La traducció de l’assagista i especialista en el món clàssic Zygmunt Kubiak. Pocs mesos abans de la de Kania va aparèixer la traducció d’Antoni Libera, conegut per la seva novel·la Madame. Kavafis és un dels poetes moderns més traduïts. En les llengües que conec, veig que sempre hi ha dues o tres traduccions més o menys recents (ja sabem que això és un concepte molt relatiu, però recent, en aquest cas, seria des de finals de la segona guerra mundial). Potser cap altre poeta no ha tingut una projecció semblant, amb l’única excepció de T. S. Eliot. Què ho fa, que Kavafis hagi arribat a ser tan traduït? Per què els traductors no tenen por en aquest cas de les traduccions considerades canòniques, amb les quals després sempre es compararà la seva feina? Kavafis ha estat un dels grans poetes contemporanis, però un no vol dir el. En la literatura, en la poesia, no hi ha cap cursa, així que dir el poeta més important és una autèntica barbaritat. De tots els poetes moderns, no podem dir que Kavafis sigui el més gran. És un dels poetes indispensables, això sí, però com tants i tants altres. Potser se l’ha traduït amb una freqüència tan elevada perquè la seva obra és relativament reduïda. Però no van per aquí els trets, de cap manera. Tal vegada perquè ha escrit tota una sèrie de poemes que tots nosaltres, en un moment o altre de la nostra vida, hauríem volgut escriure. Això també podria passar amb altres poetes que admirem, però segurament no en el mateix percentatge que en el cas del poeta grec. La seva obra ens arriba de manera directa, en veiem la imatge grisa del funcionari, però que a més destil·la una enorme cultura clàssica que li serveix de lligam i motiu per als seus poemes, alguns d’ells iguals de grisos i melancòlics. Potser és aquesta la imatge que ens atrau, la del personatge ombrívol que sempre amaga alguna cosa, que pot portar una doble vida, que pot escriure poesia o que es pot endinsar en els plaers.

Kavafis traduït constantment. Qui s’atreveix, entre nosaltres, a enfrontar-se a la seva obra després de les traduccions de Joan Ferraté, d’Alexis E. Solà i de Carles Riba? I tanmateix, estic completament segur que en aquests moments algú a la seva habitació, en un bar, en una biblioteca, està acabant la traducció d’un poema de Kavafis, de, posem per cas, Esperant els bàrbars, li posa el punt final. El desa a la carpeta o al document de l’ordinador. I ell mateix espera que arribi el dia que aparegui la seva traducció. Nova, i que no serà un mer exercici de traspassar el llenguatge i la cultura. És una manera de saber-se en la pròpia tradició, de mesurar les pròpies forces amb altres gegants. La seva traducció no serà avaluada, examinada, primfilada des del punt de vista de l’original sinó des del punt de vista de les altres traduccions.

Kavafis el sobri, el gris, l'elegíac, l’home de les mil veus en una veu, de les màscares, el mític desmitificador, però també el dionisíac, i T. S. Eliot, el místic i el trencador, l’exegeta fins i tot en l’obra poètica, el culturalista i el poeta de moviments musicals com silencis, l’home de les mil veus en mil veus, de les màscares. Els dos poetes que han tingut més traduccions en altres llengües. Per què ells i no altres? Dir que són dos pilars de la poesia contemporània seria dir molt poc. De vegades, hi ha misteris que no podem acabar de desxifrar mai.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Diferents lectures

Des de fa un cert temps, compro llibres en format electrònic. Els llegeixo directament a l’ordinador. He provat els diversos lectors de llibres electrònics i de revistes: el d’ Adobe Digital Editions , el de Mobipocket i altres. Fins ara, no m’incomodava massa llegir fins i tot la poesia en aquests formats. En el cas de l’Adobe, es manté el mateix format que l’edició impresa (però no en tots els casos), el Mobipocket és molt versàtil i permet jugar força amb diverses possibilitats de veure el text. No he comprat encara un lector electrònic perquè em molesta la poca coherència en els formats i encara no hi veig sentit. Per altra banda, un cop vaig mirar-ne uns quants, i de sobte en vaig veure un que tenia com a llibre de proves els Sonets de Shakespeare. Quan vaig adonar-me que no hi havia manera de poder tenir tot el sonet, tal com havia de ser, en una pàgina (és a dir, a la pantalla), sense tenir els versos tallats o tenir-ne només 10, vaig decidir que no me’n compraria cap fins qu...

Més informació

Riu

Jan Polkowski ha estat 19 anys sense publicar cap llibre de poemes. A finals de l’any passat va aparèixer Cantus, amb nous poemes. I va ser saludat com un dels esdeveniments poètics més importants dels darrers anys a Polònia. Aquest poema és el que obre el llibre. RIU Sóc gairebé mig segle més jove, pesco amb un bastó a la resclosa. Però m’aboco massa i al cap de no res, balandrejant-me, suro i borbollo com una ampolla buida llençada a l’aigua. La mare interromp la meva curta travessia, crida tot espantada i m’arrossega a la riba. Em desperto més tard a casa i em palpo amb molt de compte. Existeixo – trobo un tros de líber d’un salze enganxat fortament a la pell. Qui sóc, o qui esdevindré si me’l desenganxo? Aquell qui s’enfonsa i dorm? Qui mor i es desperta? Aquell qui veu i qui es desespera? Jec, nascut de nou, en uns llençols emmidonats i palpo, tancat en el tros sec de l’escorça, el passat i el futur. Per primer cop descobreixo l’arrencat pols intern de la foscor i sento el gust do...

Més informació

Nosaltres tres, aquells tres

Encara que hagi traduït força poemes de Szuber, per al blog i per a alguna revista, no es pot esgotar de cap manera la seva obra que ja és força àmplia, malgrat que publiqués el primer llibre quan tenia gairebé 48 anys. La qualitat dels seus poemes l’han convertit en un referent indiscutible de la poesia contemporània. NOSALTRES TRES, AQUELLS TRES En som tres, els uns davant dels altres, riem, cadascú a la seva manera. El quart, Andrzej, no el veiem perquè és ell qui fa la foto, la darrera, ara ho sé, a la casa antiga del carrer Sienkiewicz. Romek Biskupski, el meu gurú de les icones i de Mandelstam, en original, sense cap dubte. Al sofà, d'esquena a la finestra, en Beksiński. Jo de perfil, amb pocs cabells blancs encara. Davant meu i de Romek, tasses de te. Una Pepsi-Cola i, encara que no es vegi, una bossa de patates davant del senyor Zdzisław a qui la gesticulació ajuda a explicar les proeses arriscades del meu pare en aterrar en una prada a la zona vora...

Més informació

Cau la pluja rere la finestra

El tercer poeta amb qui vam compartir la taula rodona ahir sobre poesia polonesa contemporània era Tadeusz Dąbrowski. Ahir mateix sortia el seu darrer llibre de poemes a l'editorial a5 , però aquest poema pertany a un llibre anterior. *** Cau la pluja rere la finestra. En una altra part de la ciutat cau un home a la vorera. En algun lloc del món, d'uns llavis surt i cau una paraula que canvia el curs de la història. En aquell mateix moment de milions de llavis surten i cauen paraules insignificants i compensen aquella altra primera. A l'ast, el pollastre va fent tombs. En el llitet fa tombs la nostra felicitat a través del seu somni. Els nostres cossos tomben i esdevenen cendra. La nostra vida succeeix a cada moment en cada una de les paraules.

Més informació

Devil's fruits

Les entrades al blog no sempre responen a tots els criteris estètics que jo vull aportar, que vull fer conèixer, dels poetes principalment polonesos, per bé que també de poetes d'altres llengües. Per això, es poden trobar a faltar noms que dins la seva pròpia tradició ja fa temps que són ben coneguts, i també n’hi poden haver de molt menys coneguts però que tenen algun poema, o tot un llibre que m’han cridat l’atenció. Marta Podgórnik pertany a la primera categoria, és una de les autores que ja tenen una llarga trajectòria, i que ha publicat llibres que han rebut premis o han estat nominats a premis prestigiosos; per exemple, ha estat nominada dos cops al premi Wislawa Szymborska. Va néixer l’any 1979 i ha publicat nou llibres de poemes. Treballa en una de les editorials de poesia amb més presència del país, Biuro Literackie. Aquest poema d’avui pertany al seu darrer llibre, Zimna ksi ążka (El llibre fred). DEVIL’S FRUITS I si t’ acabo estimant, no acabarà bé, ...

Més informació

Un pati escolar

Un poema del segon llibre de Magdalena Bielska , publicat enguany. En aquest llibre segueix la tendència de l’anterior, la barreja de la quotidianitat amb allò que és intangible i l’intent d’embocadura en una revelació, en una epifania. La traducció que presento és més aviat una versió força adaptada. En el vers “Al pati abans hi havia terra i pols”, en l’original segueix “pols al pati”. En polonès es distingeix la pols que fa la terra de la pols que trobem a les cases, la brutícia. I també es diferencia el lloc (el pati, amb dos noms diferents en polonès) de l’acció de sortir a esbargir-se quan hi ha una pausa entre les classes. Així com esbargir-se és una paraula que em remet directament a la meva infantesa, “esbarjo” el percebo com una de les paraules que després hem afegit al nostre vocabulari. Quan anava a escola, mai no anava a esbarjo, o mai no tenia l’hora d’esbarjo, el que dèiem era “anar al pati” o “l’hora del pati”. Com que el tema del poema remet a moments de la infantesa, ...

Més informació

De poesies

Entro en una de les llibreries pri ncipals de Cracòvia. Les llibreries aquí també van desapareixent, encara que, per sort, se n’obren noves que, com hem vist a Barcelona, segueixen la tendència de ser una llibreria d’autor, elles fan la seva selecció i venen el que volen vendre, i tenen un públic fidel, i són també l’aparador d’aquelles editorials més petites que són ja del tot indispensables i que no tindrien tanta visibilitat sense aquestes llibreries. Molt més encara a Polònia, on el principal problema de tot l’engranatge editorial és la distribució. No entro en una d’aquestes altres llibreries, més petites i més selectes, sinó a la que podríem considerar la principal llibreria encara raonablement gran de la ciutat. La tinc més a prop, em ve de pas cap al centre en aquell moment concret i, per molt que pugui saber que no hi trobaré algunes coses, no em puc resistir a no entrar a una llibreria. No és que tinguin una mala selecció però han de vendre, s’han de mantenir, i això fa...

Més informació

De música i de viatges

Agafo l'autobús a les 14.00. Quan arribi a Cracòvia, una hora i mitja més tard, ja serà negra nit. Els dies s'escurcen fins a quedar filagarsallats, les hores de sol es poden comptar ja quasi amb els dits d'una mà, la resta de dia, fins al moment que queda tot a les fosques, és un cel gris, amb diverses tonalitats. Potser per això, els colors dels arbres a la carretera són molt més intensos, des del vermell rovell al groc esmorteït i desmenjat, del marró de terra fins a un verd (les gradacions del camuflatge). Un viatge, per petit que sigui, per breu que duri, sempre és una injecció de melancolia. Deixem alguna cosa enrere, uns moments que seguim reproduint en la memòria, però que ja no tornaran més. El viatge és la irreversibilitat del temps. Quan ens acostem a Cracòvia, els primers llums ja estan encesos. Els perfils es van desemperesint per emmotllar-se de nou a les nostres mirades. Torno a casa. A casa? Potser ser a casa només significa que de nou ets a la teva est...

Més informació

Les veus del Pamano en polonès

Entro en una pàgina polonesa de llibres electrònics que cada dia recull totes les ofertes de les diferents plataformes . És una eina molt útil perquè no has d'entrar a cada una de les pàgines per separat. Ja en altres ocasions he comentat que el mercat polonès dels llibres electrònics està molt desenvolupat. Vaig mirant les ofertes i em trobo amb aquesta agradable sorpresa: L'any passat la novel·la Jo confesso de Jaume Cabré va ser un autèntic èxit, de vendes, de crítica, de lectors entusiasmats amb l'obra. I ara ja tenim Les veus del Pamano també en polonès. Felicitats a tots els que han contribuït a aquest èxit: l'editorial Marginesy , que va fer una gran campanya de promoció; la traductora, Anna Sawicka, que ha sabut reflectir el complex món de la novel·la amb una precisió envejable; la seva agent editorial, Cristina Mora. I després, la gran quantitat de reportatges als diaris, les entrevistes a la ràdio. I és clar, les felicitats al seu autor, per la s...

Més informació

Després

Un poema de Mariusz Grzebalski. DESPRÉS Després vam treure tots els mobles d’ell. Al pati esperava un camió ja a punt de marxar. Al mig, restes de ciment, cadenes embullades, drapots, papers greixosos, mantes. Tantes coses, de sobte, esdevenen brossa. Paisatges capgirats de miralls, un bufet amb capes de pintura que s’han esquerdat com el fons d’un riu quan baixen les aigües, un comptador que ell va comprovar el dia abans que vingués el cobrador. I altres coses. Després vam abandonar aquell lloc, cridant i discutint-nos per foteses. Ella ni tan sols va mirar els trossos de la paret despresos. Després, en una altra ciutat, va estripar totes les fotos i les cartes d’ell, i va envellir ràpidament. Recorda, plora, maleeix. Després, traurem els seus mobles.

Més informació

abcd xavier farré

Cercar en aquest blog