***
Passo per la
llibreria a recollir un llibre que he encarregat per internet, una nova
traducció dels poemes de Kavafis al polonès. Encara no havia vist el llibre
físicament, i la primera sorpresa és veure les seves dimensions. Segons l'editorial, 240x325. Com un àlbum
d’art. Immens. Paper de gran qualitat, pàgina en blanc per al títol, pàgina per a cada
poema. Una edició exquisida. També té la curiositat que el text original és a la dreta i la traducció a l'esquerra. La traducció, l’ha feta una persona que és tota
una institució a Polònia, Ireneusz Kania. Kania és un autèntic políglota, ha
traduït de setze llengües, i en coneix unes quantes més. I llengües tan
allunyades com el pali, el tibetà, el suec, el romanès o l’hebreu. La història
de les idees, les cultures, les civilitzacions, les religions són camps que li
són familiars, i s’hi passeja com si hi hagués viscut sempre. Potser només una
persona així pot enfrontar-se no tan sols a la poesia de Kavafis sinó també a
la traducció d’aquest poeta considerada canònica a Polònia. La traducció de
l’assagista i especialista en el món clàssic Zygmunt Kubiak. Pocs mesos abans de la de Kania va aparèixer la
traducció d’Antoni Libera, conegut per la seva novel·la Madame. Kavafis és un dels
poetes moderns més traduïts. En les llengües que conec, veig que sempre hi ha
dues o tres traduccions més o menys recents (ja sabem que això és un concepte
molt relatiu, però recent, en aquest cas, seria des de finals de la segona
guerra mundial). Potser cap altre poeta no ha tingut una projecció semblant,
amb l’única excepció de T. S. Eliot. Què ho fa, que Kavafis hagi arribat a ser
tan traduït? Per què els traductors no tenen por en aquest cas de les
traduccions considerades canòniques, amb les quals després sempre es compararà
la seva feina? Kavafis ha estat un dels grans poetes contemporanis, però un no
vol dir el. En la literatura, en la poesia, no hi ha cap cursa, així que dir el
poeta més important és una autèntica barbaritat. De tots els poetes moderns, no
podem dir que Kavafis sigui el més gran. És un dels poetes indispensables, això
sí, però com tants i tants altres. Potser se l’ha traduït amb una freqüència
tan elevada perquè la seva obra és relativament reduïda. Però no van per aquí
els trets, de cap manera. Tal vegada perquè ha escrit tota una sèrie de poemes
que tots nosaltres, en un moment o altre de la nostra vida, hauríem volgut
escriure. Això també podria passar amb altres poetes que admirem, però
segurament no en el mateix percentatge que en el cas del poeta grec. La seva
obra ens arriba de manera directa, en veiem la imatge grisa del funcionari,
però que a més destil·la una enorme cultura clàssica que li serveix de lligam i
motiu per als seus poemes, alguns d’ells iguals de grisos i melancòlics. Potser
és aquesta la imatge que ens atrau, la del personatge ombrívol que sempre amaga
alguna cosa, que pot portar una doble vida, que pot escriure poesia o que es
pot endinsar en els plaers.
Kavafis
traduït constantment. Qui s’atreveix, entre nosaltres, a enfrontar-se a la seva
obra després de les traduccions de Joan Ferraté, d’Alexis E. Solà i de Carles
Riba? I tanmateix, estic completament segur que en aquests moments algú a la
seva habitació, en un bar, en una biblioteca, està acabant la traducció d’un
poema de Kavafis, de, posem per cas, Esperant els bàrbars, li posa el punt
final. El desa a la carpeta o al document de l’ordinador. I ell mateix espera
que arribi el dia que aparegui la seva traducció. Nova, i que no serà un mer
exercici de traspassar el llenguatge i la cultura. És una manera de saber-se en
la pròpia tradició, de mesurar les pròpies forces amb altres gegants. La seva
traducció no serà avaluada, examinada, primfilada des del punt de vista de
l’original sinó des del punt de vista de les altres traduccions.
Kavafis el sobri,
el gris, l'elegíac, l’home de les mil veus en una veu, de les màscares, el
mític desmitificador, però també el dionisíac, i T. S. Eliot, el místic i el
trencador, l’exegeta fins i tot en l’obra poètica, el culturalista i el poeta
de moviments musicals com silencis, l’home de les mil veus en mil veus, de les
màscares. Els dos poetes que han tingut més traduccions en altres llengües. Per
què ells i no altres? Dir que són dos pilars de la poesia contemporània seria
dir molt poc. De vegades, hi ha misteris que no podem acabar de desxifrar mai.
Comentaris