Vés al contingut principal

Apunts d'un matí (1)

***

Ahir va ploure intensament tot el dia. És l’anunci que definitivament s’ha acabat l’estiu, han baixat dràsticament les temperatures. He de començar a fer tots els canvis de robes i de sabates d’un armari a un altre. Però avui encara tenim un dia que s’aguanta. No fa sol, però hi ha una certa llum que permet veure un to blavenc del cel. Amb això, ja n’hi ha prou. Tornant de la piscina, sento allà lluny un soroll que torna a indicar-me el pas del temps. Són aquests enormes assecadors que s’utilitzen per anar acumulant en un sol munt les fulles caigudes dels arbres. Després, els funcionaris agafen una mena de rasclets ben prims i les van passant d’un munt a un altre. Les màquines i la terra són aquí indicadors constants. A l’estiu, les segadores de gespa, dia sí i l’altre també. A la primavera, comencen a remoure la terra, de vegades amb una mena de tractorets per poder plantar-hi noves flors. A la tardor, aquests gegantins assecadors. En tots els casos, un terrabastall que se sent en la llunyania. Però cada soroll és diferent. Si no sortissis mai de casa, sabries pel soroll en quina estació de l’any et trobes. A l’hivern també. Aleshores, hi ha l’absència de soroll, quan la neu està glaçada. O el soroll de les pales que van recollint la neu i gratant amb força el ciment, les voreres, i la màquina llevaneus, que pot passar de nit trencant per un moment el silenci de la neu. Només que passi un dia com ahir i ja tinc l’hivern al davant. Per això, un dia com avui encara s’ha d’aprofitar molt més. No sabem mai quants dies de claror, d’un sol que comença a esllanguir-se ens poden regalar els mesos amb r.


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Paul Éluard i Papers de Versàlia (III)

I aquest és el darrer poema que va aparèixer al número sobre Paul Éluard de Papers de Versàlia. Demà també penjaré aquí el text sobre Wrocław de què vaig parlar en la primera entrada d'aquesta sèrie sobre els magnífics Papers de Versàlia.

A «LA NUIT» de Capitale de la douleur
 Ce n’est pas la nuit qui te manque, mais sa puissance
No és la nit el que et manca, sinó el seu poder. No és el sol el que tens, sinó la seva llum que t’obligava a fer marrada en les línies que anava delimitant com una sèrie d’horitzons tancant-se cada cop que tenies la sensació d’haver-los atès. No tens horitzons, ni nits ni sol, només el silenci, el vent que et porta el seu nom, i aquell altre nom, i un nom més. És el poder dels noms el que tens per tornar-los al silenci.

Paul Éluard i Papers de Versàlia (i IV)

PARADA OBLIGATÒRIA

Era el 25 d’agost de 1948. Començava el “Congrés mundial dels intel·lectuals en defensa de la pau” a Wrocław. Abans del Congrés, i aprofitant l’avinentesa, havia començat a celebrar-se l’“Exposició de les terres recuperades”. Tot dins el control de les autoritats soviètiques. Els preus per entrar-hi eren astronòmics per l’època. Però les ciutats de Polònia esmerçaven esforços sensacionals per poder enviar-hi el major nombre possible d’autocars. Especialment de Silèsia arribaven allí amb una freqüència que avui provocaria enveja en qualsevol acte organitzat. Era la força del poder. I entre els convidats al Congrés, hi havia Paul Éluard. També Picasso, i Jorge Amado, i molts altres que es desvivien pel nou sistema. També cal esmentar la presència d’Ivo Andrić, quan les relacions entre Tito i Stalin ja estaven abocades a una ruptura. Estimat Paul, hi vas veure també Louis Aragon, o vau invocar el seu esperit? Hi ha fonts que diuen que hi va ser, d’altres, ho neguen…

Mon cosí Bubi

Crear tot un món amb un sol poema, fer que les referències agafin una densitat ben atapeïda, la història i la delicadesa de la descripció en consonància, i la dimensió metafísica. Aconseguir tot això a la vegada és a l'abast de pocs poetes. Per això, Janusz Szuber és un dels grans poetes contemporanis, un poeta exigent amb el lector; per això, Janusz Szuber no podrà entrar mai en cap mena de les llistes contemporànies. Potser aquesta és la tasca actualment de la literatura, poder arribar a quatre lectors, entrar en les seves consciències. Quatre lectors, no més (i no només). Amb la paciència d'un lent goteig que va foradant una roca. Sí, potser aquest és el camí, el de les gotes, a poc a poc, clap, clap, l'una rere l'altra. Sents com cauen?
MON COSÍ BUBI
Bubi, o sigui Caesar Roth amb l'uniforme de la Wehrmacht (una fotografia mida postal, al revers unes paraules de dedicatòria en lletra gòtica) amb una fesomia molt de nen, llargs dits de pianista, ros, un tipus nòrdic,…