***
Ahir va ploure
intensament tot el dia. És l’anunci que definitivament s’ha acabat l’estiu, han
baixat dràsticament les temperatures. He de començar a fer tots els canvis de
robes i de sabates d’un armari a un altre. Però avui encara tenim un dia que
s’aguanta. No fa sol, però hi ha una certa llum que permet veure un to blavenc
del cel. Amb això, ja n’hi ha prou. Tornant de la piscina, sento allà lluny un
soroll que torna a indicar-me el pas del temps. Són aquests enormes assecadors que
s’utilitzen per anar acumulant en un sol munt les fulles caigudes dels arbres.
Després, els funcionaris agafen una mena de rasclets ben prims i les van
passant d’un munt a un altre. Les màquines i la terra són aquí indicadors
constants. A l’estiu, les segadores de gespa, dia sí i l’altre també. A la
primavera, comencen a remoure la terra, de vegades amb una mena de tractorets
per poder plantar-hi noves flors. A la tardor, aquests gegantins assecadors. En
tots els casos, un terrabastall que se sent en la llunyania. Però cada soroll
és diferent. Si no sortissis mai de casa, sabries pel soroll en quina estació
de l’any et trobes. A l’hivern també. Aleshores, hi ha l’absència de soroll,
quan la neu està glaçada. O el soroll de les pales que van recollint la neu i
gratant amb força el ciment, les voreres, i la màquina llevaneus, que pot
passar de nit trencant per un moment el silenci de la neu. Només que passi un
dia com ahir i ja tinc l’hivern al davant. Per això, un dia com avui encara
s’ha d’aprofitar molt més. No sabem mai quants dies de claror, d’un sol que
comença a esllanguir-se ens poden regalar els mesos amb r.
Comentaris