Passa al contingut principal

Apunts d'un matí (3)

***

Passo cap a una altra llibreria. Cracòvia és una ciutat amb força llibreries, però totes són petites petitetes, i encara que cap d’elles no s’acaba d’especialitzar, ja he pogut orientar-me d’on puc comprar uns llibres o uns altres. No és gaire fàcil, però s’acaba sabent quan una editorial treu un llibre en quina llibreria concreta el podrem trobar. Evidentment, no parlo del que publiquen les grans editorials, sinó de les editorials d’abast més reduït. A Cracòvia, no hi ha cap llibreria com LaCentral, on pots entrar a una hora determinada i mai no saps quan en sortiràs, ni tampoc amb quants llibres. Una llibreria on l’apartat de poesia ja és prou com perquè tinguis rodaments de cap. No, a Cracòvia entres a les llibreries, saps el que busques, i aviat en surts. Avui no buscava poesia. Buscava un llibre de W. G. Sebald, Austerlitz. L’última edició en polonès és de 2007, així que és impossible de poder-la trobar enlloc. Però no, vaig recordar que havia vist llibres de Sebald rebaixats en una llibreria d’un dels carrers que més m’estimo, el carrer Długa, el carrer llarg. Un carrer que curiosament Adam Zagajewski qualifica com el més lleig de Cracòvia. Comença el seu poema dient  “desagraït carrer”. Tot el que hi ha en el poema de Zagajewski, és realment al carrer Długa, en una visió molt personal i d’experiència. Es veu que és un carrer que li va fer mal, molt de mal. Com de vegades, ens en fa una ciutat. I li manifestem un sentiment incomprensible de rebuig. Vaig arribar-me, doncs, a la llibreria. I hi havia el llibre, a un preu raonable. L’últim exemplar. Primer, Kavafis, després, Sebald, era un dia de sort. Ja podia llegir Austerlitz en les quatre traduccions de què disposava, l’anglesa, la castellana, la catalana i la polonesa. Les dues primeres també en edicions electròniques. Pot semblar una obsessió, però no és res més que el reflex d’estar contínuament entre llengües, de dedicar-te a aquesta tasca de passar d’una cultura a una altra. I no tan sols quan publiques llibres d’altres autors que has traduït, sinó constantment, durant les 24 hores del dia. No és una feina, és una manera de viure. És la manera com visc. En el cas de Sebald, per exemple, no em dedico a comparar amb lupa, no en necessito fer cap article. Tampoc no és que pensi que amb quatre versions em podré acostar molt més a l’original, tan sols que en tindré quatre visions diferents, quatre maneres d’enfocar el món, de presentar els fets, de construir un llenguatge. A més, no és que llegeixi tot el llibre en una llengua, després en una altra, i així successivament, fins a acabar-les totes. No. Començo el llibre en una llengua, després el puc seguir en una altra, o puc llegir un fragment anterior al que havia deixat el llibre i seguir en una altra llengua. De vegades, es pot mirar una expressió, o tot un paràgraf o una pàgina en les quatre versions, o en dues, no és necessari mantenir una disciplina de treball estricta. Em serveix per veure com ho solucionen els traductors, com funciona l’autor en les diferents llengües, i també em serveix per veure com jo reacciono davant de cada text, davant de cada llengua. Sóc el mateix cada cop que agafo un text en una llengua diferent? Quina és la llengua que aleshores predomina? Perquè quan llegeixo Sebald des de l’anglès, me’l passo al meu català, però per quins set sous ho faig si ja tinc també la traducció del llibre al català? Perquè la manera com ho percebo acaba sent diferent, i m’acaba transformant, i em pot donar solucions, troballes en la meva llengua que, si no fes aquest pas, potser no arribaria a descobrir. Perquè em descobreixo a mi mateix, i em veig enmig de corrents de llengües que van d’un cantó a l’altre, em passen la seva descàrrega pel damunt, i tornen a desaparèixer per moments. Les llengües, així, són capes que es van superposant, com quan ens vestim a la manera de la ceba, tan habitual a Polònia a l'hivern, i arribem a un lloc i comencem a treure’ns capes de peces de roba, i així ens descobrim. Les llengües també es van col·locant com capes, però no ens les traiem quan entrem a un lloc, ens les cenyim bé perquè totes puguin cabre, puguin fer lloc a les altres, a les que han de venir. Amb les capes de roba ens descobrim més com menys en queden, amb les capes de llengües ens descobrim més com més en tenim. Són elles les que ens fan adonar de coses que no sabíem amagades en nosaltres.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

El pas del temps

Llegeixo, lentament, el darrer llibre de Nuno Júdice, A matéria do poema. Els llibres de Júdice són abassegadors, molt sovint penso que tenen massa poemes (aquest en té més de 90) i que, malgrat que hi hagi línies de pensament i de temes que són habituals en tota la producció del gran poeta portuguès, el fet de no ordenar-los en seccions provoca que la lectura es pugui perdre en un intricat laberint. Sembla ser com si Júdice pensés que tots els poemes formen part d’una idea global. Però també el lector té la sensació que apareixen en el llibre en l’ordre que els ha escrit, sense cap modificació. S’han d’estructurar els temes, i aquesta és la tasca que li pertoca al lector i no a l’autor, en aquest cas. Per fer l’itinerari que més li convingui.
D’aquest darrer llibre, un poema concèntric, o laberíntic, en què l’inici i el final es confonen, en què la idea desenvolupada es tanca en si mateixa. Un poema, en el fons, característic de l’escriptura poètica de Nuno Júdice.


EL PAS DEL TEMPS

A le…

El vi segellava el teu somni

Sebastiano Grasso (Sicília, 1947)
EL VI SEGELLAVA EL TEU SOMNI
La memòria mata de dia en dia.
La sang, les cicatrius, el foc, les arrels,
els trens, els capricis, centenars de versos
reconstrueixen un Paradís que la memòria
rebutja per inventat, com el mar
de Sicíia que flagel·la Pantelleria, on el vi
segellava el teu somni. Un cop, a Rialto,
l'olor de l'enciam i de la canyella seguia
les teves passes torbades, ara fermes, en ombra
i en l'ombra. La nit devora les pedres del Canal
i les processons de quilles negres i d'or.

Una lògica fèrria

Aquest poema pertany al segon llibre de Szymon Słomczyński, autor de qui parlàvem fa uns dies. 


UNA LÒGICA FÈRRIA
Confesso que voldria en moments com aquest (m’acaba de filmar un dron, i s’ha enlairat de nou en una direcció desconeguda, fent moure les quatre hèlices) intercanviar encara que sigui un parell de frases amb el meu avi, però el meu primer avi està del tot mort, i el segon, encara més. Aleshores és potser comprensible que m’entesti a buscar-me el tercer, de més lluny, en els llibres parroquials, a les llistes de veterans, a les fundacions que ajuden els desapareguts i els que els volen trobar.
Si no m’equivoco, el meu tercer avi ben aviat sorgirà com un jeep willys que va estar anys sense funcionar, desmuntat, en un cobert que algú tenia, fins que en Jasiek el va trobar i el va renovar, el va posar demrodes, tot amb peces originals. Ara el jeep brilla amb les inicials VH, i més important, quan corre.
I el meu tercer avi, encara pot caminar pel seu propi compte? Recorda l…

Nosaltres tres, aquells tres

Encara que hagi traduït força poemes de Szuber, per al blog i per a alguna revista, no es pot esgotar de cap manera la seva obra que ja és força àmplia, malgrat que publiqués el primer llibre quan tenia gairebé 48 anys. La qualitat dels seus poemes l’han convertit en un referent indiscutible de la poesia contemporània. 

NOSALTRES TRES, AQUELLS TRES

En som tres, els uns davant dels altres, riem,
cadascú a la seva manera. El quart, Andrzej,
no el veiem perquè és ell qui fa la foto,
la darrera, ara ho sé, a la casa antiga
del carrer Sienkiewicz.

Romek Biskupski, el meu gurú de les icones
i de Mandelstam, en original, sense cap dubte.
Al sofà, d'esquena a la finestra, en Beksiński.
Jo de perfil, amb pocs cabells blancs encara.

Davant meu i de Romek, tasses de te.
Una Pepsi-Cola i, encara que no es vegi,
una bossa de patates davant del senyor Zdzisław
a qui la gesticulació ajuda a explicar

les proeses arriscades del meu pare en aterrar
en una prada a la zona vora el riu San,
fins al pu…

Amants

Marzanna Bogumiła Kielar és una de les poetes més importants de la poesia polonesa contemporània. Tal vegada, una de les poetes més importants d’Europa. Va néixer l’any 1963 i en molt poc temps es va convertir en un fenomen a Polònia. El primer llibre que va publicar, Sacra conversazione, publicat en una editorial molt petita i de províncies, va recollir molts premis. Des d’aleshores, va publicar tres llibres més, fins a l’any 2006, que van seguir rebent premis, tant a Polònia com a l’estranger, com per exemple el premi Kristal de Vilenica o el Hubert Burda Preis. La seva poesia s’ha traduït a més de 20 llengües.          Durant molts anys ha estat en silenci, sense publicar res, i ara, 12 anys després del seu darrer llibre, acaba de publicar un nou recull de poemes, breu, com la majoria dels que ha publicat, però amb una condensació de significats que la torna a situar en l’actualitat d’un tipus de poesia que contrasta molt amb les tendències més en voga en la poesia polonesa. …

Cau la pluja rere la finestra

El tercer poeta amb qui vam compartir la taula rodona ahir sobre poesia polonesa contemporània era Tadeusz Dąbrowski. Ahir mateix sortia el seu darrer llibre de poemes a l'editorial a5, però aquest poema pertany a un llibre anterior.


***
Cau la pluja rere la finestra. En una altra part de la ciutat cau un home a la vorera. En algun lloc del món, d'uns llavis surt i cau una paraula que canvia el curs de la història. En aquell mateix moment de milions de llavis surten i cauen paraules insignificants i compensen aquella altra primera. A l'ast, el pollastre va fent tombs. En el llitet fa tombs la nostra felicitat a través del seu somni. Els nostres cossos tomben i esdevenen cendra. La nostra vida
succeeix a cada moment en cada una de les paraules.

Poemaris meus en format electrònic

POEMARIS MEUS EN FORMAT ELECTRÒNIC
En l'anterior entrada sobre els llibres electrònics, parlava dels riscos que comportava publicar-los personalment, sense tenir darrere cap editorial. Com també comentava que els meus primers llibres de poesia ja no es poden trobar a les llibreries. Vaig decidir, doncs, passar-los a format electrònic i deixar-los de lliure accés en aquest blog. Si aneu a la pestanya de “Llibres de poemes”, hi trobareu Llocs comuns (2004), Retorns de l'Est (2005) i Inventari de fronteres (2006), en format .epub i .mobi (per als que tingueu el Kindle). No hi ha el darrer llibre, La disfressa dels arbres, per qüestions de drets d'autor i perquè encara por ser localitzable en alguna llibreria del país. En qualsevol cas, crec que no és el mateix cas que publicar d'entrada el llibre en format electrònic. Són llibres que han tingut la seva vida, més o menys curta, en el format paper, que han existit físicament. I que potser ara poden tenir una altra vida, ni …

Un esquer de franc

Natalia Malek neix l’any 1988. Ha publicat dos llibres de poemes, un dels quals ha estat nominat a un dels premis de poesia més importants de Polònia. I l’any passat va publicar el tercer, que li ha valgut una altra nominació, en aquest cas per al Premi Szymborska, que es donarà a principis de juny. Aquest llibre, a banda de la particularitat dels poemes, d’un estil que trenca les expectatives del lector, també juga amb altres elements. Hi ha fotografies d’Anna Grzelewska. I la distribució dels poemes està alineada en la part baixa de la pàgina, segons l’editor de la col·lecció on ha publicat Malek el seu llibre, només amb ella han fet una excepció a la tipografia i a la distribució del text en la pàgina.

UN ESQUER DE FRANC

Ho intentem a distància. Algun conegut ha tingut el mateix? Pregunto sobre un cuc.
Algú hi ha pensat, en ells, seriosament. Abans. Segurament Eliot. Les llàgrimes de la terra, sona com Eliot, això?
O potser algun canadenc, (depenent del temps, el que és més fà…

En llegir poemes de Wallace Stevens

Krzysztof Lisowski (1954, Cracòvia), va treure el seu primer llibre l’any 1975. D’aleshores ençà ha publicat més de 20 llibres. Escriu poesia i assaig.


EN LLEGIR POEMES DE WALLACE STEVENS

Quan llegia aquests poemes
De sobte vaig recordar una antiga escena
D’un gebrat bosc de muntanya,

Baixo amb el trineu amb la meva filla
Dos embulls de vapor ens obren el camí
Com dos fars que ablaneixen
l’aire endurit

Al final del camí
Quan l’embranzida és més gran
De l’ombra ens surt a l’encontre un gossot
Que ensenya els seus ullals de gos llop

I xoquem amb ell
Sense voler li donem un cop al musell

I després no passa ja res més
El gos desapareix els nostres respirs
En una rècula de vapor ens lliga amb el cel
De les branques rellisca un ram de flors de saüc

Tan silenciosament
Com tan sols sap fer
La neu en el silenci

                                                                                         22 de setembre de 2008

Ryszard Krynicki. 3 poemes

Ryszard Krynicki (1943) era el representant de la generació més gran al «Veus paral·leles». És un dels autors més importants de la generació de la Nova Onada, una de les més brillants a la segona meitat del segle XX, potser la més brillant. Agrupava poetes com el mateix Krynicki, Stanisław Barańczak, Adam Zagajewski, Julian Kornhauser, Ewa Lipska (que, de fet, sempre s’havia allunyat del concepte de grup i de generació) i molts altres poetes. Amb l’excepció de Zagajewski, i una mica de Lipska, malauradament els altres poetes són molt poc coneguts en el nostre àmbit (a diferència d’Alemanya o del món anglosaxó, on ocupen una posició important). La poesia de Krynicki sempre m’ha semblat, salvant les diferències, molt propera a la de José Ángel Valente. Són poetes que comencen en una línia de caràcter més social (de fet, en Krynicki, fruit de l’època i de la generació de poetes que formaven part del moment), per anar derivant cap a una poesia molt més intimista, amb una presència de l’a…