***
Passo cap a una altra llibreria. Cracòvia és una ciutat amb força llibreries, però totes són petites petitetes, i encara que cap d’elles no s’acaba d’especialitzar, ja he pogut orientar-me d’on puc comprar uns llibres o uns altres. No és gaire fàcil, però s’acaba sabent quan una editorial treu un llibre en quina llibreria concreta el podrem trobar. Evidentment, no parlo del que publiquen les grans editorials, sinó de les editorials d’abast més reduït. A Cracòvia, no hi ha cap llibreria com LaCentral, on pots entrar a una hora determinada i mai no saps quan en sortiràs, ni tampoc amb quants llibres. Una llibreria on l’apartat de poesia ja és prou com perquè tinguis rodaments de cap. No, a Cracòvia entres a les llibreries, saps el que busques, i aviat en surts. Avui no buscava poesia. Buscava un llibre de W. G. Sebald, Austerlitz. L’última edició en polonès és de 2007, així que és impossible de poder-la trobar enlloc. Però no, vaig recordar que havia vist llibres de Sebald rebaixats en una llibreria d’un dels carrers que més m’estimo, el carrer Długa, el carrer llarg. Un carrer que curiosament Adam Zagajewski qualifica com el més lleig de Cracòvia. Comença el seu poema dient “desagraït carrer”. Tot el que hi ha en el poema de Zagajewski, és realment al carrer Długa, en una visió molt personal i d’experiència. Es veu que és un carrer que li va fer mal, molt de mal. Com de vegades, ens en fa una ciutat. I li manifestem un sentiment incomprensible de rebuig. Vaig arribar-me, doncs, a la llibreria. I hi havia el llibre, a un preu raonable. L’últim exemplar. Primer, Kavafis, després, Sebald, era un dia de sort. Ja podia llegir Austerlitz en les quatre traduccions de què disposava, l’anglesa, la castellana, la catalana i la polonesa. Les dues primeres també en edicions electròniques. Pot semblar una obsessió, però no és res més que el reflex d’estar contínuament entre llengües, de dedicar-te a aquesta tasca de passar d’una cultura a una altra. I no tan sols quan publiques llibres d’altres autors que has traduït, sinó constantment, durant les 24 hores del dia. No és una feina, és una manera de viure. És la manera com visc. En el cas de Sebald, per exemple, no em dedico a comparar amb lupa, no en necessito fer cap article. Tampoc no és que pensi que amb quatre versions em podré acostar molt més a l’original, tan sols que en tindré quatre visions diferents, quatre maneres d’enfocar el món, de presentar els fets, de construir un llenguatge. A més, no és que llegeixi tot el llibre en una llengua, després en una altra, i així successivament, fins a acabar-les totes. No. Començo el llibre en una llengua, després el puc seguir en una altra, o puc llegir un fragment anterior al que havia deixat el llibre i seguir en una altra llengua. De vegades, es pot mirar una expressió, o tot un paràgraf o una pàgina en les quatre versions, o en dues, no és necessari mantenir una disciplina de treball estricta. Em serveix per veure com ho solucionen els traductors, com funciona l’autor en les diferents llengües, i també em serveix per veure com jo reacciono davant de cada text, davant de cada llengua. Sóc el mateix cada cop que agafo un text en una llengua diferent? Quina és la llengua que aleshores predomina? Perquè quan llegeixo Sebald des de l’anglès, me’l passo al meu català, però per quins set sous ho faig si ja tinc també la traducció del llibre al català? Perquè la manera com ho percebo acaba sent diferent, i m’acaba transformant, i em pot donar solucions, troballes en la meva llengua que, si no fes aquest pas, potser no arribaria a descobrir. Perquè em descobreixo a mi mateix, i em veig enmig de corrents de llengües que van d’un cantó a l’altre, em passen la seva descàrrega pel damunt, i tornen a desaparèixer per moments. Les llengües, així, són capes que es van superposant, com quan ens vestim a la manera de la ceba, tan habitual a Polònia a l'hivern, i arribem a un lloc i comencem a treure’ns capes de peces de roba, i així ens descobrim. Les llengües també es van col·locant com capes, però no ens les traiem quan entrem a un lloc, ens les cenyim bé perquè totes puguin cabre, puguin fer lloc a les altres, a les que han de venir. Amb les capes de roba ens descobrim més com menys en queden, amb les capes de llengües ens descobrim més com més en tenim. Són elles les que ens fan adonar de coses que no sabíem amagades en nosaltres.
Comentaris