Ves al contingut principal

Diferents lectures


Des de fa un cert temps, compro llibres en format electrònic. Els llegeixo directament a l’ordinador. He provat els diversos lectors de llibres electrònics i de revistes: el d’Adobe Digital Editions, el de Mobipocket i altres. Fins ara, no m’incomodava massa llegir fins i tot la poesia en aquests formats. En el cas de l’Adobe, es manté el mateix format que l’edició impresa (però no en tots els casos), el Mobipocket és molt versàtil i permet jugar força amb diverses possibilitats de veure el text.
No he comprat encara un lector electrònic perquè em molesta la poca coherència en els formats i encara no hi veig sentit. Per altra banda, un cop vaig mirar-ne uns quants, i de sobte en vaig veure un que tenia com a llibre de proves els Sonets de Shakespeare. Quan vaig adonar-me que no hi havia manera de poder tenir tot el sonet, tal com havia de ser, en una pàgina (és a dir, a la pantalla), sense tenir els versos tallats o tenir-ne només 10, vaig decidir que no me’n compraria cap fins que aquests aspectes (de cabdal importància en la lectura de poesia) no quedessin solucionats.
Fins fa molt poc, encara no havia provat el Kindle, i fa uns dies en vaig tenir l’oportunitat (encara que també només en l’aplicació que tenen per a l’ordinador). Vaig trobar el darrer llibre de Seamus Heaney, Human Chain, en format electrònic, i vaig decidir comprar-lo. En qüestió de dos minuts ja tenia el llibre a casa. El primer que vaig sentir va ser una petita decepció. No tenia el llibre en la seva totalitat. Sí, s’ha parlat molt del tacte, i del paper i de tot plegat. Però a mi també m’interessa la disposició gràfica, la visió del poema a la pàgina, el joc de l’espai, del blanc i de la lletra. I tot això desapareix. I el que apareix són poemes tallats, he de tirar amunt i avall el cursor per intentar tenir una certa idea del poema en la seva globalitat.
No sóc cap detractor dels lectors electrònics, del format. Crec que és molt pràctic, sobretot si estem lluny dels llocs on es venen els llibres que volem (encara que esperar que t’arribi un llibre és una meravellosa sensació que també desapareix), però no es pot obviar una sèrie de qüestions. El nou format no pot, no hauria de desmuntar tota una tradició de lectura, una tradició de gènere.
I una altra qüestió, què se’n farà de la tipografia? Acabarem amb les fonts de l’ordinador o del lector? Es perdrà també la sorpresa dels exquisits treballs dels tipògrafs, com per exemple, els de tradició anglesa?

Comentaris

David ha dit…
Sembla que encara hi ha molts detalls que s'han de polir, oi? Em confesso detractor del format electrònic de totes totes per bé que n'admeto (és evident) la comoditat.
El que dius dels tipògrafs, suposo que acabarà sent una feina d'especialistes per a edicions de luxe.
Salutacions!
Xavier Farré ha dit…
Benvolgut David,
Moltes gràcies pel comentari. Jo no en sóc detractor, però encara hi veig força inconvenients. Ara tinc llibres en format epub de l'adobe i en format azw de l'amazon per al kindle (després en mobi, però aquests el kindle els obre). Ara bé, la incompatibilitat fa que tingui les dues aplicacions a l'ordinador. I en cas que fossin lectors, hauria de tenir dos lectors diferents. Evidentment, això ara és una batalla, com va passar amb els vídeos, com ha passat amb la música. Ahir mateix vaig actualitzar el lector del kindle a l'ordinador, i la cosa ja comença a estar millor, es pot llegir en dues columnes (com si fossin dues pàgines), el diccionari integrat està molt bé. I sí, comencen les comoditats. Però per a mi, encara no és del tot clar.
Parlant dels lectors, per què posen un munt de coses per pujar el preu, que si 3G, que si Wifi, que si dues pantalles (encara que quedi molt maco), etc. Un lector hauria de ser això, un aparell per llegir, si em vull baixar un llibre, tinc moltes maneres de fer-ho, i si porto al damunt una quantitat ingent de llibres, dubto que en el precís moment en què viatjo o llegeixo tingui ganes de descarregar-me'n un altre. En fi, cadascú hi trobarà els aventatges i els inconvenients.
Quant al que comentes dels tipògrafs, doncs segurament sí que acabaran com tu dius.
Salutacions,
Xavier
David ha dit…
Caram, Xavier, em perdo amb tota això. Suposo que és com tu dius: passarà el mateix que amb la música i els vídeos i la cosa s'anirà abaratint i simplificant. De moment m'esperaré, no fos cas que d'aquí a dos dies aparegui alguna cosa nova.
Salutacions.
Estic d'acord amb tu, Xavier, i tot i que m'estimo molt els llibres en paper, no sóc detractor de la innovació. Però, com tu, espero que els fabricants decideixin apostar per una versió còmoda i respectuosa dels aparells de lectura.
Dius: "S’ha parlat molt del tacte, i del paper i de tot plegat. Però a mi també m’interessa la disposició gràfica, la visió del poema a la pàgina, el joc de l’espai, del blanc i de la lletra. I tot això desapareix. I el que apareix són poemes tallats, he de tirar amunt i avall el cursor per intentar tenir una certa idea del poema en la seva globalitat". Coincideixo totalment amb el teu punt de vista.
I pel que fa als tipògrafs, fa temps que van desaparèixer, des que es va imposar la fotocomposició. Les "caixes" i el plom són peces de museu, que potser es faran servir alguna vegada, com es fan servir de tant en tant les locomotores de vapor, per als nostàlgics.
Una abraçada.
Albert
Xavier Farré ha dit…
Sí, Albert, els tipògrafs ja fa temps que van desaparèixer, però encara hi havia un cert gust a l'hora de fer els llibres, de triar una tipografia determinada que es convertia en marca de la casa. I ara, qui sap on anirà a parar això. A canvi, podrem llegir (segons el dispositiu, ja que no tots ho permeten) els llibres amb el tipus de lletra que ens vingui de gust. Amb tot, no existeixen les equivalències, la garamond (la bona, no la que posen al Windows) és fantàstica en paper, però un pèl enutjosa a la pantalla de l'ordinador). En fi, seria un debat bastant llarg.
David, sí, jo també hi confio. I sobretot que hi hagi el format únic. És clar que ara ja existeixen convertidors, i que pots canviar un epub en un llibre per mobi o per a Kindle, i passar un format de Kindle a pdf. Sí, però un ha de passar una estona a l'ordinador jugant amb tot això, i aleshores ja es perd una altra de les qüestions bàsiques. Si m'he de baixar un llibre, i després l'he de convertir, maleïda la gràcia.
Una abraçada a tots dos,
Xavier

Entrades populars d'aquest blog

Debats

Julia Fiedorczuk, autora del poema de l'entrada anterior, també es dedica a la crítica literària i últimament ha tingut un debat força interessant que va iniciar Andrzej Franaszek, biògraf de Czesław Miłosz i sembla ser que també aviat de Zbigniew Herbert, sobre l'estat de la poesia contemporània. Independentment de les postures que defensaven l'una i l'altre, força antagòniques, el que pot despertar més enveja és que aquest debat aparegués en el diari més important de Polònia. I que s'hi diguessin gairebé el nom del porc, amb una crítica ferotge bastida sobre arguments sòlids per rebatre les opinions amb les quals no estaven d'acord. És a dir, un exercici d'allò que hauria de ser en qualsevol cultura, allò que s'hauria d'allunyar dels discursos facebookians o twitterians del tot és meravellós, del "happy happy". Impossible que pugui passar una cosa semblant a casa nostra, on predomina aquest discurs que acabo d'esmentar, si més no, és…

L'Europa de Czesław Miłosz

Ja fa uns dies que ha aparegut el llibre i que es pot trobar a les llibreries, però fins ara no ho havia esmentat en aquest blog. S’ha publicat el llibre Mi Europa de Czesław Miłosz en una traducció completament nova que he fet del polonès (l’anterior s’havia fet partint del francès, d’aquí també el canvi de títol, ben significatiu, abans era Otra Europa). L’ha publicat Galaxia Gutenberg. Tornar a enfrontar-me a la llengua del gran poeta polonès ha suposat un nou repte. Sempre és un començar de nou, i més amb ell. Quan ja penso que la influència, la importància que veig en aquest autor es pot esmorteir una mica, apareix un nou text, el llegeixo de nou, i em torna a enlluernar. No tinc cap dubte a considerar tota la seva obra com una de les més importants que s’han produït al llarg del segle XX.


LA CIUDAD DE MI JUVENTUD
Veo una injusticia: un parisino no tiene que estar continuamente sacando a su ciudad de la nada. Si la describe, tiene a su disposición una abundancia de alusiones, perdu…

Nou visions

NOU VISIONSPer a K.
I
Recorro un i altre cop amb la imaginació
dels dits els racons del teu cos, on m'enfonso
per arribar a la darrera veritat del món.

II
Entro en l'abisme dels teus ulls,
entro en l'abisme dels teus llavis,
entro en l'abisme del teu cos.

III
M'arriben paraules de lluny,
records que recupero, instants
que es repeteixen en nosaltres.

IV
Llarga ha de ser la nit,
parem el rellotge de sorra,
al vidre marques de molts dits.

V
La neu a fora encara resisteix,
han caigut ja tots els llençols
descobrint la blanca bellesa del cos.

VI
Dues copes de vi abandonades,
la música que segueix sonant,
el retrobament de dos cossos.

VII
Una conversa fins les tres,
fred a fora, fred el local,
els ulls cremen en la mirada.

VIII
Distància en milers de quilòmetres,
volen totes les paraules escrites,
i arriben per tornar a renèixer.

IX
El sol ha sortit avui massa aviat,
omple de llum tota l'habitació,
l'amor és en tots els porus de la pell.

En la mort de John Ashbery

Ahir va morir John Ashbery, un dels poetes més importants del segle XX. Tenia 90 anys, i de la mateixa manera que altres poetes que arriben a aquesta franja dels 90, com Derek Walcott o Czesław Miłosz, un ja pensa que seran sempre amb nosaltres, físicament. Amb la seva poesia ja han arribat a una certa eternitat, i aleshores ens sobta la notícia de la seva mort. Segurament, com amb cap altre poeta, les pàgines i les xarxes socials s’ompliran d’homenatges, Ashbery havia traspassat ja aquella barrera que separa del púbic més especialitzat, i s’havia convertit en un poeta que tots pensaven que coneixien. Alguns diran no ja que era (és) un dels poetes més importants del segle XX sinó fins i tot el més important, o com a mínim, de la segona meitat del segle XX. Sempre m’he sentit reticent davant d’aquestes afirmacions, hi ha un bon grapat de poetes sense els quals no ens seria possible imaginar la nostra època. Un d’ells, és, sense cap mena de dubte, John Ashbery. He de reconèixer que …

Wioletta Greg, Mercuri a la boca

Aviat farà un mes que va sortir aquest nou llibre, Mercuri a la boca, de l’escriptora polonesa Wioletta Grzegorzewska (que firma com a Wioletta Greg fora de Polònia), una narradora i poeta que ha aparegut altres vegades en aquest espai. Al llibre Mercuri a la boca assistim al món rural de la Polònia que existia durant els canvis polítics. Des de la mirada infantil, lírica, somiosa, i també a moments amarga i directa, irònica, de la protagonista se’ns pressenta aquest món en miniatura de la infantesa, que intenta viure aïllada del que passa al seu voltant però que hi està del tot immersa, i aquest voltant, aquestes contingències històriques són del tot determinants. Però el que destacaria seria sobretot el retrat que fa del món rural, sense contemplacions, de les relacions que s’estableixen entre els habitants, aquell «tots es coneixen» que és una arma de doble tall esmolat fins a un extrem. I també el llenguatge, Wioletta Grzegorzewska ha aconseguit la naturalitat en l’estranyesa,…

El pas del temps

Llegeixo, lentament, el darrer llibre de Nuno Júdice, A matéria do poema. Els llibres de Júdice són abassegadors, molt sovint penso que tenen massa poemes (aquest en té més de 90) i que, malgrat que hi hagi línies de pensament i de temes que són habituals en tota la producció del gran poeta portuguès, el fet de no ordenar-los en seccions provoca que la lectura es pugui perdre en un intricat laberint. Sembla ser com si Júdice pensés que tots els poemes formen part d’una idea global. Però també el lector té la sensació que apareixen en el llibre en l’ordre que els ha escrit, sense cap modificació. S’han d’estructurar els temes, i aquesta és la tasca que li pertoca al lector i no a l’autor, en aquest cas. Per fer l’itinerari que més li convingui.
D’aquest darrer llibre, un poema concèntric, o laberíntic, en què l’inici i el final es confonen, en què la idea desenvolupada es tanca en si mateixa. Un poema, en el fons, característic de l’escriptura poètica de Nuno Júdice.


EL PAS DEL TEMPS

A le…

Sobre la forma en la traducció de poesia

A l’últim número de la revista eslovena Literatura, apareix una entrevista amb Vid Snoj, poeta i traductor, i professor de Literatura comparada a la Universitat de Ljubljana. Quant a la traducció, es dedica principalment a la poesia i a l’assaig, d’aquest segon ha traduït Auerbach, George Steiner o el llibre clau sobre Paul Celan de John Felstiner. Pel que fa a la poesia, ha traduït Hölderlin o Gregori Nazianzè. Al principi, quan vaig començar a llegir aquest fragment, em vaig posar les mans al cap, no veia on volia anar a parar realment l’autor amb les seves afirmacions. No creia que un traductor de poesia arribés a afirmar que era molt millor tan sols traduir el significat i abandonar completament la forma. Encara que aquesta sigui la primera sensació que es té, després canvia la visió, en el moment oportú, en el moment en què ja estàvem quasi desesperats del tot. Dona la clau de tot al darrer paràgraf, i hi podem estar o no d’acord, però és una visió que pot aportar solucions a…

Superposició, però algú

Recollint informació per a un article que he escrit sobre la poesia de Wisława Szymborska, em trobo amb el text d’una conferència que parla de com veuen aquesta poeta les generacions més joves. Un dels jocs intertextuals que em semblen més interessants és aquest que planteja aquí Szymon Słomczyński, no tan sols amb el famós poema de Szymborska, «Un gat en un pis buit», i amb el llibre que Szymborska després va rebutjar perquè seguia una línia molt d’acord amb l’estalinisme, que es titulava Per això, vivim, de l’any 1952. El llibre amb què va debutar. Però no només hi ha aquesta referència, sinó que també enllaça tot plegat amb l’experiment del gat de Schrödinger. La gosadia que tenen els poetes polonesos més joves a l’hora d’enfrontar-se amb les grans patums és digna d’admiració. Segurament, això només pot passar en una tradició en què el pes d’uns noms ha estat abassegador. I una manera de deslliurar-se’n és plantejant aquesta intertextualitat, on no hi entra en cap moment la desqu…

Mapes II

Un segon poema del cicles de "Mapes" de Michał Książek.


MAPES II

Els mapes sempre mostren llocs
extremament segurs.

Als seus rius no ens podem enfonsar,
no ens amenacen amb inundacions.

A les carreteres no ens podem perdre,
sempre són buides i senzilles,

i els agafadors dels ponts uneixen forts
diferents fragments de realitat.

Als mapes mai no bufa el vent,
i els arbres i l’herba emanen una flaire de tranquil·litat
de paper.

No plou
perquè si no el món podria quedar tot xop.

Hi domina el silenci
com si hagués passat un àngel.

De vegades penso que estaria bé trencar-lo
i a una escala adient
convertir-se en una figura de la llegenda.

Cau la pluja rere la finestra

El tercer poeta amb qui vam compartir la taula rodona ahir sobre poesia polonesa contemporània era Tadeusz Dąbrowski. Ahir mateix sortia el seu darrer llibre de poemes a l'editorial a5, però aquest poema pertany a un llibre anterior.


***
Cau la pluja rere la finestra. En una altra part de la ciutat cau un home a la vorera. En algun lloc del món, d'uns llavis surt i cau una paraula que canvia el curs de la història. En aquell mateix moment de milions de llavis surten i cauen paraules insignificants i compensen aquella altra primera. A l'ast, el pollastre va fent tombs. En el llitet fa tombs la nostra felicitat a través del seu somni. Els nostres cossos tomben i esdevenen cendra. La nostra vida succeeix a cada moment en cada una de les paraules.