Passa al contingut principal

Diferents lectures


Des de fa un cert temps, compro llibres en format electrònic. Els llegeixo directament a l’ordinador. He provat els diversos lectors de llibres electrònics i de revistes: el d’Adobe Digital Editions, el de Mobipocket i altres. Fins ara, no m’incomodava massa llegir fins i tot la poesia en aquests formats. En el cas de l’Adobe, es manté el mateix format que l’edició impresa (però no en tots els casos), el Mobipocket és molt versàtil i permet jugar força amb diverses possibilitats de veure el text.
No he comprat encara un lector electrònic perquè em molesta la poca coherència en els formats i encara no hi veig sentit. Per altra banda, un cop vaig mirar-ne uns quants, i de sobte en vaig veure un que tenia com a llibre de proves els Sonets de Shakespeare. Quan vaig adonar-me que no hi havia manera de poder tenir tot el sonet, tal com havia de ser, en una pàgina (és a dir, a la pantalla), sense tenir els versos tallats o tenir-ne només 10, vaig decidir que no me’n compraria cap fins que aquests aspectes (de cabdal importància en la lectura de poesia) no quedessin solucionats.
Fins fa molt poc, encara no havia provat el Kindle, i fa uns dies en vaig tenir l’oportunitat (encara que també només en l’aplicació que tenen per a l’ordinador). Vaig trobar el darrer llibre de Seamus Heaney, Human Chain, en format electrònic, i vaig decidir comprar-lo. En qüestió de dos minuts ja tenia el llibre a casa. El primer que vaig sentir va ser una petita decepció. No tenia el llibre en la seva totalitat. Sí, s’ha parlat molt del tacte, i del paper i de tot plegat. Però a mi també m’interessa la disposició gràfica, la visió del poema a la pàgina, el joc de l’espai, del blanc i de la lletra. I tot això desapareix. I el que apareix són poemes tallats, he de tirar amunt i avall el cursor per intentar tenir una certa idea del poema en la seva globalitat.
No sóc cap detractor dels lectors electrònics, del format. Crec que és molt pràctic, sobretot si estem lluny dels llocs on es venen els llibres que volem (encara que esperar que t’arribi un llibre és una meravellosa sensació que també desapareix), però no es pot obviar una sèrie de qüestions. El nou format no pot, no hauria de desmuntar tota una tradició de lectura, una tradició de gènere.
I una altra qüestió, què se’n farà de la tipografia? Acabarem amb les fonts de l’ordinador o del lector? Es perdrà també la sorpresa dels exquisits treballs dels tipògrafs, com per exemple, els de tradició anglesa?

Comentaris

David ha dit…
Sembla que encara hi ha molts detalls que s'han de polir, oi? Em confesso detractor del format electrònic de totes totes per bé que n'admeto (és evident) la comoditat.
El que dius dels tipògrafs, suposo que acabarà sent una feina d'especialistes per a edicions de luxe.
Salutacions!
Xavier ha dit…
Benvolgut David,
Moltes gràcies pel comentari. Jo no en sóc detractor, però encara hi veig força inconvenients. Ara tinc llibres en format epub de l'adobe i en format azw de l'amazon per al kindle (després en mobi, però aquests el kindle els obre). Ara bé, la incompatibilitat fa que tingui les dues aplicacions a l'ordinador. I en cas que fossin lectors, hauria de tenir dos lectors diferents. Evidentment, això ara és una batalla, com va passar amb els vídeos, com ha passat amb la música. Ahir mateix vaig actualitzar el lector del kindle a l'ordinador, i la cosa ja comença a estar millor, es pot llegir en dues columnes (com si fossin dues pàgines), el diccionari integrat està molt bé. I sí, comencen les comoditats. Però per a mi, encara no és del tot clar.
Parlant dels lectors, per què posen un munt de coses per pujar el preu, que si 3G, que si Wifi, que si dues pantalles (encara que quedi molt maco), etc. Un lector hauria de ser això, un aparell per llegir, si em vull baixar un llibre, tinc moltes maneres de fer-ho, i si porto al damunt una quantitat ingent de llibres, dubto que en el precís moment en què viatjo o llegeixo tingui ganes de descarregar-me'n un altre. En fi, cadascú hi trobarà els aventatges i els inconvenients.
Quant al que comentes dels tipògrafs, doncs segurament sí que acabaran com tu dius.
Salutacions,
Xavier
David ha dit…
Caram, Xavier, em perdo amb tota això. Suposo que és com tu dius: passarà el mateix que amb la música i els vídeos i la cosa s'anirà abaratint i simplificant. De moment m'esperaré, no fos cas que d'aquí a dos dies aparegui alguna cosa nova.
Salutacions.
Estic d'acord amb tu, Xavier, i tot i que m'estimo molt els llibres en paper, no sóc detractor de la innovació. Però, com tu, espero que els fabricants decideixin apostar per una versió còmoda i respectuosa dels aparells de lectura.
Dius: "S’ha parlat molt del tacte, i del paper i de tot plegat. Però a mi també m’interessa la disposició gràfica, la visió del poema a la pàgina, el joc de l’espai, del blanc i de la lletra. I tot això desapareix. I el que apareix són poemes tallats, he de tirar amunt i avall el cursor per intentar tenir una certa idea del poema en la seva globalitat". Coincideixo totalment amb el teu punt de vista.
I pel que fa als tipògrafs, fa temps que van desaparèixer, des que es va imposar la fotocomposició. Les "caixes" i el plom són peces de museu, que potser es faran servir alguna vegada, com es fan servir de tant en tant les locomotores de vapor, per als nostàlgics.
Una abraçada.
Albert
Xavier ha dit…
Sí, Albert, els tipògrafs ja fa temps que van desaparèixer, però encara hi havia un cert gust a l'hora de fer els llibres, de triar una tipografia determinada que es convertia en marca de la casa. I ara, qui sap on anirà a parar això. A canvi, podrem llegir (segons el dispositiu, ja que no tots ho permeten) els llibres amb el tipus de lletra que ens vingui de gust. Amb tot, no existeixen les equivalències, la garamond (la bona, no la que posen al Windows) és fantàstica en paper, però un pèl enutjosa a la pantalla de l'ordinador). En fi, seria un debat bastant llarg.
David, sí, jo també hi confio. I sobretot que hi hagi el format únic. És clar que ara ja existeixen convertidors, i que pots canviar un epub en un llibre per mobi o per a Kindle, i passar un format de Kindle a pdf. Sí, però un ha de passar una estona a l'ordinador jugant amb tot això, i aleshores ja es perd una altra de les qüestions bàsiques. Si m'he de baixar un llibre, i després l'he de convertir, maleïda la gràcia.
Una abraçada a tots dos,
Xavier

Entrades populars d'aquest blog

Nou visions

NOU VISIONS Per a K. I Recorro un i altre cop amb la imaginació dels dits els racons del teu cos, on m'enfonso per arribar a la darrera veritat del món. II Entro en l'abisme dels teus ulls, entro en l'abisme dels teus llavis, entro en l'abisme del teu cos. III M'arriben paraules de lluny, records que recupero, instants que es repeteixen en nosaltres. IV Llarga ha de ser la nit, parem el rellotge de sorra, al vidre marques de molts dits. V La neu a fora encara resisteix, han caigut ja tots els llençols descobrint la blanca bellesa del cos. VI Dues copes de vi abandonades, la música que segueix sonant, el retrobament de dos cossos. VII Una conversa fins les tres, fred a fora, fred el local, els ulls cremen en la mirada. VIII Distància en milers de quilòmetres, volen totes les paraules escrites, i arriben per tornar a renèixer. IX El sol ha sortit avui massa aviat, omple de llum tota l'habitació, l'amor és

L'auditori de Görlitz

Des de fa un parell de mesos, es pot trobar el darrer llibre que he publicat, L’auditori de Görlitz , editat conjuntament per Adia i Cafè Central. En Pau Vadell i el Toni Clapés han fet una feina excel·lent, i els agraeixo tot l’esforç que han fet. Cal dir que el llibre existeix gràcies al Toni, va ser ell qui em va convèncer que, d’una petita conferència que havia escrit, en tragués un llibre d’assajos. Aquesta era la primera intenció, però quan estava escrivint el text m’encallava contínuament, m’havia posat molts impediments jo mateix (no havia de ser amb to acadèmic, havia de tenir una unitat). El llibre no avançava, no volia seguir per aquell camí. No va ser fins que vaig fer un petit viatge a Ustro ń, i en aquella vall i les muntanyes del voltant tot es va desencallar, la qüestió no eren els impediments, sinó alliberar-me d’aquests. Així que van començar a sorgir idees i fragments i poemes i relacions que s’anaven enfilant les unes amb les altres per tenir una idea general, pe

Hivern de Hammersmith

Amb la poesia, el lector sempre troba noves veus, nous descobriments que el poden sorprendre. Des que llegeixo poesia que he tingut aquesta sensació. Cosa que no em passa amb la narrativa. Com si la narrativa de descoberta s’emmarqués en una època concreta, fins que un arriba a la trentena. Fins que s’ha arribat a llegir moltes novel·les, noves maneres de narrar el món, d’explicar-lo, d’identificar-lo. Però que després s’esgoten. No pas perquè no apareguin nous autors, ja que cada dia en podem descobrir, sinó perquè sembla que el nostre pensament percep com una mena d’esgotament de les fórmules. Després, el lector rellegeix aquells autors que el van colpir en la joventut. No vull pas dir que un no se sorprengui davant de noves novel·les, no, és clar. A mi m’han encantat darrerament les novel·les de W. G. Sebald, o 2666 de Roberto Bolaño (la cinquena part de la novel·la és una autèntica obra mestra). Però no experimento les mateixes sensacions com quan llegeixo algun poeta acabat de des

Czesław Miłosz. Tierra inalcanzable

Acaba de sortir a les llibres una nova antologia de poemes de Czesław Miłosz que he traduït al castellà. L'editorial que la publica és Galaxia Gutenberg i recull una àmplia mostra de la poesia de l'autor polonès, un dels poetes més importants del segle XX. N'he fet també la selecció i hi he escrit un pròleg. Aquesta edició té força diferències en relació a l'antologia del mateix autor que vaig traduir al català ara fa uns anys. En primer lloc, abraça des del primer llibre que va publicar fins al darrer, ja pòstum, és a dir, des de 1930 fins a 2006. Inclou poemes com el sensacional Orfeu i Eurídice , que va escriure arran de la mort de la seva segona dona, Carol Thigpen, i que es va publicar l'any 2002. La selecció és també diferent. En conjunt, un volum de més de 430 pàgines en què he treballat últimament. El fet d'haver-lo traduït anteriorment no representa en cap instant una facilitat, ja que cada llengua demana les seves pròpies estructures. Però sí que he de

Dispersió (3)

Elaine Feinstein 3 En terres musulmanes, els refugiats foren benvinguts. Maimònides al Caire, mercaders a Bagdad, convidats a Istambul, venien catifes turques en una plaça que el Soldà construí per a ells. Hi havia gots de te dolç per als clients. A casa, les taules parades amb prunes inflades i herbes aromàtiques, mobles amb marqueteria de mareperla, i les xemeneies amb teules blaves d'Iznik. Composicions matemàtiques, i un culte simple : jueus i musulmans visqueren a tocar en l'Imperi Otomà tot i que els jueus eren ciutadans de segona. D'Esmirna vingué el fals messies, Shabtai Tzvi. Va seduir els fidels des d'Amsterdam fins als shtetls de Lituània, fins que vengué la seva pròpia vida amb apostasia. Molts dels seus seguidors es convertiren a l'Islam; alguns d'ells eren donmeh, cripto-jueus. I inventaren noves històries per a Karagoz, l'astut titella d'ombra en un teatre de fantasmes.

Vermeer pinta

Els títols dels poemes sempre juguen un paper fonamental. En alguns casos, com en aquest poema de Jarosław Klejnocki ens creen unes expectatives a partir de les quals la construcció del poema es veu des d'un angle concret. I la llum pot apuntar en una altra direcció. VERMEER PINTA Ah, com t’envegen les teves amigues Vermeer personalment et pinta en el seu estudi clar ple d’estris estranys així que t’hi sents incòmoda: tantes hores en la mateixa postura sota un immens mapa de disset províncies en silenci amb una fanfàrria un pesat llibre i una corona que t’estreny les temples. Sol et sap greu que no et permeten quedar-te aquestes vestidures blaves tan maques, però no hi pateixis per sempre ja és teva, fins a la fi del món. I milions d’ulls t’observaran, et miraran embadalits indiferents distrets amb impaciència amb enyorança amb amor. Encara no ho saps però però realment ho notes després de tancar els ulls tímidament noia que et meravelles. Quina tranquil·litat quina innocència enc

Alçava barricades (1)

Anna Świrszczyńska (1909-1984). Publica el primer llibre l'any 1936: Poemes i prosa . Els poemes que presentem pertanyen a un dels seus reculls més coneguts: Alçava barricades , publicat en 1974, en què relata els fets de l'Alçament de Varsòvia a través d'una recerca en la forma poètica. Segons Czesław Miłosz, el seu gran valedor tant a Polònia com als Estats Units, aquest llibre “és un testimoni que ningú més ha lliurat, amb l'excepció de Miron Białoszewski al Diari de l'Alçament de Varsòvia . Tant en la poesia polonesa com en la poesia mundial aquest poemari ocupa un lloc d'excepció com un reportatge poètic dels fets que han constituït una de les grans tragèdies del segle XX”. PENSAVEN QUE HAVIA MORT Pensaven que era jo qui havia caigut a la cantonada del carrer per les bales. Es posaren a plorar. Vaig córrer vers la que havia caigut, me la volia endur, però ja havia marxat. Va quedar un cos que s'assemblava una mica al meu, i que ja no tenia por de les b

Tolstoi

Arribar a la senzillesa i a la màxima expressió com ho fa Leopold Staff en aquest poema requereix anys, i també saber deixar anar llast. TOLSTOI Tolstoi escapava de la tristesa, ho tenia tot, per tant, no tenia res. Vaig feliç en la calitja dels camins, propietari de la meva ombra.

Edvard Munch, New Snow in the Avenue

Szymon Słomczyński va néixer l’any 1988. Va publicar el seu primer llibre de poemes l’any 2013, que va resultar ser tota una revelació de la nova poesia. Va quedar finalista del premi més important de la literatura polonesa, el Nike (a Polònia tots els premis que tenen entitat són a obra publicada, dir que no mereixen cap mena de consideració els premis a obra no publicada és ser molt benèvol), i també va guanyar el premi al millor debut poètic. Des d’aleshores, ha publicat dos llibres més. Actualment, viu a Cracòvia. Aquest poema pertany al primer llibre que va publicar. EDVARD MUNCH, NEW SNOW IN THE AVENUE D’aquí a no res marxaran – els han enxampat amb el pinzell abans de separar-se (o se’ls han imaginat). Els liles conflueixen a dalt del quadre, i aquells dos al llindar parlen de l’hivern (passarà? Durarà encara?) El sol és de color de cirera (ho sé, estic mirant l’original), la neu s’estén inerta. Si no passa res, què fa que t’emocionis i que t’obliga a

Una petxina de les vacances

Vaig conèixer Stanka Hrastelj al Festival de Vilenica d’enguany. L’últim dia em va regalar el seu llibre de poemes Senyor, tenim alguna cosa per donar-vos (2009). I el viatge de retorn amb l’avió era com estar en dues esferes, en l’aire i en les profunditats d’aquest gran llibre. Aquest és un dels poemes que conté. UNA PETXINA DE LES VACANCES Les notícies tristes són com petxines, cada any algú en porta de les vacances i de sobte són per tot arreu. Canvien les imatges, canvien el pols dels dies i l’api obligatori al voltant vol influir en la nostra relació amb el món; però, mama, mai res no serà fàcil. El pa de pessic queda sense tocar i cessa la llum dels teus ulls. Ja tenim el vespre aquí, l’ocàs ens esbandirà del teu pit.