Vés al contingut principal

Cabdells

Fa un parell de dies, he tingut la grata sorpresa de trobar-me amb noves referències a l’antologia de Tierra inalcanzable. Al Babelia del dissabte, Francisco Calvo Serraller, de qui admiro des de fa molt temps tant la seva vasta erudició com la concisió de la seva ploma (per a mi, són els millors articles que es troben sempre al Babelia), va publicar un article a partir de les referències pictòriques de Milosz

Per una altra banda, l’amic Eduardo Jordà m’envia un enllaç d’un article que va publicar al Diari de Mallorca. Amb Eduardo vaig tenir la sort de compartir una sèrie de converses molt interessants sobre Milosz arran de la traducció del poema Regal, un dels més coneguts del gran autor polonès.

A tots dos, el meu agraïment i la meva admiració.

Comentaris

Xavier, coincideixo amb tu: Calvo Serraller és una de les plumes més ben afilades de 'Babelia' i, sobretot, un crític d'art honest: el seu enfocament de l'article (que ja havia llegit en paper) des del punt de vista artístic encara el fa més interessant.
M'ha agradat molt també el que ha escrit Eduardo Jordà, que trobo que encerta quan diu que "un gran escritor sólo puede existir si es capaz de escribir sus libros sabiendo que sólo lo van a leer quinientos lectores, o quizá mil, con mucha suerte".
Per la meva banda, vaig gaudint a glops "Tierra inalcanzable", on has fet una feina impagable, com la que havies fet abans en traduir Milosz al català. I és que Milosz (com Vinyoli, Leopardi, Montale, Pessoa o Octavio Paz, en el meu cas) és, sens dubte, un "poeta de capçalera" que caldria prescriure a certs malalts de poesia.
Felicitats i una abraçada.
Xavier Farré ha dit…
Estimat Albert,
Moltes gràcies pel comentari. Coincideixo amb el que dius. I sí, Milosz és d'aquells lectors al qual sempre podem tornar, un "poeta de capçalera" com molt encertadament anomenes.
Una abraçada,
Xavier
la Teresa ha dit…
Hola Xavier,

Es pot dir que estic descobrint Milosz amb la teva traducció i em vénen ganes d'aprendre polonès per poder fruir-ne encara més... Suposo que això és bona senyal!
Xavier Farré ha dit…
Hola, teresa,
Moltes gràcies pel comentari. Sí, segur que és bon senyal, i me n'alegro molt, però alerta que és molt perillós. Un s'hi pot quedar enganxat.

Entrades populars d'aquest blog

Paul Éluard i Papers de Versàlia (III)

I aquest és el darrer poema que va aparèixer al número sobre Paul Éluard de Papers de Versàlia. Demà també penjaré aquí el text sobre Wrocław de què vaig parlar en la primera entrada d'aquesta sèrie sobre els magnífics Papers de Versàlia.

A «LA NUIT» de Capitale de la douleur
 Ce n’est pas la nuit qui te manque, mais sa puissance
No és la nit el que et manca, sinó el seu poder. No és el sol el que tens, sinó la seva llum que t’obligava a fer marrada en les línies que anava delimitant com una sèrie d’horitzons tancant-se cada cop que tenies la sensació d’haver-los atès. No tens horitzons, ni nits ni sol, només el silenci, el vent que et porta el seu nom, i aquell altre nom, i un nom més. És el poder dels noms el que tens per tornar-los al silenci.

Paul Éluard i Papers de Versàlia (i IV)

PARADA OBLIGATÒRIA

Era el 25 d’agost de 1948. Començava el “Congrés mundial dels intel·lectuals en defensa de la pau” a Wrocław. Abans del Congrés, i aprofitant l’avinentesa, havia començat a celebrar-se l’“Exposició de les terres recuperades”. Tot dins el control de les autoritats soviètiques. Els preus per entrar-hi eren astronòmics per l’època. Però les ciutats de Polònia esmerçaven esforços sensacionals per poder enviar-hi el major nombre possible d’autocars. Especialment de Silèsia arribaven allí amb una freqüència que avui provocaria enveja en qualsevol acte organitzat. Era la força del poder. I entre els convidats al Congrés, hi havia Paul Éluard. També Picasso, i Jorge Amado, i molts altres que es desvivien pel nou sistema. També cal esmentar la presència d’Ivo Andrić, quan les relacions entre Tito i Stalin ja estaven abocades a una ruptura. Estimat Paul, hi vas veure també Louis Aragon, o vau invocar el seu esperit? Hi ha fonts que diuen que hi va ser, d’altres, ho neguen…

Mon cosí Bubi

Crear tot un món amb un sol poema, fer que les referències agafin una densitat ben atapeïda, la història i la delicadesa de la descripció en consonància, i la dimensió metafísica. Aconseguir tot això a la vegada és a l'abast de pocs poetes. Per això, Janusz Szuber és un dels grans poetes contemporanis, un poeta exigent amb el lector; per això, Janusz Szuber no podrà entrar mai en cap mena de les llistes contemporànies. Potser aquesta és la tasca actualment de la literatura, poder arribar a quatre lectors, entrar en les seves consciències. Quatre lectors, no més (i no només). Amb la paciència d'un lent goteig que va foradant una roca. Sí, potser aquest és el camí, el de les gotes, a poc a poc, clap, clap, l'una rere l'altra. Sents com cauen?
MON COSÍ BUBI
Bubi, o sigui Caesar Roth amb l'uniforme de la Wehrmacht (una fotografia mida postal, al revers unes paraules de dedicatòria en lletra gòtica) amb una fesomia molt de nen, llargs dits de pianista, ros, un tipus nòrdic,…