Vés al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: 2011

Una petxina de les vacances

Vaig conèixer Stanka Hrastelj al Festival de Vilenica d’enguany. L’últim dia em va regalar el seu llibre de poemes Senyor, tenim alguna cosa per donar-vos (2009). I el viatge de retorn amb l’avió era com estar en dues esferes, en l’aire i en les profunditats d’aquest gran llibre. Aquest és un dels poemes que conté.

UNA PETXINA DE LES VACANCES

Les notícies tristes són com petxines,
cada any algú en porta de les vacances
i de sobte són per tot arreu.
Canvien les imatges,
canvien el pols dels dies
i l’api obligatori al voltant
vol influir en la nostra relació amb el món;
però, mama, mai res no serà fàcil.
El pa de pessic queda sense tocar
i cessa la llum dels teus ulls.
Ja tenim el vespre aquí, l’ocàs ens esbandirà
del teu pit.

Amb una paraula

Justyna Bargielska va néixer l’any 1977. Amb el llibre Dos Fiats (2009)s’ha situat com una de les poetes més interessants dels últims anys. És un llibre que va rebre molt bones crítiques i que va rebre el Premi Gdynia.

AMB UNA PARAULA
Pregunto si ja han enviat aquells refotuts cadàvers, o encara no. M’escriuen que els han enviat, que el retard pot ser a causa del temps i que els escrigui el dimecres vinent si vull fer una reclamació, o uns altres cadàvers a canvi. Ni jo no ho sé, tinc temps fins dimecres per pensar-m’ho. Un cuc ha traït un altre cuc i ara es cargola, tant al somni com arreu.
Mentre, a la llum de les finestres de la biblioteca escolar sembla com si el meu fill es convertís en una pedra i em diu: no ploris, dona, ja que jo no ploro. Va, tanqueu ja, aquí no hi ha res a mirar.

Un rossinyol no estàndard

Un nou poema d’Adam Wiedemann en què, com és habitual en la seva creació, esdevé un desafiament tant al llenguatge com al lector, que molts cops veu com les seves expectatives de lectura es veuen truncades un cop rere un altre.


UN ROSSINYOL NO ESTÀNDARD

Què he de dir ara, quan el destí
em toca amb un test?

Prefereixo dir el que vulguis, fer-ho
tot per als altres, sempre

que paguin, sóc així. Natura,
la meva brava salvadora a la nit!

He perfumat tota una ramada de vaques amb el meu cant,
cavallons d’almesquins, cordes

de penjats perquè no fessin massa olor a sabó. Qui
em segueix preferint a una cigarreta?

                                                   (Cracòvia, 26.01.07)

CCCLXXVII

Un nou poema d'Eugeniusz Tkaczyszyn-Dycki.


CCCLXXVII

per què primer moren
uns i després uns altres
i al final fineixen els poetes
pels quals ningú no plora

per què primer va morir la vella Darowska
Weryha-Darowska que de fet no era
tan vella tal com ara ho veig en recordar
la seva botiga de fotografia al mercat

per què apaguen els llums primer
en unes i després en unes altres finestres
i al final de tot fineixen els poetes
als quals ningú no ha mirat aquí

Amnèsia

John Burnside acaba de guanyar el Forward poetry prize pel seu darrer llibre de poemes, Black Cat Bone. Un excel·lent llibre que s'afegeix a la llarga llista de l'autor escocès. Des del llarg i emocionant primer poema fins al darrer, la veu de Burnside ens mena a llocs i a sensacions que pertanyen al món d'allò que no sabem anomenar. I Burnside, gran poeta, ens hi acosta una mica més. Aquest és un dels poemes del seu darrer llibre.

AMNÈSIA
No dura mai; però per un instant, almenys, oblido què volia veure des de la porta de la cuina i miro la nova neu que cau al pati, minuciosament i a l'atzar com en una antiga pel·lícula, blanquejant els cantons primer, després els pals de la palissada, esborrant el camí gradualment i difuminant la tanca al llarg dels nostres límits fins que tot és una extensa incògnita; i tot el món és local: borrosos daguerreotips de moviment i aquelles llargues exposicions on un home és gairebé allí, alçant el braç per saludar, o tornant, minuci…

Sobre Dariusz Suska i altres textos

Fa uns dies, ha sortit a la revista digital La Nausea un altre article que he escrit dins el cicle de poetes d'Europa Central, principalment polonesos i eslovens. En aquest cas, és sobre Dariusz Suska. Si voleu llegir-ne tot el cicle, aneu a l'etiqueta Sobre poetas polacos, eslovenos... a “Altres textos” dins aquest mateix blog, a mà dreta.

Nobel 2011

Ara fa més de 4 anys vaig publicar aquesta entrada al blog. Finalment, Tomas Tranströmer ha rebut el Premi Nobel de literatura. És inútil dir que fa quinze anys que ja li haurien d'haver donat. El fet que importa és que és un dia feliç per a les lletres. En un dels comentaris d'aquella entrada, també s'esmentava que encara no hi havia cap traducció al català. Per sort, aquesta situació va canviar poc després. Carolina Moreno va fer una molt bella traducció d'una tria de poemes de Tranströmer a Perifèric Edicions amb el títol de La plaça salvatge. L'enhorabona també per a ella.

D'una discussió tancada

Ahir, Wojciech Bonowicz va escriure un correu als traductors amics que tenia en què els desitjava un bon dia del traductor. Són detalls que sempre s'agraeixen. Com a agraïment, un poema seu traduït:


D’UNA DISCUSSIÓ TANCADA

“Des de fa anys l’aparició de la poesía
no té res a veure amb la inspiració.

No és l’esperit el que insufla,
més aviat és la terra que clama.

I clama més fort quan més
esperes una cosa diferent”.

Per primer i darrer cop

Traduir Marjan Strojan significa en tot moment endinsar-se en un terreny que sempre és desconegut. És un poeta que té diferents tons, i que els va explotant de manera molt personal en cada nou llibre, en cada poema. I, de vegades, la sintaxi obliga a fer canvis per salvar part del sentit. No obstant això, quan s’arriba al resultat de poder-lo entendre, de poder-lo fer accessible en una altra llengua, els guanys que s’obtenen superen tots els esforços.


PER PRIMER I DARRER COP
Estic commogut per les meves mans. Els ulls, massa cansats; els braços, massa estrets per al dia. Sento, just quan els tanco, com m’apareixen paisatges al cap. Coberts d’herba, de boscos, entrecreuats per rius, de camins sembrats de ciutats, on, lluny de l’Est, ja s’encenen els llums i cap a mi roden les seves estrelles, per primer i darrer cop. Som en un pont d’una de les ciutats. La nit ens plou als cabells. Resistir fins demà en el propi cos.

Passeig nocturn

Intento treballar. Però des de la finestra m'arriba el soroll de les màquines que aquí utilitzen durant tot l'estiu per segar la gespa. Deuen tenir un motor fet expressament per molestar els habitants. I això pot passar a qualsevol hora del dia, especialment al matí, quan un vol descansar. Fer-ho ara, a dos quarts de cinc de la tarda, amb el bat de sol que cau i una temperatura superior als 30º (sí, aquí també fa molta calor de tant en tant), indica un nivell molt alt d'irreflexió. El soroll d'aquests estris és com milers, milions d'abelles que s'hagin ajuntat. Entra en la ment com un trepant, de manera directa. I ja no t'abandona. I en un moment, m'ha fet recordar un poema que vaig escriure i on vaig introduir el motiu de les màquines de segar, que formen ja part del paisatge a Polònia.


PASSEIG NOCTURN

Després de la pluja ve l'olor de l'herba,
a l'endemà la tornaran a segar, l'olor
serà més intensa. A la força, una conquesta
d'una f…

Les formes de l'amor, 3

Enguany, les entrades al blog apareixen amb comptagotes. Les creacions surten en altres formats, als quals s'ha de donar preferència. Amb tot, intento iniciar una tornada, les entrades seguiran sent escadusseres. Fins a finals d'any. Però confio que les temporades de silenci siguin més curtes (m'acabo d'adonar que ha passat un mes llarg des de la darrera entrada). Torno amb un dels poetes més contundents de la seva generació a Europa. El poeta eslovè Aleš Debeljak. Aquest poema pertany al seu llibre Diccionari del silenci, publicat l'any 1987.


LES FORMES DE L’AMOR, 3

Estàs cansat. La teva mirada palpa les coses. Se sent
el respir callat dels fumadors i el repòs dels miralls. No
coneixes ningú. Podria ser pitjor. Et basta la cadira
baixa i la imatge d’un cap femení en la taca humida

del paper a la paret. No tens por. Mai no tornaràs
per ser un lector de breus poemes, un intèrpret
de sonets. Moriràs sense haver esgotat totes les imatges
de la realitat. No et sabrà gre…

Ments captives

L'amic Víctor Mañosa em comunica que ha sortit una ressenya de Tierra inalcanzable al Babelia. Entro en l'enllaç. I en llegeixo el contingut. Només hi voldria fer una petita matisació. El crític comenta que bona part de l'obra narrativa i assagística de Miłosz ja s'havia publicat anteriorment en espanyol. Bé, potser la narrativa sí, ja que són molt pocs llibres. Però no pas l'assagística. Sembla que això hagi esdevingut un lloc comú, igual com el fet de pensar contínuament en esquemes polítics, i pensar que Milosz era només l'autor de La ment captiva, o que aquest és el seu llibre més important.  Evidentment, no culpo el crític. Ell mostra la informació de què disposa. El que es coneix en espanyol de l'obra assagística de Miłosz no arriba ni a un 10% de tot el que va arribar a publicar. No hi ha llibres d'una profunditat intel·lectual com La terra d'Ulro, o llegidors i a la vegada precisos per analitzar els signes del nostre temps com Visions des de …

Cabdells

Fa un parell de dies, he tingut la grata sorpresa de trobar-me amb noves referències a l’antologia de Tierra inalcanzable. Al Babelia del dissabte, Francisco Calvo Serraller, de qui admiro des de fa molt temps tant la seva vasta erudició com la concisió de la seva ploma (per a mi, són els millors articles que es troben sempre al Babelia), va publicar un article a partir de les referències pictòriques de Milosz
Per una altra banda, l’amic Eduardo Jordà m’envia un enllaç d’un article que va publicar al Diari de Mallorca. Amb Eduardo vaig tenir la sort de compartir una sèrie de converses molt interessants sobre Milosz arran de la traducció del poema Regal, un dels més coneguts del gran autor polonès.
A tots dos, el meu agraïment i la meva admiració.

Divuit de juliol

No és cap secret que una de les veus de la poesia polonesa que més em fascinen és la de Janusz Szuber. Un dels dos o tres hereus d'aquells autors que van situar la poesia en llengua polonesa al capdavant del panorama internacional. Szuber acaba de publicar un nou llibre de poemes: Dir. Qualsevol cosa. Així, amb punt. Aquí hi ha la presentació que en fa el propi poeta. A banda de la línia de poemes que acostuma a escriure, introdueix una forma més àmplia, a la frontera del poema en prosa i la reflexió. Més endavant, segurament en penjaré alguna mostra. En aquesta entrada presento un poema de la seva producció anterior.
DIVUIT DE JULIOL

Cal tancar el llibre
                                                                        En el darrer tacte,
                                                                        Llençar-lo a les brases
                                                                        I dir: s’ha acabat
                                                      …

Agraïment i nota

Sempre és agradable veure que altres persones reconeixen la teva feina. Especialment, com succeeix en aquest cas, quan prové d’una persona que admires i que respectes profundament. Álvaro Valverde és, al meu parer, un dels poetes espanyols més interessants actualment, m’hi sento molt proper quan llegeixo els seus poemes, que he anat seguint llibre rere llibre. Fa un parell de dies va penjar al seu blog un comentari que em va emocionar sobre l'antologia de Czesław Miłosz Tierra inalcanzable. El podeu llegir aquí. I de blog a blog. Des del meu li envio mostres del meu més sincer agraïment. Moltes gràcies, Álvaro.

Herència

Un nou poema de Dušan Šarotar, del seu darrer llibre de poemes, La casa del meu fill. Šarotar és un escriptor que cal tenir en compte, tant per la seva poesia com per la prosa. En ambdós gèneres, la memòria té una presència fonamental.
HERÈNCIA

Tot el que sents s’acumula en una herència,
de la seva densitat relativa expressada en la unitat
de l’invisible, com ara l’aire o el silenci, la solitud,
en depèn l’acceleració, la velocitat de pas, d’un
a un altre, de les grans paraules als fets, l’amor.

Tot el que posseeixes s’esborra de la teva herència,
el coeficient de la propietat és inversament proporcional
a la velocitat de pas, així per exemple, la cobdícia,
l’avidesa, l’enveja i la ignorància són tots valors,
expressats amb un número negatiu, com els dominis.

Al final queda sols la sensació, tal vegada no res,
alguna cosa que sempre ens supera, això serà la nostra
única herència, com una llum que s’encén en nosaltres
quan al vespre apaguem el llum sobre el llit.

Retorn i agraïments

El festival Milosz que es va celebrar la setmana passada a Cracòvia, i altres obligacions que tenia (no s'hauria d'assistir o de col·laborar en un festival que s'organitza a la mateixa ciutat en què un viu o treballa) m'han deixat molt poc temps, i no m'han permès agrair tots els comentaris que he rebut per la publicació de l'antologia de Czeslaw Milosz apareguda fa poc a les llibreries. Així doncs, ho faig ara, moltes gràcies a tots pel suport i per les vostres paraules i espero que pugueu trobar en el llibre de Milosz algunes estones de bona lectura.

Pasqua, Ligúria

M'inquieten i em meravellen aquells poemes que mostren l'inefable sense explicitar-ho. Aquells poemes que expressen sempre una pèrdua, però, després de la lectura del poema, aquesta pèrdua es transforma en un guany. Ens descobrim amb un bri de coneixença que, com si fos a mercè de les bufades, es vincla en el nostre pensament. Potser per això, l'obra de Robin Robertson m'inquieta cada cop més.

PASQUA, LIGÚRIA

Un altre dia mirant com l’oceà es desplaça
sota el sol; pins, glicines, llimoners.
Enfosqueixo aquest paradís com un vent sobtat:
fulles d’olivera, bufades a les seves esquenes, s’argenten
en un filferro espinós; les càmeres fan clic en el mur.

Tothom marxa cap a casa, i m’adono
que no em puc fer a la idea de què significa això.
Escolto els crits de les gavines
i intento recordar. Quan fa que percebo
que la llum no és l’adequada?
Que alguna cosa dintre meu s’ha trencat?
Dret aquí, sense notar res.
Quan fa que estic marxant?
No ho sé.

Novel·la

Com en cada literatura, la preferència per uns noms, per uns poetes, no n'exclou d'altres que pertanyen a la mateixa generació (o també a altres generacions). La literatura permet aquesta relació de poder quedar fascinat, d'emmirallar-se en autors de tendències molt diverses. Jacek Gutorow és un d'aquells autors en què trobo ressons propis que poden funcionar de vegades com a guia.
NOVEL·LA

La ficció avorreix. Però què en queda?
L’olor dels gessamins a l’habitació a l’alba?
Fins i tots els simples fets creen un argument,
el final del qual significa una marca de mal temps.

La llengua és un somni del qual et despertes
en la llengua. O potser és a l’inrevés?
Potser el somni és la llengua del qual despertem
directament en el somni? Una neteja en la pluja

que colpeja el seu text al vidre.
Els gessamins es marceixen en la foscor.
I la foscor és el cel reflectit en un prat
després d’una inundació. Vine, mira

el mirall que frega el camí –
n’hi ha prou amb treure el fil princip…

Czesław Miłosz. Tierra inalcanzable

Acaba de sortir a les llibres una nova antologia de poemes de Czesław Miłosz que he traduït al castellà. L'editorial que la publica és Galaxia Gutenberg i recull una àmplia mostra de la poesia de l'autor polonès, un dels poetes més importants del segle XX. N'he fet també la selecció i hi he escrit un pròleg. Aquesta edició té força diferències en relació a l'antologia del mateix autor que vaig traduir al català ara fa uns anys. En primer lloc, abraça des del primer llibre que va publicar fins al darrer, ja pòstum, és a dir, des de 1930 fins a 2006. Inclou poemes com el sensacional Orfeu i Eurídice, que va escriure arran de la mort de la seva segona dona, Carol Thigpen, i que es va publicar l'any 2002. La selecció és també diferent. En conjunt, un volum de més de 430 pàgines en què he treballat últimament. El fet d'haver-lo traduït anteriorment no representa en cap instant una facilitat, ja que cada llengua demana les seves pròpies estructures. Però sí que he de…

Recorda

Un nou poema d'Ivan Kordić



RECORDA

Recorda-ho tot. Mira un altre cop
la casa, el carrer, l’arbre.

Inclina’t, acaricia l’herba com un gos,
humiteja’t els llavis, no reprimeixis les llàgrimes.

Fes aquest pas, alça la mà.

Somriu,
colpeja la paret amb el cap. Nota el dolor.

Potser faràs això per darrera vegada.

Adéu a Josep M. Güell

Acabo de rebre un correu en què m’anuncien la mort del gra traductor del rus Josep M. Güell. El vaig conèixer personalment fa uns 8 anys, en ocasió d’una trobada que li organitzava l’Associació d’escriptors de Tarragona. Vaig estar xerrant diverses vegades amb ell, em delia per escoltar totes les anècdotes que enfilava sobre les seves experiències amb els llibres, i amb les persones, a l’antiga Unió Soviètica. I ara, ens queden les paraules en els llibres de Dostoievski, principalment, però també de molts altres autors russos. Un grandíssim traductor que, malauradament, ha estat una mica oblidat.
Per a aquella trobada vaig escriure dos textos sobre Josep M. Güell, penjo aquí el més breu (no acostumo a penjar textos llargs al blog) com a homenatge al gran traductor, a la meravellosa persona que va ser Josep M. Güell. Ens veurem de nou a les pàgines que desxifraran els nostres ulls.

*** “En posar-me a descriure els esdeveniments, recents i força estranys, que tingueren lloc a la nostra ci…

Quan algú se'n va

Nikola Madžirov (Strumica, 1973) és un dels poetes macedonis més importants actualment i un dels poetes europeus que està aconseguint més reconeixement. Ha guanyat diversos premis internacionals i també ha participat en festivals de poesia arreu del món. Té tres llibres de poesia publicats més dos volums de tries de poemes. Va ser també responsable de l’apartat de poesia d’un dels projectes literaris més interessants, la institució cultural Blesok, que publica revistes i llibres tant en format electrònic com en paper, amb una selecció de poetes excepcional. Madžirov també és assagista i traductor.


QUAN ALGÚ SE'N VA TOT EL QUE HA ESTAT FET TORNA

En aquella abraçada del racó reconeixeràs
algú que se’n va a algun lloc. Sempre és així.
Visc entre dues veritats
com un llum de neó trement
en un buit vestíbul. El meu cor col·lecciona
cada cop més gent, fins que ja no són aquí.
Sempre és així. La quarta part de les hores
que estem desperts parpellegem. Oblidem
les coses abans de perdre-le…

Per la riba

Presento un segon poema d'Artur Grabowski. L'he triat per dos motius, el primer, per l'afinitat amb la citació de Seamus Heaney, que em porta a un dels poemes que més m'estimo de l'autor irlandès; i l'altra, per la tensió del llenguatge que presenta, forçant-lo fins a uns límits per retornar al sentit.
PER LA RIBA

When you have nothing more to say, just drive...
                                                                                                                                 (Seamus Heaney)
No es pot dir res. No està permès? I el mar
suggereix un metre buit. Així, hem de callar? La conversa
d’una substància tova amb la forma rígida
intenta
entatxonar-se en el ritme de l’anàlisi
una ona. Potser

espera encara, la im-
paciència podràs suportar-la, el pes
del primer vers el portaràs a algun lloc. La primera

gota satisfarà el primer gra
de sorra amb la humitat, el sentit
transformarà una platja escampada en fang;
de nou construiràs un castell, el rastre

Dos premis merescuts

Fa un parell de dies, just en tornar de Varsòvia, vaig rebre un correu que em va alegrar molt. L’amic Josep Antoni Ysern m’enviava uns enllaços on s’anunciava que li havien concedit el Premi Cavall Verd de traducció per la seva esplèndida versió dels poemes de Tadeusz Różewicz. No tan sols la traducció és esplèndida sinó també l’estudi que fa Josep Antoni Ysern de l’obra del poeta polonès, un dels poetes més grans en l’actualitat. Si encara no teniu el llibre, us recomano que l’aconseguiu al més aviat possible i que us endinseu en les visions de la realitat, de vegades molt crues, que proposa Tadeusz Różewicz en la veu i el to que admirablement li dóna Josep Antoni Ysern. A més, Edicions 96 ha fet un llibre d’aquells que es recorden, editat amb molta cura, amb una portada que atrau amb el seu magnetisme, amb una tipografia molt neta i amb els espais allà on toquen. A més, l’edició és bilingüe. Un autèntic esdeveniment que no pot passar desapercebut.
Per altra banda, he vist que Anton…

National Geographic

Katja Perat (1988, Ljubljana) ha estudiat Literatura comparada. Publica poemes habitualment a la revista Literatura des de 2007. Una autora que, a pesar d’algunes baixades de to, com en algun lloc d’aquest poema, ja es perfila com un nou poeta a seguir.
NATIONAL GEOGRAPHIC Una mirada a la sabana, amb qui el temps ha estat despietat, dóna la sensació que sobreviure no exigeix massa. L’spleen, l’angoixa que ha renunciat a la responsabilitat per la seva ansietat no transmet aquesta sensació.
Per casualitat, em trobo amb mi en el reflex de la televisió. Penso: sóc vida que ha hagut de dur a terme un llarg camí de l’evolució per poder-se mirar en una imatge. Parlava amb mi mateixa.
Sóc tot un silenci. Les tasques amb què m’ha carregat la vida, no les acompleixo. La sabana, tot i que la veig falsejada, dóna la sensació de vastes absències d’indecisions.
Ella és tota una evidència. I jo tot un silenci. Una maldestra incomoditat del privilegi humà. Tot un silenci que no té por de la mort, sinó dels altres.
S…

Recordant Dubrovnik

Un poema d'Ivan Kordič.


RECORDANT DUBROVNIK

Hi ha coses excepcionals davant
nostre. Una pedra i els teus espessos
cabells.

Allí on tomben els apàtrides,
beso el teu cos, la teva pell humida.

A la vegada m’esforço
per veure’t.

I en algun lloc allí, d’amagat,
rere la roca,
s’estén el crit de la nostra vida,
encara no despert.

Dos apunts

De nou tinc uns dies de silenci. Avui no hi haurà cap poema, però sí textos sobre poetes. Dos articles que vaig escriure fa poc, i que han aparegut recentment en pàgines d'internet. Un és sobre Adam Zagajewski, a PoesiaDigital, el podeu veure aquí. I l'altre és sobre Edward Pasewicz, en el marc de les meves col·laboracions habituals per a la revista La Nausea. És en aquest enllaç.

Afinitat

Artur Grabowski va néixer a Cracòvia en 1967. És poeta, dramaturg i assagista. És un dels assagistes més interessants de la seva generació i un poeta de molts i variats registres. Ha publicat quatre llibres de poemes, i s’espera que enguany publiqui una col·lecció d’obra poètica completa. 

AFINITAT

El silenci d’aquests grans arbres
i de cada bri d’herba
s’assembla enormement
al silenci.

Un creueta negra
d’un avió dibuixa
la frontera audible.

Un senyal del cel

Aquest blog funciona com una antologia molt personal, és cert. M’adono que hi ha poetes altament considerats per la crítica que a mi no m’acaben de convèncer, no em són propers. Un dels casos és el d’Eugeniusz Tkaczyszyn-Dycki. Si hagués de fer una antologia de poesia polonesa contemporània per a la publicació, aleshores no dubtaria, el nom del poeta polonès hi hauria d’aparèixer obligatòriament. Però les seves obsessions que sempre desemboquen en un món tancat, angoixant, de temes recurrents, no troben en mi un gran lector. Per molt que pugui reconèixer la línia barroca que enllaça la seva poesia amb el gran barroc polonès (que ha quedat a l’ombra pel romanticisme). Hi ha molts altres poetes que per a mi són més importants, malgrat que no tinguin el favor de la crítica com Eugeniusz Tkaczyszyn-Dycki. Per a mi, els paràmetres de la crítica, en qualsevol llengua, són un gran misteri.  Relacionat amb la crítica, una lectura que he fet darrerament m’ha fet tornar a pensar-hi. Piotr Sommer…

Elegia

Jacek Gutorow


ELEGIA

No crec en la missió de les ombres.
Hi ha d’haver una altra sortida, no sols
aquests corredors agafats amb un clip
als carrers de la ciutat, i la boira grisa sota el coll
del cel. El teu cor ha esclatat en cent fragments,
i cada un d’ells ha arribat a reflectir la gent,
les seves habitacions, plenes de cendrers,
les teranyines als racons. No crec en la forma
definitiva; sempre hi ha un error en el sistema,
una part penjant de sentit que esclata pel propi pes,
ho sents? L’eco s’endinsa per les capes
d’un silenci idealment retallat.

El poeta és a la vegada pare i mare de nens no nascuts

Josip Osti va néixer a Sarajevo en 1945. Des de 1990 viu a Eslovènia. Escriu en eslovè i en serbocroat, i ha traduït un gran número d’autors d’una a l’altra llengua. Ha publicat uns 20 llibres de poemes. La seva poesia es caracteritza per una senzillesa absoluta, els poemes tenen habitualment una mateixa estructura, una idea inicial que després es va ampliant en els versos posteriors, els quals tenen com a objectiu reforçar la primera afirmació.

EL POETA ÉS A LA VEGADA PARE I MARE
DE NENS NO NASCUTS

El poeta és a la vegada pare i mare de nens no nascuts.
La seva estimada és una paraula somniada
o inventada. Dorm amb ella com amb la seva dona
de carn i ossos, però no sols a casa, al llit,
sinó també en un bosc frondós, en una roca
vora la mar i a la mar, en un terreny de pastura que el sol
il·lumina, en un fosc vestíbul. En una església freda i buida
i al cinema, ple de cossos suats...
Per la seva immaculada concepció i pels pecats
se’l castiga amb una gestació eterna. On creix
la buido…

Hivern de Hammersmith

Amb la poesia, el lector sempre troba noves veus, nous descobriments que el poden sorprendre. Des que llegeixo poesia que he tingut aquesta sensació. Cosa que no em passa amb la narrativa. Com si la narrativa de descoberta s’emmarqués en una època concreta, fins que un arriba a la trentena. Fins que s’ha arribat a llegir moltes novel·les, noves maneres de narrar el món, d’explicar-lo, d’identificar-lo. Però que després s’esgoten. No pas perquè no apareguin nous autors, ja que cada dia en podem descobrir, sinó perquè sembla que el nostre pensament percep com una mena d’esgotament de les fórmules. Després, el lector rellegeix aquells autors que el van colpir en la joventut. No vull pas dir que un no se sorprengui davant de noves novel·les, no, és clar. A mi m’han encantat darrerament les novel·les de W. G. Sebald, o 2666 de Roberto Bolaño (la cinquena part de la novel·la és una autèntica obra mestra). Però no experimento les mateixes sensacions com quan llegeixo algun poeta acabat de de…

Retorn

No hi ha literatures grans ni literatures petites. Això són conceptes de mercat, conceptes relacionats amb el paper econòmic, social, polític dels diferents països. Independentment de la llengua en què escriguin, hi ha poetes que excel·leixen en cada una de les seves obres. Un d’ells és l’eslovè Marjan Strojan.

RETORN

Això voldria mostrar-te, dic,
quan ens deturem al camí sobre la vall.
Faig visera amb la mà, sota nostre,
entre els rius serpentejants i els camins,
pels senyals dels camps i pels diminuts
signes d’admiració dels campanars en masos
allunyats vessen parts d’una crònica del sol,
como una part del cel. Et mostraré
un esparver en el vol, que amb un tremolor quasi
imperceptible volta les columnes de l’aire
càlid cada cop més alt, fins que no s’anivella
amb la mirada de la planura.
En la profusa quietud
dels camps pasturen sobre nostre les ombres
tacades dels núvols, que no distingeixen
entre el riu, el camí i el bosc,
entre una fenedura i la pedrera
que s’ha endut mitja munta…

Dies

Aquesta tarda hi ha la segona presentació del darrer llibre de poemes de l’amic Michał Sobol, Naturalia. El llibre s’ha publicat en una petita editorial de Cracòvia, la qual cosa ha permès que se n’hagi fet una elaboració quasi artesanal. La imatge de portada és de l’artista i també amic Bogusław Bachorczyk. Aquest és un dels poemes del llibre, on mostra el tema constant de l’enfrontament entre el món rural i el món urbà.
DIES
Com si els dies tinguessin la seva pròpia història i haguessin de ser prestats. Alguns eren incomprensibles, misteriosos, altres massa senzills per poder ser entesos.
S’havien de prestar a un interès elevat, en un passat abstret en si mateix o en un futur servicial que sempre prometia molt però que no tenia una memòria massa bona.
Al capdavall, la tria de la millor opció  s’ajornava. Duraven les negociacions. I els dies, amb tot el que contenien, foren lleument diferits  més enllà com una tanca amb els pollets.


Elements

Ja ho he indicat en alguna altra ocasió. La poesia de Jan Kasper em sembla una de les més sòlides en el panorama contemporani polonès. Malauradament, però, el reconeixement públic que té la seva poesia no es correspon encara amb els seus mèrits.

ELEMENTS

Una sendera deserta. Massa aviat
perquè hi passis.
Un terraplè de ferrocarril, un abocador de tristesa.
El món de la substància animada, incansable,
segur del seu significat, rere la boira.
Obertament, els ulls agrairan
aquest grapat de claror.
En el fons, potser existim per recordar
l’ombra dels verns en els marenys, les libèl•lules
baixant als joncs, els terrenys de granotes
que l’element de la fecundació ha visitat.

El primer dia

Després d’un descans una mica llarg, al blog però no a la feina, torno amb l’any nou a intentar reprendre el ritme. Comencem amb un poema de Mariusz Grzebalski.

EL PRIMER DIA

Per a Janek
Maldestre, intentant mantenir l’equilibri,
va venir i em va mirar de tal manera
que em vaig sentir del tot net.

El meu cos s’elevava,
l’aigua era cada cop més límpida,
fins que al final em colpejà la llum.

I, sabeu, des d’aleshores tot jo sóc llum.