Vés al contingut principal

Passeig nocturn

Intento treballar. Però des de la finestra m'arriba el soroll de les màquines que aquí utilitzen durant tot l'estiu per segar la gespa. Deuen tenir un motor fet expressament per molestar els habitants. I això pot passar a qualsevol hora del dia, especialment al matí, quan un vol descansar. Fer-ho ara, a dos quarts de cinc de la tarda, amb el bat de sol que cau i una temperatura superior als 30º (sí, aquí també fa molta calor de tant en tant), indica un nivell molt alt d'irreflexió. El soroll d'aquests estris és com milers, milions d'abelles que s'hagin ajuntat. Entra en la ment com un trepant, de manera directa. I ja no t'abandona. I en un moment, m'ha fet recordar un poema que vaig escriure i on vaig introduir el motiu de les màquines de segar, que formen ja part del paisatge a Polònia.



PASSEIG NOCTURN

Després de la pluja ve l'olor de l'herba,
a l'endemà la tornaran a segar, l'olor
serà més intensa. A la força, una conquesta
d'una fortalesa massa temps assetjada.
Al final un s'ha de lliurar. A l'enemic?

Embriaga't de l'olor, com en una nit
massa llarga, vençuda pels primers raigs
de sol que il·luminen les taques del camí.
Indecises pauses per seguir fent tentines
cap a casa. El verd de la gespa que et guia.

El soroll de les màquines de segar, sense
deixar-te ja adormir. Lluny són les albes
on els ocells desperten el cos nu al costat.
No tens ja ni gènere literari com a base.
Perds el partit contra la imaginació.

Així és l'estiu. Un matí on el somni és
balder. Les màquines brunzint, abelles
embogides. El sol marcant clapes sense
sentit. La gespa que guia com una estrella
fugaç. La marca d'un cos al llit. Imaginada.

Comentaris

Jordi Llavina ha dit…
L'olor de la gespa tallada (o dallada) a l'estiu. Aviat, però, a la gèlida Polònia, deurà ser l'olor del gebre i del glaç, si és que fan cap olor més enllà del perfum líric que exhalen. Molt bon poema, Xavier. Molts records des del més temperat Penedès

Entrades populars d'aquest blog

Paul Éluard i Papers de Versàlia (III)

I aquest és el darrer poema que va aparèixer al número sobre Paul Éluard de Papers de Versàlia. Demà també penjaré aquí el text sobre Wrocław de què vaig parlar en la primera entrada d'aquesta sèrie sobre els magnífics Papers de Versàlia.

A «LA NUIT» de Capitale de la douleur
 Ce n’est pas la nuit qui te manque, mais sa puissance
No és la nit el que et manca, sinó el seu poder. No és el sol el que tens, sinó la seva llum que t’obligava a fer marrada en les línies que anava delimitant com una sèrie d’horitzons tancant-se cada cop que tenies la sensació d’haver-los atès. No tens horitzons, ni nits ni sol, només el silenci, el vent que et porta el seu nom, i aquell altre nom, i un nom més. És el poder dels noms el que tens per tornar-los al silenci.

Paul Éluard i Papers de Versàlia (i IV)

PARADA OBLIGATÒRIA

Era el 25 d’agost de 1948. Començava el “Congrés mundial dels intel·lectuals en defensa de la pau” a Wrocław. Abans del Congrés, i aprofitant l’avinentesa, havia començat a celebrar-se l’“Exposició de les terres recuperades”. Tot dins el control de les autoritats soviètiques. Els preus per entrar-hi eren astronòmics per l’època. Però les ciutats de Polònia esmerçaven esforços sensacionals per poder enviar-hi el major nombre possible d’autocars. Especialment de Silèsia arribaven allí amb una freqüència que avui provocaria enveja en qualsevol acte organitzat. Era la força del poder. I entre els convidats al Congrés, hi havia Paul Éluard. També Picasso, i Jorge Amado, i molts altres que es desvivien pel nou sistema. També cal esmentar la presència d’Ivo Andrić, quan les relacions entre Tito i Stalin ja estaven abocades a una ruptura. Estimat Paul, hi vas veure també Louis Aragon, o vau invocar el seu esperit? Hi ha fonts que diuen que hi va ser, d’altres, ho neguen…

Mon cosí Bubi

Crear tot un món amb un sol poema, fer que les referències agafin una densitat ben atapeïda, la història i la delicadesa de la descripció en consonància, i la dimensió metafísica. Aconseguir tot això a la vegada és a l'abast de pocs poetes. Per això, Janusz Szuber és un dels grans poetes contemporanis, un poeta exigent amb el lector; per això, Janusz Szuber no podrà entrar mai en cap mena de les llistes contemporànies. Potser aquesta és la tasca actualment de la literatura, poder arribar a quatre lectors, entrar en les seves consciències. Quatre lectors, no més (i no només). Amb la paciència d'un lent goteig que va foradant una roca. Sí, potser aquest és el camí, el de les gotes, a poc a poc, clap, clap, l'una rere l'altra. Sents com cauen?
MON COSÍ BUBI
Bubi, o sigui Caesar Roth amb l'uniforme de la Wehrmacht (una fotografia mida postal, al revers unes paraules de dedicatòria en lletra gòtica) amb una fesomia molt de nen, llargs dits de pianista, ros, un tipus nòrdic,…