Passa al contingut principal

Lliçons de natació

Un altre poema de Wioletta Grzegorzewska.


LLIÇONS DE NATACIÓ

No tenia encara sis anys quan el pare
em va donar les primeres lliçons de natació
llençant-me de la barca al mig del llac.
- Sols els forts aguanten – em va dir
quan en vaig emergir amb els llavis lívids i
uns anys després ell va morir en aquell mateix llac.

Després de la seva mort, vaig anar a viure a una illa
que d’aquí a cinc-cents anys ja no serà al mapa.
No puc adormir-me quan hi ha els temporals de setembre.
Quan les algues segellen els penya-segats, el vent desenganxa
de la terra els camps d’espígol; m’ofego i ressuscito.

Comentaris

Anònim ha dit…
He llegit que l'autora viu a la Illa de Wight i m'imagino que aquesta és l'illa dels penya-segats de la segona estrofa. Al final tot i tothom ofegats.
Gràcies per oferir la traducció.
Xavier Farre ha dit…
Moltes gràcies a tu pel comentari. Sí, m'imagino que aquest és l'escenari, encara que, de fet, podem agafar els elements biogràfics reals o no per a la interpretació del poema. Al meu parer, no són necessaris, aquí el poema té molta potència, independentment de si podem arribar a saber que el que hi explica ha passat o no.
Moltes felicitats pel blog, que també incorporo a la meva llista.

Entrades populars d'aquest blog

Psalm XXVII

Poques vegades he tingut l’alegria de poder coincidir amb el veredicte d’un premi de poesia (quan en sé els llibres que hi ha en la llista final). No obstant, amb el Premi de poesia Wisława Szymborska ja és el segon cop. Dels cinc llibres que hi havia, vaig considerar que el que podia tenir més possibilitats era el darrer llibre de Julia Fiedorczuk. Aquesta autora, amb Psalms ha publicat el que és potser el seu millor recull de poemes dins la seva ja considerable producció. És un gran llibre, en què el concepte de psalm es veu transformat i és presentat des d’una perspectiva diferent, moderna, i des d’una visió de la feminitat i de la maternitat. L’únic que em reca una mica és que la llista dels cinc llibres que han arribat a la darrera selecció no acaba de reflectir del tot la qualitat dels llibres publicats que es van publicar l’any anterior. Hauria estat partidari d’una altra selecció, tot mantenint, és clar, aquest llibre de Julia Fiedorczuk.

PSALM XXVII
finals de juliol quan pe…

Ryszard Krynicki. 3 poemes

Ryszard Krynicki (1943) era el representant de la generació més gran al «Veus paral·leles». És un dels autors més importants de la generació de la Nova Onada, una de les més brillants a la segona meitat del segle XX, potser la més brillant. Agrupava poetes com el mateix Krynicki, Stanisław Barańczak, Adam Zagajewski, Julian Kornhauser, Ewa Lipska (que, de fet, sempre s’havia allunyat del concepte de grup i de generació) i molts altres poetes. Amb l’excepció de Zagajewski, i una mica de Lipska, malauradament els altres poetes són molt poc coneguts en el nostre àmbit (a diferència d’Alemanya o del món anglosaxó, on ocupen una posició important). La poesia de Krynicki sempre m’ha semblat, salvant les diferències, molt propera a la de José Ángel Valente. Són poetes que comencen en una línia de caràcter més social (de fet, en Krynicki, fruit de l’època i de la generació de poetes que formaven part del moment), per anar derivant cap a una poesia molt més intimista, amb una presència de l’a…

Nosaltres tres, aquells tres

Encara que hagi traduït força poemes de Szuber, per al blog i per a alguna revista, no es pot esgotar de cap manera la seva obra que ja és força àmplia, malgrat que publiqués el primer llibre quan tenia gairebé 48 anys. La qualitat dels seus poemes l’han convertit en un referent indiscutible de la poesia contemporània. 

NOSALTRES TRES, AQUELLS TRES

En som tres, els uns davant dels altres, riem,
cadascú a la seva manera. El quart, Andrzej,
no el veiem perquè és ell qui fa la foto,
la darrera, ara ho sé, a la casa antiga
del carrer Sienkiewicz.

Romek Biskupski, el meu gurú de les icones
i de Mandelstam, en original, sense cap dubte.
Al sofà, d'esquena a la finestra, en Beksiński.
Jo de perfil, amb pocs cabells blancs encara.

Davant meu i de Romek, tasses de te.
Una Pepsi-Cola i, encara que no es vegi,
una bossa de patates davant del senyor Zdzisław
a qui la gesticulació ajuda a explicar

les proeses arriscades del meu pare en aterrar
en una prada a la zona vora el riu San,
fins al pu…

Psalm - Magnòlies en la neu d'abril

Ha acabat abril, aviat ja serem a mig maig, i encara no he penjat un poema que tenia traduït i que volia posar fa uns dies per qüestió del títol. Amb tot, mai no és tard. I així, aprofitant l'avinentesa que el seu autor, l’eslovè Uroš Zupan, ens visitarà la setmana vinent a Cracòvia en el marc del Festival Milosz, presento aquest poema impressionant.
Psalm – Magnòlies en la neu d'abril
Mosseguem els ferros de les paraules encantades, fonguem la muntanya glaçada del silenci que s'ha alçat entre tots dos, estic preparat, he desconnectat el telèfon, he tancat la porta, ja no hi ha ningú al meu món.
Ara el meu psalm et cantarà sobre els somnis, tu els anomenes somnis, sobre l'origen del floriment, sobre l'aigua que s'embeuen les magnòlies, que s'obren en la neu d'abril, al capvespre, que han fet el seu niu en el meu crani, uns núvols llargs color escarlata sobrevolen la terra, tu els mires, pare, la teva mirada passa a través d'ells mentre que la teva silueta, dreta…

La dona de Lot

Józef Łobodowski (1909-1988) durant la II guerra mundial va seguir un periple per diversos països europeus fins que l'arrestaren quan creuà la frontera espanyola i el tancaren, fins el febrer de 1943, a la presó de Figueres. Un cop finalitzada la guerra, s'instal·là a Madrid, on va viure fins la seva mort. Va mantenir un contacte constant amb les revistes de l'emigració polonesa, tant les de Londres com les de París. El fet de viure a Espanya va deixar una petja profunda tant en la seva poesia com també en la seva tasca de traductor. Amb tot, les traduccions de poesia espanyola de Łobodowski són gairebé desconegudes a Polònia. Un pensament que el turmentà durant molt temps fou el de poder descansar finalment a la seva ciutat estimada, Lublin. En aquest sentit, el poema de la dona de Lot pot tenir una lectura bastant més àmplia, tot i que, com sabem, no és necessari fer-ho. El poema s'alinea, així, amb altres versions de la dona de Lot que ja hem presentat.

LA DONA DE LO…

Colonias, de Tomasz Różycki

Ja fa uns dies, just abans d’aquesta fira de vanitats que és Sant Jordi, va aparèixer aquest llibre del poeta polonès Tomasz Różycki, Colonias, a Vaso Roto, que ja és una editorial de referència per a tots els seguidors de la poesia i també de l’assaig de grans escriptors (impagables, per exemple, les obres completes que estan editant d’Hugo Mújica). Tomasz Różycki és, al meu parer, un dels grans poetes europeus de la seva generació. Si pensés en un petit cercle de poetes nascuts entre 1970 i els 70 pocs, el posaria en un grup que inclou l’eslovè Primož Čučnik, l’alemany Jan Wagner, el macedoni Nikola Madžirov, portuguesos, com Luis Quintais o Pedro Mexia, i també, una mica més joves, el romanès Dan Coman o l’estimat Petar Matović, de qui ja he parlat en aquest blog. Evidentment, només he esmentat alguns noms que són molt interessants en la poesía actual, però n’hi ha molts i molts altres. Różycki es troba en una cruïlla dins el panorama poètic en la seva llengua, ha sabut entroncar a…

Ponentada gran

Abans-d’ahir, Narcís Comadira va fer 70 anys. En Jaume Subirana va enviar als bloggers un enllaç per penjar el vídeo que Josep Porcar ha preparat a partir del poema “Ponentada gran”, que va aparèixer al llibre Usdefruit (1995). No vaig poder-ho fer el diumenge perquè no em vaig connectar quasi a internet, ni tampoc ho havia deixat preparat abans. Però a casa sempre em deien que els aniversaris tenen vuitada. Així que el penjo avui, i li desitjo per molts anys a Narcís Comadira. En la meva experiència de lector, Comadira ha estat un dels poetes importants de la meva tradició, i encara recordo el trasbals que em va provocar especialment el llibre Enigma, de l’any 1985. 
«Ponentada gran», de Narcís Comadira from Veta Visual on Vimeo.

Després, en una altra vida

Fent un repàs en la producció de Tomasz Różycki per a un nou projecte, vaig recordar antigues sensacions de lectura. I de cop, em vaig tornar a trobar amb aquest poema, amb la imatgeria de Chagall (una altra passió que em transporta a altres mons i em fa reconèixer-me en el meu), i l’atracció va ser tan forta que el procés va ser inevitable. Directament, el vaig traduir, com una necessitat.



DESPRÉS, EN UNA ALTRA VIDA

A Chagall

Mai no he sabut morir. La immortalitat és
un peix volador del meu somni, l’he submergit
al tremp, l’he ungit amb olis, vermelló i crom,
l’he vist com volava sobre la casa i els prats.

No hi havia cap frontera, en les ales dels àngels
apareixia constant la mateixa melodia al violí,
ballaven gats de rostre humà, gent amb caps de boc.
Ho érem tot, cada una de les criatures:

aquelles ales se’ns enduren dels pogroms, el cel
donà l’esquena a Witebsk i a París, declinaven
els núvols, i nosaltres navegàvem amb un deixant de sutge
del crematori, tu portaves un vel, i vivíem sempre,

hav…

M'agradava el cognom

Kasper Bajon va néixer a Varsòvia l’any 1983. Fins ara, ha publicat dues novel·les i dos llibres de poemes. A finals de l’any passat van aparèixer, simultàniament, una nova novel·la, amb un ambient, una estructura i un llenguatge que l’acosten molt a la prosa de W. G. Sebald, i un nou llibre de poesia, on trobem el següent poema:


***
M’agradava el cognom que ella tenia, tou com un xal gibelí, per molt que ningú no volgués reconèixer que hi havia viscut. Només els lilàs i un niu de barracaires en un lloc que havia estat una xemeneia van certificar la seva mort. I si algun cop havia estat jove, tot allò ja va desaparèixer; i l’alegrava la primavera com als seus veïns. La llum vermella l’embolcallava sempre que escombrava els abellots, esborrant el pecat dels artròpodes. Vam perdre tantes ocasions, aleshores, però del cert: mai no les vam arribar a tenir. Jo, allunyat de mi i de les meves possibilitats que de fet eren impossibilitats, podia ser qualsevol a les parpelles d’ella. Vaig ser …

Tarantel·la a la rostollada

Quan Bianka Rolando va enviar els poemes per traduir al "Veus paral·leles", jo ja sabia què m’esperava, però fins i tot aquí em va sorprendre. Un dels poemes jugava amb la tonada de la tarantel·la (que incloïa ja en el títol) i amb un joc de rimes del tot ben travat. D’entrada, vaig pensar que traduir aquell poema era una empresa impossible, però vaig optar per no encaparrar-m’hi més del que calia, i vaig pensar que el millor era entrar en el poema com a divertiment. Vaig pensar que, a banda que el poema no sigui alegre ni res, l’autora es va deixar anar amb les rimes, va voler gaudir de totes les evocacions que li provocaven i com anaven sortint. I així és com vaig entrar i com va poder sortir el poema, la traducció del poema. Una traducció que no és tal. Lògicament, si es manté un joc de rimes i de ritmes com el que presento aquí, és impossible que reflecteixi del tot el text original. Aquí, un ha d’optar pel que creu més important, i l’important era el so, era el ritme, …