Passa al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: octubre, 2008

Ànima

Julia Hartwig ÀNIMA És immortal ho sap tota la vida actuant en un cos mortal Amb el cos pensa i sent és seriosa fa broma amb el cos toca i estima i mira i embogeix i crida i li fa mal i odia Com podrà fer-ho mancada del cos Quan pensem en la que ens ha deixat també li posem un cos tot dient: ben aviat ens trobarem i ens esforçarem a tenir-la a la vora tot i que de sempre ha desitjat més espai

És el món dels rius

RECERCA (xii) És el món dels rius. La mort i la vida que s’escola com les venes de les ciutats. Del cor bomba per resseguir tots els punts del cos, ple de ferides. La lluita d’un felí perillós. S’acosta silenciosament, i amb un cop pot obrir-te en canal. I la construcció de ponts. El riu els obre, el riu els tanca. El riu els enfonsa. Un sol moviment. És el món dels ponts. Les bastides que es desfan en acabar l’edifici. Els punts de suport que desapareixen, com claus rovellats entre la brossalla. El pensament per entrar al carrer busca el pont al mapa, el riu que parteix la ciutat. Així és com pot caminar. Sempre dubtant entre dues meitats. A La disfressa dels arbres

Pedra

El tema de la pedra ha estat força utilitzat en la poesia contemporània. Abans hem presentat el poema de Gregor Strniša. En Zbigniew Herber t tenim la següent visió. PEDRA la pedra és una creació perfecta igual a si mateixa vigilant de les seves fronteres repleta exactament del sentit petri amb una olor que res no evoca res no atemoreix ni desperta desig el seu entusiasme i fredor són justificables i plens de dignitat sento un remordiment pesat quan la sostinc a la mà i el seu cos noble absorbeix una escalfor falsa -les pedres no es deixen ensinistrar fins a la fi ens observaran amb un ull tranquil molt clar.

Poema sobre el llindar de pedra

Aquest és el darrer poema de Gregor Strniša , va aparèixer per primera vegada pòstumament l’any 1987 en una revista. I ara és el poema que tanca les Poesies completes del gran poeta eslovè. POEMA SOBRE EL LLINDAR DE PEDRA Quan comença a créixer una pedra, primer ho fa a poc a poc, molt lenta, i quan creix, tu no te n’adones, penses en tu quan caminant la trobes. Llavors, la pedra del llindar sospira, creix molt ràpid, creix i s’enfila. Vols sortir fora per la pròpia porta, i al davant un mur de pedra s’imposa. Una cega, llagrimosa parpella pètria en terribles somnis t’observa, en els terribles somnis en desvetlles. És mitjanit: no hi ha la Terra, tu ja no hi ets, no hi ha la pedra, no hi ha el món, hi ha una cova negra. Ja arriba l’alba, el món és com abans, no hi ha la paret, pots marxar. Ara pots marxar a tot arreu, tan sols això, tu ja no ets tu.

Elements

La poesia a Polònia té enguany suficients motius per no queixar-se. En realitat, està tenint una collita excel·lent. Als llibres que han anat apareixent, com el de Mirosław Dzień , de Krzystof Karasek o el de Marzena Broda (el comentaré en una altra entrada), ara s'hi afegeix el darrer llibre de Jacek Gutorow , que acaba d'aparèixer. Les meves passejades pel centre de Cracòvia, sol o amb amics, em duen sempre a alguna llibreria. I, en sortir, un pot oblidar-se per uns instants del xim-xim que l'amara lentament, del cel grisenc. El llibre acabat de comprar i la bellesa de la ciutat il·luminen el camí. ELEMENTS Llocs clivellats, arrebossats caiguts, goteres. Al final així és la visió il·lusòria de la vida. No com un fruita plena, sinó les restes, el pinyol, el que es llença a la ferrada. El pla del dia no ha patit modificacions importants a causa de l'acció dels elements, que no tenen pietat ni amb nosaltres. Ens amaguem rere la ironia d'aquesta frase, la masteguem

Petits mestres (1. Hobbema)

Krzysztof Karasek PETITS MESTRES 1. Hobbema És amb tanta intensitat que noto l’ombra del cel sobre meu. Quan un mira per les gelosies del vent és com si el sol ens atrapés amb la seva modèstia. Les capçades dels àlbers s’aixafen sota el marc del quadre com les plantes sota el sostre d’un hivernacle. Allà al lluny es veuen les torres de la ciutat. Per un canaló esquerdat del cel brolla la llum que inunda el paisatge. La llarga avinguda d’àlbers, tots centrats, s'esfilagarsa en la perspectiva que s’apaga, l’existència esdevé cristal·lina i immensa. Hi ha algú que va pel camí, hi ha camps i vent. Tan sols això. Un cel grisenc, camps i vent. Fa corrent a la finestra del quadre. I després, el quadre surt del marc i no hi pots fer res. El paisatge s’uneix en tu amb el quadre del món. Camines per Middelharnis i admires els àlbers, admires el cel, admires la llum. En tu portes el quadre. Hobbema refrega el pinzell al camall dels pantalons, es fot un glop de vodka i mira a la finestra rere

Splügen, estació de servei

Jarosław Klejnocki (1963) ha publicat quatre llibres de poemes i algun llibre de crítica sobre la generació a la qual ell mateix pertanyia, la generació bruLion (esborrany). Una generació que va representar tot un revulsiu en la poesia polonesa contemporània, i trasllada el centre d’atenció vers autors com John Ashbery o Frank O’Hara. SPLÜGEN, ESTACIÓ DE SERVEI No és veritat, es pot oblidar. No cal fer-se il·lusions. Sobre els nostres caps la boira s’apodera de fortes pendents, de barrancs, i d’aquesta illeta vidriada de neons i fluorescents. El vermell de la posta i el blau del vespre. La indiferència dels viatgers motoritzats, la indiferència de les nostres mirades. Un congost callat, un bosc callat. Llums a baix, llums a dalt. Callem observant com aquesta bellesa buida ens abraça delicadament terrible. Tot el que serà ens somriu: amb burla, amb compassió, indulgent. Ho pots oblidar, de fet no fa falta molt: contreu un matrimoni de vellut amb el món, toca els estris cada dia, no pens

Nietzsche a Weimar

Krzysztof Karasek (1937) és crític, assagista, novel·lista, i principalment poeta. Un dels membres més destacats de la Nova Ona, però que després cauria en un oblit parcial. Actualment ha tornat a situar-se en el lloc que li correspon. En els últims dos anys ha publicat dos volums diferents de poemes escollits. NIETZSCHE A WEIMAR Les nits cada cop més i més llargues, els dies cada cop més i més curts. S'escurça la llum. El sol s'empetiteix als ulls. Per què m'escarrasso tant a seguir-te, clar Apol·lo, per què esmicoles el granit dels meus ulls? Crist és Dionís! Anava descalç, per la neu, cantant una cançó matinal – tant de bo desaparegui el món! - amb una creu als braços. Era una fletxa de ràbia. No hi haurà una altra vida. Dorm la flor de l'hivern, el fosc fill de la lluna, cruix la neu i els arbres es desfan els cabells: qui allarga els braços, qui et persegueix pels camins? És el rei dels Alisis o alguna altra figura del destí que flameja llu

Llibres

Aquest és un poema que sempre m'ha fascinat, no sé si perquè la ciutat segueix igual com la descriu el gran poeta polonès, o si perquè la imatge dels llibres que tornen a casa sempre ha resultat una mena d'obsessió en la meva vida una mica nòmada. Podria dir, també, finalment arribaren les meves maletes (en aquest cas, capses) amb llibres, tot i que no sé si per sempre. El fet és que he aconseguit tenir per segon cop en la meva vida tots els llibres en un lloc. Ara comença la feina de treure'ls de les capses i posar-los en unes estanteries inexistents. Tal vegada el millor és deixar que trobin el seu lloc, que s'habituïn a unes noves parets, a un nou terra, i així poden començar una vida que jo no havia ni sospitat. Tal vegada, amb tant de temps passat, ells han perdut una enyorança que jo encara conservo. Amb aquest poema trenco una norma que jo m'havia absurdament mig imposat en iniciar el blog, no hi hauria aquells autors que ja havia traduït i que s'hav

Kritik der reinen Vernunft

Gregor Strniša (1930-1987), és un dels poetes eslovens més importants del segle XX, un poeta dels grans per a qualsevol literatura. Va publicar set llibres de poemes, obres de teatre, guions radiofònics. Creador d'una lírica molt particular basada en les formes populars, amb un ús molt habitual de l'assonància, i combinada amb una temàtica en què l'amenaça, les amenaces, s'abaten sobre l'individu. Abans de l'estiu, els amics Urša i Jani em van portar els seus poemes complets, en una excel·lent edició de Beletrina. 700 pàgines plenes d'autèntiques revelacions, de constants enlluernaments. KRITIK DER REINEN VERNUNFT (Königsberg 1871) En el crani, clar, talment un cristall tot pla, sense color, va construint tranquil, pensament sobre pensament, figures simètriques cristal·lines. En el cristall el món brilla pels ulls. Són les coses en el temps, o al revés? Els cristalls ressonen molt baix entre ells, clars, com un clavecí. Un cristall menut subtilment ressona,

Expedició

La traducció de poesia és com una expedició a un país desconegut. Tot és nou: els paisatges, els llocs, la llengua, el to, les metàfores, els ritmes, els temes, la manera de pensar i de sentir el món. Traduir és un procés lent i gradual d'anar descobrint aquest país, un intent d'arribar a entendre la seva cultura. No consisteix tan sols a trobar els equivalents més acostats de les paraules, la sintaxi i la gramàtica correctes, tot i que aquests elements són indispensables. És un intent de recrear l'autor, de reconstruir una obra que viu i parla en una altra llengua. Els traductors han d'imaginar-se una veu per al poeta en una altra llengua, i crear-la amb els seus propis recursos, amb totes aquelles eines que té a la seva disposició. John i Bogdana Carpenter

Entrelacs

Jacek Gutorow (1970) viu a Opole. Ha publicat tres llibres de poemes. Tradueix poesia dels països anglosaxons. ENTRELACS Entre llacs tot és tan tranquil. Regulars blocs de llum: el blau, el blanc, el verd. Retallat pels blocs, mires la posta que ara mateix comença unint quadrats i rectangles. Entre llacs, en bladars espessos, les línies de les ombres s'estiren com rierols. Un sol rodó ideal enganxat amb una xinxeta. Arbres a l'aquarel·la en un galimaties de ratlles. Entre llacs la vida és geomètrica. Vagis on vagis, sempre el camí és vers l'aigua que aquí reemplaça el cel. Miris on miris sempre t'espera una perspectiva traçada amb precisió. És fàcil orientar-se en un laberint de senders.

Desviacions

En traduir, intento no allunyar-me massa de l'original, si no és necessari. Si hi ha un poema concret que em satisfà completament i jo mateix el signaria, per què l'he de desfigurar? Ça i lla, evidentment, es fa necessari expressar alguna cosa de manera diferent, perquè cada llengua té el seu propi estil, la seva pròpia estètica, les seves pròpies lleis a les quals s'ha de sotmetre la manifestació artística. Per exemple, una mateixa paraula en una llengua és bonica i noble; en l'altra, vulgar i lletja; en aquests casos és millor allunyar-se una mica del sentit i introduir una expressió que sigui adequada estèticament. El treball delicat del traductor es veu dificultat pel doble valor de la matèria, el fonètic i el semàntic, i s'hi afegeixen onades de suggestions de molt variada naturalesa i difícils de copsar. Tot això s'ha de tenir en compte, i apel·lar a l'ajut dels sentits, del seny, de la intuïció, de la imaginació. Fins i tot, en casos extrems ens fa

Pluja rere la finestra...

Bronisław Maj (1953) va néixer a Łódź. Va ser un dels poetes més importants de la generació posterior a la Nova Ona. Ha publicat 7 llibres de poemes i ha rebut premis de prestigi per la seva obra poètica. PLUJA RERE LA FINESTRA... Pluja rere la finestra, una tassa de te a la taula, un llum – sí, potser ingènuament, et veig, d'aquí cinc, vint, potser vint-i-cinc anys, llegint aquest text: pensant en mi, un home de fa vint o cent vint anys – com vivia jo? Jo i la meva època: gent terriblement esgotada, algunes dates, llocs de derrota, cognoms: conjurs que repetíem amb l'esperança pueril dels vius, més estúpids que tu, sense el coneixement que el temps t'ha donat, tu que vius després de tot: de nosaltres, de tots. - És tan poc el que et puc ensenyar, com tothom. Però he viscut i no vull morir del tot: esdevenir tot per a tu, un objecte de la compassió o menyspreu estadístics. Tan sols el que ha estat, tan sols jo, és fora la història. Per tant, parlaré