Ahir va ser un dia de pluja, sense parar. No era una pluja intensa, sinó aquella que va caient i caient, que sempre sentia a dir que era tan bona per a la terra perquè aquesta queda xopa i l'absorbeix (sí, però quanta, si és un no parar). Una pluja que quan vas sense paraigua sembla no molestar gaire, pots no agafar-lo, et penses, i al cap de cinc minuts ja estàs completament amarat. Una pluja d'apocalipsi, també per la llum de tot el dia, que no gosava aparèixer; una pluja final, definitiva, instal·lada en el paisatge per a sempre. Però avui, ja de bon matí, a les 6 resplendeix un sol quasi impossible. Aquí el contrast no és entre la nit i el dia, és entre els moments de canvi climàtic. De vegades, la nit i el dia són una sola línia, una continuïtat; d'altres, en un sol dia pots passar a viure a quatre llocs diferents, perquè el clima canvia tot el que tens al voltant.
En dies com ahir també vaig a peu cap a la universitat. És una mitja horeta que passes entre negrors, …
Comentaris
Gràcies pel comentari. Sí, és intens en la seva senzillesa i brevetat. I el títol hi juga molt aquí.
La grandesa de la poesia!
El poema és magnífic " i res no és capaç de tornar-te aquest somni. Ni fins i tot el viatge a Amèrica." Una meravella.
No he pogut resistir la temptació de copiar-lo també al meu bloc. Espero que no et molesti (si fos així el retiraria, evidentment).
He vist que publiques un poema a la propera plaquette de papers de versàlia. Han fet un bon "fitxatge". Jo no podré anar a la presentació de divendres vinent, però solen ser una actes molt intensos. Hi ha un públic fidel. Una poesia "sense ritual". Tot és molt agradable. A mi m’agrada especialment la presentació del número de primavera, que és sol fer al pati de la “Casa Taulé” de Sabadell, perquè és un lloc magnífic. Però estem en aquest mes sonso de novembre... El poema, "contra dels viatges" és una meravella. D’aquells que un voldria haver escrit.
Una abraçada.