Amb la poesia, el lector sempre troba noves veus, nous descobriments que el poden sorprendre. Des que llegeixo poesia que he tingut aquesta sensació. Cosa que no em passa amb la narrativa. Com si la narrativa de descoberta s’emmarqués en una època concreta, fins que un arriba a la trentena. Fins que s’ha arribat a llegir moltes novel·les, noves maneres de narrar el món, d’explicar-lo, d’identificar-lo. Però que després s’esgoten. No pas perquè no apareguin nous autors, ja que cada dia en podem descobrir, sinó perquè sembla que el nostre pensament percep com una mena d’esgotament de les fórmules. Després, el lector rellegeix aquells autors que el van colpir en la joventut. No vull pas dir que un no se sorprengui davant de noves novel·les, no, és clar. A mi m’han encantat darrerament les novel·les de W. G. Sebald, o 2666 de Roberto Bolaño (la cinquena part de la novel·la és una autèntica obra mestra). Però no experimento les mateixes sensacions com quan llegeixo algun poeta acabat de descobrir. Tal vegada la condensació de la llengua hi té molt a veure. Una novel·la és un edifici que requereix molta paciència, és de gran alè, i mantenir-hi un nivell constant es troba només a l’abast de ben pocs autors. També és difícil trobar tot un llibre de poemes que pugui sorprendre, però, de vegades, tres o quatre poemes poden salvar tot el conjunt.
Els últims mesos he caigut de ple sota l’encanteri de la poesia de Robin Robertson. En aquest cas, sí que es pot afirmar que els poemaris són, en la seva totalitat, autèntiques meravelles. Aquest poema clou el seu darrer llibre.
HIVERN DE HAMMERSMITH
Fa una nit molt freda; massa freda perquè nevi,
però amb tot, neva. Rere les cortines obertes
brilla la llum de la neu que recordo de petit,
despert rere la finestra mirant com queia.
Però tu no ets aquí, ara, per acompanyar-me
al llit. Ningú de vosaltres. Mira la neu, he dit
a algú que podria haver estat a prop, tinc fred,
em podries abraçar. Abraça’m. Deixa’m anar.
Comentaris