Passa al contingut principal

Ve per quedar-se


José Miguel Silva (1969), poeta portuguès. Ha publicat sis llibres de poesia. Actualment es dedica a la traducció.


VE PER QUEDAR-SE

Passa quan menys ho esperem:
un puny pica a la porta,
no es tracta del carter
ni de la joventut. Diu que és
de la família. Ve per quedar-se.

Comença a jugar a fet i a amagar
amb els nostres pensaments.
Ens desperta de nit, es diverteix
esquinçant les sabatilles,
deixa flascons de formol
a la taula de la cuina.

Primer, sense saber què fer,
intentem distreure la seva gana,
li ensenyem el rellotge,
li passem la cartera per les mans,
els botons de la gavardina, els anells.
Finalment, els dits.

A aquest pas, de pressa ens convenç
que el tractem de senyor, que li cedim la cadira
de l'avi amb un somrís, el telèfon
dels amics, la vista des de la finestra.
Li servim el menjar
amb el cap descobert.

Amb el temps ens n'adonem:
ens vol vestir del revés,
forrar del vent del nord
el coll de l'abric, fer-nos dir:
“en les fulles de la tardor hi ha una viva flama,
què faig jo a casa meva?”


Comentaris

Cristian Palazzi ha dit…
trobo que hi ha una gran sensibilitat en la selecció i en la traducció dels poemes... aquest últim m'ha captivat.
Marcos ha dit…
Já sei que literatura é esta que se canta para ti... mas não resisto, e como tratamos de poetas portugueses, fica-te com o "Fado Ultramar", de José Mário Branco, que se presta bem à saudade em que nos tenho.


Há qualquer coisa de sonho
Há qualquer coisa de fado
No improvável acaso
De estar a teu lado
Meu companheiro profundo
Do outro lado do mundo
Tantos abraços te dei
Sem te ter encontrado
Foste viagem de barco
Foste mil portos de abrigo
Eu já nem sei quanto andei
Para vires ter comigo
E cada vez que me perco
Sinto que ficas mais perto
Como se o mar fosse a prova
De que nunca consigo..
Dizem ser próprio da noite,
Que os astros se acendam
Eu próprio sinto na noite
A alegria chamando
Vá! Vem!
Em cada país descoberto
Em cada povo encontrado
Traz meu irmão os porquês
Que tambem te consomem
E em cada onda que dança
A teimosia da esperança
Cada degrau tem a marca...
do sonho....do Homem!
Teresa Bosch ha dit…
Gràcies per aquest blog, Xavier! Hi trobo a faltar (o potser és que sóc una mica toixa i no la sap trobar) una mica d'explicació sobre els continguts (per què tries els poemes que tries, qui fa les traduccions - suposo que tu, oi?, etc...).

Bé, només és un suggeriment. En qualsevol cas, l'enhorabona i gràcies de part de tots els amants de la poesia.
Xavier ha dit…
Mago tago, moltes gràcies. Trobo també que és molt interessant el poema.
Xavier ha dit…
Amic Marcos, per quins mons ets, ara? Moltes gràcies pel poema. T'enyorem, en aquesta Cracòvia que torna a ser una mica freda.
Xavier ha dit…
Teresa, gràcies pel teu comentari. Sobre la majoria dels autors hi ha algunes referències, poques, perquè el que realment m'interessa destacar és el poema. Per què trio aquests poemes, i no altres? Uf, molts motius, per què els trobo interessants, per què em satisfà, més o menys, la traducció o l'intent de traducció que en faig, per què de vegades són de poetes poc coneguts o poc traduïts a Catalunya... Sí, les traduccions són meves, quan no és així, ja ho indico a l'entrada.

Entrades populars d'aquest blog

Poemaris meus en format electrònic

POEMARIS MEUS EN FORMAT ELECTRÒNIC En l'anterior entrada sobre els llibres electrònics , parlava dels riscos que comportava publicar-los personalment, sense tenir darrere cap editorial. Com també comentava que els meus primers llibres de poesia ja no es poden trobar a les llibreries. Vaig decidir, doncs, passar-los a format electrònic i deixar-los de lliure accés en aquest blog. Si aneu a la pestanya de “Llibres de poemes” , hi trobareu Llocs comuns (2004), Retorns de l'Est (2005) i Inventari de fronteres (2006), en format .epub i .mobi (per als que tingueu el Kindle). No hi ha el darrer llibre, La disfressa dels arbres , per qüestions de drets d'autor i perquè encara por ser localitzable en alguna llibreria del país. En qualsevol cas, crec que no és el mateix cas que publicar d'entrada el llibre en format electrònic. Són llibres que han tingut la seva vida, més o menys curta, en el format paper, que han existit físicament. I que potser ara poden tenir una altra vi...

Nosaltres tres, aquells tres

Encara que hagi traduït força poemes de Szuber, per al blog i per a alguna revista, no es pot esgotar de cap manera la seva obra que ja és força àmplia, malgrat que publiqués el primer llibre quan tenia gairebé 48 anys. La qualitat dels seus poemes l’han convertit en un referent indiscutible de la poesia contemporània.  NOSALTRES TRES, AQUELLS TRES En som tres, els uns davant dels altres, riem, cadascú a la seva manera. El quart, Andrzej, no el veiem perquè és ell qui fa la foto, la darrera, ara ho sé, a la casa antiga del carrer Sienkiewicz. Romek Biskupski, el meu gurú de les icones i de Mandelstam, en original, sense cap dubte. Al sofà, d'esquena a la finestra, en Beksiński. Jo de perfil, amb pocs cabells blancs encara. Davant meu i de Romek, tasses de te. Una Pepsi-Cola i, encara que no es vegi, una bossa de patates davant del senyor Zdzisław a qui la gesticulació ajuda a explicar les proeses arriscades del meu pare en aterrar en una prada a la zona vora...

Quan Homer es va adormir

Urszula Kozioł *** Quan Homer es va adormir va somniar en Shakespeare però quan es despertà no tenia ni idea de qui era aquell Shakespeare a més no podia ser Shakespeare perquè en aquell temps encara no era al món. Després de molt temps però quan ja pogué adormir-se aquell tal Shakespeare va somniar en Homer i allò ja era lògic així que en despertar-se va poder badallar bé i digué aaahh aquest Homer que ha entrat en el meu somni alguna cosa va escriure que era digna d'atenció sols no sé com s'ho va fer si estava més cec que el talp en les ortigues que tinc a la tanca.

Una entrevista

L’amic, excel·lent poeta i traductor, Martín López-Vega em va fer una entrevista per a la revista Clarín . Avui mateix he rebut un exemplar del número en què apareix . Podeu llegir-la més avall. Hi parlo de les meves obsessions, la traducció, la tradició literària, i també una mica del panorama poètic català, entre altres coses. Agraeixo al Martín López-Vega, i a José Luis García Martín, director de la revista, que m’hagin deixat tenir-hi un petit lloc.  Si voleu fer les fotos més grans per llegir l'entrevista còmodament, cliqueu-hi amb el botó dret del ratolí i obriu la imatge en una pestanya nova.

Dos apunts

Acaba de sortir el volum Urania , de Joseph Brodsky, en traducció polonesa. La selecció del llibre segueix no pas la versió anglesa, sinó l’original russa. S’indica al pròleg que l’anglesa era lleugerament diferent. Ho comprovo, amb les dues versions que tinc a casa, i és força diferent. Podríem parlar quasi de dos llibres que tenen en comú una petita llista de poemes. Per a la traducció al polonès, s’han recollit traduccions que ja existien i se n’hi ha afegit altres que s’han fet especialment per a aquesta ocasió. La persona encarregada de fer-ho és el poeta Zbigniew Dmitroca, que ha col·laborat estretament amb Tomas Venclova, amic personal del poeta rus, per traduir els poemes. En una entrada al Facebook, Dmitroca comenta que el poema que tal vegada li va plantejar més problemes va ser el de Nocturn lituà, i que fins i tot va pensar en algun moment de renunciar a la forma (renunciar a la forma! traduint Brodsky i al polonès!). Miro la traducció, i és un autèntic prodigi. Amb aquest...

De música i de viatges

Agafo l'autobús a les 14.00. Quan arribi a Cracòvia, una hora i mitja més tard, ja serà negra nit. Els dies s'escurcen fins a quedar filagarsallats, les hores de sol es poden comptar ja quasi amb els dits d'una mà, la resta de dia, fins al moment que queda tot a les fosques, és un cel gris, amb diverses tonalitats. Potser per això, els colors dels arbres a la carretera són molt més intensos, des del vermell rovell al groc esmorteït i desmenjat, del marró de terra fins a un verd (les gradacions del camuflatge). Un viatge, per petit que sigui, per breu que duri, sempre és una injecció de melancolia. Deixem alguna cosa enrere, uns moments que seguim reproduint en la memòria, però que ja no tornaran més. El viatge és la irreversibilitat del temps.  Quan ens acostem a Cracòvia, els primers llums ja estan encesos. Els perfils es van desemperesint per  emmotllar-se de nou a les nostres mirades. Torno a casa. A casa? Potser ser a casa només significa que de nou ets a la teva est...

Augsburg

Paulo Teixeira AUGSBURG Escrivim el soliloqui de les nostres vides, mentre els anys duplicaven una ombra als passeigs, per carrers amb noms de dinasties familiars i cases d'estil renaixentista. Sols amb el nostre neguit, enmig d'aquesta confusa reunió. En el temps que necessita una ordre de captura. Ell ens deixà i a aquelles hores mesurades pel dring de les monedes en una balança de precisió, bescanviant mots murmurats amb l'oblit, contra el cantó més fosc de les cases. El temps en què l'horitzó congregava els raigs de llum destil·lats de la tarda a la façana del Rathaus i es tancaven els accessos al Fuggerei una bandera groga deixava veure al lluny els Alps... Cada passatge assidu per aquests carrers, la muda formació de les cases contra el temps, serà com un desert davant el qual el tu i el jo són afins i comparteixen una mateixa certesa. L'home està fet per recelar.

Cançó d'any nou II

En el blog del poeta Jarosław Jakubowski , de qui fa molt poc vaig presentar un poema, trobo aquest poema. CANÇÓ D’ANY NOU II Morts arbres de Nadal a les finestres, les seves llumetes centellegen com balises quan passes per davant de portals, familiars però desconeguts, i dels seus habitants sumits en la febre d’un temps ampli com abocadors de carbó en un ramal, ensalgats amb una neu tímida. Què és la teva poesia davant d’aquests aquaris en finestres, il·luminats de baix, apilats, fileres completes com una instal·lació d’un altre món, potser ja mort? Què és davant la foscor que s’estén pels aquaris com una balena venjativa adobada en un fum fred. Dorms. Recolzes el cap al vidre fred (els arbres de Nadal fan olor de bosc, el primer goig); t’obres pas en el temps, el seu projectil adormit per la febre (al vidre creixen aspretes, licopodis, falgueres, tan reals com la foscor rere la finestra). Algú et disparà al cel, però et vas esmicolar. Resplendint.

Ara, quan tot està tranquil

Dušan Šarotar SENSACIÓ DE VENT I Ara, quan tot està tranquil, com entre germans, i els últims ocells ja han volat vers l'interior, tot sembla molt més irreal. Les roselles floreixen enmig dels camps no segats d'acàcies, la pedra crema en el sol matinal de l'estiu, les abelles s'han nodrit en les flors dels saücs i l'aigua en un rierol oblidat flueix constantment vers el desconegut. Tot és com sempre, i amb tot, en aquell mateix menut núvol gris que sura en la calma del migdia hi ha alguna cosa que ha de molestar l'ull atent. Tota aquesta aparent elevació, falsa absència, que estava marcada en aquest bell paisatge evidencia el dolor, el fet que l'home, creador d'aquests colors plens, està sol.

Sonets III

Ana Pepelnik SONETS III Les barques són lluny. Ha plogut tant de temps que se les ha endutes. Ara pelem castanyes. Les closques torrades son petites barques. Quan es posen en remull se sent com esclaten amb les que s’assequen. Les barques són lluny. Quanta gent penses que encara fa servir llenya per escalfar-se a ciutat? No gaire. L’únic que faig és moure’m. I pelo castanyes. D’una estació a una altra. De vegades parlo més del que solc fer en un dia. La llenya emet força escalfor. De vegades escolto fins que no m’adormo com crepita en els tubs. De vegades hi ha gent sota la pluja. Tant de temps fins que no comencen a plorar.