Passa al contingut principal

Ve per quedar-se


José Miguel Silva (1969), poeta portuguès. Ha publicat sis llibres de poesia. Actualment es dedica a la traducció.


VE PER QUEDAR-SE

Passa quan menys ho esperem:
un puny pica a la porta,
no es tracta del carter
ni de la joventut. Diu que és
de la família. Ve per quedar-se.

Comença a jugar a fet i a amagar
amb els nostres pensaments.
Ens desperta de nit, es diverteix
esquinçant les sabatilles,
deixa flascons de formol
a la taula de la cuina.

Primer, sense saber què fer,
intentem distreure la seva gana,
li ensenyem el rellotge,
li passem la cartera per les mans,
els botons de la gavardina, els anells.
Finalment, els dits.

A aquest pas, de pressa ens convenç
que el tractem de senyor, que li cedim la cadira
de l'avi amb un somrís, el telèfon
dels amics, la vista des de la finestra.
Li servim el menjar
amb el cap descobert.

Amb el temps ens n'adonem:
ens vol vestir del revés,
forrar del vent del nord
el coll de l'abric, fer-nos dir:
“en les fulles de la tardor hi ha una viva flama,
què faig jo a casa meva?”


Etiquetes de comentaris:

Comentaris

Cristian Palazzi ha dit…
trobo que hi ha una gran sensibilitat en la selecció i en la traducció dels poemes... aquest últim m'ha captivat.
18 de febrer del 2008, a les 13:46
Marcos ha dit…
Já sei que literatura é esta que se canta para ti... mas não resisto, e como tratamos de poetas portugueses, fica-te com o "Fado Ultramar", de José Mário Branco, que se presta bem à saudade em que nos tenho.


Há qualquer coisa de sonho
Há qualquer coisa de fado
No improvável acaso
De estar a teu lado
Meu companheiro profundo
Do outro lado do mundo
Tantos abraços te dei
Sem te ter encontrado
Foste viagem de barco
Foste mil portos de abrigo
Eu já nem sei quanto andei
Para vires ter comigo
E cada vez que me perco
Sinto que ficas mais perto
Como se o mar fosse a prova
De que nunca consigo..
Dizem ser próprio da noite,
Que os astros se acendam
Eu próprio sinto na noite
A alegria chamando
Vá! Vem!
Em cada país descoberto
Em cada povo encontrado
Traz meu irmão os porquês
Que tambem te consomem
E em cada onda que dança
A teimosia da esperança
Cada degrau tem a marca...
do sonho....do Homem!
19 de febrer del 2008, a les 0:36
Teresa Bosch ha dit…
Gràcies per aquest blog, Xavier! Hi trobo a faltar (o potser és que sóc una mica toixa i no la sap trobar) una mica d'explicació sobre els continguts (per què tries els poemes que tries, qui fa les traduccions - suposo que tu, oi?, etc...).

Bé, només és un suggeriment. En qualsevol cas, l'enhorabona i gràcies de part de tots els amants de la poesia.
19 de febrer del 2008, a les 20:12
Xavier ha dit…
Mago tago, moltes gràcies. Trobo també que és molt interessant el poema.
28 de febrer del 2008, a les 23:43
Xavier ha dit…
Amic Marcos, per quins mons ets, ara? Moltes gràcies pel poema. T'enyorem, en aquesta Cracòvia que torna a ser una mica freda.
28 de febrer del 2008, a les 23:46
Xavier ha dit…
Teresa, gràcies pel teu comentari. Sobre la majoria dels autors hi ha algunes referències, poques, perquè el que realment m'interessa destacar és el poema. Per què trio aquests poemes, i no altres? Uf, molts motius, per què els trobo interessants, per què em satisfà, més o menys, la traducció o l'intent de traducció que en faig, per què de vegades són de poetes poc coneguts o poc traduïts a Catalunya... Sí, les traduccions són meves, quan no és així, ja ho indico a l'entrada.
28 de febrer del 2008, a les 23:52
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Nou visions

NOU VISIONS Per a K. I Recorro un i altre cop amb la imaginació dels dits els racons del teu cos, on m'enfonso per arribar a la darrera veritat del món. II Entro en l'abisme dels teus ulls, entro en l'abisme dels teus llavis, entro en l'abisme del teu cos. III M'arriben paraules de lluny, records que recupero, instants que es repeteixen en nosaltres. IV Llarga ha de ser la nit, parem el rellotge de sorra, al vidre marques de molts dits. V La neu a fora encara resisteix, han caigut ja tots els llençols descobrint la blanca bellesa del cos. VI Dues copes de vi abandonades, la música que segueix sonant, el retrobament de dos cossos. VII Una conversa fins les tres, fred a fora, fred el local, els ulls cremen en la mirada. VIII Distància en milers de quilòmetres, volen totes les paraules escrites, i arriben per tornar a renèixer. IX El sol ha sortit avui massa aviat, omple de llum tota l'habitació, l'amor és
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

Nosaltres tres, aquells tres

Encara que hagi traduït força poemes de Szuber, per al blog i per a alguna revista, no es pot esgotar de cap manera la seva obra que ja és força àmplia, malgrat que publiqués el primer llibre quan tenia gairebé 48 anys. La qualitat dels seus poemes l’han convertit en un referent indiscutible de la poesia contemporània.  NOSALTRES TRES, AQUELLS TRES En som tres, els uns davant dels altres, riem, cadascú a la seva manera. El quart, Andrzej, no el veiem perquè és ell qui fa la foto, la darrera, ara ho sé, a la casa antiga del carrer Sienkiewicz. Romek Biskupski, el meu gurú de les icones i de Mandelstam, en original, sense cap dubte. Al sofà, d'esquena a la finestra, en Beksiński. Jo de perfil, amb pocs cabells blancs encara. Davant meu i de Romek, tasses de te. Una Pepsi-Cola i, encara que no es vegi, una bossa de patates davant del senyor Zdzisław a qui la gesticulació ajuda a explicar les proeses arriscades del meu pare en aterrar en una prada a la zona vora
1 comentari
Més informació

Pluja

Una visita obligada a les ciutats que visito és la llibreria, les llibreries. Tant si en conec la llengua del país com si no (de vegades, un hi pot trobar llibres traduïts a llengües que coneix). En l’última visita a París, vaig tornar amb una sèrie de petits tresors. Un ja el comentava en una entrada anterior, unllibre de poemes en edició bilingüe del poeta serbi Jovan Dučić, en aquest cas, a la botiga de records i llibreria de l’església ortodoxa. Un altre, va ser un nou llibre de poemes d’un dels poetes en francès que més admiro, el belga Guy Goffette. I com que uns llibres sempre ens duen a uns altres, Guy Goffette em va posar a les mans un altre poeta, Paul de Roux ( Nîmes, 1937)  . No el coneixia, però com que el poeta belga hi escrivia el pròleg ja em va donar una certa confiança. Vaig llegir-ne algunes pàgines i em va sorprendre aquella expressió delicada, unes visions que s’allunyaven de la modernitat. Paul de Roux, amb estampes molt breus, amb petites miniatures, semblava s
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

Després

Un poema de Mariusz Grzebalski. DESPRÉS Després vam treure tots els mobles d’ell. Al pati esperava un camió ja a punt de marxar. Al mig, restes de ciment, cadenes embullades, drapots, papers greixosos, mantes. Tantes coses, de sobte, esdevenen brossa. Paisatges capgirats de miralls, un bufet amb capes de pintura que s’han esquerdat com el fons d’un riu quan baixen les aigües, un comptador que ell va comprovar el dia abans que vingués el cobrador. I altres coses. Després vam abandonar aquell lloc, cridant i discutint-nos per foteses. Ella ni tan sols va mirar els trossos de la paret despresos. Després, en una altra ciutat, va estripar totes les fotos i les cartes d’ell, i va envellir ràpidament. Recorda, plora, maleeix. Després, traurem els seus mobles.
1 comentari
Més informació

Tens el vent de la capçada al vidre

Primož Čučnik TENS EL VENT DE LA CAPÇADA AL VIDRE De la terrassa ha entrat a casa i ha tornat altre cop per netejar la taula. Cada inclinació l'ha dut a la mútua influència. Ha netejat la taula per un lent progrés del sedentarisme. Sense sedentarisme no hi ha progrés, aquesta n'és la manera més exemplar, més simple. Seus, i ja al cap de no res t'aixeques i dius algunes frases amb les coses que ha deixat a la casa. Per exemple, a la pols. De sobte, veus bufades de vent per la finestra, però bé es cuidarà que el sentis a través de l'esquerda. Entraràs per la porta i netejaràs la fressa autèntica.
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

De poesies

Entro en una de les llibreries pri ncipals de Cracòvia. Les llibreries aquí també van desapareixent, encara que, per sort, se n’obren noves que, com hem vist a Barcelona, segueixen la tendència de ser una llibreria d’autor, elles fan la seva selecció i venen el que volen vendre, i tenen un públic fidel, i són també l’aparador d’aquelles editorials més petites que són ja del tot indispensables i que no tindrien tanta visibilitat sense aquestes llibreries. Molt més encara a Polònia, on el principal problema de tot l’engranatge editorial és la distribució. No entro en una d’aquestes altres llibreries, més petites i més selectes, sinó a la que podríem considerar la principal llibreria encara raonablement gran de la ciutat. La tinc més a prop, em ve de pas cap al centre en aquell moment concret i, per molt que pugui saber que no hi trobaré algunes coses, no em puc resistir a no entrar a una llibreria. No és que tinguin una mala selecció però han de vendre, s’han de mantenir, i això fa
2 comentaris
Més informació

L'auditori de Görlitz

Des de fa un parell de mesos, es pot trobar el darrer llibre que he publicat, L’auditori de Görlitz , editat conjuntament per Adia i Cafè Central. En Pau Vadell i el Toni Clapés han fet una feina excel·lent, i els agraeixo tot l’esforç que han fet. Cal dir que el llibre existeix gràcies al Toni, va ser ell qui em va convèncer que, d’una petita conferència que havia escrit, en tragués un llibre d’assajos. Aquesta era la primera intenció, però quan estava escrivint el text m’encallava contínuament, m’havia posat molts impediments jo mateix (no havia de ser amb to acadèmic, havia de tenir una unitat). El llibre no avançava, no volia seguir per aquell camí. No va ser fins que vaig fer un petit viatge a Ustro ń, i en aquella vall i les muntanyes del voltant tot es va desencallar, la qüestió no eren els impediments, sinó alliberar-me d’aquests. Així que van començar a sorgir idees i fragments i poemes i relacions que s’anaven enfilant les unes amb les altres per tenir una idea general, pe
3 comentaris
Més informació

Dos poemes en el paisatge

Des de Sabadell, de la mà de Josep M. Ripoll , em van proposar fa uns mesos participar en una de les millors iniciatives per a la poesia que hi ha al nostre país. És el col·lectiu Papers de Versàlia que publica unes exquisides plaquettes. Cada número està dedicat a un tema concret. Em van fer la proposta per al número de tardor de 2008, sota el títol general del paisatge. El títol final fou "Joia de les fulles altes". Em van publicar dos poemes, que podreu veure en la finestra de més avall. Cada cop que presenten un número, en fan una lectura pública a Sabadell, on reparteixen la plaquette impresa de manera gratuïta. Malauradament, per qüestions de geografia, no vaig poder ser-hi present. Per a aquelles persones que no viuen prop de Sabadell, o que no tenen l'oportunitat d'assistir als recitals, poden descarregar-se les plaquettes de la pàgina web . Si voleu el darrer número sencer, el de tardor publicat l'any passat, cliqueu aquí . Un altre cop, moltes gràcies pe
2 comentaris
Més informació

En l'ombra porpra

Andrew Motion (1952). De 1976 a 1980 va ensenyar a la Universitat de Hull. Aquest fet és d'especial rellevància, ja que és la Universitat on Philip Larkin (una de les grans influències en Motion) treballava de bibliotecari. Entre 1982-1989 és el director editorial de Chatto & Windus . Des de la mort de Ted Hughes és el Laureate Poet. EN L'OMBRA PORPRA En l'ombra porpra de la meva morera quan madura m'he ajagut per veure l'infinit cel que es desplaça amb un blau impecable i inclou tota la vista, i llavors apareix un sol núvol en forma de taüt. No, no és això. Més aviat el barret calat d'un anarquista, després un cingle, un ós, les potes del darrere d'una llebre que desapareix, qualsevol cosa, de fet, i sempre perfecta, sempre que la vegi diferent de la cosa anterior.
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

Finals d'abril

Un poema per al dia d'avui. "April is the cruellest month". Tal vegada. Però aquesta sentència determina, defineix, delimita, recrea, esclata en mil interpretacions, ens emociona, ens avorreix. Però ja no som els mateixos després d'ella. FINALS D'ABRIL Finals d'abril, el sol surt i reescalfa els carrers durant el dia, però en passar a l'ombra s'esdevé com una transformació. Baixa de cop la temperatura, com si allí no hagués arribat mai la despesa dels graus – obagues en la ciutat que amaguen els records de l'hivern – i et falta la jaqueta, l'escalfor d'una nova pell, del teu cos. En la meva obaga del pensament que et busca com a les palpentes. El record crea la teva figura, la modela com si fos un escultor que treballa amb l'aire, la imaginació que es connecta en la recerca dels plecs, de qualsevol racó on poder gravar, encara que sigui per un instant, la teva mirada abocada en el telescopi dels meus ulls. Ells també et busquen als carr
Publica un comentari a l'entrada
Més informació