Passa al contingut principal

Ve per quedar-se


José Miguel Silva (1969), poeta portuguès. Ha publicat sis llibres de poesia. Actualment es dedica a la traducció.


VE PER QUEDAR-SE

Passa quan menys ho esperem:
un puny pica a la porta,
no es tracta del carter
ni de la joventut. Diu que és
de la família. Ve per quedar-se.

Comença a jugar a fet i a amagar
amb els nostres pensaments.
Ens desperta de nit, es diverteix
esquinçant les sabatilles,
deixa flascons de formol
a la taula de la cuina.

Primer, sense saber què fer,
intentem distreure la seva gana,
li ensenyem el rellotge,
li passem la cartera per les mans,
els botons de la gavardina, els anells.
Finalment, els dits.

A aquest pas, de pressa ens convenç
que el tractem de senyor, que li cedim la cadira
de l'avi amb un somrís, el telèfon
dels amics, la vista des de la finestra.
Li servim el menjar
amb el cap descobert.

Amb el temps ens n'adonem:
ens vol vestir del revés,
forrar del vent del nord
el coll de l'abric, fer-nos dir:
“en les fulles de la tardor hi ha una viva flama,
què faig jo a casa meva?”


Etiquetes

Etiquetes de comentaris:

Comentaris

Cristian Palazzi ha dit…
trobo que hi ha una gran sensibilitat en la selecció i en la traducció dels poemes... aquest últim m'ha captivat.
18 de febrer del 2008, a les 13:46
Marcos ha dit…
Já sei que literatura é esta que se canta para ti... mas não resisto, e como tratamos de poetas portugueses, fica-te com o "Fado Ultramar", de José Mário Branco, que se presta bem à saudade em que nos tenho.


Há qualquer coisa de sonho
Há qualquer coisa de fado
No improvável acaso
De estar a teu lado
Meu companheiro profundo
Do outro lado do mundo
Tantos abraços te dei
Sem te ter encontrado
Foste viagem de barco
Foste mil portos de abrigo
Eu já nem sei quanto andei
Para vires ter comigo
E cada vez que me perco
Sinto que ficas mais perto
Como se o mar fosse a prova
De que nunca consigo..
Dizem ser próprio da noite,
Que os astros se acendam
Eu próprio sinto na noite
A alegria chamando
Vá! Vem!
Em cada país descoberto
Em cada povo encontrado
Traz meu irmão os porquês
Que tambem te consomem
E em cada onda que dança
A teimosia da esperança
Cada degrau tem a marca...
do sonho....do Homem!
19 de febrer del 2008, a les 0:36
Teresa Bosch ha dit…
Gràcies per aquest blog, Xavier! Hi trobo a faltar (o potser és que sóc una mica toixa i no la sap trobar) una mica d'explicació sobre els continguts (per què tries els poemes que tries, qui fa les traduccions - suposo que tu, oi?, etc...).

Bé, només és un suggeriment. En qualsevol cas, l'enhorabona i gràcies de part de tots els amants de la poesia.
19 de febrer del 2008, a les 20:12
Xavier ha dit…
Mago tago, moltes gràcies. Trobo també que és molt interessant el poema.
28 de febrer del 2008, a les 23:43
Xavier ha dit…
Amic Marcos, per quins mons ets, ara? Moltes gràcies pel poema. T'enyorem, en aquesta Cracòvia que torna a ser una mica freda.
28 de febrer del 2008, a les 23:46
Xavier ha dit…
Teresa, gràcies pel teu comentari. Sobre la majoria dels autors hi ha algunes referències, poques, perquè el que realment m'interessa destacar és el poema. Per què trio aquests poemes, i no altres? Uf, molts motius, per què els trobo interessants, per què em satisfà, més o menys, la traducció o l'intent de traducció que en faig, per què de vegades són de poetes poc coneguts o poc traduïts a Catalunya... Sí, les traduccions són meves, quan no és així, ja ho indico a l'entrada.
28 de febrer del 2008, a les 23:52
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Poemaris meus en format electrònic

POEMARIS MEUS EN FORMAT ELECTRÒNIC En l'anterior entrada sobre els llibres electrònics , parlava dels riscos que comportava publicar-los personalment, sense tenir darrere cap editorial. Com també comentava que els meus primers llibres de poesia ja no es poden trobar a les llibreries. Vaig decidir, doncs, passar-los a format electrònic i deixar-los de lliure accés en aquest blog. Si aneu a la pestanya de “Llibres de poemes” , hi trobareu Llocs comuns (2004), Retorns de l'Est (2005) i Inventari de fronteres (2006), en format .epub i .mobi (per als que tingueu el Kindle). No hi ha el darrer llibre, La disfressa dels arbres , per qüestions de drets d'autor i perquè encara por ser localitzable en alguna llibreria del país. En qualsevol cas, crec que no és el mateix cas que publicar d'entrada el llibre en format electrònic. Són llibres que han tingut la seva vida, més o menys curta, en el format paper, que han existit físicament. I que potser ara poden tenir una altra vi...
2 comentaris
Més informació

Nosaltres tres, aquells tres

Encara que hagi traduït força poemes de Szuber, per al blog i per a alguna revista, no es pot esgotar de cap manera la seva obra que ja és força àmplia, malgrat que publiqués el primer llibre quan tenia gairebé 48 anys. La qualitat dels seus poemes l’han convertit en un referent indiscutible de la poesia contemporània.  NOSALTRES TRES, AQUELLS TRES En som tres, els uns davant dels altres, riem, cadascú a la seva manera. El quart, Andrzej, no el veiem perquè és ell qui fa la foto, la darrera, ara ho sé, a la casa antiga del carrer Sienkiewicz. Romek Biskupski, el meu gurú de les icones i de Mandelstam, en original, sense cap dubte. Al sofà, d'esquena a la finestra, en Beksiński. Jo de perfil, amb pocs cabells blancs encara. Davant meu i de Romek, tasses de te. Una Pepsi-Cola i, encara que no es vegi, una bossa de patates davant del senyor Zdzisław a qui la gesticulació ajuda a explicar les proeses arriscades del meu pare en aterrar en una prada a la zona vora...
1 comentari
Més informació

Cau la pluja rere la finestra

El tercer poeta amb qui vam compartir la taula rodona ahir sobre poesia polonesa contemporània era Tadeusz Dąbrowski. Ahir mateix sortia el seu darrer llibre de poemes a l'editorial a5 , però aquest poema pertany a un llibre anterior. *** Cau la pluja rere la finestra. En una altra part de la ciutat cau un home a la vorera. En algun lloc del món, d'uns llavis surt i cau una paraula que canvia el curs de la història. En aquell mateix moment de milions de llavis surten i cauen paraules insignificants i compensen aquella altra primera. A l'ast, el pollastre va fent tombs. En el llitet fa tombs la nostra felicitat a través del seu somni. Els nostres cossos tomben i esdevenen cendra. La nostra vida succeeix a cada moment en cada una de les paraules.
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

Poesia (Tomaž Šalamun)

Un altre poema de Tomaž Šalamun. Un amic de Ljubljana l'ha posat en una entrada a Facebook, i de cop i volta me l'ha fet recordar, ja que forma part del llibre Balada para Metka Krašovec . Aquest poema és més llarg en la traducció que en la seva versió original, i el lector podrà veure immediatament per què. La base es troba que cada vers té una sola paraula, i si pensem que l'eslovè no té articles, ja aquí tot queda clar. Els darrers versos són del tot escaients per a aquests dies. POESÍA Es un placer mayor perder mujeres que dinero. El mayor placer es perder la propia muerte.
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

De música i de viatges

Agafo l'autobús a les 14.00. Quan arribi a Cracòvia, una hora i mitja més tard, ja serà negra nit. Els dies s'escurcen fins a quedar filagarsallats, les hores de sol es poden comptar ja quasi amb els dits d'una mà, la resta de dia, fins al moment que queda tot a les fosques, és un cel gris, amb diverses tonalitats. Potser per això, els colors dels arbres a la carretera són molt més intensos, des del vermell rovell al groc esmorteït i desmenjat, del marró de terra fins a un verd (les gradacions del camuflatge). Un viatge, per petit que sigui, per breu que duri, sempre és una injecció de melancolia. Deixem alguna cosa enrere, uns moments que seguim reproduint en la memòria, però que ja no tornaran més. El viatge és la irreversibilitat del temps.  Quan ens acostem a Cracòvia, els primers llums ja estan encesos. Els perfils es van desemperesint per  emmotllar-se de nou a les nostres mirades. Torno a casa. A casa? Potser ser a casa només significa que de nou ets a la teva est...
3 comentaris
Més informació

Poesia i traducció

Un excel·lent poeta em va dir un cop que no passava una bona temporada: “Últimament no escric perquè no tinc res a dir. Per això, tampoc no tradueixo. Quan no es té res a dir, no és que sigui impossible tan sols escriure, sinó també traduir”. [...] La impossibilitat de dur a terme la traducció és, en aquest cas, la impossibilitat de trobar la pròpia experiència psíquica en l'obra, fins i tot davant d'aquella que ens és propera i viscuda. És deixar tancats els cercles de les experiències, que tot d'una semblen impenetrables mútuament, fins i tot hostils. Les veritats dels altres semblen sense vida, i el fet d'expressar-les amb una forma que encara no ha estat assimilada per una nova experiència esdevé inútil i estèril. Perquè, sense cap mena de dubte, el poeta, en enfrontar-se a la traducció d'un poema, hi busca elements que siguin afins a la seva pròpia creació; elements que, en certa manera, la complementin. Seweryn Pollak: En defensa de la impossibilitat o sobre l...
4 comentaris
Més informació

A l'armari de l'àvia

Ja he parlat algun altre cop en aquest blog de Wioletta Grzegorzewska, la seva poètica és del tot personal, combinant molts mons a la vegada en un sol poema, el món dels records, de les sensacions dels records, de la història, de la realitat. Una troballa, com en aquest poema, desferma l'evocació de detalls, de fets. La condensació de significat en cada vers de la seva poesia fa que puguem estirar diversos fils.  A L’ARMARI DE L’ÀVIA A les estructures de cotó i de vellut, rastres de sang,  cristalls de sal de llàgrimes no netejades, als colls de randa comprats abans de la guerra a ca una jueva que coneixíem hi ha agulles de pit  de coure, records valuosos.  Pel forat del pany passa l’escalfor  que enyoren les pipes de gira-sol molt de temps amagades a la butxaca de l’abric.  En corredors excavats pels corcs viuen fetilleres  que taral·legen una cançó de bressol de silenci. Allí hi ha el cel d’espígol de nens escridassats...
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

El so significa i el significat sona

EL SO SIGNIFICA I EL SIGNIFICAT SONA … La llengua no és un mitjà, sinó més aviat l’espai de la poesia. La llengua és el cos de la poesia i la poesia és l’ànima de la llengua. Per això, no escric els meus poemes, sinó que diguem-ne que els orquestro. Sento les consonants i les vocals i componc les síl·labes. Els biòlegs investiguen l’osmosi com un procés fonamental de la vida; jo investigo la infiltració osmòtica del significat en el so i del so en el significat com un procés fonamental de la vida de la llengua, com un procés fonamental de la poesia. I no deixo mai de sorprendre’m: de quina manera el so de les paraules significa i el significat de les paraules sona! Per tant, hi ha un joc. Però no és un joc que no sigui ni obligatori ni autàrquic, sinó que és un joc que demana un plantejament i una obligació. Un joc que dóna a llum un poema, un joc que construeix un món invisible i imperceptible. Per tant, la poesia no és un simple mirall, sinó un mirall màgic del món. Un mirall que fa ...
2 comentaris
Més informació

De debò?

Ja ho he comentat en altres ocasions,   Karl-Markus Gauß és un dels millors assagistes actualment . En el llibre   Els habitants de Roana se’n van plàcidament. Un viatge vers els assiris, els cimbris i els caraïtes,   ens parla d’un dels seus protagonistes, un assiri, que forma part d’aquesta comunitat minoritària a Suècia. Fuat recorre tota la primera part del llibre, amb un final que provoca un calfred directe en el lector. Gauß és a la vegada un excel·lent relator que sap com dur el fil i el temps de la narració. Dedico aquesta traducció a l’Iban Llop, per les converses sobre llibres i llibreries que anem tenint al llarg del temps i en la distància. «Estàvem asseguts a taula, menjàvem un estofat de pollastre amb patates amb agredolces espècies orientals, i parlàvem de la tècnica per construir les lleixes per als llibres. Fuat va fer el mateix que jo, construïa estanteries sota les escales de la primera planta i la seva experiència era similar a la meva: pensava...
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

La cara del meu veí

Un poema de Krystyna Dąbrowska del seu llibre publicat l’any 2014, El temps i el vel . LA CARA DEL MEU VEÍ I La cara del meu veí, un professor la dona del qual va morir, de sobte esdevingué nua, sense proteccions. Quan me’l vaig trobar al pati i de sobte va començar a parlar obertament de quantes coses li feien recordar-la, vaig tenir la sensació que veia la seva cara per primer cop. Com aquesta casa del davant, fins fa no gaire la tapava un gran castanyer, però una tempesta va destrossar l’ arbre i el van haver de talar. I abans que el buit es converteixi en costum veig la finestra de la casa, la vida que hi passa. II Una camisa clara. El cap d’un patrici romà. Un aparcament inamovible vora la paret on, quan ha plogut, també aparquen els cargols. He pensat molt temps: un home irreprotxable, passa per la seva vida endreçada com si fos cada matí pel pati. Li faria uns setanta anys com a molt. En té vuitanta-dos, em ...
Publica un comentari a l'entrada
Més informació