Vés al contingut principal

El senyor Cogito parla de la temptació de Spinoza

I com a torna, un darrer poema de Herbert.

EL SENYOR COGITO PARLA DE LA TEMPTACIÓ DE SPINOZA

Baruch Spinoza d’Amsterdam
desitjà arribar a Déu

polint lents
a les golfes
va travessar de sobte la cortina
i s’hi trobà cara a cara

va parlar llargament
(i quan parlava així
s’ampliava el seu coneixement
i la seva ànima)
feia preguntes
sobre el tema de la naturalesa de l’home

– Déu absort es tocava la barba

preguntà sobre la primera causa

– Déu mirà a l'infinit

preguntà sobre la darrera causa

– Déu va fer petar els dits
s’escurà el coll

quan Spinoza va callar
Déu digué

– parles molt bé Baruch
m’agrada el teu llatí geomètric
i també la sintaxi clara
la simetria dels raonaments
parlem una estona però
de les Coses Realment
Grans

– mira les teves mans
ferides i tremoloses

– et fas malbé la vista
en la foscor

– t’alimentes malament
vesteixes pobrament

– compra’t una casa nova
perdona els miralls venecians
que repeteixen la superfície

– perdona les flors als cabells
una cançó de borratxos

– tingués cura dels ingressos
com el teu col·lega Descartes

– sigues astut
com Erasme

– dedica un tractat
a Lluís XIV
tampoc no el llegirà

– apaivaga
la fúria racional
en cauen els trons
i s’ennegreixen les estrelles

– pensa
en la dona
que et donarà un fill

– veus Baruch
parlem de les Coses Grans

– vull ser estimat
pels incultes i els impulsius
ells són els únics
que de debò m’anhelen

ara cau la cortina
Spinoza es queda sol

no veu el núvol daurat
la llum a les altures

veu la foscor

sent com grinyolen les escales
passes que es dirigeixen cap a baix

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Paul Éluard i Papers de Versàlia (III)

I aquest és el darrer poema que va aparèixer al número sobre Paul Éluard de Papers de Versàlia. Demà també penjaré aquí el text sobre Wrocław de què vaig parlar en la primera entrada d'aquesta sèrie sobre els magnífics Papers de Versàlia.

A «LA NUIT» de Capitale de la douleur
 Ce n’est pas la nuit qui te manque, mais sa puissance
No és la nit el que et manca, sinó el seu poder. No és el sol el que tens, sinó la seva llum que t’obligava a fer marrada en les línies que anava delimitant com una sèrie d’horitzons tancant-se cada cop que tenies la sensació d’haver-los atès. No tens horitzons, ni nits ni sol, només el silenci, el vent que et porta el seu nom, i aquell altre nom, i un nom més. És el poder dels noms el que tens per tornar-los al silenci.

Paul Éluard i Papers de Versàlia (i IV)

PARADA OBLIGATÒRIA

Era el 25 d’agost de 1948. Començava el “Congrés mundial dels intel·lectuals en defensa de la pau” a Wrocław. Abans del Congrés, i aprofitant l’avinentesa, havia començat a celebrar-se l’“Exposició de les terres recuperades”. Tot dins el control de les autoritats soviètiques. Els preus per entrar-hi eren astronòmics per l’època. Però les ciutats de Polònia esmerçaven esforços sensacionals per poder enviar-hi el major nombre possible d’autocars. Especialment de Silèsia arribaven allí amb una freqüència que avui provocaria enveja en qualsevol acte organitzat. Era la força del poder. I entre els convidats al Congrés, hi havia Paul Éluard. També Picasso, i Jorge Amado, i molts altres que es desvivien pel nou sistema. També cal esmentar la presència d’Ivo Andrić, quan les relacions entre Tito i Stalin ja estaven abocades a una ruptura. Estimat Paul, hi vas veure també Louis Aragon, o vau invocar el seu esperit? Hi ha fonts que diuen que hi va ser, d’altres, ho neguen…

Contrastos

Ahir va ser un dia de pluja, sense parar. No era una pluja intensa, sinó aquella que va caient i caient, que sempre sentia a dir que era tan bona per a la terra perquè aquesta queda xopa i l'absorbeix (sí, però quanta, si és un no parar). Una pluja que quan vas sense paraigua sembla no molestar gaire, pots no agafar-lo, et penses, i al cap de cinc minuts ja estàs completament amarat. Una pluja d'apocalipsi, també per la llum de tot el dia, que no gosava aparèixer; una pluja final, definitiva, instal·lada en el paisatge per a sempre. Però avui, ja de bon matí, a les 6 resplendeix un sol quasi impossible. Aquí el contrast no és entre la nit i el dia, és entre els moments de canvi climàtic. De vegades, la nit i el dia són una sola línia, una continuïtat; d'altres, en un sol dia pots passar a viure a quatre llocs diferents, perquè el clima canvia tot el que tens al voltant.  En dies com ahir també vaig a peu cap a la universitat. És una mitja horeta que passes entre negrors, …