29 de febr. 2008

El senyor Cogito parla de la temptació de Spinoza

I com a torna, un darrer poema de Herbert.

EL SENYOR COGITO PARLA DE LA TEMPTACIÓ DE SPINOZA

Baruch Spinoza d’Amsterdam
desitjà arribar a Déu

polint lents
a les golfes
va travessar de sobte la cortina
i s’hi trobà cara a cara

va parlar llargament
(i quan parlava així
s’ampliava el seu coneixement
i la seva ànima)
feia preguntes
sobre el tema de la naturalesa de l’home

– Déu absort es tocava la barba

preguntà sobre la primera causa

– Déu mirà a l'infinit

preguntà sobre la darrera causa

– Déu va fer petar els dits
s’escurà el coll

quan Spinoza va callar
Déu digué

– parles molt bé Baruch
m’agrada el teu llatí geomètric
i també la sintaxi clara
la simetria dels raonaments
parlem una estona però
de les Coses Realment
Grans

– mira les teves mans
ferides i tremoloses

– et fas malbé la vista
en la foscor

– t’alimentes malament
vesteixes pobrament

– compra’t una casa nova
perdona els miralls venecians
que repeteixen la superfície

– perdona les flors als cabells
una cançó de borratxos

– tingués cura dels ingressos
com el teu col·lega Descartes

– sigues astut
com Erasme

– dedica un tractat
a Lluís XIV
tampoc no el llegirà

– apaivaga
la fúria racional
en cauen els trons
i s’ennegreixen les estrelles

– pensa
en la dona
que et donarà un fill

– veus Baruch
parlem de les Coses Grans

– vull ser estimat
pels incultes i els impulsius
ells són els únics
que de debò m’anhelen

ara cau la cortina
Spinoza es queda sol

no veu el núvol daurat
la llum a les altures

veu la foscor

sent com grinyolen les escales
passes que es dirigeixen cap a baix