Passa al contingut principal

Sense silencis

Edicions de 1984 ja forma part, per propi dret, del grup selecte d'editorials que han ampliat el nostre llenguatge, aquelles editorials que s'han distingit per publicar grans autors estrangers en esplèndides traduccions. Només cal que mireu el seu catàleg per poder-vos-en convèncer. O només cal que observeu què està passant amb aquesta joia que és Walt Whitman en la traducció de Jaume C. Pons Alorda. Una fita en la nostra tradició. Però aquesta no és l'única pedra de toc sense la qual la literatura catalana no podria acabar de configurar-se, ja que Edicions de 1984 ha publicat també la poesia completa d'Anna Akhmàtova o una àmplia selecció del també poeta rus, deixeble o no deixeble d'aquesta darrera, Joseph Brodsky, que correspon a l'edició dels Collected Poems in English, que ha sortit sota el títol de Poemes escollits en la traducció de Judit Díaz Barneda.
I aquí volia arribar. La tasca de l'editorial és impecable, és per ser lloada arreu, però sembla com si el públic receptor o la crítica no li seguissin les passes tal com caldria. I el cas de Brodsky és potser aquí el més clar. Una obra que és del tot impressionant, que ens dóna la vàlua, la dimensió d'un dels poetes indispensables del segle XX, d'una consciència moral i poètica que es dóna molt poques vegades en una comunió semblant, i m'adono que no ha rebut el reconeixement necessari, el reconeixement que mereix. En una traducció que li fa plenament justícia, que en l'apartat lèxic és enlluernador, i que et retorna a les fonts del propi llenguatge. En llegir-ne molts poemes, em descobria a mi mateix aturant-me en el so d'una paraula, en el record d'aquella paraula, en l'evocació de tot un món que duia en mi. Si bé no reprodueix sempre la rima dels poemes, aspecte que ens duria a haver d'escriure quasi un tractat sobre les diferències entre les dues tradicions poètiques, en l'aspecte de com són les rimes i quines són acceptades i quines no, la traducció reflecteix el complex joc de relacions, de nivells, de registres, de Brodsky en aquests seus, i també nostres, Poemes escollits.
Tant la qualitat de la traducció com la qualitat dels poemes de Brodsky haurien d'assegurar d'entrada una acollida ja no favorable sinó fervorosa, i si no vaig errat, no ha estat del tot així. I em pregunto quines en poden haver estat les causes. Les referències de Brodsky no són gens difícils de comprendre, i quan ho podrien ser, tenim l'explicació habitualment en una nota a peu de pàgina. Però Brodsky exigeix molt del lector, introdueix molts nivells de la realitat i moltes dimensions en un sol poema, fins i tot en una sola estrofa. Potser l'exigència? Tal vegada. La densitat de pensament que Brodsky posa en funcionament en els seus poemes pot resultar, especialment entre nosaltres, en una pèrdua de lirisme, en un camí molt més àrid i sec de la prosa. Potser aquesta densitat de pensament? Tal vegada. En el fons, hi ha pocs autors que s'hagin endinsat en aquest terreny, i no és una de les línies que predominen en la tradició catalana. Ens manca la concisió i la claredat de pensament de bona part de la lírica anglesa, el romanticisme ens pesa molt més que el barroc (però bé, en castellà tenen un barroc esplèndid i sembla que tampoc no hagi transcendit gaire). No parlo ara d'estil, sinó de pensament. Si tenim en compte que Brodsky és com una espècie de poeta dels metafísics anglesos passat pel sedàs de T. S. Eliot, en una tradició que tendia més al sentimentalisme, per molts Lermontov, Mandelstam que hi hagués, després dels horrors del segle XX i de l'experiència de ser desclassat, i exiliat, i si al còctel li acabem de posar la visió encara d'imperi i idees de Shestov en resultarà una veu tan única que reflectir-la en qualsevol llengua esdevé tot un repte. Fins i tot a l'anglès, quan es traduïa ell mateix.
Un llibre com aquest és un esdeveniment, la veu poètica hauria d'infiltrar-se en els poetes joves, i no tan joves. Joseph Brodsky, l'editorial Edicions de 1984 i Judit Díaz Barneda ens han fet un regal que no podem menystenir així com així amb el silenci.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

El pas del temps

Llegeixo, lentament, el darrer llibre de Nuno Júdice, A matéria do poema. Els llibres de Júdice són abassegadors, molt sovint penso que tenen massa poemes (aquest en té més de 90) i que, malgrat que hi hagi línies de pensament i de temes que són habituals en tota la producció del gran poeta portuguès, el fet de no ordenar-los en seccions provoca que la lectura es pugui perdre en un intricat laberint. Sembla ser com si Júdice pensés que tots els poemes formen part d’una idea global. Però també el lector té la sensació que apareixen en el llibre en l’ordre que els ha escrit, sense cap modificació. S’han d’estructurar els temes, i aquesta és la tasca que li pertoca al lector i no a l’autor, en aquest cas. Per fer l’itinerari que més li convingui.
D’aquest darrer llibre, un poema concèntric, o laberíntic, en què l’inici i el final es confonen, en què la idea desenvolupada es tanca en si mateixa. Un poema, en el fons, característic de l’escriptura poètica de Nuno Júdice.


EL PAS DEL TEMPS

A le…

Nosaltres tres, aquells tres

Encara que hagi traduït força poemes de Szuber, per al blog i per a alguna revista, no es pot esgotar de cap manera la seva obra que ja és força àmplia, malgrat que publiqués el primer llibre quan tenia gairebé 48 anys. La qualitat dels seus poemes l’han convertit en un referent indiscutible de la poesia contemporània. 

NOSALTRES TRES, AQUELLS TRES

En som tres, els uns davant dels altres, riem,
cadascú a la seva manera. El quart, Andrzej,
no el veiem perquè és ell qui fa la foto,
la darrera, ara ho sé, a la casa antiga
del carrer Sienkiewicz.

Romek Biskupski, el meu gurú de les icones
i de Mandelstam, en original, sense cap dubte.
Al sofà, d'esquena a la finestra, en Beksiński.
Jo de perfil, amb pocs cabells blancs encara.

Davant meu i de Romek, tasses de te.
Una Pepsi-Cola i, encara que no es vegi,
una bossa de patates davant del senyor Zdzisław
a qui la gesticulació ajuda a explicar

les proeses arriscades del meu pare en aterrar
en una prada a la zona vora el riu San,
fins al pu…

Poesia per a turistes. Gotland al novembre

Quant a la traducció a partir de terceres llengües, es pot arribar a pensar que algunes construccions estranyes són degudes a una incomprensió inicial del text, o al fet de remetre's de manera massa literal al text de la traducció. És així com funcionen sempre els prejudicis de les lectures quan tenim algun coneixement de les circumstàncies que han originat el text. Tanmateix, no sempre és així, i aquella estranyesa que percebem ja és, en el fons, en el text original. Artūras Valionis sap combinar destrament amb certes estranyeses que sorprenen el lector.

POESIA PER A TURISTES. GOTLAND AL NOVEMBRE


Camino al llarg del blau mar Bàltic:

a l’aigua i en la meva presència
els cignes s’enfonsen persistentment

però del tot sense èxit;

per un moment tenen les cues alçades a tot el món
i ho tornen a provar
per si de cas,

estruços no acomplerts;

la dona Karlson camina al meu costat;

no hi ha parelles, no és l’estació per anar
agafats de la mà,

excepte per a una parella de gossos,
però potse…

L'amor és

Nuno Júdice (1945) és un dels poetes portuguesos contemporanis més reconeguts. La seva primera etapa, fins el 1985, es basava en una metapoesia, i després va anar ampliant la seva poètica. Arribà a un punt de comunió entre la metapoesia i la poesia amorosa. Els poemes d'amor s'han convertit en un altre dels seus elements característics.
L'AMOR ÉS
Ferida que no fa mal,
la paraula que no necessita ser dita,
una mirada suspesa en els teus ulls,
respirar l'aire en què respires,
dir el teu nom
i sentir en ell la teva veu,
esperar-te a cada instant
en què sé que m'esperes,
donar-te l'alegria que em dónes,
veure't arribar en un eco d'au,
i deixar que m'agafis
amb el més suau dels teus gestos,
sentir-te, tot sol, a prop meu,
i sentir-me tan sol lluny de tu,
saber que existeixes en mi
com sé que existeixo en tu,
la flor de foc del teu cos,
i besar aquella flor.

25 anys sense Espriu

Fragments d'un article que apareixerà properament a la revista Compartir de la Fundació Salvador Espriu. 
UN LLOC DIFERENT
[...] En la tradició que m’ha format, la poesia de Salvador Espriu ocupa un lloc especial. Recordo encara com tot el cicle de la mort va provocar un fort trasbals en el meu imaginari. No tan sols pel tema o per la travada xarxa de referències de què se servia l’autor, sinó també, o especialment, per la veu poètica que hi dominava. Clarament diferenciada dels poetes catalans que havia llegit fins aleshores. Salvador Espriu, malgrat les connexions que els estudiosos i els crítics han trobat amb altres poetes catalans, sonava als meus ulls (avui dia llegim la poesia en veu baixa, però ressona interiorment) amb una cadència que m’era difícil d’adscriure a ningú més.
La poesia estableix un diàleg amb la realitat (o tal vegada s’erigeix en la realitat) i el petit fragment de món que hi ha en cada poema esdevé, en el fons, una metonímia del món. És així que els poemes s…

Una entrevista

L’amic, excel·lent poeta i traductor, Martín López-Vega em va fer una entrevista per a la revista Clarín. Avui mateix he rebut un exemplar del número en què apareix. Podeu llegir-la més avall. Hi parlo de les meves obsessions, la traducció, la tradició literària, i també una mica del panorama poètic català, entre altres coses.
Agraeixo al Martín López-Vega, i a José Luis García Martín, director de la revista, que m’hagin deixat tenir-hi un petit lloc. 

Si voleu fer les fotos més grans per llegir l'entrevista còmodament, cliqueu-hi amb el botó dret del ratolí i obriu la imatge en una pestanya nova.

Arcs romànics

Que Tomas Tranströmer (1931) encara no hagi rebut el Premi Nobel de Literatura és un fet inexplicable. Potser perquè és suec?
ARCS ROMÀNICS

En l'interior d'una gran església romànica s'apinyaven els turistes.
Sense obertures s'estenien les voltes, una rere l'altra.
Les flames de les espelmes brillaven.
M'abraçà un àngel sense cara
i em xiuxiuejà per tot el cos:
“No tinguis vergonya de ser un home, omple't d'orgull!
En el teu interior, sense final s'obre una volta rere una altra.
Mai no estaràs preparat i així és com ha de ser.”
Les llàgrimes m'havien encegat
i em van portar a la piazza que cremava del sol
junt amb Mr. i Mrs. Jones, el senyor Tanaka i la Signora Sabatini
i en l'interior d'ells s'obria una volta rere una altra. Sense final.

De poesies

Entro en una de les llibreries principals de Cracòvia. Les llibreries aquí també van desapareixent, encara que, per sort, se n’obren noves que, com hem vist a Barcelona, segueixen la tendència de ser una llibreria d’autor, elles fan la seva selecció i venen el que volen vendre, i tenen un públic fidel, i són també l’aparador d’aquelles editorials més petites que són ja del tot indispensables i que no tindrien tanta visibilitat sense aquestes llibreries. Molt més encara a Polònia, on el principal problema de tot l’engranatge editorial és la distribució. No entro en una d’aquestes altres llibreries, més petites i més selectes, sinó a la que podríem considerar la principal llibreria encara raonablement gran de la ciutat. La tinc més a prop, em ve de pas cap al centre en aquell moment concret i, per molt que pugui saber que no hi trobaré algunes coses, no em puc resistir a no entrar a una llibreria. No és que tinguin una mala selecció però han de vendre, s’han de mantenir, i això fa que…

Estiu al llac Małszewskie

Agnieszka Ćwieląg (1977). Ha debutat i després ha publicat altres poemes als "Quaderns Literaris". Viu a Cracòvia.

ESTIU AL LLAC MAŁSZEWSKIE

Un lloc
igual des de fa segles.
Les boquetes obertes dels peixos
que emergeixen en el llac tremolós
enterbolit sols pel moviment dels seus lliscadissos cossos
atrets per una ratlla de boira
cada cop més gruixuda.
A aquestes hores cada cop més fosca
(aviat ja serà negra).
Les arrels dels arbres s’endinsen en les càlides aigües
del llac de vegades intactes
com si tot hagués de romandre igual
per a sempre.
Excepte jo.

Sobre André Aciman

Com un més anys fa, més dificultats té per trobar la sensació de les lectures de descobriment, aquelles que fèiem de joves, amb vint anys, amb més -desconfio dels que llegeixen Joyce als 12 anys-, però arriba un moment que ens sembla haver esgotat la capacitat d'enlluernament. Però només ho sembla. Sí, seguim llegint molt, i ens trobem amb molta faramalla, i després d'haver llegit grans autors, grans noms, la comparació fa empal·lidir el nou llibre que llegim, el nou autor. Ens creem el nostre panteó d'autors, al qual tornem en les nostres relectures. Tal vegada les relectures són només una manera d'eludir la decepció, tot i que algunes relectures tampoc resisteixen la comparació amb la projecció que ens havíem fet quan el llegíem en el passat. Perquè el que teníem abans de començar la relectura és la projecció, és la falsedat de la nostra memòria, que ens torna a enganyar, ens posa una pantalla d'un color diferent al que era en la realitat. Els enlluernaments ja p…