Ves al contingut principal

Sense silencis

Edicions de 1984 ja forma part, per propi dret, del grup selecte d'editorials que han ampliat el nostre llenguatge, aquelles editorials que s'han distingit per publicar grans autors estrangers en esplèndides traduccions. Només cal que mireu el seu catàleg per poder-vos-en convèncer. O només cal que observeu què està passant amb aquesta joia que és Walt Whitman en la traducció de Jaume C. Pons Alorda. Una fita en la nostra tradició. Però aquesta no és l'única pedra de toc sense la qual la literatura catalana no podria acabar de configurar-se, ja que Edicions de 1984 ha publicat també la poesia completa d'Anna Akhmàtova o una àmplia selecció del també poeta rus, deixeble o no deixeble d'aquesta darrera, Joseph Brodsky, que correspon a l'edició dels Collected Poems in English, que ha sortit sota el títol de Poemes escollits en la traducció de Judit Díaz Barneda.
I aquí volia arribar. La tasca de l'editorial és impecable, és per ser lloada arreu, però sembla com si el públic receptor o la crítica no li seguissin les passes tal com caldria. I el cas de Brodsky és potser aquí el més clar. Una obra que és del tot impressionant, que ens dóna la vàlua, la dimensió d'un dels poetes indispensables del segle XX, d'una consciència moral i poètica que es dóna molt poques vegades en una comunió semblant, i m'adono que no ha rebut el reconeixement necessari, el reconeixement que mereix. En una traducció que li fa plenament justícia, que en l'apartat lèxic és enlluernador, i que et retorna a les fonts del propi llenguatge. En llegir-ne molts poemes, em descobria a mi mateix aturant-me en el so d'una paraula, en el record d'aquella paraula, en l'evocació de tot un món que duia en mi. Si bé no reprodueix sempre la rima dels poemes, aspecte que ens duria a haver d'escriure quasi un tractat sobre les diferències entre les dues tradicions poètiques, en l'aspecte de com són les rimes i quines són acceptades i quines no, la traducció reflecteix el complex joc de relacions, de nivells, de registres, de Brodsky en aquests seus, i també nostres, Poemes escollits.
Tant la qualitat de la traducció com la qualitat dels poemes de Brodsky haurien d'assegurar d'entrada una acollida ja no favorable sinó fervorosa, i si no vaig errat, no ha estat del tot així. I em pregunto quines en poden haver estat les causes. Les referències de Brodsky no són gens difícils de comprendre, i quan ho podrien ser, tenim l'explicació habitualment en una nota a peu de pàgina. Però Brodsky exigeix molt del lector, introdueix molts nivells de la realitat i moltes dimensions en un sol poema, fins i tot en una sola estrofa. Potser l'exigència? Tal vegada. La densitat de pensament que Brodsky posa en funcionament en els seus poemes pot resultar, especialment entre nosaltres, en una pèrdua de lirisme, en un camí molt més àrid i sec de la prosa. Potser aquesta densitat de pensament? Tal vegada. En el fons, hi ha pocs autors que s'hagin endinsat en aquest terreny, i no és una de les línies que predominen en la tradició catalana. Ens manca la concisió i la claredat de pensament de bona part de la lírica anglesa, el romanticisme ens pesa molt més que el barroc (però bé, en castellà tenen un barroc esplèndid i sembla que tampoc no hagi transcendit gaire). No parlo ara d'estil, sinó de pensament. Si tenim en compte que Brodsky és com una espècie de poeta dels metafísics anglesos passat pel sedàs de T. S. Eliot, en una tradició que tendia més al sentimentalisme, per molts Lermontov, Mandelstam que hi hagués, després dels horrors del segle XX i de l'experiència de ser desclassat, i exiliat, i si al còctel li acabem de posar la visió encara d'imperi i idees de Shestov en resultarà una veu tan única que reflectir-la en qualsevol llengua esdevé tot un repte. Fins i tot a l'anglès, quan es traduïa ell mateix.
Un llibre com aquest és un esdeveniment, la veu poètica hauria d'infiltrar-se en els poetes joves, i no tan joves. Joseph Brodsky, l'editorial Edicions de 1984 i Judit Díaz Barneda ens han fet un regal que no podem menystenir així com així amb el silenci.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Ryszard Krynicki. 3 poemes

Ryszard Krynicki (1943) era el representant de la generació més gran al «Veus paral·leles». És un dels autors més importants de la generació de la Nova Onada, una de les més brillants a la segona meitat del segle XX, potser la més brillant. Agrupava poetes com el mateix Krynicki, Stanisław Barańczak, Adam Zagajewski, Julian Kornhauser, Ewa Lipska (que, de fet, sempre s’havia allunyat del concepte de grup i de generació) i molts altres poetes. Amb l’excepció de Zagajewski, i una mica de Lipska, malauradament els altres poetes són molt poc coneguts en el nostre àmbit (a diferència d’Alemanya o del món anglosaxó, on ocupen una posició important). La poesia de Krynicki sempre m’ha semblat, salvant les diferències, molt propera a la de José Ángel Valente. Són poetes que comencen en una línia de caràcter més social (de fet, en Krynicki, fruit de l’època i de la generació de poetes que formaven part del moment), per anar derivant cap a una poesia molt més intimista, amb una presència de l’a…

El pas del temps

Llegeixo, lentament, el darrer llibre de Nuno Júdice, A matéria do poema. Els llibres de Júdice són abassegadors, molt sovint penso que tenen massa poemes (aquest en té més de 90) i que, malgrat que hi hagi línies de pensament i de temes que són habituals en tota la producció del gran poeta portuguès, el fet de no ordenar-los en seccions provoca que la lectura es pugui perdre en un intricat laberint. Sembla ser com si Júdice pensés que tots els poemes formen part d’una idea global. Però també el lector té la sensació que apareixen en el llibre en l’ordre que els ha escrit, sense cap modificació. S’han d’estructurar els temes, i aquesta és la tasca que li pertoca al lector i no a l’autor, en aquest cas. Per fer l’itinerari que més li convingui.
D’aquest darrer llibre, un poema concèntric, o laberíntic, en què l’inici i el final es confonen, en què la idea desenvolupada es tanca en si mateixa. Un poema, en el fons, característic de l’escriptura poètica de Nuno Júdice.


EL PAS DEL TEMPS

A le…

El noi (3)

Adam Wiedemann va néixer el 1968 a Krotoszyn. Ha publicat quatre llibres de poemes, i dos llibres de contes. Tant aquests darrers com el llibre del que prové aquest poema, que podríem traduir com Càrrega lectiva han estat nominats al Premi Nike, el més prestigiós de les lletres poloneses.


EL NOI


3

A causa dels trasllats no tenim mobles vells
i els nous ja no estan de moda i han caigut
en desús, ens fan molta més vergonya que no
ús, encara que aguantin, molt pitjor.

Es diu que després de la mort ens hem de desfer
de tot, però els nostres morts no se'ns apareixen
nus ni fins i tot amb la roba amb què els enterràrem,
sinó senzillament amb la roba que portaren sovint.

Ens sentim com un mobiliari permanent de la realitat
i és així com ens tracten. Algú entra, s'instal·la
en aquests poemes, no li cal res més, i a nosaltres
tan sols ens cal que ja no quedi més temps

Interpretació de Copenhaguen

I aquest és el segon poema a què feia referència en la darrera entrada dedicada al poeta Szymon Słomczyński.

INTERPRETACIÓ DE COPENHAGUEN
La disposició analitzada: un ros, una pèl-roja i també un got siamès pèl-roig com ella es troben indefugiblement en una habitació, així que cal encara un altre instrument de mesura extern per poder establir amb claredat si encara estan respirant perquè respirar és tan sols un de tants estats permesos i segons cada un dels elements de la disposició tot altre element ha deixat de respirar i ha començat de nou milions de vegades quan tu, home, has posat, i tu, dona, has posat l’instrument de mesura extern: l’ull, si és en silenci; l’orella, si és en veu alta; un vidre, si, penjat, t’entestes a arribar a un acord entre tu i la disposició de les paraules al poema.

Coixinets per a les agulles

Sembla que el blog està massa temps aturat, encara no hi ha res enguany, i les entrades arriben amb comptagotes. Recupero una sèrie de textos i traduccions de l’any passat, però que encara no havia esmentat. Traduccions aquí i allà, amb una distribució ben reduïda (bé, com tot el que fa referència a la poesia, i aquí encara més en no tenir el format llibre), però no per això menys importants. Començo amb el darrer que m’ha arribat. Són unes traduccions de l’autora Bronka Nowicka que han aparegut al darrer número de «Reduccions». Hi van molt ben acompanyades, en el mateix número apareixen poemes d’Andrei Dósa, que tradueix Xavier Montoliu, com sempre excel·lentment. I també poemes de Joan Todó o de Gerard Cisneros, i un text molt interessant sobre les traduccions que fa Arnau Pons dels poemes de Paul Celan que firma Andreu Subirats. Què es pot dir de «Reduccions» que no se sàpiga per tots els seguidors de la poesia? L’única objecció que li posaria és la tipografia. Sembla com si …

El piano de Chopin

Faré una petita excepció a les entrades d'aquest blog. Fins ara, he presentat autors contemporanis. En aquest cas, l'excepció és un autor força particular: Cyprian Kamil Norwid (1821-1886), un dels poetes més importants de la poesia polonesa. Considerat molt sovint com el quart i darrer dels grans poetes romàntics, en realitat era un poeta que, en molts aspectes, s'allunyava dels postulats d'aquell moviment que tan important fou per a la literatura polonesa. Norwid enllaça més aviat una línia que recorre la poesia de caràcter reflexiu, on combina magistralment el pensament, la filosofia, amb la lírica. Va ser incomprès en vida, i després sempre s'ha destacat la dificultat de la seva poesia. Per tant, no es pot afirmar que en l'actualitat sigui molt més comprès que abans, tot i ser més modern que altres poetes, tant coetanis com posteriors a ell. Un dels seus poemes més coneguts és El piano de Chopin. He traduït aquest poema per a la celebració de l'any Ch…

Signes d'aigua

Jan Kasper (1952) és un poeta que no fa soroll. No apareix als mitjans de comunicació, no forma part de cap escola, de cap generació. Passa desaparcebut en els manuals. I tanmateix, té un lloc indiscutible en la poesia polonesa contemporània. Ha publicat sis llibres de poemes.


SIGNES D'AIGUA

Des del pont de fusta a Wyszogród
miràvem inclinats l'aigua. Llambrejava
com un altar, plena de fosca solemnitat.
Ens parlava en la seva llengua muda.

Han passat tants anys. Les ombres
nostres encara són al pont, cegues.

No copsen les coses terrenals, les divines.

Ponentada gran

Abans-d’ahir, Narcís Comadira va fer 70 anys. En Jaume Subirana va enviar als bloggers un enllaç per penjar el vídeo que Josep Porcar ha preparat a partir del poema “Ponentada gran”, que va aparèixer al llibre Usdefruit (1995). No vaig poder-ho fer el diumenge perquè no em vaig connectar quasi a internet, ni tampoc ho havia deixat preparat abans. Però a casa sempre em deien que els aniversaris tenen vuitada. Així que el penjo avui, i li desitjo per molts anys a Narcís Comadira. En la meva experiència de lector, Comadira ha estat un dels poetes importants de la meva tradició, i encara recordo el trasbals que em va provocar especialment el llibre Enigma, de l’any 1985. 
«Ponentada gran», de Narcís Comadira from Veta Visual on Vimeo.

Cau la pluja rere la finestra

El tercer poeta amb qui vam compartir la taula rodona ahir sobre poesia polonesa contemporània era Tadeusz Dąbrowski. Ahir mateix sortia el seu darrer llibre de poemes a l'editorial a5, però aquest poema pertany a un llibre anterior.


***
Cau la pluja rere la finestra. En una altra part de la ciutat cau un home a la vorera. En algun lloc del món, d'uns llavis surt i cau una paraula que canvia el curs de la història. En aquell mateix moment de milions de llavis surten i cauen paraules insignificants i compensen aquella altra primera. A l'ast, el pollastre va fent tombs. En el llitet fa tombs la nostra felicitat a través del seu somni. Els nostres cossos tomben i esdevenen cendra. La nostra vida
succeeix a cada moment en cada una de les paraules.

Sis conferències en vers (V)

CONFERÈNCIA V

Jesucrist ressuscità. Tothom que hi cregui
No hauria de comportar-se com nosaltres,
Que perdérem el nord i el sud, la dreta i l’esquerra, el cel, el llimb,
I d’alguna manera intentem sortir-nos-en, en cotxes, en tàlems,
Els homes agafant-se a les dones, les dones als homes,
Caient, aixecant-se, fent un cafè,
Untant el pa, perquè arriba un altre dia.

I un altre any. Torna el temps dels regals.
Arbres de Nadal il·luminats, garlandes, musicalitat,
Per a nosaltres, presbiterians, catòlics, luterans.
Em plau cantar amb els altres al banc de l’església,
Agrair el fet que seguim junts,
El regal de cantar tots la Paraula, ara, de segles ençà.

Estem contents, ja que no ens ha tocat la dissort
Que llegim d’altres països, on els esclavitzats
S’agenollen davant de l’ídol-nació, que tenen sempre a la boca.
Viuen i moren, sense saber que són esclavitzats.
Sigui com sigui, amb nosaltres sempre hi ha el Llibre,
I en ell senyals fantàstics, consells i ordres.
Poc higiènics, és veritat, …