Passa al contingut principal

Un senyal del cel

Aquest blog funciona com una antologia molt personal, és cert. M’adono que hi ha poetes altament considerats per la crítica que a mi no m’acaben de convèncer, no em són propers. Un dels casos és el d’Eugeniusz Tkaczyszyn-Dycki. Si hagués de fer una antologia de poesia polonesa contemporània per a la publicació, aleshores no dubtaria, el nom del poeta polonès hi hauria d’aparèixer obligatòriament. Però les seves obsessions que sempre desemboquen en un món tancat, angoixant, de temes recurrents, no troben en mi un gran lector. Per molt que pugui reconèixer la línia barroca que enllaça la seva poesia amb el gran barroc polonès (que ha quedat a l’ombra pel romanticisme). Hi ha molts altres poetes que per a mi són més importants, malgrat que no tinguin el favor de la crítica com Eugeniusz Tkaczyszyn-Dycki. Per a mi, els paràmetres de la crítica, en qualsevol llengua, són un gran misteri. 
Relacionat amb la crítica, una lectura que he fet darrerament m’ha fet tornar a pensar-hi. Piotr Sommer ha publicat un llibre d’entrevistes amb poetes britànics, entre els quals hi ha Douglas Dunn, A. Alvarez, Derek Mahon, David Harsent o Tom Paulin. Les converses es van dur a terme durant la dècada dels setanta. En el moment en què despuntava el reconeixement de Seamus Heaney. I precisament, un dels temes recurrents és l’estranyesa dels poetes respecte a la importància que se li donava al gran poeta irlandès. Però això ja donaria per a una llarga discussió.
Torno al principi, i mentre potser penseu en aquests fets, deixo un poema d’Eugeniusz Tkaczyszyn-Dycki.


UN SENYAL DEL CEL

vaig somniar una pluja com la que afecta sovint
un home i una dona quan caminen junts
no existien en aquest somni meu
o estaven tan units un a l’altre

i absorbien aquella pluja que jo no podia marxar
no hi eren però segregaven suor es perdien en la negra
o vermella vegetació d’una costa
llunyana on vaig estar tres dies i tres nits

tres dies i tres nits d’esperar la pluja (un senyal
del cel per abandonar la terra) i ells es reien
de les meves mans i peus contrets però es van esvanir
tot just quan em vaig despertar per donar-me a ells

Comentaris

Víctor Mañosa ha dit…
Preciós poema Xavier. Afinitat per afinitat, he de dir que he ressonat en ell. Molt bona elecció. Una abraçada. Víctor.

Entrades populars d'aquest blog

Paul Éluard i Papers de Versàlia (i IV)

PARADA OBLIGATÒRIA

Era el 25 d’agost de 1948. Començava el “Congrés mundial dels intel·lectuals en defensa de la pau” a Wrocław. Abans del Congrés, i aprofitant l’avinentesa, havia començat a celebrar-se l’“Exposició de les terres recuperades”. Tot dins el control de les autoritats soviètiques. Els preus per entrar-hi eren astronòmics per l’època. Però les ciutats de Polònia esmerçaven esforços sensacionals per poder enviar-hi el major nombre possible d’autocars. Especialment de Silèsia arribaven allí amb una freqüència que avui provocaria enveja en qualsevol acte organitzat. Era la força del poder. I entre els convidats al Congrés, hi havia Paul Éluard. També Picasso, i Jorge Amado, i molts altres que es desvivien pel nou sistema. També cal esmentar la presència d’Ivo Andrić, quan les relacions entre Tito i Stalin ja estaven abocades a una ruptura. Estimat Paul, hi vas veure també Louis Aragon, o vau invocar el seu esperit? Hi ha fonts que diuen que hi va ser, d’altres, ho neguen…

Amants

Marzanna Bogumiła Kielar és una de les poetes més importants de la poesia polonesa contemporània. Tal vegada, una de les poetes més importants d’Europa. Va néixer l’any 1963 i en molt poc temps es va convertir en un fenomen a Polònia. El primer llibre que va publicar, Sacra conversazione, publicat en una editorial molt petita i de províncies, va recollir molts premis. Des d’aleshores, va publicar tres llibres més, fins a l’any 2006, que van seguir rebent premis, tant a Polònia com a l’estranger, com per exemple el premi Kristal de Vilenica o el Hubert Burda Preis. La seva poesia s’ha traduït a més de 20 llengües.          Durant molts anys ha estat en silenci, sense publicar res, i ara, 12 anys després del seu darrer llibre, acaba de publicar un nou recull de poemes, breu, com la majoria dels que ha publicat, però amb una condensació de significats que la torna a situar en l’actualitat d’un tipus de poesia que contrasta molt amb les tendències més en voga en la poesia polonesa. …

Llenguatge

Ahir, tot sopant entre excel·lents poetes, Antonio Cabrera va iniciar una conversa sobre la presència dels ocells en l'obra d'Adam Zagajewski. Com en tot sopar distès, la conversa va tenir moltes bifurcacions. "Els ocells canten, i els poetes també" va comentar el poeta polonès. Sí, sembla una evidència. I tanmateix, en l'afirmació tenim tota una enorme tradició poètica. Staff també convida a la reflexió a partir dels ocells, i en el poema també hi ha el pes de la tradició, que ens serveix per transitar per molts camins. En el fons, tot poema és un diàleg amb la tradició poètica. Així tambe com tota traducció.


LLENGUATGE

No cal entendre el cant del rossinyol,
per extasiar-se’n.
No cal entendre el raucar de les granotes,
per embriagar-se’n.
Entenc el llenguatge humà
en què hi ha falses paraules que menteixen.
Si no l’entengués,
seria el més gran poeta.


Després

Un poema de Mariusz Grzebalski.



DESPRÉS
Després vam treure tots els mobles d’ell. Al pati esperava un camió ja a punt de marxar. Al mig, restes de ciment, cadenes embullades, drapots, papers greixosos, mantes.
Tantes coses, de sobte, esdevenen brossa. Paisatges capgirats de miralls, un bufet amb capes de pintura que s’han esquerdat com el fons d’un riu quan baixen les aigües,
un comptador que ell va comprovar el dia abans que vingués el cobrador. I altres coses. Després vam abandonar aquell lloc, cridant i discutint-nos per foteses. Ella ni tan sols va mirar els trossos
de la paret despresos. Després, en una altra ciutat, va estripar totes les fotos i les cartes d’ell, i va envellir ràpidament. Recorda, plora, maleeix. Després, traurem els seus mobles.

Nou

Aleš Šteger


NOU

T’han quedat les mans buides i una nou a les mans.
D’entrada, la prems i l’amagues com per obra de màgia,
però després tot et prem i saps que has
de respondre i amb això matar el fetiller per sobreviure.
Dintre de la nou hi ha el fruit, però el fruit no t’interessa,
has de fer servir la solució que és escrita dins de la closca.
El destret és terrible, així que prems el puny buit i la trenques.
La nou calla, els símbols esquerdats romanen impenetrables
i la resposta, d’esfinx; però t’esmunys per l’esquerda cap a dins
i et menges el fruit. Així t’enfonses en l’espai. Així tu esdevens el fruit.
I el fruit esdevé tu. El tu t’aclofa i espera,
que la closca al seu voltant creixi. Com un fetus
s’aclofa i espera i a la nou hi ha cada cop menys llum
i cada cop menys ferides. Lentament el tu pot començar a llegir els sentits
i els sentits són cada cop més sencers.
El tu llegeix en veu alta, i quan arriba quasi al final,
la closca creix i al voltant teu es fa de nit. Atrapat en la…

L'auditori de Görlitz

Des de fa un parell de mesos, es pot trobar el darrer llibre que he publicat, L’auditori de Görlitz, editat conjuntament per Adia i Cafè Central. En Pau Vadell i el Toni Clapés han fet una feina excel·lent, i els agraeixo tot l’esforç que han fet. Cal dir que el llibre existeix gràcies al Toni, va ser ell qui em va convèncer que, d’una petita conferència que havia escrit, en tragués un llibre d’assajos. Aquesta era la primera intenció, però quan estava escrivint el text m’encallava contínuament, m’havia posat molts impediments jo mateix (no havia de ser amb to acadèmic, havia de tenir una unitat). El llibre no avançava, no volia seguir per aquell camí. No va ser fins que vaig fer un petit viatge a Ustroń, i en aquella vall i les muntanyes del voltant tot es va desencallar, la qüestió no eren els impediments, sinó alliberar-me d’aquests. Així que van començar a sorgir idees i fragments i poemes i relacions que s’anaven enfilant les unes amb les altres per tenir una idea general, però …

Poemaris meus en format electrònic

POEMARIS MEUS EN FORMAT ELECTRÒNIC
En l'anterior entrada sobre els llibres electrònics, parlava dels riscos que comportava publicar-los personalment, sense tenir darrere cap editorial. Com també comentava que els meus primers llibres de poesia ja no es poden trobar a les llibreries. Vaig decidir, doncs, passar-los a format electrònic i deixar-los de lliure accés en aquest blog. Si aneu a la pestanya de “Llibres de poemes”, hi trobareu Llocs comuns (2004), Retorns de l'Est (2005) i Inventari de fronteres (2006), en format .epub i .mobi (per als que tingueu el Kindle). No hi ha el darrer llibre, La disfressa dels arbres, per qüestions de drets d'autor i perquè encara por ser localitzable en alguna llibreria del país. En qualsevol cas, crec que no és el mateix cas que publicar d'entrada el llibre en format electrònic. Són llibres que han tingut la seva vida, més o menys curta, en el format paper, que han existit físicament. I que potser ara poden tenir una altra vida, ni …

Forasters

"Ah, vostè ve d'aquella banda del teló d'acer. Benvingut. De visita o per quedar-s'hi? Perdoni la meva curiositat, però li he de fer una advertència. París és una teranyina enverinada. És molt fàcil de caure-hi, deixar-s'hi enredar i al cap de no res un no sap ja qui és. Facilis est descensus Averno. Vagi amb compte, no confiï en la seva pròpia resistència. Un dels nostres avantpassats, com bé pot recordar, va manar lligar-se a un masteler. Va dubtar un moment com si volgués afegir alguna cosa, però ho va deixar estar. Com que no havia sentit cap resposta, em va mirar amb més atenció; jo tenia la sensació que ell estava una mica incòmode. Ens vam quedar drets, sense dir res, mirant per la finestra oberta. Era a primeries de l'estiu. A l'habitació entrava la càlida nit amb olor de gasolina i d'asfalt reescalfat. Ens arribaven sorolls del carrer: el brunzit dels cotxes, converses, lladrucs de gos, uns talons que repicaven a les rajoles de la vorera. …

Nosaltres tres, aquells tres

Encara que hagi traduït força poemes de Szuber, per al blog i per a alguna revista, no es pot esgotar de cap manera la seva obra que ja és força àmplia, malgrat que publiqués el primer llibre quan tenia gairebé 48 anys. La qualitat dels seus poemes l’han convertit en un referent indiscutible de la poesia contemporània. 

NOSALTRES TRES, AQUELLS TRES

En som tres, els uns davant dels altres, riem,
cadascú a la seva manera. El quart, Andrzej,
no el veiem perquè és ell qui fa la foto,
la darrera, ara ho sé, a la casa antiga
del carrer Sienkiewicz.

Romek Biskupski, el meu gurú de les icones
i de Mandelstam, en original, sense cap dubte.
Al sofà, d'esquena a la finestra, en Beksiński.
Jo de perfil, amb pocs cabells blancs encara.

Davant meu i de Romek, tasses de te.
Una Pepsi-Cola i, encara que no es vegi,
una bossa de patates davant del senyor Zdzisław
a qui la gesticulació ajuda a explicar

les proeses arriscades del meu pare en aterrar
en una prada a la zona vora el riu San,
fins al pu…

Del bloc de notes: Passeigs de gener (iv)

QUART

Fora de la ciutat les paraules són més curtes.
En lloc de l’horitzó,
un torb blanc.

Els sons s’enganxen, convergeixen
en punts que algú allí
a tot córrer resumeix; una cursa
sense corredor perquè la neu
esborra els contorns i el boscatge
esdevé paret, però tu no pots
agafar aire. És potser el moment
d’una confessió simple?
Perquè en algun moment la neu
ho cobrirà tot, ho deixarà en un estadi
de congelació definitiu.

No hi haurà paraules.
El rastre blanc que deixa un avió
s’esvairà lentament en el cel blau.