Passa al contingut principal

Un senyal del cel

Aquest blog funciona com una antologia molt personal, és cert. M’adono que hi ha poetes altament considerats per la crítica que a mi no m’acaben de convèncer, no em són propers. Un dels casos és el d’Eugeniusz Tkaczyszyn-Dycki. Si hagués de fer una antologia de poesia polonesa contemporània per a la publicació, aleshores no dubtaria, el nom del poeta polonès hi hauria d’aparèixer obligatòriament. Però les seves obsessions que sempre desemboquen en un món tancat, angoixant, de temes recurrents, no troben en mi un gran lector. Per molt que pugui reconèixer la línia barroca que enllaça la seva poesia amb el gran barroc polonès (que ha quedat a l’ombra pel romanticisme). Hi ha molts altres poetes que per a mi són més importants, malgrat que no tinguin el favor de la crítica com Eugeniusz Tkaczyszyn-Dycki. Per a mi, els paràmetres de la crítica, en qualsevol llengua, són un gran misteri. 
Relacionat amb la crítica, una lectura que he fet darrerament m’ha fet tornar a pensar-hi. Piotr Sommer ha publicat un llibre d’entrevistes amb poetes britànics, entre els quals hi ha Douglas Dunn, A. Alvarez, Derek Mahon, David Harsent o Tom Paulin. Les converses es van dur a terme durant la dècada dels setanta. En el moment en què despuntava el reconeixement de Seamus Heaney. I precisament, un dels temes recurrents és l’estranyesa dels poetes respecte a la importància que se li donava al gran poeta irlandès. Però això ja donaria per a una llarga discussió.
Torno al principi, i mentre potser penseu en aquests fets, deixo un poema d’Eugeniusz Tkaczyszyn-Dycki.


UN SENYAL DEL CEL

vaig somniar una pluja com la que afecta sovint
un home i una dona quan caminen junts
no existien en aquest somni meu
o estaven tan units un a l’altre

i absorbien aquella pluja que jo no podia marxar
no hi eren però segregaven suor es perdien en la negra
o vermella vegetació d’una costa
llunyana on vaig estar tres dies i tres nits

tres dies i tres nits d’esperar la pluja (un senyal
del cel per abandonar la terra) i ells es reien
de les meves mans i peus contrets però es van esvanir
tot just quan em vaig despertar per donar-me a ells

Comentaris

Víctor Mañosa ha dit…
Preciós poema Xavier. Afinitat per afinitat, he de dir que he ressonat en ell. Molt bona elecció. Una abraçada. Víctor.

Entrades populars d'aquest blog

Poemaris meus en format electrònic

POEMARIS MEUS EN FORMAT ELECTRÒNIC En l'anterior entrada sobre els llibres electrònics , parlava dels riscos que comportava publicar-los personalment, sense tenir darrere cap editorial. Com també comentava que els meus primers llibres de poesia ja no es poden trobar a les llibreries. Vaig decidir, doncs, passar-los a format electrònic i deixar-los de lliure accés en aquest blog. Si aneu a la pestanya de “Llibres de poemes” , hi trobareu Llocs comuns (2004), Retorns de l'Est (2005) i Inventari de fronteres (2006), en format .epub i .mobi (per als que tingueu el Kindle). No hi ha el darrer llibre, La disfressa dels arbres , per qüestions de drets d'autor i perquè encara por ser localitzable en alguna llibreria del país. En qualsevol cas, crec que no és el mateix cas que publicar d'entrada el llibre en format electrònic. Són llibres que han tingut la seva vida, més o menys curta, en el format paper, que han existit físicament. I que potser ara poden tenir una altra vi...

Nosaltres tres, aquells tres

Encara que hagi traduït força poemes de Szuber, per al blog i per a alguna revista, no es pot esgotar de cap manera la seva obra que ja és força àmplia, malgrat que publiqués el primer llibre quan tenia gairebé 48 anys. La qualitat dels seus poemes l’han convertit en un referent indiscutible de la poesia contemporània.  NOSALTRES TRES, AQUELLS TRES En som tres, els uns davant dels altres, riem, cadascú a la seva manera. El quart, Andrzej, no el veiem perquè és ell qui fa la foto, la darrera, ara ho sé, a la casa antiga del carrer Sienkiewicz. Romek Biskupski, el meu gurú de les icones i de Mandelstam, en original, sense cap dubte. Al sofà, d'esquena a la finestra, en Beksiński. Jo de perfil, amb pocs cabells blancs encara. Davant meu i de Romek, tasses de te. Una Pepsi-Cola i, encara que no es vegi, una bossa de patates davant del senyor Zdzisław a qui la gesticulació ajuda a explicar les proeses arriscades del meu pare en aterrar en una prada a la zona vora...

Nou ull

Sibila Petlevska (Zagreb, 1964) és poeta, novel·lista, dramaturga. Una veu completament aliena a les tendències de la poesia croata contemporània. NOU ULL No hem esperat que la primera cigonya travessés la teulada ni tampoc hem posat el niu a la xemeneia. S'ha esvaït el temps de les sorpreses en què era vàlida la regla que tot és nou per al nou ull. Els morts s'alcen tranquils dels morts, la gent viu sense ídols, la llibertat es du com un penjoll, no es mor per ella més que per una altra cosa, de la sang s'obté aigua, i la brea natural protegeix les orelles dels mots i de la música. El temps i l'espai es presenten en un paquet. Tots els nostres sentits, enrotllats en una bola per la por, lentament es restableixen, igual com les corbes del cervell. La vida flueix com un corrent. Hi és o no hi és: una o zero. Hem après a compartir els sentiments que eren sols nostres com un reflex a l'aigua: tants gots, tantes llunes al got.

Cau la pluja rere la finestra

El tercer poeta amb qui vam compartir la taula rodona ahir sobre poesia polonesa contemporània era Tadeusz Dąbrowski. Ahir mateix sortia el seu darrer llibre de poemes a l'editorial a5 , però aquest poema pertany a un llibre anterior. *** Cau la pluja rere la finestra. En una altra part de la ciutat cau un home a la vorera. En algun lloc del món, d'uns llavis surt i cau una paraula que canvia el curs de la història. En aquell mateix moment de milions de llavis surten i cauen paraules insignificants i compensen aquella altra primera. A l'ast, el pollastre va fent tombs. En el llitet fa tombs la nostra felicitat a través del seu somni. Els nostres cossos tomben i esdevenen cendra. La nostra vida succeeix a cada moment en cada una de les paraules.

Després, en una altra vida

Fent un repàs en la producció de Tomasz Różycki per a un nou projecte, vaig recordar antigues sensacions de lectura. I de cop, em vaig tornar a trobar amb aquest poema, amb la imatgeria de Chagall (una altra passió que em transporta a altres mons i em fa reconèixer-me en el meu), i l’atracció va ser tan forta que el procés va ser inevitable. Directament, el vaig traduir, com una necessitat. DESPRÉS, EN UNA ALTRA VIDA A Chagall Mai no he sabut morir. La immortalitat és un peix volador del meu somni, l’he submergit al tremp, l’he ungit amb olis, vermelló i crom, l’he vist com volava sobre la casa i els prats. No hi havia cap frontera, en les ales dels àngels apareixia constant la mateixa melodia al violí, ballaven gats de rostre humà, gent amb caps de boc. Ho érem tot, cada una de les criatures: aquelles ales se’ns enduren dels pogroms, el cel donà l’esquena a Witebsk i a París, declinaven els núvols, i nosaltres navegàvem amb un deixant de sutge del crematori, tu portaves un vel, i viv...

Albada tardoral

Un altre poema de Jarosław Iwaszkiewicz. Sembla com el dia que s'ha despertat avui, recorrent el vidre de les finestres amb la humitat. ALBADA TARDORAL                                                                                      Du Doppelgänger...                                                                                      H. Heine Les oques criden rere el bosc. Em desperto de matinada. Una boira lletosa cobreix el món i penja dels arbres, el sol encara està amagat, el crit s’apaga i de nou esclata tan planyívol com uns arpegis nocturns. A la nit, cal tancar ja les finestres. Fa fred. La tardor torna al bosc, a la casa, a la gent, ens tranquil·litza. En la boira silenciosa de lluny se sent tan sols com passen normalment els trens. Fa encara no res (però també pot ser fa molt temps) era en una passarel·la lleugera sobre l’aigua verda i he sentit un alè que amb el camí ha eixamplat el pit. He abraçat el cos agradable, encara que ja no jove, i ara, quan surt de darrer...

Tristia

Un poeta imprescindible del segle XX. Osip Mandelxtam (1891-1938). Un dels seus poemes més coneguts. I més impressionants. TRISTIA He dominat la ciència de conèixer els comiats en l'ennegrida nit, en els seus nus laments, quan s'albira el final per vetllar a les ciutats, quan ruminen els bous i hi ha un respit intens. Venero el cant nocturn del gall, el contrapunt, el dolor viatger és com un pes pregon als ben plorosos ulls que intenten mirar al lluny, quan el cant de la Musa amb plor de dona es fon. Qui sap, en sentir el mot comiat, quina mena de separació tindrem com a proclama, o també què anuncia el gall amb la veu plena quan a l'Acròpolis hi ha un foc de viva flama? I per què, en l'aurora d'alguna nova vida, quan rumina el mandrós bou a la fosca entrada el gall, herald d'aquesta nova vida les ales bat en la ciutat emmurallada? Estimo el llarg costum de la bella filada, llisca la llançadora, i sent com brunz el fus: i mira, com les pl...

Amants

       Marzanna Bogumi ła Kielar és una de les poetes més importants de la poesia polonesa contemporània. Tal vegada, una de les poetes més importants d’Europa. Va néixer l’any 1963 i en molt poc temps es va convertir en un fenomen a Polònia. El primer llibre que va publicar, Sacra conversazione, publicat en una editorial molt petita i de províncies, va recollir molts premis. Des d’aleshores, va publicar tres llibres més, fins a l’any 2006, que van seguir rebent premis, tant a Polònia com a l’estranger, com per exemple el premi Kristal de Vilenica o el Hubert Burda Preis. La seva poesia s’ha traduït a més de 20 llengües.          D urant molts anys ha estat en silenci, sense publicar res, i ara, 12 anys després del seu darrer llibre, acaba de publicar un nou recull de poemes, breu, com la majoria dels que ha publicat, però amb una condensació de significats que la torna a situar en l’actualitat d’un tipus de poesia que contrasta molt a...

Autopromoció 2

Farem un altre cop una mica d'autopromoció. Acaba de sortir el següent llibre : La disfressa dels arbres. El podeu veure aquí , i també un generós comentari, que agraeixo molt, de Jordi Cervera al seu blog . Deixo un dels poemes del llibre: ARBRES Les fulles cauen lentament, esmorteïdes. Els arbres recuperen la seva forma, sense vestits inútils, sense enganyoses disfresses. S’alcen enmig de tons marronosos. El riu reflecteix impassible el despullament. S'endú avall totes les estacions possibles. Per aquí passo cada dia, sempre una llum diferent anuncia, com el campanar a través de la finestra, que cauen els segons sense pes, una ploma que reposa a la mà freda. I quan serà que arribaré a contemplar el pes enfonyat en la disfressa de l’arbre?

Fonaments

Amb el poema que presentem avui, acabem la segona sèrie de poemes de Leopold Staff . FONAMENTS Vaig construir en la sorra i s’esfondrà. Vaig construir en una roca i s’esfondrà. Ara començaré a construir pel fum de la xemeneia.