Salta al contingut principal

Dos premis merescuts


Fa un parell de dies, just en tornar de Varsòvia, vaig rebre un correu que em va alegrar molt. L’amic Josep Antoni Ysern m’enviava uns enllaços on s’anunciava que li havien concedit el Premi Cavall Verd de traducció per la seva esplèndida versió dels poemes de Tadeusz Różewicz. No tan sols la traducció és esplèndida sinó també l’estudi que fa Josep Antoni Ysern de l’obra del poeta polonès, un dels poetes més grans en l’actualitat. Si encara no teniu el llibre, us recomano que l’aconseguiu al més aviat possible i que us endinseu en les visions de la realitat, de vegades molt crues, que proposa Tadeusz Różewicz en la veu i el to que admirablement li dóna Josep Antoni Ysern. A més, Edicions 96 ha fet un llibre d’aquells que es recorden, editat amb molta cura, amb una portada que atrau amb el seu magnetisme, amb una tipografia molt neta i amb els espais allà on toquen. A més, l’edició és bilingüe. Un autèntic esdeveniment que no pot passar desapercebut.
Per altra banda, he vist que Antoni Marí s’ha endut el Premi Cavall Verd en l’apartat de poesia. Una altra gran notícia. Vaig comprar el llibre d'Antoni Marí, Han vingut uns amics, el novembre passat, quan vaig estar uns dies a Catalunya en ocasió de la (re)presentació de l’obra Marylin de Krystian Lupa. Em va semblar un llibre excepcional, un dels millors llibres de poesia que havia llegit en el decurs de l’any. Un llibre que s’hauria de traduir immediatament a les principals llengües europees perquè pot aportar molt a les diferents tradicions. Una poesia que esborrava les diferents marques de gèneres i que anava molt més enllà en una recerca de les relacions entre literatura i vida. Després, em va estranyar que apareixien molt poques referències del llibre als mitjans de comunicació, la qual cosa també pot ser que jo no les vaig veure ja que la distància geogràfica no em permet seguir tot el que s’esdevé en el camp de la literatura en català. Però en aquest cas, em semblava realment molt estrany. I pensava que, en el fons, no sortim mai del vici d’omplir-nos la boca amb obres que no duen enlloc, amb obres que no passarien de ser molt menors en altres tradicions, i en canvi no valorem prou les obres de gran qualitat, aquelles obres que perduraran, com aquest darrer llibre d’Antoni Marí. Per sort, el Premi Cavall Verd ha posat les coses al seu lloc. I tant el premi de poesia com el de traducció d’enguany són dos dels millors premis que s’han atorgat els darrers anys en el nostre àmbit.

Comentaris

Agraeixo aquestes dues bones notícies, Xavier: jo, que sí que sóc a Catalunya, no me n'havia assabentat, d'aquests premis. Mea culpa! Després dels teus consells i la teva opinió, compraré aquests dos llibres i en gaudiré.
Pel que fa a la difusió de la literatura, tots sabem prou bé com funciona (o més ben dit, "no funciona" com caldria): el privilegien els interessos personals i les bones relacions amb els ressenyadors... Som molt lluny dels àmbits als quals et refereixes, i que tu tens ben a prop!
Una abraçada.
Xavier ha dit…
Hola Albert,
Sí, sí, tots dos llibres paguen molt la pena.
I és cert el que comentes sobre la difusió de la literatura, encara que en el fons és un mal que es pot trobar a tot arreu. Aquí també passa, és clar, però la qüestió és també que els diferents grups (les diferentes capelletes) tenen la seva parcel·la de poder. A casa nostra, moltes vegades un no sap quina parcel·la té, no ja de poder, sinó en general. I també que diversos discursos paral·lels puguin coexistir. I aquí crec que rau també bona part del problema.
Una abraçada.
Josep ha dit…
A banda del tema de la circulació de la informació mitjançant ressenyistes, etc., hi ha també el de la circulació del producte mateix, perquè els canals de distribució són penosos. En un país tan petit com el nostre, les coses haurien de circular a tota velocitat... Però res. Llavors, imagineu-vos en el cas d'espais més grans. Ara mateix recordo que la darrera traducció castellana de Różewicz, la de Gerardo Beltrán i de Abel A. Murcia, apareguda a Veneçola, l'he coneguda de pura casualitat, perquè les coses editades a Amèrica circulen d'aquella manera. I la vaig poder comprar gràcies a Internet. No sé precisament si en el context anglosaxó -que no és precisament petit- les coses funcionen millor.

Gràcies, Xavier, pel teu comentari.

Entrades populars d'aquest blog

Reflexió i poemes

Des de " La Nausea " m’informen que acaben de publicar en línea un article-reflexió que els vaig enviar. És una reflexió sobre el canvi d’orientació en la poesia des de finals del segle XX (un fenomen que ja havia començat, però, a partir del final de la II guerra mundial, i sobretot, des dels anys 60). A banda, també inclouen una selecció de la meva poesia en versions catalana i castellana. A ells, i a Marian Raméntol especialment, els dono les gràcies. Si voleu veure l’article i els poemes, podeu clicar aquí . 

Tots junts

TOTS JUNTS Un altre fet, no menys comprometedor, és la quantitat de poetes. Als excessos que ja hem apuntat, s’hi afegeix encara l’excés de poetes. Són unes xifres ultrademocràtiques que fan esclatar des de dins l’orgullosa i aristocràtica torre poètica – de fet, és força divertit quan se’ls veu tots junts en algun congrés: quina munió de sers excepcionals! Però, no és cert que l’art que ressona en el buit no és un terreny ideal per a aquells que precisament no són res, aquells la personalitat buida dels quals es desplega en aquestes formes escarransides? I són realment ridículs totes aquelles crítiques, aquells articletets, aforismes, assajos que apareixen a la premsa i que tracten de la poesia. Aquelles paraules buides – però, a la vegada, paraules ampul·loses, tan ingènues, tan infantils, que un no pot arribar a creure que aquella gent que es dedica a l’escriptura no senti la ridiculesa d’aquest periodisme que practiquen. Fins avui dia, tots aquests estilistes encara no han com...

Czesław Miłosz. Tierra inalcanzable

Acaba de sortir a les llibres una nova antologia de poemes de Czesław Miłosz que he traduït al castellà. L'editorial que la publica és Galaxia Gutenberg i recull una àmplia mostra de la poesia de l'autor polonès, un dels poetes més importants del segle XX. N'he fet també la selecció i hi he escrit un pròleg. Aquesta edició té força diferències en relació a l'antologia del mateix autor que vaig traduir al català ara fa uns anys. En primer lloc, abraça des del primer llibre que va publicar fins al darrer, ja pòstum, és a dir, des de 1930 fins a 2006. Inclou poemes com el sensacional Orfeu i Eurídice , que va escriure arran de la mort de la seva segona dona, Carol Thigpen, i que es va publicar l'any 2002. La selecció és també diferent. En conjunt, un volum de més de 430 pàgines en què he treballat últimament. El fet d'haver-lo traduït anteriorment no representa en cap instant una facilitat, ja que cada llengua demana les seves pròpies estructures. Però sí que he de...

Desvetllament

De vegades, Staff ens pot semblar un autor que utilitza unes estratègies que després es converteixen en alguns dels trets distintius en autors com Miroslav Holub, Vasko Popa o fins i tot alguns poemes de Charles Simic. DESVETLLAMENT És l’alba, però no s’ha fet clar. Estic mig desvetllat, i al meu voltant hi ha desordre. S’ha de lligar alguna cosa, s’ha d’enllaçar alguna cosa, resoldre alguna cosa.  No sé res. No puc trobar les sabates, no em puc trobar a mi mateix. Em fa mal el cap.

Diferents lectures

Des de fa un cert temps, compro llibres en format electrònic. Els llegeixo directament a l’ordinador. He provat els diversos lectors de llibres electrònics i de revistes: el d’ Adobe Digital Editions , el de Mobipocket i altres. Fins ara, no m’incomodava massa llegir fins i tot la poesia en aquests formats. En el cas de l’Adobe, es manté el mateix format que l’edició impresa (però no en tots els casos), el Mobipocket és molt versàtil i permet jugar força amb diverses possibilitats de veure el text. No he comprat encara un lector electrònic perquè em molesta la poca coherència en els formats i encara no hi veig sentit. Per altra banda, un cop vaig mirar-ne uns quants, i de sobte en vaig veure un que tenia com a llibre de proves els Sonets de Shakespeare. Quan vaig adonar-me que no hi havia manera de poder tenir tot el sonet, tal com havia de ser, en una pàgina (és a dir, a la pantalla), sense tenir els versos tallats o tenir-ne només 10, vaig decidir que no me’n compraria cap fins qu...

Traducció i una metàfora

Robert Hass: Així, senyor Heaney, teniu alguna teoria sobre la traducció? Seamus Heaney: No, no en tinc cap, de teoria [...] No tinc cap teoria però sí una metàfora. Es basa en la relació dels Víkings amb l'illa d'Irlanda i l'illa de Bretanya. Hi va haver un període conegut com els Assalts, i després un altre període conegut com els Assentaments. Ara, un bon motiu per a la traducció és l'assalt. Entres -aquest és el mètode de Lowell- i assaltes l'italià, assaltes l'alemany, assaltes el grec, i acabes amb un botí que anomenes Imitations. Per altra banda, hi ha l'aproximament per mitjà dels assentaments: entres en una oeuvre , la colonitzes, te la fas teva, però t'hi quedes. La canvies i ella també et canvia a tu una mica. Robert Fitzgerald es va quedar amb Homer, Bob Hass, amb Milosz. Jo vaig quedar-me amb el Beowulf . Però també vaig assaltar Dante a finals dels anys 70... Seamus Heaney i Robert Hass en la conversa The Art of Translating Poetry .

Pensa com donar sentit

Jan Kasper *** Pensa com donar un sentit a les runes que romanen: l’herba agostejada, la maculatura de paraules elevades, el turment de la vellesa. Cada instant nostre, una palleta a l’aigua. No hi podem fer massa; cap saber, ho saps bé, no és cap salvació. Probablement només durarà el que ens supera, el que nosaltres, mortals, aconseguim estimar. Les mosques brunzeixen als vidres. Miro com omples a la cuina pots de cireres sucoses. La teva mà cada vegada quan es troba amb el vidre descobreix l’impossible; també es converteix en vidre. Per sota de la pell transparent s’estenen camps, camins, rius i ciutats. El sol surt, el sol es pon. Ben bé igual com aquí, obedient a una regla eterna. 

La primera neu

Avui ens ha sorprès, de bon matí, la neu. Sí, els meteoròlegs, aquests xamans del nostre temps, ens ho varen anunciar. Però era difícil creure que arribaria amb aquesta intensitat. Sembla ser que no pararà fins el divendres. En polonès (i també en altres llengües) existeix un fraseologisme que és “això m’importa tant com la neu de l’any passat”, és a dir, no res. Però clar, enguany també hem tingut neu al maig. Així, es fa difícil no oblidar-la. Encara que sigui massa aviat, celebrem la primera neu. Com en el següent poema d’ Urszula Kozioł . LA PRIMERA NEU La primera neu no cobreix res. Deixa el temps obert de sota els munts de neu treu enfora retrats nostres d’anys tan llunyans que són quasi irreals. A l’oïda sonen les campanes de trineus d’antany i la borla acolorida de la bufanda o de la gorra cau amb el reflex d’un patí en una bola de neu. La blancor ens sorprèn. Romanem en silenci i entrem en nosaltres com en una casa recuperada després d’un llarg viatge on algú ens retorna amb e...

Després, en una altra vida

Fent un repàs en la producció de Tomasz Różycki per a un nou projecte, vaig recordar antigues sensacions de lectura. I de cop, em vaig tornar a trobar amb aquest poema, amb la imatgeria de Chagall (una altra passió que em transporta a altres mons i em fa reconèixer-me en el meu), i l’atracció va ser tan forta que el procés va ser inevitable. Directament, el vaig traduir, com una necessitat. DESPRÉS, EN UNA ALTRA VIDA A Chagall Mai no he sabut morir. La immortalitat és un peix volador del meu somni, l’he submergit al tremp, l’he ungit amb olis, vermelló i crom, l’he vist com volava sobre la casa i els prats. No hi havia cap frontera, en les ales dels àngels apareixia constant la mateixa melodia al violí, ballaven gats de rostre humà, gent amb caps de boc. Ho érem tot, cada una de les criatures: aquelles ales se’ns enduren dels pogroms, el cel donà l’esquena a Witebsk i a París, declinaven els núvols, i nosaltres navegàvem amb un deixant de sutge del crematori, tu portaves un vel, i viv...

Després

Un poema de Mariusz Grzebalski. DESPRÉS Després vam treure tots els mobles d’ell. Al pati esperava un camió ja a punt de marxar. Al mig, restes de ciment, cadenes embullades, drapots, papers greixosos, mantes. Tantes coses, de sobte, esdevenen brossa. Paisatges capgirats de miralls, un bufet amb capes de pintura que s’han esquerdat com el fons d’un riu quan baixen les aigües, un comptador que ell va comprovar el dia abans que vingués el cobrador. I altres coses. Després vam abandonar aquell lloc, cridant i discutint-nos per foteses. Ella ni tan sols va mirar els trossos de la paret despresos. Després, en una altra ciutat, va estripar totes les fotos i les cartes d’ell, i va envellir ràpidament. Recorda, plora, maleeix. Després, traurem els seus mobles.