Vés al contingut principal

Divuit de juliol

No és cap secret que una de les veus de la poesia polonesa que més em fascinen és la de Janusz Szuber. Un dels dos o tres hereus d'aquells autors que van situar la poesia en llengua polonesa al capdavant del panorama internacional. Szuber acaba de publicar un nou llibre de poemes: Dir. Qualsevol cosa. Així, amb punt. Aquí hi ha la presentació que en fa el propi poeta. A banda de la línia de poemes que acostuma a escriure, introdueix una forma més àmplia, a la frontera del poema en prosa i la reflexió. Més endavant, segurament en penjaré alguna mostra. En aquesta entrada presento un poema de la seva producció anterior.

DIVUIT DE JULIOL

                                                      Cal tancar el llibre
                                                                        En el darrer tacte,
                                                                        Llençar-lo a les brases
                                                                        I dir: s’ha acabat

                                                                        (D. A. Coyrreno: Plany)


Aquell divuit de juliol, el dia de l’enterrament del pare,
Recordava més aviat una plujosa tardor primerenca
I l’argila aixecada era com en arrencar patates.
Just sobre els arbres del cementiri voltaven dos avions,
Els motors brunzien furiosos. El seguici trepitjava els miralls dels tolls.
Entre mi i el fèretre, amb una perruca de corona,
Hi havia aquell dia assolellat de feia tres setmanes,
Quan vam anar a l’interior de l’hangar
I ell, d’habitud rude, taciturn, tancat en si mateix,
S’apropava a les màquines immòbils,
En tocava les ales, passava la mà per les hèlices,
Visiblement emocionat, parlava una mica massa fort,
De tal manera que l’eco de la seva beu ressonava
Sota aquell sostre envidrat de xapa.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Paul Éluard i Papers de Versàlia (III)

I aquest és el darrer poema que va aparèixer al número sobre Paul Éluard de Papers de Versàlia. Demà també penjaré aquí el text sobre Wrocław de què vaig parlar en la primera entrada d'aquesta sèrie sobre els magnífics Papers de Versàlia.

A «LA NUIT» de Capitale de la douleur
 Ce n’est pas la nuit qui te manque, mais sa puissance
No és la nit el que et manca, sinó el seu poder. No és el sol el que tens, sinó la seva llum que t’obligava a fer marrada en les línies que anava delimitant com una sèrie d’horitzons tancant-se cada cop que tenies la sensació d’haver-los atès. No tens horitzons, ni nits ni sol, només el silenci, el vent que et porta el seu nom, i aquell altre nom, i un nom més. És el poder dels noms el que tens per tornar-los al silenci.

Paul Éluard i Papers de Versàlia (i IV)

PARADA OBLIGATÒRIA

Era el 25 d’agost de 1948. Començava el “Congrés mundial dels intel·lectuals en defensa de la pau” a Wrocław. Abans del Congrés, i aprofitant l’avinentesa, havia començat a celebrar-se l’“Exposició de les terres recuperades”. Tot dins el control de les autoritats soviètiques. Els preus per entrar-hi eren astronòmics per l’època. Però les ciutats de Polònia esmerçaven esforços sensacionals per poder enviar-hi el major nombre possible d’autocars. Especialment de Silèsia arribaven allí amb una freqüència que avui provocaria enveja en qualsevol acte organitzat. Era la força del poder. I entre els convidats al Congrés, hi havia Paul Éluard. També Picasso, i Jorge Amado, i molts altres que es desvivien pel nou sistema. També cal esmentar la presència d’Ivo Andrić, quan les relacions entre Tito i Stalin ja estaven abocades a una ruptura. Estimat Paul, hi vas veure també Louis Aragon, o vau invocar el seu esperit? Hi ha fonts que diuen que hi va ser, d’altres, ho neguen…

Mon cosí Bubi

Crear tot un món amb un sol poema, fer que les referències agafin una densitat ben atapeïda, la història i la delicadesa de la descripció en consonància, i la dimensió metafísica. Aconseguir tot això a la vegada és a l'abast de pocs poetes. Per això, Janusz Szuber és un dels grans poetes contemporanis, un poeta exigent amb el lector; per això, Janusz Szuber no podrà entrar mai en cap mena de les llistes contemporànies. Potser aquesta és la tasca actualment de la literatura, poder arribar a quatre lectors, entrar en les seves consciències. Quatre lectors, no més (i no només). Amb la paciència d'un lent goteig que va foradant una roca. Sí, potser aquest és el camí, el de les gotes, a poc a poc, clap, clap, l'una rere l'altra. Sents com cauen?
MON COSÍ BUBI
Bubi, o sigui Caesar Roth amb l'uniforme de la Wehrmacht (una fotografia mida postal, al revers unes paraules de dedicatòria en lletra gòtica) amb una fesomia molt de nen, llargs dits de pianista, ros, un tipus nòrdic,…