Vés al contingut principal

Recapitulant

He estat uns dies desconnectat. Hauria volgut penjar algunes d’aquestes reflexions i apunts en el moment que eren més actualitat. Però, quan es parla de literatura, l’actualitat és una cosa ben relativa. Faig, doncs, una petita recopilació.

***
Fa uns dies moria el gran poeta polonès Tadeusz Różewicz, just un dia després de la mort de Gerard Vergés. Różewicz és un dels autors cabdals per poder entendre la poesia, no tan sols la polonesa, de la segona meitat del segle XX. Vaig escriure un petit article sobre l’autor i sobre l’esplèndida traducció que al català va fer Josep-Antoni Ysern. El podeu llegir aquí.


***
Pocs dies després, moria el poeta portuguès Vasco Graça Moura. Gairebé ningú aquí no se’n va fer ressò, cosa que em va estranyar molt. Vasco Graça Moura era un gegant en la poesia i en la traducció (només amb el que va traduir es poden fundar de nou moltes literatures). L’únic motiu que veig en aquest silenci és no el desconeixement sinó la indiferència que es té en relació a les altres literatures de la península ibèrica. Moltes vegades, ens queixem que la literatura catalana és poc coneguda a la resta de l’Estat espanyol, però també hauríem de ser nosaltres una mica més severs amb nosaltres mateixos. Què coneixem de la literatura escrita en asturià, en gallec, en portuguès? Per parlar de llengües que podríem llegir sense gaires problemes. Evidentment, també la pregunta què sabem de la literatura escrita en basc? Sí, aquí es requereix un esforç molt més gran si es vol llegir en original. La qüestió de tot plegat és que, en el fons, no hi ha gaire interès. Els pocs noms que coneixem moltes vegades vénen filtrats a través del castellà, a partir del fet que són noms que més o menys sonen en els diaris d’àmbit estatal. Les tres literatures de les llengües romàniques que he esmentat són de gran qualitat, i fins i tot m’atreviria a dir que la poesia portuguesa és una de les grans que hi ha ara a nivell mundial.

***

Avui mateix ha aparegut una crítica del llibre Punt rere punt signada per Ricard Mirabete. Des d’aquí li agraeixo la seva lectura. No poso cap adjectiu, és tasca del lector, en aquest cas. Per la part que em toca, moltes gràcies. Com també mostro un gran agraïment a la Simona Skrabec per la seva ressenya al diari Ara. La primera, la teniu enaquest enllaç. La segona, es pot veure aquí més avall.


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Paul Éluard i Papers de Versàlia (III)

I aquest és el darrer poema que va aparèixer al número sobre Paul Éluard de Papers de Versàlia. Demà també penjaré aquí el text sobre Wrocław de què vaig parlar en la primera entrada d'aquesta sèrie sobre els magnífics Papers de Versàlia.

A «LA NUIT» de Capitale de la douleur
 Ce n’est pas la nuit qui te manque, mais sa puissance
No és la nit el que et manca, sinó el seu poder. No és el sol el que tens, sinó la seva llum que t’obligava a fer marrada en les línies que anava delimitant com una sèrie d’horitzons tancant-se cada cop que tenies la sensació d’haver-los atès. No tens horitzons, ni nits ni sol, només el silenci, el vent que et porta el seu nom, i aquell altre nom, i un nom més. És el poder dels noms el que tens per tornar-los al silenci.

Paul Éluard i Papers de Versàlia (i IV)

PARADA OBLIGATÒRIA

Era el 25 d’agost de 1948. Començava el “Congrés mundial dels intel·lectuals en defensa de la pau” a Wrocław. Abans del Congrés, i aprofitant l’avinentesa, havia començat a celebrar-se l’“Exposició de les terres recuperades”. Tot dins el control de les autoritats soviètiques. Els preus per entrar-hi eren astronòmics per l’època. Però les ciutats de Polònia esmerçaven esforços sensacionals per poder enviar-hi el major nombre possible d’autocars. Especialment de Silèsia arribaven allí amb una freqüència que avui provocaria enveja en qualsevol acte organitzat. Era la força del poder. I entre els convidats al Congrés, hi havia Paul Éluard. També Picasso, i Jorge Amado, i molts altres que es desvivien pel nou sistema. També cal esmentar la presència d’Ivo Andrić, quan les relacions entre Tito i Stalin ja estaven abocades a una ruptura. Estimat Paul, hi vas veure també Louis Aragon, o vau invocar el seu esperit? Hi ha fonts que diuen que hi va ser, d’altres, ho neguen…

Mon cosí Bubi

Crear tot un món amb un sol poema, fer que les referències agafin una densitat ben atapeïda, la història i la delicadesa de la descripció en consonància, i la dimensió metafísica. Aconseguir tot això a la vegada és a l'abast de pocs poetes. Per això, Janusz Szuber és un dels grans poetes contemporanis, un poeta exigent amb el lector; per això, Janusz Szuber no podrà entrar mai en cap mena de les llistes contemporànies. Potser aquesta és la tasca actualment de la literatura, poder arribar a quatre lectors, entrar en les seves consciències. Quatre lectors, no més (i no només). Amb la paciència d'un lent goteig que va foradant una roca. Sí, potser aquest és el camí, el de les gotes, a poc a poc, clap, clap, l'una rere l'altra. Sents com cauen?
MON COSÍ BUBI
Bubi, o sigui Caesar Roth amb l'uniforme de la Wehrmacht (una fotografia mida postal, al revers unes paraules de dedicatòria en lletra gòtica) amb una fesomia molt de nen, llargs dits de pianista, ros, un tipus nòrdic,…