Passa al contingut principal

Diferents lectures


Des de fa un cert temps, compro llibres en format electrònic. Els llegeixo directament a l’ordinador. He provat els diversos lectors de llibres electrònics i de revistes: el d’Adobe Digital Editions, el de Mobipocket i altres. Fins ara, no m’incomodava massa llegir fins i tot la poesia en aquests formats. En el cas de l’Adobe, es manté el mateix format que l’edició impresa (però no en tots els casos), el Mobipocket és molt versàtil i permet jugar força amb diverses possibilitats de veure el text.
No he comprat encara un lector electrònic perquè em molesta la poca coherència en els formats i encara no hi veig sentit. Per altra banda, un cop vaig mirar-ne uns quants, i de sobte en vaig veure un que tenia com a llibre de proves els Sonets de Shakespeare. Quan vaig adonar-me que no hi havia manera de poder tenir tot el sonet, tal com havia de ser, en una pàgina (és a dir, a la pantalla), sense tenir els versos tallats o tenir-ne només 10, vaig decidir que no me’n compraria cap fins que aquests aspectes (de cabdal importància en la lectura de poesia) no quedessin solucionats.
Fins fa molt poc, encara no havia provat el Kindle, i fa uns dies en vaig tenir l’oportunitat (encara que també només en l’aplicació que tenen per a l’ordinador). Vaig trobar el darrer llibre de Seamus Heaney, Human Chain, en format electrònic, i vaig decidir comprar-lo. En qüestió de dos minuts ja tenia el llibre a casa. El primer que vaig sentir va ser una petita decepció. No tenia el llibre en la seva totalitat. Sí, s’ha parlat molt del tacte, i del paper i de tot plegat. Però a mi també m’interessa la disposició gràfica, la visió del poema a la pàgina, el joc de l’espai, del blanc i de la lletra. I tot això desapareix. I el que apareix són poemes tallats, he de tirar amunt i avall el cursor per intentar tenir una certa idea del poema en la seva globalitat.
No sóc cap detractor dels lectors electrònics, del format. Crec que és molt pràctic, sobretot si estem lluny dels llocs on es venen els llibres que volem (encara que esperar que t’arribi un llibre és una meravellosa sensació que també desapareix), però no es pot obviar una sèrie de qüestions. El nou format no pot, no hauria de desmuntar tota una tradició de lectura, una tradició de gènere.
I una altra qüestió, què se’n farà de la tipografia? Acabarem amb les fonts de l’ordinador o del lector? Es perdrà també la sorpresa dels exquisits treballs dels tipògrafs, com per exemple, els de tradició anglesa?

Comentaris

David ha dit…
Sembla que encara hi ha molts detalls que s'han de polir, oi? Em confesso detractor del format electrònic de totes totes per bé que n'admeto (és evident) la comoditat.
El que dius dels tipògrafs, suposo que acabarà sent una feina d'especialistes per a edicions de luxe.
Salutacions!
Xavier ha dit…
Benvolgut David,
Moltes gràcies pel comentari. Jo no en sóc detractor, però encara hi veig força inconvenients. Ara tinc llibres en format epub de l'adobe i en format azw de l'amazon per al kindle (després en mobi, però aquests el kindle els obre). Ara bé, la incompatibilitat fa que tingui les dues aplicacions a l'ordinador. I en cas que fossin lectors, hauria de tenir dos lectors diferents. Evidentment, això ara és una batalla, com va passar amb els vídeos, com ha passat amb la música. Ahir mateix vaig actualitzar el lector del kindle a l'ordinador, i la cosa ja comença a estar millor, es pot llegir en dues columnes (com si fossin dues pàgines), el diccionari integrat està molt bé. I sí, comencen les comoditats. Però per a mi, encara no és del tot clar.
Parlant dels lectors, per què posen un munt de coses per pujar el preu, que si 3G, que si Wifi, que si dues pantalles (encara que quedi molt maco), etc. Un lector hauria de ser això, un aparell per llegir, si em vull baixar un llibre, tinc moltes maneres de fer-ho, i si porto al damunt una quantitat ingent de llibres, dubto que en el precís moment en què viatjo o llegeixo tingui ganes de descarregar-me'n un altre. En fi, cadascú hi trobarà els aventatges i els inconvenients.
Quant al que comentes dels tipògrafs, doncs segurament sí que acabaran com tu dius.
Salutacions,
Xavier
David ha dit…
Caram, Xavier, em perdo amb tota això. Suposo que és com tu dius: passarà el mateix que amb la música i els vídeos i la cosa s'anirà abaratint i simplificant. De moment m'esperaré, no fos cas que d'aquí a dos dies aparegui alguna cosa nova.
Salutacions.
Estic d'acord amb tu, Xavier, i tot i que m'estimo molt els llibres en paper, no sóc detractor de la innovació. Però, com tu, espero que els fabricants decideixin apostar per una versió còmoda i respectuosa dels aparells de lectura.
Dius: "S’ha parlat molt del tacte, i del paper i de tot plegat. Però a mi també m’interessa la disposició gràfica, la visió del poema a la pàgina, el joc de l’espai, del blanc i de la lletra. I tot això desapareix. I el que apareix són poemes tallats, he de tirar amunt i avall el cursor per intentar tenir una certa idea del poema en la seva globalitat". Coincideixo totalment amb el teu punt de vista.
I pel que fa als tipògrafs, fa temps que van desaparèixer, des que es va imposar la fotocomposició. Les "caixes" i el plom són peces de museu, que potser es faran servir alguna vegada, com es fan servir de tant en tant les locomotores de vapor, per als nostàlgics.
Una abraçada.
Albert
Xavier ha dit…
Sí, Albert, els tipògrafs ja fa temps que van desaparèixer, però encara hi havia un cert gust a l'hora de fer els llibres, de triar una tipografia determinada que es convertia en marca de la casa. I ara, qui sap on anirà a parar això. A canvi, podrem llegir (segons el dispositiu, ja que no tots ho permeten) els llibres amb el tipus de lletra que ens vingui de gust. Amb tot, no existeixen les equivalències, la garamond (la bona, no la que posen al Windows) és fantàstica en paper, però un pèl enutjosa a la pantalla de l'ordinador). En fi, seria un debat bastant llarg.
David, sí, jo també hi confio. I sobretot que hi hagi el format únic. És clar que ara ja existeixen convertidors, i que pots canviar un epub en un llibre per mobi o per a Kindle, i passar un format de Kindle a pdf. Sí, però un ha de passar una estona a l'ordinador jugant amb tot això, i aleshores ja es perd una altra de les qüestions bàsiques. Si m'he de baixar un llibre, i després l'he de convertir, maleïda la gràcia.
Una abraçada a tots dos,
Xavier

Entrades populars d'aquest blog

Nosaltres tres, aquells tres

Encara que hagi traduït força poemes de Szuber, per al blog i per a alguna revista, no es pot esgotar de cap manera la seva obra que ja és força àmplia, malgrat que publiqués el primer llibre quan tenia gairebé 48 anys. La qualitat dels seus poemes l’han convertit en un referent indiscutible de la poesia contemporània.  NOSALTRES TRES, AQUELLS TRES En som tres, els uns davant dels altres, riem, cadascú a la seva manera. El quart, Andrzej, no el veiem perquè és ell qui fa la foto, la darrera, ara ho sé, a la casa antiga del carrer Sienkiewicz. Romek Biskupski, el meu gurú de les icones i de Mandelstam, en original, sense cap dubte. Al sofà, d'esquena a la finestra, en Beksiński. Jo de perfil, amb pocs cabells blancs encara. Davant meu i de Romek, tasses de te. Una Pepsi-Cola i, encara que no es vegi, una bossa de patates davant del senyor Zdzisław a qui la gesticulació ajuda a explicar les proeses arriscades del meu pare en aterrar en una prada a la zona vora...

Cau la pluja rere la finestra

El tercer poeta amb qui vam compartir la taula rodona ahir sobre poesia polonesa contemporània era Tadeusz Dąbrowski. Ahir mateix sortia el seu darrer llibre de poemes a l'editorial a5 , però aquest poema pertany a un llibre anterior. *** Cau la pluja rere la finestra. En una altra part de la ciutat cau un home a la vorera. En algun lloc del món, d'uns llavis surt i cau una paraula que canvia el curs de la història. En aquell mateix moment de milions de llavis surten i cauen paraules insignificants i compensen aquella altra primera. A l'ast, el pollastre va fent tombs. En el llitet fa tombs la nostra felicitat a través del seu somni. Els nostres cossos tomben i esdevenen cendra. La nostra vida succeeix a cada moment en cada una de les paraules.

Devil's fruits

Les entrades al blog no sempre responen a tots els criteris estètics que jo vull aportar, que vull fer conèixer, dels poetes principalment polonesos, per bé que també de poetes d'altres llengües. Per això, es poden trobar a faltar noms que dins la seva pròpia tradició ja fa temps que són ben coneguts, i també n’hi poden haver de molt menys coneguts però que tenen algun poema, o tot un llibre que m’han cridat l’atenció. Marta Podgórnik pertany a la primera categoria, és una de les autores que ja tenen una llarga trajectòria, i que ha publicat llibres que han rebut premis o han estat nominats a premis prestigiosos; per exemple, ha estat nominada dos cops al premi Wislawa Szymborska. Va néixer l’any 1979 i ha publicat nou llibres de poemes. Treballa en una de les editorials de poesia amb més presència del país, Biuro Literackie. Aquest poema d’avui pertany al seu darrer llibre, Zimna ksi ążka (El llibre fred). DEVIL’S FRUITS I si t’ acabo estimant, no acabarà bé, ...

Glaçades de maig

Un altre poema del darrer llibre de Marzanna Bogumiła Kielar, que vaig presentar un temps enrere al blog. GLA ÇADES DE MAIG Una glaçada tardana a la primavera ha fet malbé els capolls plens, ha mossegat els brots dels fruits en els pomers de tronc baix, les groselles roses i vermelles als arbusts. Ara els hem d’ajudar: s’han de desglaçar lentament, ens diu la memòria. Se’ls ha de donar ombra perquè l’aigua no es mogui massa ràpid, no trenqui els teixits. Embolcats , s’han de desglaçar a poc a poc, en la foscor, sense aferrar-se gaire a la vida. Els capolls glaçats, llambrejants, han d’aprendre a ren è ixer instant a instant, i en un instant marcir-se. Haurem de fer un foc a la vora i fumar-los. Però la memòria no segueix el camí recte, ho abraça tot com l’heura. Precisament evoca aquelles poques escoles de pintura que existiren a la Xina cap a l’any 960. Els paisatgistes competien aferrissadament, entercs, ferms en un sol tema: pintar ...

Joc i diversió a l'aire lliure

Jerzy Jarniewicz va treure l’any passat el seu darrer llibre, Nits buides , i fa un parell de setmanes es va saber que havia guanyat el premi de poesia de la ciutat de Gdynia. És un gran llibre, un dels millors dels darrers anys en la literatura polonesa, i el que m’estranya és que no hagi estat nominat a més premis. JOC I DIVERSIÓ A L’AIRE LLIURE Això va ser el dia que va córrer cap a ella: andana tres, via sis, la ciutat en ple migdia, amb aigua per al viatge, però havia triat viatge sense aigua. Un cel sense núvols. Un torrent sense pedres. I una finestra amb vistes als camps daurats de blat, tots en el foc del sol, infinits, fins a les fronteres de Varsòvia.

Psalm XXVII

Poques vegades he tingut l’alegria de poder coincidir amb el veredicte d’un premi de poesia (quan en sé els llibres que hi ha en la llista final). No obstant, amb el Premi de poesia Wis ława Szymborska ja és el segon cop. Dels cinc llibres que hi havia, vaig considerar que el que podia tenir més possibilitats era el darrer llibre de Julia Fiedorczuk. Aquesta autora, amb Psalms ha publicat el que és potser e l seu millor recull de poemes dins la seva ja considerable producció. És un gran llibre, en què el concepte de psalm es veu transformat i és presentat des d’una perspectiva diferent, moderna, i des d’una visió de la feminitat i de la maternitat. L’únic que em reca una mica és que la llista dels cinc llibres que han arribat a la darrera selecció no acaba de reflectir del tot la qualitat dels llibres publicats que es van publicar l’any anterior. Hauria estat partidari d’una altra selecció, tot mantenint, és clar, aquest llibre de Julia Fiedorczuk. PSALM XXVII finals ...

Després

Un poema de Mariusz Grzebalski. DESPRÉS Després vam treure tots els mobles d’ell. Al pati esperava un camió ja a punt de marxar. Al mig, restes de ciment, cadenes embullades, drapots, papers greixosos, mantes. Tantes coses, de sobte, esdevenen brossa. Paisatges capgirats de miralls, un bufet amb capes de pintura que s’han esquerdat com el fons d’un riu quan baixen les aigües, un comptador que ell va comprovar el dia abans que vingués el cobrador. I altres coses. Després vam abandonar aquell lloc, cridant i discutint-nos per foteses. Ella ni tan sols va mirar els trossos de la paret despresos. Després, en una altra ciutat, va estripar totes les fotos i les cartes d’ell, i va envellir ràpidament. Recorda, plora, maleeix. Després, traurem els seus mobles.

Nou

Aleš Šteger NOU T’han quedat les mans buides i una nou a les mans. D’entrada, la prems i l’amagues com per obra de màgia, però després tot et prem i saps que has de respondre i amb això matar el fetiller per sobreviure. Dintre de la nou hi ha el fruit, però el fruit no t’interessa, has de fer servir la solució que és escrita dins de la closca. El destret és terrible, així que prems el puny buit i la trenques. La nou calla, els símbols esquerdats romanen impenetrables i la resposta, d’esfinx; però t’esmunys per l’esquerda cap a dins i et menges el fruit. Així t’enfonses en l’espai. Així tu esdevens el fruit. I el fruit esdevé tu. El tu t’aclofa i espera, que la closca al seu voltant creixi. Com un fetus s’aclofa i espera i a la nou hi ha cada cop menys llum i cada cop menys ferides. Lentament el tu pot començar a llegir els sentits i els sentits són cada cop més sencers. El tu llegeix en veu alta, i quan arriba quasi al final, la closca creix i al voltant teu es fa ...

Signes

Vivim en un món de signes. I tot és interpretable, a cada moment, des que ens aixequem i en totes les nostres activitats quotidianes. I desxifrar-los no sempre correspon a una activitat col·lectiva. D'altres, si no pertanyem a una col·lectivitat, no els podrem arribar mai a desxifrar, o tindran un significat del tot diferent. La qüestió és arribar a un acord, amb l'altre, amb el signe. Amb nosaltres. Reflexions que sorgeixen en llegir poemes com aquest de  Kārlis Vērdiņš .  SIGNES Només que alguna cosa no t’agradi, digues-m’ho sense dubtar: assenyala-m’ho baixant el front i arrufant les celles, no facis que em rebolqui en intuïcions i dubtes. Que quan giris ràpid el cap i un lleu tremolor dels llavis siguin una clara  al·lusió: el planeta hermafrodita està en perill, el Petit Príncep busca infructuosament el seu horitzó esfèric, per aferrar-s’hi, mantenir-s’hi per no volar de nou a les òrbites negres. Que els punys serrats i el cap a...

M'agradava el cognom

Kasper Bajon va néixer a Varsòvia l’any 1983. Fins ara, ha publicat dues novel·les i dos llibres de poemes. A finals de l’any passat van aparèixer, simultàniament, una nova novel·la, amb un ambient, una estructura i un llenguatge que l’acosten molt a la prosa de W. G. Sebald, i un nou llibre de poesia, on trobem el següent poema: *** M’agradava el cognom que ella tenia, tou com un xal gibelí, per molt que ningú no volgués reconèixer que hi havia viscut. Només els lilàs i un niu de barracaires en un lloc que havia estat una xemeneia van certificar la seva mort. I si algun cop havia estat jove, tot allò ja va desaparèixer; i l’alegrava la primavera com als seus veïns. La llum vermella l’embolcallava sempre que escombrava els abellots, esborrant el pecat dels artròpodes. Vam perdre tantes ocasions, aleshores, però del cert: mai no les vam arribar a tenir. Jo, allunyat de mi i de les meves possibilitats que de fet eren impossibilitats, podia ser qu...