Passa al contingut principal

Diferents lectures


Des de fa un cert temps, compro llibres en format electrònic. Els llegeixo directament a l’ordinador. He provat els diversos lectors de llibres electrònics i de revistes: el d’Adobe Digital Editions, el de Mobipocket i altres. Fins ara, no m’incomodava massa llegir fins i tot la poesia en aquests formats. En el cas de l’Adobe, es manté el mateix format que l’edició impresa (però no en tots els casos), el Mobipocket és molt versàtil i permet jugar força amb diverses possibilitats de veure el text.
No he comprat encara un lector electrònic perquè em molesta la poca coherència en els formats i encara no hi veig sentit. Per altra banda, un cop vaig mirar-ne uns quants, i de sobte en vaig veure un que tenia com a llibre de proves els Sonets de Shakespeare. Quan vaig adonar-me que no hi havia manera de poder tenir tot el sonet, tal com havia de ser, en una pàgina (és a dir, a la pantalla), sense tenir els versos tallats o tenir-ne només 10, vaig decidir que no me’n compraria cap fins que aquests aspectes (de cabdal importància en la lectura de poesia) no quedessin solucionats.
Fins fa molt poc, encara no havia provat el Kindle, i fa uns dies en vaig tenir l’oportunitat (encara que també només en l’aplicació que tenen per a l’ordinador). Vaig trobar el darrer llibre de Seamus Heaney, Human Chain, en format electrònic, i vaig decidir comprar-lo. En qüestió de dos minuts ja tenia el llibre a casa. El primer que vaig sentir va ser una petita decepció. No tenia el llibre en la seva totalitat. Sí, s’ha parlat molt del tacte, i del paper i de tot plegat. Però a mi també m’interessa la disposició gràfica, la visió del poema a la pàgina, el joc de l’espai, del blanc i de la lletra. I tot això desapareix. I el que apareix són poemes tallats, he de tirar amunt i avall el cursor per intentar tenir una certa idea del poema en la seva globalitat.
No sóc cap detractor dels lectors electrònics, del format. Crec que és molt pràctic, sobretot si estem lluny dels llocs on es venen els llibres que volem (encara que esperar que t’arribi un llibre és una meravellosa sensació que també desapareix), però no es pot obviar una sèrie de qüestions. El nou format no pot, no hauria de desmuntar tota una tradició de lectura, una tradició de gènere.
I una altra qüestió, què se’n farà de la tipografia? Acabarem amb les fonts de l’ordinador o del lector? Es perdrà també la sorpresa dels exquisits treballs dels tipògrafs, com per exemple, els de tradició anglesa?

Comentaris

David ha dit…
Sembla que encara hi ha molts detalls que s'han de polir, oi? Em confesso detractor del format electrònic de totes totes per bé que n'admeto (és evident) la comoditat.
El que dius dels tipògrafs, suposo que acabarà sent una feina d'especialistes per a edicions de luxe.
Salutacions!
Xavier ha dit…
Benvolgut David,
Moltes gràcies pel comentari. Jo no en sóc detractor, però encara hi veig força inconvenients. Ara tinc llibres en format epub de l'adobe i en format azw de l'amazon per al kindle (després en mobi, però aquests el kindle els obre). Ara bé, la incompatibilitat fa que tingui les dues aplicacions a l'ordinador. I en cas que fossin lectors, hauria de tenir dos lectors diferents. Evidentment, això ara és una batalla, com va passar amb els vídeos, com ha passat amb la música. Ahir mateix vaig actualitzar el lector del kindle a l'ordinador, i la cosa ja comença a estar millor, es pot llegir en dues columnes (com si fossin dues pàgines), el diccionari integrat està molt bé. I sí, comencen les comoditats. Però per a mi, encara no és del tot clar.
Parlant dels lectors, per què posen un munt de coses per pujar el preu, que si 3G, que si Wifi, que si dues pantalles (encara que quedi molt maco), etc. Un lector hauria de ser això, un aparell per llegir, si em vull baixar un llibre, tinc moltes maneres de fer-ho, i si porto al damunt una quantitat ingent de llibres, dubto que en el precís moment en què viatjo o llegeixo tingui ganes de descarregar-me'n un altre. En fi, cadascú hi trobarà els aventatges i els inconvenients.
Quant al que comentes dels tipògrafs, doncs segurament sí que acabaran com tu dius.
Salutacions,
Xavier
David ha dit…
Caram, Xavier, em perdo amb tota això. Suposo que és com tu dius: passarà el mateix que amb la música i els vídeos i la cosa s'anirà abaratint i simplificant. De moment m'esperaré, no fos cas que d'aquí a dos dies aparegui alguna cosa nova.
Salutacions.
Estic d'acord amb tu, Xavier, i tot i que m'estimo molt els llibres en paper, no sóc detractor de la innovació. Però, com tu, espero que els fabricants decideixin apostar per una versió còmoda i respectuosa dels aparells de lectura.
Dius: "S’ha parlat molt del tacte, i del paper i de tot plegat. Però a mi també m’interessa la disposició gràfica, la visió del poema a la pàgina, el joc de l’espai, del blanc i de la lletra. I tot això desapareix. I el que apareix són poemes tallats, he de tirar amunt i avall el cursor per intentar tenir una certa idea del poema en la seva globalitat". Coincideixo totalment amb el teu punt de vista.
I pel que fa als tipògrafs, fa temps que van desaparèixer, des que es va imposar la fotocomposició. Les "caixes" i el plom són peces de museu, que potser es faran servir alguna vegada, com es fan servir de tant en tant les locomotores de vapor, per als nostàlgics.
Una abraçada.
Albert
Xavier ha dit…
Sí, Albert, els tipògrafs ja fa temps que van desaparèixer, però encara hi havia un cert gust a l'hora de fer els llibres, de triar una tipografia determinada que es convertia en marca de la casa. I ara, qui sap on anirà a parar això. A canvi, podrem llegir (segons el dispositiu, ja que no tots ho permeten) els llibres amb el tipus de lletra que ens vingui de gust. Amb tot, no existeixen les equivalències, la garamond (la bona, no la que posen al Windows) és fantàstica en paper, però un pèl enutjosa a la pantalla de l'ordinador). En fi, seria un debat bastant llarg.
David, sí, jo també hi confio. I sobretot que hi hagi el format únic. És clar que ara ja existeixen convertidors, i que pots canviar un epub en un llibre per mobi o per a Kindle, i passar un format de Kindle a pdf. Sí, però un ha de passar una estona a l'ordinador jugant amb tot això, i aleshores ja es perd una altra de les qüestions bàsiques. Si m'he de baixar un llibre, i després l'he de convertir, maleïda la gràcia.
Una abraçada a tots dos,
Xavier

Entrades populars d'aquest blog

Poemaris meus en format electrònic

POEMARIS MEUS EN FORMAT ELECTRÒNIC En l'anterior entrada sobre els llibres electrònics , parlava dels riscos que comportava publicar-los personalment, sense tenir darrere cap editorial. Com també comentava que els meus primers llibres de poesia ja no es poden trobar a les llibreries. Vaig decidir, doncs, passar-los a format electrònic i deixar-los de lliure accés en aquest blog. Si aneu a la pestanya de “Llibres de poemes” , hi trobareu Llocs comuns (2004), Retorns de l'Est (2005) i Inventari de fronteres (2006), en format .epub i .mobi (per als que tingueu el Kindle). No hi ha el darrer llibre, La disfressa dels arbres , per qüestions de drets d'autor i perquè encara por ser localitzable en alguna llibreria del país. En qualsevol cas, crec que no és el mateix cas que publicar d'entrada el llibre en format electrònic. Són llibres que han tingut la seva vida, més o menys curta, en el format paper, que han existit físicament. I que potser ara poden tenir una altra vi...

Nosaltres tres, aquells tres

Encara que hagi traduït força poemes de Szuber, per al blog i per a alguna revista, no es pot esgotar de cap manera la seva obra que ja és força àmplia, malgrat que publiqués el primer llibre quan tenia gairebé 48 anys. La qualitat dels seus poemes l’han convertit en un referent indiscutible de la poesia contemporània.  NOSALTRES TRES, AQUELLS TRES En som tres, els uns davant dels altres, riem, cadascú a la seva manera. El quart, Andrzej, no el veiem perquè és ell qui fa la foto, la darrera, ara ho sé, a la casa antiga del carrer Sienkiewicz. Romek Biskupski, el meu gurú de les icones i de Mandelstam, en original, sense cap dubte. Al sofà, d'esquena a la finestra, en Beksiński. Jo de perfil, amb pocs cabells blancs encara. Davant meu i de Romek, tasses de te. Una Pepsi-Cola i, encara que no es vegi, una bossa de patates davant del senyor Zdzisław a qui la gesticulació ajuda a explicar les proeses arriscades del meu pare en aterrar en una prada a la zona vora...

Anys lluny de casa

Ahir es va presentar a Sabadell el nou número de Papers de Versàlia. Actualment, els llibrets que editen tenen una periodicitat anual, i es dediquen a un poeta concret. El primer número va ser per a Rainer Maria Rilke, i aquest segon, per a Emily Dickinson. Hi ha traduccions, assajos sobre la seva poesia, i poemes que parteixen o tenen com a element central la poeta d’Amherst i la seva increïble producció. He tingut la sort de poder col·laborar en aquest nou número, gràcies als amics de Papers de Versàlia, que estan fent més per la poesia en aquests país que no pas moltes editorials. Malauradament, no vaig poder assistir a l’acte de presentació. La distància que tinc de Cracòvia a Sabadell s’ha imposat. Des d’aquí, els envio de nou les meves felicitacions més sinceres. Tant per la presentació com per tota la feina feta fins ara. Deixo aquí un dels tres poemes que vaig escriure a partir de l’obra d’Emily Dickinson i que han sortit publicats en aquest darrer número:     ...

L'auditori de Görlitz

Des de fa un parell de mesos, es pot trobar el darrer llibre que he publicat, L’auditori de Görlitz , editat conjuntament per Adia i Cafè Central. En Pau Vadell i el Toni Clapés han fet una feina excel·lent, i els agraeixo tot l’esforç que han fet. Cal dir que el llibre existeix gràcies al Toni, va ser ell qui em va convèncer que, d’una petita conferència que havia escrit, en tragués un llibre d’assajos. Aquesta era la primera intenció, però quan estava escrivint el text m’encallava contínuament, m’havia posat molts impediments jo mateix (no havia de ser amb to acadèmic, havia de tenir una unitat). El llibre no avançava, no volia seguir per aquell camí. No va ser fins que vaig fer un petit viatge a Ustro ń, i en aquella vall i les muntanyes del voltant tot es va desencallar, la qüestió no eren els impediments, sinó alliberar-me d’aquests. Així que van començar a sorgir idees i fragments i poemes i relacions que s’anaven enfilant les unes amb les altres per tenir una idea general, pe...

Les veus del Pamano en polonès

Entro en una pàgina polonesa de llibres electrònics que cada dia recull totes les ofertes de les diferents plataformes . És una eina molt útil perquè no has d'entrar a cada una de les pàgines per separat. Ja en altres ocasions he comentat que el mercat polonès dels llibres electrònics està molt desenvolupat. Vaig mirant les ofertes i em trobo amb aquesta agradable sorpresa: L'any passat la novel·la Jo confesso de Jaume Cabré va ser un autèntic èxit, de vendes, de crítica, de lectors entusiasmats amb l'obra. I ara ja tenim Les veus del Pamano també en polonès. Felicitats a tots els que han contribuït a aquest èxit: l'editorial Marginesy , que va fer una gran campanya de promoció; la traductora, Anna Sawicka, que ha sabut reflectir el complex món de la novel·la amb una precisió envejable; la seva agent editorial, Cristina Mora. I després, la gran quantitat de reportatges als diaris, les entrevistes a la ràdio. I és clar, les felicitats al seu autor, per la s...

Debats

Julia Fiedorczuk, autora del poema de l'entrada anterior, també es dedica a la crítica literària i últimament ha tingut un debat força interessant que va iniciar Andrzej Franaszek, biògraf de Czesław Miłosz i sembla ser que també aviat de Zbigniew Herbert, sobre l'estat de la poesia contemporània. Independentment de les postures que defensaven l'una i l'altre, força antagòniques, el que pot despertar més enveja és que aquest debat aparegués en el diari més important de Polònia. I que s'hi diguessin gairebé el nom del porc, amb una crítica ferotge bastida sobre arguments sòlids per rebatre les opinions amb les quals no estaven d'acord. És a dir, un exercici d'allò que hauria de ser en qualsevol cultura, allò que s'hauria d'allunyar dels discursos facebookians o twitterians del tot és meravellós, del "happy happy". Impossible que pugui passar una cosa semblant a casa nostra, on predomina aquest discurs que acabo d'esmentar, si més no, é...

De poesies

Entro en una de les llibreries pri ncipals de Cracòvia. Les llibreries aquí també van desapareixent, encara que, per sort, se n’obren noves que, com hem vist a Barcelona, segueixen la tendència de ser una llibreria d’autor, elles fan la seva selecció i venen el que volen vendre, i tenen un públic fidel, i són també l’aparador d’aquelles editorials més petites que són ja del tot indispensables i que no tindrien tanta visibilitat sense aquestes llibreries. Molt més encara a Polònia, on el principal problema de tot l’engranatge editorial és la distribució. No entro en una d’aquestes altres llibreries, més petites i més selectes, sinó a la que podríem considerar la principal llibreria encara raonablement gran de la ciutat. La tinc més a prop, em ve de pas cap al centre en aquell moment concret i, per molt que pugui saber que no hi trobaré algunes coses, no em puc resistir a no entrar a una llibreria. No és que tinguin una mala selecció però han de vendre, s’han de mantenir, i això fa...

De música i de viatges

Agafo l'autobús a les 14.00. Quan arribi a Cracòvia, una hora i mitja més tard, ja serà negra nit. Els dies s'escurcen fins a quedar filagarsallats, les hores de sol es poden comptar ja quasi amb els dits d'una mà, la resta de dia, fins al moment que queda tot a les fosques, és un cel gris, amb diverses tonalitats. Potser per això, els colors dels arbres a la carretera són molt més intensos, des del vermell rovell al groc esmorteït i desmenjat, del marró de terra fins a un verd (les gradacions del camuflatge). Un viatge, per petit que sigui, per breu que duri, sempre és una injecció de melancolia. Deixem alguna cosa enrere, uns moments que seguim reproduint en la memòria, però que ja no tornaran més. El viatge és la irreversibilitat del temps.  Quan ens acostem a Cracòvia, els primers llums ja estan encesos. Els perfils es van desemperesint per  emmotllar-se de nou a les nostres mirades. Torno a casa. A casa? Potser ser a casa només significa que de nou ets a la teva est...

En moltes ciutats

Estar en una ciutat ja diverses vegades, i ser-hi cada cop com si fos la primera, com si entremig no hagués passat quasi res, com si els records de les passes, dels carrers, dels edificis, fos una boirina que va entelant el pensament, que va confonent els camins i els moments i les imatges que no acaben de dibuixar-se mai. I voler recuperar aquests records, fer un esforç tan gran que saps que ja estàs en el procés d’iniciar el canvi, la modificació del record, de l’experiència que mai no ha estat experiència, perquè no saps si ja ets tu, si encara ets tu o si no ets tu, o si has estat mai en la ciutat. Conèixer és reconèixer? Reconèixer és fer avinent, que ens arribin més a prop, instants que ja no saps si han existit? Estar en una ciutat ja diverses vegades, repassar-ne els carrers, les olors, els colors i les llums que no il·luminen el record. Sentir-te estrany, com si fos en instants paral·lels, en una espècie d’allò ja vist però que saps del cert que no ha estat així. Hi ha ciutat...

Al carrer Simplon

Entro a l'església ortodoxa sèrbia de París. La tinc molt a tocar del lloc on m'estic durant uns quants dies. L'església no és cap meravella, es veu clarament que no és un edifici com els que podem veure a tota l-Europa oriental, encara que faci la funció de catedral. És un lloc de pregària per a una comunitat no gaire gran, o així ho intueixo. Però sempre em sorprenen els iconòstasis, en aquestes esglésies. Potser perquè els catòlics occidentals, apostòlics i romans, no en tenim. Si hagués crescut veient-los sempre potser ara seria diferent. Ja no entreveuria aquell misteri que s'amaga en tot un món que m'és molt difícil de desxifrar. Segueixo la visita, tampoc no sé com he de comportar-me, com actuar davant de les imatges. Però trobo la comprensió de la persona (és el popa o no? No ho sembla pas) que passa per allà, sembla que s'ocupi també de la botiga dels records. Al cap d'una estona, em diu que ha de sortir, que si vull comprar un altar minúscul que...