Vés al contingut principal

En un pàrquing...

Les rimes en una traducció de poesia són un dels elements sempre subjectes a discussió. Com també el ritme, és clar. Els constituents d’un poema, al cap i a la fi. Les tendències a l’hora de traduir un poema són diverses, quant a les rimes. Es poden reduir a dues estratègies ben simples, conservar-les o no conservar-les. Però això seria massa fàcil, i el que comporta cada una de les dues estratègies ha deixat milers i milers de pàgines, de reflexions sobre la traducció. Hi ha molts aspectes que s’han de tenir en compte, si és una forma fixa o no - per exemple, un sonet -, si és habitual en l’autor o no, si és un poema escrit fa quatre dies o fa quatre segles. I així podríem continuar fent sèries d’unes dualitats que potser no acaben de ser-ho del tot. Tampoc no podem deixar passar per alt un altre element, cabdal, com el de la tradició. Cada literatura configura el seu concepte de rima, que no és ni universal ni fix. Per exemple, en polonès el concepte de rima i tot allò que es pot percebre com a rima és força diferent del que tenim en la nostra tradició. La diferència entre rimes consonants i assonants no funciona de la mateixa manera i, a més, es poden combinar dins d’un mateix poema. En traduir un poema que tingui un concepte diferent de rima, doncs, haurem de fer prevaler el de la nostra tradició? Si un poema en polonès té rimes assonants i consonants (i utilitzo aquests termes que funcionen en la nostra tradició perquè ens puguem entendre, ja que en polonès no es fan servir pas), haurem de fer-ho tot en assonant o en consonant? I per què no intentem també combinar els dos tipus de rima? Al cap i a la fi, la tradició també és la possibilitat d’integrar noves vies d’expressió. I és així que la traducció ens amplia les tradicions, i assoleix un dels objectius que hauria de perseguir.



EN UN PÀRQUING BUIT LLUNY DE LA CIUTAT, POSANT EL FRE DE MÀ


En un pàrquing buit lluny de la ciutat, posant el fre de mà,
pensa què es el que realment l’ha portat fins a aquest estat
i per què a dir veritat mai no ha sabut no capitular
al tòpic de la tristesa que coneix qui practica la invisible habilitat
de l’exili. Sempre en algun lloc hi haurà la pàtria de la suosa calçada
sota la fredor dels alts fanals, la pàtria de les roges travesses
sota el vapor de les vies – poden comptar amb una mútua trobada
tan sols en l’infinit; la pàtria de la disgregació en revesses,
de l’embranzida, del moviment cap endavant en un congost d’esquerdes
al terra ressec, en un congost de llums en finestres alienes, en un congost
d’artèries, en un congost d’una explosió galàctica. Quines pèrdues
el mantenen aquí, l’immobilitzen, el tanquen en el perímetre angost
d’aquesta, i no una altra, pell; d’aquest planeta, d’aquest pàrking remot.
I d’on li ve aquest dret a l’exili, pretès i quimèric, com si no fos veritat
que ni avui al vespre ningú no s’adorm a la seva Terra, no pot.
En algun lloc passarà, un segon escollit, no pas per pròpia voluntat,
de despertar-se en el moviment, una coma posada a cegues,
al revés, enmig d’una confessió sense alè, per ara, per sempre.


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Paul Éluard i Papers de Versàlia (III)

I aquest és el darrer poema que va aparèixer al número sobre Paul Éluard de Papers de Versàlia. Demà també penjaré aquí el text sobre Wrocław de què vaig parlar en la primera entrada d'aquesta sèrie sobre els magnífics Papers de Versàlia.

A «LA NUIT» de Capitale de la douleur
 Ce n’est pas la nuit qui te manque, mais sa puissance
No és la nit el que et manca, sinó el seu poder. No és el sol el que tens, sinó la seva llum que t’obligava a fer marrada en les línies que anava delimitant com una sèrie d’horitzons tancant-se cada cop que tenies la sensació d’haver-los atès. No tens horitzons, ni nits ni sol, només el silenci, el vent que et porta el seu nom, i aquell altre nom, i un nom més. És el poder dels noms el que tens per tornar-los al silenci.

Paul Éluard i Papers de Versàlia (i IV)

PARADA OBLIGATÒRIA

Era el 25 d’agost de 1948. Començava el “Congrés mundial dels intel·lectuals en defensa de la pau” a Wrocław. Abans del Congrés, i aprofitant l’avinentesa, havia començat a celebrar-se l’“Exposició de les terres recuperades”. Tot dins el control de les autoritats soviètiques. Els preus per entrar-hi eren astronòmics per l’època. Però les ciutats de Polònia esmerçaven esforços sensacionals per poder enviar-hi el major nombre possible d’autocars. Especialment de Silèsia arribaven allí amb una freqüència que avui provocaria enveja en qualsevol acte organitzat. Era la força del poder. I entre els convidats al Congrés, hi havia Paul Éluard. També Picasso, i Jorge Amado, i molts altres que es desvivien pel nou sistema. També cal esmentar la presència d’Ivo Andrić, quan les relacions entre Tito i Stalin ja estaven abocades a una ruptura. Estimat Paul, hi vas veure també Louis Aragon, o vau invocar el seu esperit? Hi ha fonts que diuen que hi va ser, d’altres, ho neguen…

Mon cosí Bubi

Crear tot un món amb un sol poema, fer que les referències agafin una densitat ben atapeïda, la història i la delicadesa de la descripció en consonància, i la dimensió metafísica. Aconseguir tot això a la vegada és a l'abast de pocs poetes. Per això, Janusz Szuber és un dels grans poetes contemporanis, un poeta exigent amb el lector; per això, Janusz Szuber no podrà entrar mai en cap mena de les llistes contemporànies. Potser aquesta és la tasca actualment de la literatura, poder arribar a quatre lectors, entrar en les seves consciències. Quatre lectors, no més (i no només). Amb la paciència d'un lent goteig que va foradant una roca. Sí, potser aquest és el camí, el de les gotes, a poc a poc, clap, clap, l'una rere l'altra. Sents com cauen?
MON COSÍ BUBI
Bubi, o sigui Caesar Roth amb l'uniforme de la Wehrmacht (una fotografia mida postal, al revers unes paraules de dedicatòria en lletra gòtica) amb una fesomia molt de nen, llargs dits de pianista, ros, un tipus nòrdic,…