Vés al contingut principal

Trencar mites


Ho sabem per Joseph Roth, que ho retrata en les seves obres, i especialment en la meravellosa La marxa de Radetzky. I no obstant, el mite de Galítsia segueix present en una nostàlgia que transforma en ficció esdeveniments o una història que mai no ha tingut lloc. 



El cost de la vida a Galítsia és més elevat, i els sous molt més baixos que en els altres països de la monarquia. La pobresa i l’atur conformen la quotidianitat de Galítsia, el percentatge d’analfabets és el més alt de tot l’Imperi Austrohongarès. Els camperols viuen en cabanes primitives, cobertes de palla, amb una llar oberta sense xemeneia, famílies nombroses s’amunteguen en un únic espai de finestres petites (per poder-lo escalfar més fàcilment), i molt sovint amb el bestiar, els ànecs, les gallines. Si un vedell neix a l’hivern, se’l porta a l’habitació i se’l posa al costat de la llar perquè pugui sobreviure aquesta estació de l’any. La higiene es limita habitualment a agafar amb la boca l’aigua que es treu del pou per mullar-se les mans i després rentar-se la cara. 

“Una persona de Galítsia treballa poc perquè menja massa poc, s’alimenta malament perquè treballa massa poc, mor massa jove perquè s’alimenta malament”, escriu Szczepanowski. En aquesta regió, la més pobra de l’imperi, un home viu de mitjana vint-i-set anys, les dones no gaire més, mentre que per a un txec són trenta-dos anys, i un anglès arriba fins als quaranta. 

Els camperols s’alimenten exclusivament del que produeixen, sopa, fajol, sègol, faves, col, pa de sègol (molt sovint, però, han de passar amb pa d’avena o d’ordi, perquè han de vendre el blat), patates, llet a l’estiu, però a l’hivern ja no n’hi ha perquè les vaques tenen massa poc farratge i no es poden munyir. Els plats són monòtons, sovint un dia rere l’altre, al migdia i al vespre, es menja el mateix, sopa de llet o fajol; l’esmorzar es diferencia del dinar i el sopar tan sols perquè es menja al matí. 

                                                  Martin Pollack, El Cèsar d’Amèrica. La gran fugida de Galítsia (2010)


Comentaris

Enric H. March ha dit…
Xavier, no he sabut trobar aquesta obra de Pollack traduïda ni al català ni al castellà. No hi és?
Xavier Farre ha dit…
Hola, Enric,

Malauradament, no hi ha cap traducció ni al català ni al castellà. Només hi ha l'edició alemanya original, i s'ha traduït al polonès, que és la versió que jo utilitzo. Una abraçada i bon any!
Enric H. March ha dit…
Llàstima! Bon any, Xavier!

Entrades populars d'aquest blog

Paul Éluard i Papers de Versàlia (III)

I aquest és el darrer poema que va aparèixer al número sobre Paul Éluard de Papers de Versàlia. Demà també penjaré aquí el text sobre Wrocław de què vaig parlar en la primera entrada d'aquesta sèrie sobre els magnífics Papers de Versàlia.

A «LA NUIT» de Capitale de la douleur
 Ce n’est pas la nuit qui te manque, mais sa puissance
No és la nit el que et manca, sinó el seu poder. No és el sol el que tens, sinó la seva llum que t’obligava a fer marrada en les línies que anava delimitant com una sèrie d’horitzons tancant-se cada cop que tenies la sensació d’haver-los atès. No tens horitzons, ni nits ni sol, només el silenci, el vent que et porta el seu nom, i aquell altre nom, i un nom més. És el poder dels noms el que tens per tornar-los al silenci.

Paul Éluard i Papers de Versàlia (i IV)

PARADA OBLIGATÒRIA

Era el 25 d’agost de 1948. Començava el “Congrés mundial dels intel·lectuals en defensa de la pau” a Wrocław. Abans del Congrés, i aprofitant l’avinentesa, havia començat a celebrar-se l’“Exposició de les terres recuperades”. Tot dins el control de les autoritats soviètiques. Els preus per entrar-hi eren astronòmics per l’època. Però les ciutats de Polònia esmerçaven esforços sensacionals per poder enviar-hi el major nombre possible d’autocars. Especialment de Silèsia arribaven allí amb una freqüència que avui provocaria enveja en qualsevol acte organitzat. Era la força del poder. I entre els convidats al Congrés, hi havia Paul Éluard. També Picasso, i Jorge Amado, i molts altres que es desvivien pel nou sistema. També cal esmentar la presència d’Ivo Andrić, quan les relacions entre Tito i Stalin ja estaven abocades a una ruptura. Estimat Paul, hi vas veure també Louis Aragon, o vau invocar el seu esperit? Hi ha fonts que diuen que hi va ser, d’altres, ho neguen…

Mon cosí Bubi

Crear tot un món amb un sol poema, fer que les referències agafin una densitat ben atapeïda, la història i la delicadesa de la descripció en consonància, i la dimensió metafísica. Aconseguir tot això a la vegada és a l'abast de pocs poetes. Per això, Janusz Szuber és un dels grans poetes contemporanis, un poeta exigent amb el lector; per això, Janusz Szuber no podrà entrar mai en cap mena de les llistes contemporànies. Potser aquesta és la tasca actualment de la literatura, poder arribar a quatre lectors, entrar en les seves consciències. Quatre lectors, no més (i no només). Amb la paciència d'un lent goteig que va foradant una roca. Sí, potser aquest és el camí, el de les gotes, a poc a poc, clap, clap, l'una rere l'altra. Sents com cauen?
MON COSÍ BUBI
Bubi, o sigui Caesar Roth amb l'uniforme de la Wehrmacht (una fotografia mida postal, al revers unes paraules de dedicatòria en lletra gòtica) amb una fesomia molt de nen, llargs dits de pianista, ros, un tipus nòrdic,…