Passa al contingut principal

Trencar mites


Ho sabem per Joseph Roth, que ho retrata en les seves obres, i especialment en la meravellosa La marxa de Radetzky. I no obstant, el mite de Galítsia segueix present en una nostàlgia que transforma en ficció esdeveniments o una història que mai no ha tingut lloc. 



El cost de la vida a Galítsia és més elevat, i els sous molt més baixos que en els altres països de la monarquia. La pobresa i l’atur conformen la quotidianitat de Galítsia, el percentatge d’analfabets és el més alt de tot l’Imperi Austrohongarès. Els camperols viuen en cabanes primitives, cobertes de palla, amb una llar oberta sense xemeneia, famílies nombroses s’amunteguen en un únic espai de finestres petites (per poder-lo escalfar més fàcilment), i molt sovint amb el bestiar, els ànecs, les gallines. Si un vedell neix a l’hivern, se’l porta a l’habitació i se’l posa al costat de la llar perquè pugui sobreviure aquesta estació de l’any. La higiene es limita habitualment a agafar amb la boca l’aigua que es treu del pou per mullar-se les mans i després rentar-se la cara. 

“Una persona de Galítsia treballa poc perquè menja massa poc, s’alimenta malament perquè treballa massa poc, mor massa jove perquè s’alimenta malament”, escriu Szczepanowski. En aquesta regió, la més pobra de l’imperi, un home viu de mitjana vint-i-set anys, les dones no gaire més, mentre que per a un txec són trenta-dos anys, i un anglès arriba fins als quaranta. 

Els camperols s’alimenten exclusivament del que produeixen, sopa, fajol, sègol, faves, col, pa de sègol (molt sovint, però, han de passar amb pa d’avena o d’ordi, perquè han de vendre el blat), patates, llet a l’estiu, però a l’hivern ja no n’hi ha perquè les vaques tenen massa poc farratge i no es poden munyir. Els plats són monòtons, sovint un dia rere l’altre, al migdia i al vespre, es menja el mateix, sopa de llet o fajol; l’esmorzar es diferencia del dinar i el sopar tan sols perquè es menja al matí. 

                                                  Martin Pollack, El Cèsar d’Amèrica. La gran fugida de Galítsia (2010)


Comentaris

Anònim ha dit…
Xavier, no he sabut trobar aquesta obra de Pollack traduïda ni al català ni al castellà. No hi és?
Xavier ha dit…
Hola, Enric,

Malauradament, no hi ha cap traducció ni al català ni al castellà. Només hi ha l'edició alemanya original, i s'ha traduït al polonès, que és la versió que jo utilitzo. Una abraçada i bon any!
Anònim ha dit…
Llàstima! Bon any, Xavier!

Entrades populars d'aquest blog

Una petxina de les vacances

Vaig conèixer Stanka Hrastelj al Festival de Vilenica d’enguany. L’últim dia em va regalar el seu llibre de poemes Senyor, tenim alguna cosa per donar-vos (2009). I el viatge de retorn amb l’avió era com estar en dues esferes, en l’aire i en les profunditats d’aquest gran llibre. Aquest és un dels poemes que conté. UNA PETXINA DE LES VACANCES Les notícies tristes són com petxines, cada any algú en porta de les vacances i de sobte són per tot arreu. Canvien les imatges, canvien el pols dels dies i l’api obligatori al voltant vol influir en la nostra relació amb el món; però, mama, mai res no serà fàcil. El pa de pessic queda sense tocar i cessa la llum dels teus ulls. Ja tenim el vespre aquí, l’ocàs ens esbandirà del teu pit.

Lliçons de natació

Un altre poema de Wioletta Grzegorzewska. LLIÇONS DE NATACIÓ No tenia encara sis anys quan el pare em va donar les primeres lliçons de natació llençant-me de la barca al mig del llac. - Sols els forts aguanten – em va dir quan en vaig emergir amb els llavis lívids i uns anys després ell va morir en aquell mateix llac. Després de la seva mort, vaig anar a viure a una illa que d’aquí a cinc-cents anys ja no serà al mapa. No puc adormir-me quan hi ha els temporals de setembre. Quan les algues segellen els penya-segats, el vent desenganxa de la terra els camps d’espígol; m’ofego i ressuscito.

Extinció del dia, el Llibre de l'Espai

Zoran Bognar (1965, Vukovar). Des de 1993 viu a Belgrad. Ha publicat una dotzena de poemaris. El seu primer llibre va ser prohibit per un poema que criticava Tito. Va haver de canviar el títol del segon, United States of Yugoslavia. EXTINCIÓ DEL DIA, EL LLIBRE DE L'ESPAI Entre els murs d'arbres sens fi i les llunyanies fonent-se en la nit, entre el cel on espurnegen estrelles més clares que el foc i la força incommensurable sorgida de l'extinció del dia, passen les estacions de les nostres vides solitàries, i l'única consciència que tenim és la de ser viatgers cansats caminant tots junts en els meandres del temps. ¿On és el Llibre de l'Espai en què es consigna que les muntanyes es refugiaran en els cristalls dels grans de sorra?

Nosaltres tres, aquells tres

Encara que hagi traduït força poemes de Szuber, per al blog i per a alguna revista, no es pot esgotar de cap manera la seva obra que ja és força àmplia, malgrat que publiqués el primer llibre quan tenia gairebé 48 anys. La qualitat dels seus poemes l’han convertit en un referent indiscutible de la poesia contemporània.  NOSALTRES TRES, AQUELLS TRES En som tres, els uns davant dels altres, riem, cadascú a la seva manera. El quart, Andrzej, no el veiem perquè és ell qui fa la foto, la darrera, ara ho sé, a la casa antiga del carrer Sienkiewicz. Romek Biskupski, el meu gurú de les icones i de Mandelstam, en original, sense cap dubte. Al sofà, d'esquena a la finestra, en Beksiński. Jo de perfil, amb pocs cabells blancs encara. Davant meu i de Romek, tasses de te. Una Pepsi-Cola i, encara que no es vegi, una bossa de patates davant del senyor Zdzisław a qui la gesticulació ajuda a explicar les proeses arriscades del meu pare en aterrar en una prada a la zona vora...

Gall fer

Érem a les muntanyes, de sobte un de nosaltres va assenyalar un punt a la llunyania. Apareixia un animal, un gran ocell. I qui ens acompanyava va dir un mot en la seva llengua, i ens va preguntar com era en la nostra llengua. Gall fer, vaig dir. Ah, no, perquè és un pèl diferent, és tal vegada un gall de cua forcada. O potser sí que és un gall fer. Com que jo no en coneixia la diferencia, vaig callar. I com sempre, vaig continuar la travessa amb aquell neguit que ja t’acompanya sempre, quan ja voldries arribar a casa, o a un lloc amb connexió a internet, per comprovar-ho (ah, ara ja no hem d’esperar tant temps, els diccionaris són a mà en qualsevol moment). Va resultar ser un gall fer. Mai no n’havia vist cap. Ara, el gall fer i el gall de cua forcada ja van junts. Ells i una trobada a la muntanya. Com un punt en què havia començat un camí. Després, a casa, trobo un poema de Marzena Broda amb el títol de Gall fer, i sense pensar-m’ho dos cops, el començo a traduir. GALL FER ...

Poema sobre el llindar de pedra

Aquest és el darrer poema de Gregor Strniša , va aparèixer per primera vegada pòstumament l’any 1987 en una revista. I ara és el poema que tanca les Poesies completes del gran poeta eslovè. POEMA SOBRE EL LLINDAR DE PEDRA Quan comença a créixer una pedra, primer ho fa a poc a poc, molt lenta, i quan creix, tu no te n’adones, penses en tu quan caminant la trobes. Llavors, la pedra del llindar sospira, creix molt ràpid, creix i s’enfila. Vols sortir fora per la pròpia porta, i al davant un mur de pedra s’imposa. Una cega, llagrimosa parpella pètria en terribles somnis t’observa, en els terribles somnis en desvetlles. És mitjanit: no hi ha la Terra, tu ja no hi ets, no hi ha la pedra, no hi ha el món, hi ha una cova negra. Ja arriba l’alba, el món és com abans, no hi ha la paret, pots marxar. Ara pots marxar a tot arreu, tan sols això, tu ja no ets tu.

Antiga fortalesa

Aquests dies hem tingut una molt grata visita a Cracòvia, la del poeta i amic Martín López-Vega . Passejant per la ciutat, en sopars i en trobades, la poesia ha estat molt present. Entre els noms que han aparegut, ha sortit el de Tomasz Różycki , un dels poetes amb més projecció en aquests moments. En record de les converses, en record de Brodski i de tants altres, aquest poema. Tomasz Różycki ANTIGA FORTALESA S'ha acabat el segle vint i la literatura ha abandonat les ciutats, les seves càlides cendres, les habitacions oblidades, les profundes esglésies, les veus als soterranis, els cireres i els dies d'examen, l'arqueologia i els alemanys, els jueus, els polonesos, i les multituds a les estacions. Ha mort Schulz, Roth ha mort. D'ençà que la literatura ha abandonat els espectres dels carrers, dels barris, dels jardinets, ha llençat els uniformes i ha viscut en el buit, allí on sempre tenia el seu lloc, des del principi. Finalment, ha an...

Desvetllament

De vegades, Staff ens pot semblar un autor que utilitza unes estratègies que després es converteixen en alguns dels trets distintius en autors com Miroslav Holub, Vasko Popa o fins i tot alguns poemes de Charles Simic. DESVETLLAMENT És l’alba, però no s’ha fet clar. Estic mig desvetllat, i al meu voltant hi ha desordre. S’ha de lligar alguna cosa, s’ha d’enllaçar alguna cosa, resoldre alguna cosa.  No sé res. No puc trobar les sabates, no em puc trobar a mi mateix. Em fa mal el cap.

Apunts d'un matí (3)

*** Passo cap a una altra llibreria. Cracòvia és una ciutat amb força llibreries, però totes són petites petitetes, i encara que cap d’elles no s’acaba d’especialitzar, ja he pogut orientar-me d’on puc comprar uns llibres o uns altres. No és gaire fàcil, però s’acaba sabent quan una editorial treu un llibre en quina llibreria concreta el podrem trobar. Evidentment, no parlo del que publiquen les grans editorials, sinó de les editorials d’abast més reduït. A Cracòvia, no hi ha cap llibreria com LaCentral , on pots entrar a una hora determinada i mai no saps quan en sortiràs, ni tampoc amb quants llibres. Una llibreria on l’apartat de poesia ja és prou com perquè tinguis rodaments de cap. No, a Cracòvia entres a les llibreries, saps el que busques, i aviat en surts. Avui no buscava poesia. Buscava un llibre de W. G. Sebald, Austerlitz . L’última edició en polonès és de 2007, així que és impossible de poder-la trobar enlloc. Però no, vaig recordar que havia vist llibres de Sebald reb...