Passa al contingut principal

Amb crítics així, no cal...

Entro al facebook després d’uns dies d’inactivitat. I veig que un bon nombre de coneguts i de desconeguts fa un enllaç a un article sobre poesia catalana, sobre una espècie de cànon contemporani d’aquesta, publicat a El País, a l’edició nacional, el dia 17 d’abril. Hi entro i em cau l’ànima als peus. Entre els coneguts i desconeguts d’abans veig que el punt en què es fixen és si han sortit o no en la llista, en el cànon. És a dir, passa el mateix que, salvant totes les distàncies, amb el llibre famós o infaust de Harold Bloom. Es parla dels noms però no es parla del contingut del llibre. Aquí ningú no parla de l’article. I l’article ben de debò que és de traca, de traca, a més, ben humida. El ressenyador es dedica a engalzar tot un seguit d’afirmacions i frases d’altres crítics de renom i de solvència contrastada tretes de context. I el resultat és nefast. El lector espanyol que no segueix gaire la poesia catalana pot tenir la impressió que aquesta va una mica a la deriva, trenca massa amb la tradició – i ai què passarà – i que és més pobra quant a recursos lingüístics (“molta menys riquesa verbal que Espriu, Teixidor...”). Imaginem-nos tan sols per un moment les conseqüències que poden tenir afirmacions d’aquest tipus si tenim en compte el context en què es publica l’article. I no vull ser massa malpensat, però diria que és un atac directe, sota l’escut a més que són els nostres crítics els que ho diuen. Bravo, però un recurs “retòric” d’aquest tipus és massa senzillot. Tot i que em sorprèn que ningú encara no n’hagi dit res o, si ho fa fet, a mi encara no m’ha arribat. Tant en tot l’article com en la llista del cànon l’autor del text demostra que no entén res de la poesia catalana contemporània. Per tenir un article així, millor que no hagués escrit res. Però potser sí que està bé, al cap i a la fi es pot esvalotar una mica el galliner. Per desgràcia, hi ha molts galls que no se n’adonen.

Comentaris

Álvaro Valverde ha dit…
Desde luego yo no me enteré de nada, querido amigo. Y otra cosa: cuando uno era joven el conocimiento que tenía (que teníamos) de la poesía escrita en catalán era mayor que ahora. De ese artículo, o lo que sea, no conocía a nadie. Incomprensible. O no.
Abrazos, Á.
Xavier Farre ha dit…
Querido Álvaro, efectivamente, no hay manera de poder sacar nada en claro del artículo. Como que empieza que "nadie puede controlar hoy la poesía en Cataluña", ya esto le permite dar rienda suelta a ideas que no tienen ningún hilo conductor. Lo que critico más es el artículo, y también la manera en la que algunos reciben la lista. Es cierto que ahora se tiene menor conocimiento de la poesía escrita en catalán (por no centrarnos sólo en la de Cataluña, porque en Valencia hay excelentes poetas, con mucha fuerza, pero que el mercado en Cataluña también se ha subido al carro del olvido y muchas veces no los tiene en cuenta, por desgracia). No sé cuáles son los motivos de este desconocimiento que se ha acentuado los últimos años, quizás que se empiece a buscarlos, y no pero no con un artículo que lo único que crea es confusión. En cuanto a los nombres que aparecen, todos son justificables de estar ahí. Pero hacer una lista como la que aparece, cuando no se tiene ninguna perspectiva, empezando por la del tiempo, es completamente descabellado. Podríamos hacer cien listas similares sin repetir ni un solo nombre. No se puede ni tan siquiera considerar como una aproximación al canon, como dice el autor, y eso que coincido con algunos nombres, o con algunas obras.
Josep-A. ha dit…
No diré res de seriós al respecte, perquè no sóc crític literari. Ara, si et fixes en el famós i interessantíssim llibre del Bloom, ell mateix fa un dibuix -tan encertat com vulguem- del que ell considera canònic. I, respecte a aquest punt (i una zona d'ombra al seu voltant), situa els autors que cita. L'eix és Dant-Shakespeare-Cervantes, posem per cas. L'autor de l'article de El País no intenta bastir cap mena de geografia literària. Es limita a amuntegar frases més o menys discutibles, efectivament fora de context. Quin sentit té un article així? És quasi "indiscutible" -en el pitjor sentit del terme- perquè confon el canon amb el quasi-llistí-telefònic i no té un mínim de substància sobre la qual reflexionar. O ben poca cosa. Ara, tampoc no sé si els temps estan per a aportacions més serioses, com les que ofereixen alguns estudiosos i crítics. Però un article pastat d'ací i d'allà es fa en quatre patades i, damunt, mou gresca. Ideal per a un periòdic.

Josep-A.
Xavier Farre ha dit…
Josep-Antoni, del tot d'acord amb el que dius sobre el llibre de Bloom, i amb les conclusions a què arribes. També, quant al llibre de Bloom, comentava això de "salvant les distàncies", que són moltes, com es pot veure. Realment, en l'article no hi ha cap voluntat de fer cap eix, i té altres defectes. I com molt bé acabes, i subscric del tot, "ideal per a un periòdic".

Entrades populars d'aquest blog

Psalm XXVII

Poques vegades he tingut l’alegria de poder coincidir amb el veredicte d’un premi de poesia (quan en sé els llibres que hi ha en la llista final). No obstant, amb el Premi de poesia Wisława Szymborska ja és el segon cop. Dels cinc llibres que hi havia, vaig considerar que el que podia tenir més possibilitats era el darrer llibre de Julia Fiedorczuk. Aquesta autora, amb Psalms ha publicat el que és potser el seu millor recull de poemes dins la seva ja considerable producció. És un gran llibre, en què el concepte de psalm es veu transformat i és presentat des d’una perspectiva diferent, moderna, i des d’una visió de la feminitat i de la maternitat. L’únic que em reca una mica és que la llista dels cinc llibres que han arribat a la darrera selecció no acaba de reflectir del tot la qualitat dels llibres publicats que es van publicar l’any anterior. Hauria estat partidari d’una altra selecció, tot mantenint, és clar, aquest llibre de Julia Fiedorczuk.

PSALM XXVII
finals de juliol quan pe…

Ryszard Krynicki. 3 poemes

Ryszard Krynicki (1943) era el representant de la generació més gran al «Veus paral·leles». És un dels autors més importants de la generació de la Nova Onada, una de les més brillants a la segona meitat del segle XX, potser la més brillant. Agrupava poetes com el mateix Krynicki, Stanisław Barańczak, Adam Zagajewski, Julian Kornhauser, Ewa Lipska (que, de fet, sempre s’havia allunyat del concepte de grup i de generació) i molts altres poetes. Amb l’excepció de Zagajewski, i una mica de Lipska, malauradament els altres poetes són molt poc coneguts en el nostre àmbit (a diferència d’Alemanya o del món anglosaxó, on ocupen una posició important). La poesia de Krynicki sempre m’ha semblat, salvant les diferències, molt propera a la de José Ángel Valente. Són poetes que comencen en una línia de caràcter més social (de fet, en Krynicki, fruit de l’època i de la generació de poetes que formaven part del moment), per anar derivant cap a una poesia molt més intimista, amb una presència de l’a…

Nosaltres tres, aquells tres

Encara que hagi traduït força poemes de Szuber, per al blog i per a alguna revista, no es pot esgotar de cap manera la seva obra que ja és força àmplia, malgrat que publiqués el primer llibre quan tenia gairebé 48 anys. La qualitat dels seus poemes l’han convertit en un referent indiscutible de la poesia contemporània. 

NOSALTRES TRES, AQUELLS TRES

En som tres, els uns davant dels altres, riem,
cadascú a la seva manera. El quart, Andrzej,
no el veiem perquè és ell qui fa la foto,
la darrera, ara ho sé, a la casa antiga
del carrer Sienkiewicz.

Romek Biskupski, el meu gurú de les icones
i de Mandelstam, en original, sense cap dubte.
Al sofà, d'esquena a la finestra, en Beksiński.
Jo de perfil, amb pocs cabells blancs encara.

Davant meu i de Romek, tasses de te.
Una Pepsi-Cola i, encara que no es vegi,
una bossa de patates davant del senyor Zdzisław
a qui la gesticulació ajuda a explicar

les proeses arriscades del meu pare en aterrar
en una prada a la zona vora el riu San,
fins al pu…

Amants

Marzanna Bogumiła Kielar és una de les poetes més importants de la poesia polonesa contemporània. Tal vegada, una de les poetes més importants d’Europa. Va néixer l’any 1963 i en molt poc temps es va convertir en un fenomen a Polònia. El primer llibre que va publicar, Sacra conversazione, publicat en una editorial molt petita i de províncies, va recollir molts premis. Des d’aleshores, va publicar tres llibres més, fins a l’any 2006, que van seguir rebent premis, tant a Polònia com a l’estranger, com per exemple el premi Kristal de Vilenica o el Hubert Burda Preis. La seva poesia s’ha traduït a més de 20 llengües.          Durant molts anys ha estat en silenci, sense publicar res, i ara, 12 anys després del seu darrer llibre, acaba de publicar un nou recull de poemes, breu, com la majoria dels que ha publicat, però amb una condensació de significats que la torna a situar en l’actualitat d’un tipus de poesia que contrasta molt amb les tendències més en voga en la poesia polonesa. …

Nou

Aleš Šteger


NOU

T’han quedat les mans buides i una nou a les mans.
D’entrada, la prems i l’amagues com per obra de màgia,
però després tot et prem i saps que has
de respondre i amb això matar el fetiller per sobreviure.
Dintre de la nou hi ha el fruit, però el fruit no t’interessa,
has de fer servir la solució que és escrita dins de la closca.
El destret és terrible, així que prems el puny buit i la trenques.
La nou calla, els símbols esquerdats romanen impenetrables
i la resposta, d’esfinx; però t’esmunys per l’esquerda cap a dins
i et menges el fruit. Així t’enfonses en l’espai. Així tu esdevens el fruit.
I el fruit esdevé tu. El tu t’aclofa i espera,
que la closca al seu voltant creixi. Com un fetus
s’aclofa i espera i a la nou hi ha cada cop menys llum
i cada cop menys ferides. Lentament el tu pot començar a llegir els sentits
i els sentits són cada cop més sencers.
El tu llegeix en veu alta, i quan arriba quasi al final,
la closca creix i al voltant teu es fa de nit. Atrapat en la…

Psalm - Magnòlies en la neu d'abril

Ha acabat abril, aviat ja serem a mig maig, i encara no he penjat un poema que tenia traduït i que volia posar fa uns dies per qüestió del títol. Amb tot, mai no és tard. I així, aprofitant l'avinentesa que el seu autor, l’eslovè Uroš Zupan, ens visitarà la setmana vinent a Cracòvia en el marc del Festival Milosz, presento aquest poema impressionant.
Psalm – Magnòlies en la neu d'abril
Mosseguem els ferros de les paraules encantades, fonguem la muntanya glaçada del silenci que s'ha alçat entre tots dos, estic preparat, he desconnectat el telèfon, he tancat la porta, ja no hi ha ningú al meu món.
Ara el meu psalm et cantarà sobre els somnis, tu els anomenes somnis, sobre l'origen del floriment, sobre l'aigua que s'embeuen les magnòlies, que s'obren en la neu d'abril, al capvespre, que han fet el seu niu en el meu crani, uns núvols llargs color escarlata sobrevolen la terra, tu els mires, pare, la teva mirada passa a través d'ells mentre que la teva silueta, dreta…

La dona de Lot

Józef Łobodowski (1909-1988) durant la II guerra mundial va seguir un periple per diversos països europeus fins que l'arrestaren quan creuà la frontera espanyola i el tancaren, fins el febrer de 1943, a la presó de Figueres. Un cop finalitzada la guerra, s'instal·là a Madrid, on va viure fins la seva mort. Va mantenir un contacte constant amb les revistes de l'emigració polonesa, tant les de Londres com les de París. El fet de viure a Espanya va deixar una petja profunda tant en la seva poesia com també en la seva tasca de traductor. Amb tot, les traduccions de poesia espanyola de Łobodowski són gairebé desconegudes a Polònia. Un pensament que el turmentà durant molt temps fou el de poder descansar finalment a la seva ciutat estimada, Lublin. En aquest sentit, el poema de la dona de Lot pot tenir una lectura bastant més àmplia, tot i que, com sabem, no és necessari fer-ho. El poema s'alinea, així, amb altres versions de la dona de Lot que ja hem presentat.

LA DONA DE LO…

Després

Un poema de Mariusz Grzebalski.



DESPRÉS
Després vam treure tots els mobles d’ell. Al pati esperava un camió ja a punt de marxar. Al mig, restes de ciment, cadenes embullades, drapots, papers greixosos, mantes.
Tantes coses, de sobte, esdevenen brossa. Paisatges capgirats de miralls, un bufet amb capes de pintura que s’han esquerdat com el fons d’un riu quan baixen les aigües,
un comptador que ell va comprovar el dia abans que vingués el cobrador. I altres coses. Després vam abandonar aquell lloc, cridant i discutint-nos per foteses. Ella ni tan sols va mirar els trossos
de la paret despresos. Després, en una altra ciutat, va estripar totes les fotos i les cartes d’ell, i va envellir ràpidament. Recorda, plora, maleeix. Després, traurem els seus mobles.

Colonias, de Tomasz Różycki

Ja fa uns dies, just abans d’aquesta fira de vanitats que és Sant Jordi, va aparèixer aquest llibre del poeta polonès Tomasz Różycki, Colonias, a Vaso Roto, que ja és una editorial de referència per a tots els seguidors de la poesia i també de l’assaig de grans escriptors (impagables, per exemple, les obres completes que estan editant d’Hugo Mújica). Tomasz Różycki és, al meu parer, un dels grans poetes europeus de la seva generació. Si pensés en un petit cercle de poetes nascuts entre 1970 i els 70 pocs, el posaria en un grup que inclou l’eslovè Primož Čučnik, l’alemany Jan Wagner, el macedoni Nikola Madžirov, portuguesos, com Luis Quintais o Pedro Mexia, i també, una mica més joves, el romanès Dan Coman o l’estimat Petar Matović, de qui ja he parlat en aquest blog. Evidentment, només he esmentat alguns noms que són molt interessants en la poesía actual, però n’hi ha molts i molts altres. Różycki es troba en una cruïlla dins el panorama poètic en la seva llengua, ha sabut entroncar a…

Ponentada gran

Abans-d’ahir, Narcís Comadira va fer 70 anys. En Jaume Subirana va enviar als bloggers un enllaç per penjar el vídeo que Josep Porcar ha preparat a partir del poema “Ponentada gran”, que va aparèixer al llibre Usdefruit (1995). No vaig poder-ho fer el diumenge perquè no em vaig connectar quasi a internet, ni tampoc ho havia deixat preparat abans. Però a casa sempre em deien que els aniversaris tenen vuitada. Així que el penjo avui, i li desitjo per molts anys a Narcís Comadira. En la meva experiència de lector, Comadira ha estat un dels poetes importants de la meva tradició, i encara recordo el trasbals que em va provocar especialment el llibre Enigma, de l’any 1985. 
«Ponentada gran», de Narcís Comadira from Veta Visual on Vimeo.