Entro al facebook
després d’uns dies d’inactivitat. I veig que un bon nombre de coneguts i de
desconeguts fa un enllaç a un article sobre poesia catalana, sobre una espècie
de cànon contemporani d’aquesta, publicat a El País, a l’edició nacional, el
dia 17 d’abril. Hi entro i em cau l’ànima als peus. Entre els coneguts i
desconeguts d’abans veig que el punt en què es fixen és si han sortit o no en
la llista, en el cànon. És a dir, passa el mateix que, salvant totes les
distàncies, amb el llibre famós o infaust de Harold Bloom. Es parla dels noms
però no es parla del contingut del llibre. Aquí ningú no parla de l’article. I
l’article ben de debò que és de traca, de traca, a més, ben humida. El ressenyador
es dedica a engalzar tot un seguit d’afirmacions i frases d’altres crítics de
renom i de solvència contrastada tretes de context. I el resultat és nefast. El
lector espanyol que no segueix gaire la poesia catalana pot tenir la impressió
que aquesta va una mica a la deriva, trenca massa amb la tradició – i ai què
passarà – i que és més pobra quant a recursos lingüístics (“molta menys riquesa
verbal que Espriu, Teixidor...”). Imaginem-nos tan sols per un moment les
conseqüències que poden tenir afirmacions d’aquest tipus si tenim en compte el
context en què es publica l’article. I no vull ser massa malpensat, però diria
que és un atac directe, sota l’escut a més que són els nostres crítics els que
ho diuen. Bravo, però un recurs “retòric” d’aquest tipus és massa senzillot. Tot
i que em sorprèn que ningú encara no n’hagi dit res o, si ho fa fet, a mi
encara no m’ha arribat. Tant en tot l’article com en la llista del cànon l’autor
del text demostra que no entén res de la poesia catalana contemporània. Per
tenir un article així, millor que no hagués escrit res. Però potser sí que està
bé, al cap i a la fi es pot esvalotar una mica el galliner. Per desgràcia, hi
ha molts galls que no se n’adonen.
Un altre poema del darrer llibre de Dariusz Suska. Realment, impacta
amb el concepte, amb la imatge, amb les associacions, amb el
llenguatge i la perspectiva. És una manera de crear-nos una
il·lusòria ficció, si és que és ficció el que tenim al davant,
o una realitat no assimilada. Enmig de la mort que sotja a cada
cantonada, a cada element, a cada camí.
CABIROL
Explico faules que de vegades no haurien ni de sortir de la meva gola – faules autèntiques de com moríem i no vam morir de com el gran temps va venir després del petit temps es va endur els nens i en va crear imatges.
Oh, no és això desesperant, escriure poemes que cada cop més em substitueixen? O aquesta fascinació per l’home per l’elefant que parlava en un dialecte de flamencs rosats? Un cop em vaig imaginar un cabirol –
em sortia a la carretera d’un bosc nocturn i jo l’atropellava. I després en una carretera catalana un cabirol em va saltar davant i vaig reduir la marxa. Mirava com ell em mirava però no em podia veure …
CABIROL
Explico faules que de vegades no haurien ni de sortir de la meva gola – faules autèntiques de com moríem i no vam morir de com el gran temps va venir després del petit temps es va endur els nens i en va crear imatges.
Oh, no és això desesperant, escriure poemes que cada cop més em substitueixen? O aquesta fascinació per l’home per l’elefant que parlava en un dialecte de flamencs rosats? Un cop em vaig imaginar un cabirol –
em sortia a la carretera d’un bosc nocturn i jo l’atropellava. I després en una carretera catalana un cabirol em va saltar davant i vaig reduir la marxa. Mirava com ell em mirava però no em podia veure …
Comentaris
Abrazos, Á.
Josep-A.