Entro al facebook
després d’uns dies d’inactivitat. I veig que un bon nombre de coneguts i de
desconeguts fa un enllaç a un article sobre poesia catalana, sobre una espècie
de cànon contemporani d’aquesta, publicat a El País, a l’edició nacional, el
dia 17 d’abril. Hi entro i em cau l’ànima als peus. Entre els coneguts i
desconeguts d’abans veig que el punt en què es fixen és si han sortit o no en
la llista, en el cànon. És a dir, passa el mateix que, salvant totes les
distàncies, amb el llibre famós o infaust de Harold Bloom. Es parla dels noms
però no es parla del contingut del llibre. Aquí ningú no parla de l’article. I
l’article ben de debò que és de traca, de traca, a més, ben humida. El ressenyador
es dedica a engalzar tot un seguit d’afirmacions i frases d’altres crítics de
renom i de solvència contrastada tretes de context. I el resultat és nefast. El
lector espanyol que no segueix gaire la poesia catalana pot tenir la impressió
que aquesta va una mica a la deriva, trenca massa amb la tradició – i ai què
passarà – i que és més pobra quant a recursos lingüístics (“molta menys riquesa
verbal que Espriu, Teixidor...”). Imaginem-nos tan sols per un moment les
conseqüències que poden tenir afirmacions d’aquest tipus si tenim en compte el
context en què es publica l’article. I no vull ser massa malpensat, però diria
que és un atac directe, sota l’escut a més que són els nostres crítics els que
ho diuen. Bravo, però un recurs “retòric” d’aquest tipus és massa senzillot. Tot
i que em sorprèn que ningú encara no n’hagi dit res o, si ho fa fet, a mi
encara no m’ha arribat. Tant en tot l’article com en la llista del cànon l’autor
del text demostra que no entén res de la poesia catalana contemporània. Per
tenir un article així, millor que no hagués escrit res. Però potser sí que està
bé, al cap i a la fi es pot esvalotar una mica el galliner. Per desgràcia, hi
ha molts galls que no se n’adonen.
Ryszard
Krynicki (1943) era el representant de la
generació més gran al «Veus
paral·leles». És un dels autors més importants de la generació
de la Nova Onada, una de les més brillants a la segona meitat del
segle XX, potser la més brillant. Agrupava poetes com el mateix
Krynicki, Stanisław
Barańczak, Adam Zagajewski, Julian
Kornhauser, Ewa
Lipska (que,
de fet, sempre s’havia allunyat del concepte de grup i de
generació) i molts altres poetes. Amb l’excepció de Zagajewski, i
una mica de Lipska, malauradament els altres poetes són molt poc
coneguts en el nostre àmbit (a diferència d’Alemanya o del món
anglosaxó, on ocupen una posició important). La poesia de Krynicki
sempre m’ha semblat, salvant les diferències, molt propera a la de
José Ángel Valente. Són poetes que comencen en una línia de
caràcter més social (de fet, en Krynicki, fruit de l’època i de
la generació de poetes que formaven part del moment), per anar
derivant cap a una poesia molt més intimista, amb una presència de
l’a…
Comentaris
Abrazos, Á.
Josep-A.