Entro al facebook
després d’uns dies d’inactivitat. I veig que un bon nombre de coneguts i de
desconeguts fa un enllaç a un article sobre poesia catalana, sobre una espècie
de cànon contemporani d’aquesta, publicat a El País, a l’edició nacional, el
dia 17 d’abril. Hi entro i em cau l’ànima als peus. Entre els coneguts i
desconeguts d’abans veig que el punt en què es fixen és si han sortit o no en
la llista, en el cànon. És a dir, passa el mateix que, salvant totes les
distàncies, amb el llibre famós o infaust de Harold Bloom. Es parla dels noms
però no es parla del contingut del llibre. Aquí ningú no parla de l’article. I
l’article ben de debò que és de traca, de traca, a més, ben humida. El ressenyador
es dedica a engalzar tot un seguit d’afirmacions i frases d’altres crítics de
renom i de solvència contrastada tretes de context. I el resultat és nefast. El
lector espanyol que no segueix gaire la poesia catalana pot tenir la impressió
que aquesta va una mica a la deriva, trenca massa amb la tradició – i ai què
passarà – i que és més pobra quant a recursos lingüístics (“molta menys riquesa
verbal que Espriu, Teixidor...”). Imaginem-nos tan sols per un moment les
conseqüències que poden tenir afirmacions d’aquest tipus si tenim en compte el
context en què es publica l’article. I no vull ser massa malpensat, però diria
que és un atac directe, sota l’escut a més que són els nostres crítics els que
ho diuen. Bravo, però un recurs “retòric” d’aquest tipus és massa senzillot. Tot
i que em sorprèn que ningú encara no n’hagi dit res o, si ho fa fet, a mi
encara no m’ha arribat. Tant en tot l’article com en la llista del cànon l’autor
del text demostra que no entén res de la poesia catalana contemporània. Per
tenir un article així, millor que no hagués escrit res. Però potser sí que està
bé, al cap i a la fi es pot esvalotar una mica el galliner. Per desgràcia, hi
ha molts galls que no se n’adonen.
Llegeixo, lentament, el darrer llibre de Nuno Júdice, A matéria do poema. Els llibres de Júdice són abassegadors, molt sovint penso que tenen massa poemes (aquest en té més de 90) i que, malgrat que hi hagi línies de pensament i de temes que són habituals en tota la producció del gran poeta portuguès, el fet de no ordenar-los en seccions provoca que la lectura es pugui perdre en un intricat laberint. Sembla ser com si Júdice pensés que tots els poemes formen part d’una idea global. Però també el lector té la sensació que apareixen en el llibre en l’ordre que els ha escrit, sense cap modificació. S’han d’estructurar els temes, i aquesta és la tasca que li pertoca al lector i no a l’autor, en aquest cas. Per fer l’itinerari que més li convingui.
D’aquest darrer llibre, un poema concèntric, o laberíntic, en què l’inici i el final es confonen, en què la idea desenvolupada es tanca en si mateixa. Un poema, en el fons, característic de l’escriptura poètica de Nuno Júdice.
EL PAS DEL TEMPS
A le…
D’aquest darrer llibre, un poema concèntric, o laberíntic, en què l’inici i el final es confonen, en què la idea desenvolupada es tanca en si mateixa. Un poema, en el fons, característic de l’escriptura poètica de Nuno Júdice.
EL PAS DEL TEMPS
A le…
Comentaris
Abrazos, Á.
Josep-A.