Ves al contingut principal

Amb crítics així, no cal...

Entro al facebook després d’uns dies d’inactivitat. I veig que un bon nombre de coneguts i de desconeguts fa un enllaç a un article sobre poesia catalana, sobre una espècie de cànon contemporani d’aquesta, publicat a El País, a l’edició nacional, el dia 17 d’abril. Hi entro i em cau l’ànima als peus. Entre els coneguts i desconeguts d’abans veig que el punt en què es fixen és si han sortit o no en la llista, en el cànon. És a dir, passa el mateix que, salvant totes les distàncies, amb el llibre famós o infaust de Harold Bloom. Es parla dels noms però no es parla del contingut del llibre. Aquí ningú no parla de l’article. I l’article ben de debò que és de traca, de traca, a més, ben humida. El ressenyador es dedica a engalzar tot un seguit d’afirmacions i frases d’altres crítics de renom i de solvència contrastada tretes de context. I el resultat és nefast. El lector espanyol que no segueix gaire la poesia catalana pot tenir la impressió que aquesta va una mica a la deriva, trenca massa amb la tradició – i ai què passarà – i que és més pobra quant a recursos lingüístics (“molta menys riquesa verbal que Espriu, Teixidor...”). Imaginem-nos tan sols per un moment les conseqüències que poden tenir afirmacions d’aquest tipus si tenim en compte el context en què es publica l’article. I no vull ser massa malpensat, però diria que és un atac directe, sota l’escut a més que són els nostres crítics els que ho diuen. Bravo, però un recurs “retòric” d’aquest tipus és massa senzillot. Tot i que em sorprèn que ningú encara no n’hagi dit res o, si ho fa fet, a mi encara no m’ha arribat. Tant en tot l’article com en la llista del cànon l’autor del text demostra que no entén res de la poesia catalana contemporània. Per tenir un article així, millor que no hagués escrit res. Però potser sí que està bé, al cap i a la fi es pot esvalotar una mica el galliner. Per desgràcia, hi ha molts galls que no se n’adonen.

Comentaris

Álvaro Valverde ha dit…
Desde luego yo no me enteré de nada, querido amigo. Y otra cosa: cuando uno era joven el conocimiento que tenía (que teníamos) de la poesía escrita en catalán era mayor que ahora. De ese artículo, o lo que sea, no conocía a nadie. Incomprensible. O no.
Abrazos, Á.
Xavier Farre ha dit…
Querido Álvaro, efectivamente, no hay manera de poder sacar nada en claro del artículo. Como que empieza que "nadie puede controlar hoy la poesía en Cataluña", ya esto le permite dar rienda suelta a ideas que no tienen ningún hilo conductor. Lo que critico más es el artículo, y también la manera en la que algunos reciben la lista. Es cierto que ahora se tiene menor conocimiento de la poesía escrita en catalán (por no centrarnos sólo en la de Cataluña, porque en Valencia hay excelentes poetas, con mucha fuerza, pero que el mercado en Cataluña también se ha subido al carro del olvido y muchas veces no los tiene en cuenta, por desgracia). No sé cuáles son los motivos de este desconocimiento que se ha acentuado los últimos años, quizás que se empiece a buscarlos, y no pero no con un artículo que lo único que crea es confusión. En cuanto a los nombres que aparecen, todos son justificables de estar ahí. Pero hacer una lista como la que aparece, cuando no se tiene ninguna perspectiva, empezando por la del tiempo, es completamente descabellado. Podríamos hacer cien listas similares sin repetir ni un solo nombre. No se puede ni tan siquiera considerar como una aproximación al canon, como dice el autor, y eso que coincido con algunos nombres, o con algunas obras.
Josep-A. ha dit…
No diré res de seriós al respecte, perquè no sóc crític literari. Ara, si et fixes en el famós i interessantíssim llibre del Bloom, ell mateix fa un dibuix -tan encertat com vulguem- del que ell considera canònic. I, respecte a aquest punt (i una zona d'ombra al seu voltant), situa els autors que cita. L'eix és Dant-Shakespeare-Cervantes, posem per cas. L'autor de l'article de El País no intenta bastir cap mena de geografia literària. Es limita a amuntegar frases més o menys discutibles, efectivament fora de context. Quin sentit té un article així? És quasi "indiscutible" -en el pitjor sentit del terme- perquè confon el canon amb el quasi-llistí-telefònic i no té un mínim de substància sobre la qual reflexionar. O ben poca cosa. Ara, tampoc no sé si els temps estan per a aportacions més serioses, com les que ofereixen alguns estudiosos i crítics. Però un article pastat d'ací i d'allà es fa en quatre patades i, damunt, mou gresca. Ideal per a un periòdic.

Josep-A.
Xavier Farre ha dit…
Josep-Antoni, del tot d'acord amb el que dius sobre el llibre de Bloom, i amb les conclusions a què arribes. També, quant al llibre de Bloom, comentava això de "salvant les distàncies", que són moltes, com es pot veure. Realment, en l'article no hi ha cap voluntat de fer cap eix, i té altres defectes. I com molt bé acabes, i subscric del tot, "ideal per a un periòdic".

Entrades populars d'aquest blog

Devil's fruits

Les entrades al blog no sempre responen a tots els criteris estètics que jo vull aportar, que vull fer conèixer, dels poetes principalment polonesos, per bé que també de poetes d'altres llengües. Per això, es poden trobar a faltar noms que dins la seva pròpia tradició ja fa temps que són ben coneguts, i també n’hi poden haver de molt menys coneguts però que tenen algun poema, o tot un llibre que m’han cridat l’atenció. Marta Podgórnik pertany a la primera categoria, és una de les autores que ja tenen una llarga trajectòria, i que ha publicat llibres que han rebut premis o han estat nominats a premis prestigiosos; per exemple, ha estat nominada dos cops al premi Wislawa Szymborska. Va néixer l’any 1979 i ha publicat nou llibres de poemes. Treballa en una de les editorials de poesia amb més presència del país, Biuro Literackie. Aquest poema d’avui pertany al seu darrer llibre, Zimna książka (El llibre fred).

DEVIL’S FRUITS
I si t’acabo estimant, no acabarà bé, serà tan fred com tot …

A l'armari de l'àvia

Ja he parlat algun altre cop en aquest blog de Wioletta Grzegorzewska, la seva poètica és del tot personal, combinant molts mons a la vegada en un sol poema, el món dels records, de les sensacions dels records, de la història, de la realitat. Una troballa, com en aquest poema, desferma l'evocació de detalls, de fets. La condensació de significat en cada vers de la seva poesia fa que puguem estirar diversos fils. 

A L’ARMARI DE L’ÀVIA
A les estructures de cotó i de vellut, rastres de sang,  cristalls de sal de llàgrimes no netejades, als colls de randa comprats abans de la guerra a ca una jueva que coneixíem hi ha agulles de pit  de coure, records valuosos. 
Pel forat del pany passa l’escalfor  que enyoren les pipes de gira-sol molt de temps amagades a la butxaca de l’abric.  En corredors excavats pels corcs viuen fetilleres  que taral·legen una cançó de bressol de silenci.
Allí hi ha el cel d’espígol de nens escridassats.

Julia Hartwig (1921-2017)

Aturem-ho tot. Avui ha mort un altre dels grans poetes del segle XX. M’he aixecat amb la notícia que avui ens ha deixat Julia Hartwig (1921-2017). Autora de la mateixa generació que Zbigniew Herbert o que Tadeusz Różewicz, i especialment que Wisława Szymborska, amb qui l’unia una bona amistat. Per molt que fos molt menys coneguda, Hartwig va contribuir a consolidar aquella meravella, aquell espècie de miracle que és la poesia polonesa del segle XX. A banda de la seva obra poètica, cal destacar la seva tasca com a traductora, de poetes francesos i anglesos, i també els dos volums de diaris, que va escriure ja de gran, i que ens deixen un altre gran testimoni d’una època irrepetible.
Aquí tenim una petita selecció del seu darrer llibre, Mirada, que va aparèixer fa un any.
Com anotar aquest temps hi ha la malaltia i el dolor i hi ha l’alleugeriment en el dolor l’ésser segueix intranquil la immensitat de la inexistència el desig de consol sense temor deixa ja de parlar d’això el silen…

Psalm XXVII

Poques vegades he tingut l’alegria de poder coincidir amb el veredicte d’un premi de poesia (quan en sé els llibres que hi ha en la llista final). No obstant, amb el Premi de poesia Wisława Szymborska ja és el segon cop. Dels cinc llibres que hi havia, vaig considerar que el que podia tenir més possibilitats era el darrer llibre de Julia Fiedorczuk. Aquesta autora, amb Psalms ha publicat el que és potser el seu millor recull de poemes dins la seva ja considerable producció. És un gran llibre, en què el concepte de psalm es veu transformat i és presentat des d’una perspectiva diferent, moderna, i des d’una visió de la feminitat i de la maternitat. L’únic que em reca una mica és que la llista dels cinc llibres que han arribat a la darrera selecció no acaba de reflectir del tot la qualitat dels llibres publicats que es van publicar l’any anterior. Hauria estat partidari d’una altra selecció, tot mantenint, és clar, aquest llibre de Julia Fiedorczuk.

PSALM XXVII
finals de juliol quan pe…

Carrer Sławkowska a Cracòvia

Passo molt poc pel carrer Reformacka, però sí que ben a prop hi ha el carrer Sławkowska. Un carrer que surt de la plaça central de Cracòvia per dur-me cap a casa. Agafo aquest carrer per continuar el diàleg amb Janusz Drzewucki
CARRER SŁAWKOWSKA A CRACÒVIA

Penso en els meus familiars en la distància d’aquesta
ciutat. Abans uns confins, ara una memòria esquerdada.
Penso en els meus amics, aquells que em definien
en la meva infantesa, en un poble de pocs carrers
que ja no visito mai. Hi he deixat encara arrels

que algú podrà cremar, assecades ja sense aigua.
Juntament amb les imatges, les cases deshabitades.
On són ara, els carrers i els amics? En la meva vida
de nòmada involuntari he anat deixant massa llast.
El que sembla un pes esdevé més feixuc en llençar-lo.

Et deixa, profundes, les seves petjades. Com un ós en la neu.
En la seva visió es descobreixen totes les pors amagades.
Passo per aquest carrer i veig una cara als aparadors,
estranya, un conegut que no veus de fa molt temps.
És en la distàn…

Ryszard Krynicki. 3 poemes

Ryszard Krynicki (1943) era el representant de la generació més gran al «Veus paral·leles». És un dels autors més importants de la generació de la Nova Onada, una de les més brillants a la segona meitat del segle XX, potser la més brillant. Agrupava poetes com el mateix Krynicki, Stanisław Barańczak, Adam Zagajewski, Julian Kornhauser, Ewa Lipska (que, de fet, sempre s’havia allunyat del concepte de grup i de generació) i molts altres poetes. Amb l’excepció de Zagajewski, i una mica de Lipska, malauradament els altres poetes són molt poc coneguts en el nostre àmbit (a diferència d’Alemanya o del món anglosaxó, on ocupen una posició important). La poesia de Krynicki sempre m’ha semblat, salvant les diferències, molt propera a la de José Ángel Valente. Són poetes que comencen en una línia de caràcter més social (de fet, en Krynicki, fruit de l’època i de la generació de poetes que formaven part del moment), per anar derivant cap a una poesia molt més intimista, amb una presència de l’a…

Et busco

Kazimierz Przerwa-Tetmajer (1865-1940). Va estudiar llengües clàssiques i filologia a la Universitat Jagielloński, de Cracòvia. És un dels integrants del moviment Jove Polònia.
ET BUSCO...
Et busco, i quan et veig,
fingeixo que no et veig.

T'estimo, i quan et trobo,
fingeixo que no t'estimo.

Moriré per tu, abans de morir
cridaré que moro de casualitat...

Carrer Świętego Jana a Cracòvia

L’altre dia, vaig topar amb una sèrie de poemes de Janusz Drzewucki en què apareixien llocs de la ciutat de Cracòvia. Quant als llocs de la ciutat, un dels referents dels últims anys és Retorn d’Adam Zagajewski, del qual es va fer una tria per publicar-la juntament amb el volum Antenas. Els poemes de Drzewucki no m’acabaven de satisfer, però igualment els vaig traduir, ja que necessitava el tema de la ciutat en els poemes. Després, vaig pensar de fer-ne una mena de diàleg, i escriure poemes partint d’algun element, per petit que sigui, dels poemes de Drzewucki. No són variacions, ja que els temes que plantegen els poemes de l'autor polonès i els meus són, de vegades, força diferents.
Avui presento el primer poema de Janusz Drzewucki. El títol és d’un carrer de Cracòvia. I aquí es presenta ja un problema de traducció. S’ha de traduir el nom, quan el referent existeix en la llengua a què es tradueix? En aquest cas, és el carrer Sant Joan. Les opcions són diverses, i no crec que arrib…

Consol

Wojciech Bonowicz (1967) és poeta i periodista. Treballa per al setmanari “Tygodnik Powszechny”. Ha publicat sis llibres de poemes i una biografia de Józef Tischner, ha obtingut dos premis de poesia pels seus llibres, i un altre, així com també la biografia esmentada, han estat nominats per al premi Nike. Viu a Cracòvia.


CONSOL

Per què t’han triat justament a tu? No ho saps,
és fosc, penses. Vas cap a la finestra:
a fora hi ha ordre, i tu dins d’aquest ordre
com si el jutgessis des de qualsevol lloc. No saps

si la foscor segueix treballant i com ordena les coses.
Diverses accions en tu, diverses històries obertes.
Una és particularment dolorosa com un moviment contra tot.
Una finestra: els ulls alcen línies platejades del terra.


Elements

La poesia a Polònia té enguany suficients motius per no queixar-se. En realitat, està tenint una collita excel·lent. Als llibres que han anat apareixent, com el de Mirosław Dzień, de Krzystof Karasek o el de Marzena Broda (el comentaré en una altra entrada), ara s'hi afegeix el darrer llibre de Jacek Gutorow, que acaba d'aparèixer. Les meves passejades pel centre de Cracòvia, sol o amb amics, em duen sempre a alguna llibreria. I, en sortir, un pot oblidar-se per uns instants del xim-xim que l'amara lentament, del cel grisenc. El llibre acabat de comprar i la bellesa de la ciutat il·luminen el camí.


ELEMENTS

Llocs clivellats, arrebossats caiguts, goteres.
Al final així és la visió il·lusòria de la vida.
No com un fruita plena, sinó les restes, el pinyol,
el que es llença a la ferrada. El pla del dia
no ha patit modificacions importants a causa
de l'acció dels elements, que no tenen pietat
ni amb nosaltres. Ens amaguem rere la ironia
d'aquesta frase, la masteguem amb una obst…