Ves al contingut principal

Amb crítics així, no cal...

Entro al facebook després d’uns dies d’inactivitat. I veig que un bon nombre de coneguts i de desconeguts fa un enllaç a un article sobre poesia catalana, sobre una espècie de cànon contemporani d’aquesta, publicat a El País, a l’edició nacional, el dia 17 d’abril. Hi entro i em cau l’ànima als peus. Entre els coneguts i desconeguts d’abans veig que el punt en què es fixen és si han sortit o no en la llista, en el cànon. És a dir, passa el mateix que, salvant totes les distàncies, amb el llibre famós o infaust de Harold Bloom. Es parla dels noms però no es parla del contingut del llibre. Aquí ningú no parla de l’article. I l’article ben de debò que és de traca, de traca, a més, ben humida. El ressenyador es dedica a engalzar tot un seguit d’afirmacions i frases d’altres crítics de renom i de solvència contrastada tretes de context. I el resultat és nefast. El lector espanyol que no segueix gaire la poesia catalana pot tenir la impressió que aquesta va una mica a la deriva, trenca massa amb la tradició – i ai què passarà – i que és més pobra quant a recursos lingüístics (“molta menys riquesa verbal que Espriu, Teixidor...”). Imaginem-nos tan sols per un moment les conseqüències que poden tenir afirmacions d’aquest tipus si tenim en compte el context en què es publica l’article. I no vull ser massa malpensat, però diria que és un atac directe, sota l’escut a més que són els nostres crítics els que ho diuen. Bravo, però un recurs “retòric” d’aquest tipus és massa senzillot. Tot i que em sorprèn que ningú encara no n’hagi dit res o, si ho fa fet, a mi encara no m’ha arribat. Tant en tot l’article com en la llista del cànon l’autor del text demostra que no entén res de la poesia catalana contemporània. Per tenir un article així, millor que no hagués escrit res. Però potser sí que està bé, al cap i a la fi es pot esvalotar una mica el galliner. Per desgràcia, hi ha molts galls que no se n’adonen.

Comentaris

Álvaro Valverde ha dit…
Desde luego yo no me enteré de nada, querido amigo. Y otra cosa: cuando uno era joven el conocimiento que tenía (que teníamos) de la poesía escrita en catalán era mayor que ahora. De ese artículo, o lo que sea, no conocía a nadie. Incomprensible. O no.
Abrazos, Á.
Xavier Farre ha dit…
Querido Álvaro, efectivamente, no hay manera de poder sacar nada en claro del artículo. Como que empieza que "nadie puede controlar hoy la poesía en Cataluña", ya esto le permite dar rienda suelta a ideas que no tienen ningún hilo conductor. Lo que critico más es el artículo, y también la manera en la que algunos reciben la lista. Es cierto que ahora se tiene menor conocimiento de la poesía escrita en catalán (por no centrarnos sólo en la de Cataluña, porque en Valencia hay excelentes poetas, con mucha fuerza, pero que el mercado en Cataluña también se ha subido al carro del olvido y muchas veces no los tiene en cuenta, por desgracia). No sé cuáles son los motivos de este desconocimiento que se ha acentuado los últimos años, quizás que se empiece a buscarlos, y no pero no con un artículo que lo único que crea es confusión. En cuanto a los nombres que aparecen, todos son justificables de estar ahí. Pero hacer una lista como la que aparece, cuando no se tiene ninguna perspectiva, empezando por la del tiempo, es completamente descabellado. Podríamos hacer cien listas similares sin repetir ni un solo nombre. No se puede ni tan siquiera considerar como una aproximación al canon, como dice el autor, y eso que coincido con algunos nombres, o con algunas obras.
Josep-A. ha dit…
No diré res de seriós al respecte, perquè no sóc crític literari. Ara, si et fixes en el famós i interessantíssim llibre del Bloom, ell mateix fa un dibuix -tan encertat com vulguem- del que ell considera canònic. I, respecte a aquest punt (i una zona d'ombra al seu voltant), situa els autors que cita. L'eix és Dant-Shakespeare-Cervantes, posem per cas. L'autor de l'article de El País no intenta bastir cap mena de geografia literària. Es limita a amuntegar frases més o menys discutibles, efectivament fora de context. Quin sentit té un article així? És quasi "indiscutible" -en el pitjor sentit del terme- perquè confon el canon amb el quasi-llistí-telefònic i no té un mínim de substància sobre la qual reflexionar. O ben poca cosa. Ara, tampoc no sé si els temps estan per a aportacions més serioses, com les que ofereixen alguns estudiosos i crítics. Però un article pastat d'ací i d'allà es fa en quatre patades i, damunt, mou gresca. Ideal per a un periòdic.

Josep-A.
Xavier Farre ha dit…
Josep-Antoni, del tot d'acord amb el que dius sobre el llibre de Bloom, i amb les conclusions a què arribes. També, quant al llibre de Bloom, comentava això de "salvant les distàncies", que són moltes, com es pot veure. Realment, en l'article no hi ha cap voluntat de fer cap eix, i té altres defectes. I com molt bé acabes, i subscric del tot, "ideal per a un periòdic".

Entrades populars d'aquest blog

Julia Hartwig (1921-2017)

Aturem-ho tot. Avui ha mort un altre dels grans poetes del segle XX. M’he aixecat amb la notícia que avui ens ha deixat Julia Hartwig (1921-2017). Autora de la mateixa generació que Zbigniew Herbert o que Tadeusz Różewicz, i especialment que Wisława Szymborska, amb qui l’unia una bona amistat. Per molt que fos molt menys coneguda, Hartwig va contribuir a consolidar aquella meravella, aquell espècie de miracle que és la poesia polonesa del segle XX. A banda de la seva obra poètica, cal destacar la seva tasca com a traductora, de poetes francesos i anglesos, i també els dos volums de diaris, que va escriure ja de gran, i que ens deixen un altre gran testimoni d’una època irrepetible.
Aquí tenim una petita selecció del seu darrer llibre, Mirada, que va aparèixer fa un any.
Com anotar aquest temps hi ha la malaltia i el dolor i hi ha l’alleugeriment en el dolor l’ésser segueix intranquil la immensitat de la inexistència el desig de consol sense temor deixa ja de parlar d’això el silen…

El pas del temps

Llegeixo, lentament, el darrer llibre de Nuno Júdice, A matéria do poema. Els llibres de Júdice són abassegadors, molt sovint penso que tenen massa poemes (aquest en té més de 90) i que, malgrat que hi hagi línies de pensament i de temes que són habituals en tota la producció del gran poeta portuguès, el fet de no ordenar-los en seccions provoca que la lectura es pugui perdre en un intricat laberint. Sembla ser com si Júdice pensés que tots els poemes formen part d’una idea global. Però també el lector té la sensació que apareixen en el llibre en l’ordre que els ha escrit, sense cap modificació. S’han d’estructurar els temes, i aquesta és la tasca que li pertoca al lector i no a l’autor, en aquest cas. Per fer l’itinerari que més li convingui.
D’aquest darrer llibre, un poema concèntric, o laberíntic, en què l’inici i el final es confonen, en què la idea desenvolupada es tanca en si mateixa. Un poema, en el fons, característic de l’escriptura poètica de Nuno Júdice.


EL PAS DEL TEMPS

A le…

Interpretació de Copenhaguen

I aquest és el segon poema a què feia referència en la darrera entrada dedicada al poeta Szymon Słomczyński.

INTERPRETACIÓ DE COPENHAGUEN
La disposició analitzada: un ros, una pèl-roja i també un got siamès pèl-roig com ella es troben indefugiblement en una habitació, així que cal encara un altre instrument de mesura extern per poder establir amb claredat si encara estan respirant perquè respirar és tan sols un de tants estats permesos i segons cada un dels elements de la disposició tot altre element ha deixat de respirar i ha començat de nou milions de vegades quan tu, home, has posat, i tu, dona, has posat l’instrument de mesura extern: l’ull, si és en silenci; l’orella, si és en veu alta; un vidre, si, penjat, t’entestes a arribar a un acord entre tu i la disposició de les paraules al poema.

Tornades (i)

TORNADES (I)
Sempre que torno s'esdevé una trobada amb mi mateix. Quan és més perceptible és en el viatge, en el moviment. En fer el trajecte a Barcelona, normalment des del Sud, pot ser Reus, Tarragona, o El Vendrell, que és on faig parada ara sempre que vinc. Un lloc que no sé si pot ser anomenat casa, perquè la casa es tanca en moltes menys parets. Fins i tot en un sol objecte. En el meu cas, en el canterano que tenia a la meva habitació. Aquell canterano recull tot el meu món. Però no és del canterano de què parlàvem, no del lloc estàtic sinó del moviment. Del tren. Del trajecte. És sempre que faig aquest trajecte cap a Barcelona que em trobo amb el meu altre jo, que potser havia estat amagat sota les capes de neu en la meva altra casa que és a Cracòvia. O és Cracòvia. Perquè la casa també pot deixar de ser un objecte, i pot ser una ciutat, un paisatge i fins i tot un imaginari. Així que ens trobem tots plegats en aquest tren en direcció a Barcelona, els meus jos, les meves c…

Confessió

Boris A. Novak és un dels poetes europeus més importants que hi ha en l’actualitat. I tanmateix, del tot desconegut entre nosaltres. L’aparició del seu volum de poemes escollits, publicat a Eslovènia en 2006, és un dels millors llibres que he pogut llegir últimament.


CONFESSIÓ

Viatger. De tot el que estimo, m’allunyo,
ben lluny, al final del món, a l’immens
horitzó, on m’entotsolo segur: a l’estranger.
El meu cor és curiós en extrem. I aquí
no hi ha res més. Tot esborrat. Només
hi ha un buit vertiginós: per sempre
congelades les imatges estimades i un granís
de tactes recordats, dolorosament presents.

Qui sóc jo? Un assassí.

Sóc sistemàtic, i per tant, molt cruel.
Per necessitats incomprensibles, però internes.
Fujo de tot el que m’és conegut i habitual.
Per això, l’estranger m’amaga del tot.
Del meu lloc natal tinc sol un llenguatge
ric, aquest ganivet amb què tallo el pitjor.
Ara escric amb ignomínia una carta aïllada
a vosaltres, a que estimo i assassino, que no som.

Qui sóc jo? Un assassí. Mato a ca…

Cançó de bressol (I)

Presento tot un cicle sencer del poeta eslovè Gregor Strniša. Strniša crea un món completament personal a partir d’una simbologia pròpia. Crea una sèrie de cicles en què la repetició i l’ús de les imatges i la simbologia es transformen en sensacions per al lector. La fusió constant del que pot ser més ingenu amb l’horror és una constant. Strniša ens fa retornar a les primeres sensacions, a aquell terror que patíem de vegades de petits, davant la foscor, davant l’innombrable. 
Un altre dels elements fonamentals en aquesta poesia és la forma, sempre versos breus, que remeten a una imatgeria més popular, i una combinació molt hàbil de la rima. En aquest sentit, a l’hora de fer la traducció no tan sols d’aquest poema, sinó de qualsevol poema escrit en una llengua eslava, m’endinso en un seguit de reflexions i també de dilemes. Les dues tradicions, la romànica i l’eslava, tracten la rima de forma molt diferent. La lírica trobadoresca ens ha determinat del tot. I en les llengües eslaves, pod…

Ponentada gran

Abans-d’ahir, Narcís Comadira va fer 70 anys. En Jaume Subirana va enviar als bloggers un enllaç per penjar el vídeo que Josep Porcar ha preparat a partir del poema “Ponentada gran”, que va aparèixer al llibre Usdefruit (1995). No vaig poder-ho fer el diumenge perquè no em vaig connectar quasi a internet, ni tampoc ho havia deixat preparat abans. Però a casa sempre em deien que els aniversaris tenen vuitada. Així que el penjo avui, i li desitjo per molts anys a Narcís Comadira. En la meva experiència de lector, Comadira ha estat un dels poetes importants de la meva tradició, i encara recordo el trasbals que em va provocar especialment el llibre Enigma, de l’any 1985. 
«Ponentada gran», de Narcís Comadira from Veta Visual on Vimeo.

Paràbola de Ramon i Elionor

Tot rellegint un llibre de poemes de Julia Hartwig m'he trobat aquest poema. No cal dir que no he pogut resistir-me a la temptació de traduir-lo.

PARÀBOLA DE RAMON I ELIONOR

Conegut pel seu temperament indomable Ramon Llull
descendent d'una família rica catalana
essent ja pare de tres fills
s'enamorà perdudament de la bella Elionor Castello (1)
i l'encalçava sense cap mirament
La dama atordida li enviava una carta rere una altra
tot demanant-li que deixés d'incomodar-la i en no sortir-se'n
va decidir convidar-lo sense revelar l'objectiu de la trobada
Ramon Llull ple d'excitació va irrompre en la cambra
Elionor s'esquinça el vestit i tot mostrant
un pit terriblement consumit pel càncer crida:
Mira allò de què tant t'has enamorat, Ramon Llull! (2)
Sotragat per aquesta visió Llull cau de genollons
i implora el perdó experimentant
en aquell mateix moment una sobtada transformació
Reparteix entre els pobres la seva fortuna
i decideix dedicar tota la seva vida a Déu
con…

L'Europa de Czesław Miłosz

Ja fa uns dies que ha aparegut el llibre i que es pot trobar a les llibreries, però fins ara no ho havia esmentat en aquest blog. S’ha publicat el llibre Mi Europa de Czesław Miłosz en una traducció completament nova que he fet del polonès (l’anterior s’havia fet partint del francès, d’aquí també el canvi de títol, ben significatiu, abans era Otra Europa). L’ha publicat Galaxia Gutenberg. Tornar a enfrontar-me a la llengua del gran poeta polonès ha suposat un nou repte. Sempre és un començar de nou, i més amb ell. Quan ja penso que la influència, la importància que veig en aquest autor es pot esmorteir una mica, apareix un nou text, el llegeixo de nou, i em torna a enlluernar. No tinc cap dubte a considerar tota la seva obra com una de les més importants que s’han produït al llarg del segle XX.


LA CIUDAD DE MI JUVENTUD
Veo una injusticia: un parisino no tiene que estar continuamente sacando a su ciudad de la nada. Si la describe, tiene a su disposición una abundancia de alusiones, perdu…

Una lògica fèrria

Aquest poema pertany al segon llibre de Szymon Słomczyński, autor de qui parlàvem fa uns dies. 


UNA LÒGICA FÈRRIA
Confesso que voldria en moments com aquest (m’acaba de filmar un dron, i s’ha enlairat de nou en una direcció desconeguda, fent moure les quatre hèlices) intercanviar encara que sigui un parell de frases amb el meu avi, però el meu primer avi està del tot mort, i el segon, encara més. Aleshores és potser comprensible que m’entesti a buscar-me el tercer, de més lluny, en els llibres parroquials, a les llistes de veterans, a les fundacions que ajuden els desapareguts i els que els volen trobar.
Si no m’equivoco, el meu tercer avi ben aviat sorgirà com un jeep willys que va estar anys sense funcionar, desmuntat, en un cobert que algú tenia, fins que en Jasiek el va trobar i el va renovar, el va posar demrodes, tot amb peces originals. Ara el jeep brilla amb les inicials VH, i més important, quan corre.
I el meu tercer avi, encara pot caminar pel seu propi compte? Recorda l…