Passa al contingut principal

Paul Éluard i Quaderns de Versàlia

Ho he dit ja diverses vegades en aquest blog, i ho seguiré repetint sempre que sigui necessari. La revista (més aviat, el llibre, ara) que publica el col·lectiu Papers de Versàlia és una de les millors iniciatives que hi ha en el món de la literatura del nostre país. Abans publicaven una miscel·lània de poemes i textos en prosa de diversos autors. I ara publiquen anualment un especial dedicat a un poeta sota el títol comú de "Quaderns de Versàlia". Fa poc que ha sortit el número 5, i la setmana vinent, d'avui en vuit, el presenten a l'Institut Francès de Barcelona. Hi he col·laborat en cada un dels números, una col·laboració que per a mi és sempre un regal. Després, els poemes que van aparèixer en els volums anteriors, els vaig recollir en Punt rere punt. Fins ara han sortit els volums dedicats a Rainer Maria Rilke, a Emily Dickinson, a Giuseppe Ungaretti, i a W. H. Auden. I aquest darrer es per a Paul Éluard. No només és una selecció de poetes de primera línia sinó que, a més, cada volum conté poemes escrits a partir de la producció d'aquests autors, traduccions de textos i estudis (alguns d'ells formen part dels textos canònics sobre aquests autors). El que em sorprèn és que aquests llibres no acostumen a entrar en l'imaginari literari del nostre país, quan per la seva qualitat haurien d'ocupar un lloc de preferència entre les diverses publicacions d'aquest nivell (que, de fet, ja són ben migrades).
Us podeu comprar el llibre en format paper (i així contribuïu que es puguin publicar més números) i també podeu trobar els llibres en format pdf en aquesta pàgina.
Per al número de Paul Éluard vaig publicar tres poemes i un text en prosa (que està relacionat amb Wrocław, la ciutat que fa uns diesapareixia aquí mateix). Penjaré successivament els poemes i, més endavant, penjaré el text en prosa al blog.

A «PARIS PENDANT LA GUERRE», de Capitale de la douleur

Com poden ser els animals que baixen dels suburbis en flames,
aquells ocells? Com és aquest silenci que esclata dels somnis? Quins
són els somnis? Com es pot cantar la joia en les flames, en els ocells
mortífers? Arribar massa lluny en la imaginació ens du a una altra
realitat on no és probable que un desitgi viure. Els ocells segueixen
baixant. El silenci és interromput, esclatat, es desfà en una pols agra
per als pulmons, s’estella per esqueixar totes les nostres pells. Els
somnis també esdevenen esqueixos que ens desperten en plena nit.
S’endinsen, silenciosos. Ells són els únics que han après aquest
silenci. I ens el retornen sense la promesa de copsar cap horitzó.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

L'auditori de Görlitz

Des de fa un parell de mesos, es pot trobar el darrer llibre que he publicat, L’auditori de Görlitz, editat conjuntament per Adia i Cafè Central. En Pau Vadell i el Toni Clapés han fet una feina excel·lent, i els agraeixo tot l’esforç que han fet. Cal dir que el llibre existeix gràcies al Toni, va ser ell qui em va convèncer que, d’una petita conferència que havia escrit, en tragués un llibre d’assajos. Aquesta era la primera intenció, però quan estava escrivint el text m’encallava contínuament, m’havia posat molts impediments jo mateix (no havia de ser amb to acadèmic, havia de tenir una unitat). El llibre no avançava, no volia seguir per aquell camí. No va ser fins que vaig fer un petit viatge a Ustroń, i en aquella vall i les muntanyes del voltant tot es va desencallar, la qüestió no eren els impediments, sinó alliberar-me d’aquests. Així que van començar a sorgir idees i fragments i poemes i relacions que s’anaven enfilant les unes amb les altres per tenir una idea general, però …

Donant voltes al Nobel

El darrer premi Nobel de literatura ha tornat a sorprendre, a ferir, a enutjar, a alegrar molts lectors. És molt diferent la recepció que he vist a Catalunya i a tot l’estat espanyol, on l’autora, Svetlana Aleksiévitx, és quasi del tot desconeguda, de la recepció que ha tingut a Polònia, on tots els seus llibres estan traduïts i des de fa temps gaudeix de gran prestigi. Els camins de l’Acadèmia sueca són, tal vegada, els més inescrutables de tots. I no sabem per quins motius trien un autor o un altre. Únicament, podem extraure algunes conclusions, a banda de poder afirmar que l’objectiu no és necessàriament premiar l’autor més reconegut en un moment determinat o el que gaudeix de més prestigi i moltes vegades aposten per autors de gran qualitat però que queden amagats per al gran públic lector, ells fan que puguin surar i que es converteixin, en alguns casos, en escriptors de més referència encara. És el que va passar, per exemple, amb Wisława Szymborska, o amb Herta Müller, dues escr…

Clara Haskil

Vasco de Graça Moura (1942) és poeta, polític i traductor. A banda de la seva poesia, s'ha de destacar la seva ingent tasca de traducció (la Divina comèdia, Shakespeare, Petrarca, Rilke, Gottfried Benn...)

CLARA HASKIL

sempre hi ha una història de persones que ens diu el que som,
una narració que prolonga l'acústica dels sons interiors, destins
quan la tarda s'apaga, per exemple, als

seixanta-cinc anys, clara haskil va caure a l'andana
de l'estació de brussel·les. moriria
de les complicacions de la caiguda. però ja abans havia

tingut problemes de columna i de visió, ja
va haver de fugir d'alemanya. aquestes notes
són a la portada del disc en què ella, la intermediària

de mozart, toca el concert en re menor, en una aura
de greus densitats. tu ets asseguda al sofà
llegint un llibre, quan et dic això. no

sé si estàs atenta, o si somrius com la música requereix
i haskil desitjaria. la música és sempre autobiogràfica
per a qui l'escolta, una accelerada angoixa que exacerba el q…

Apunts d'un matí (2)

***
Passo per la llibreria a recollir un llibre que he encarregat per internet, una nova traducció dels poemes de Kavafis al polonès. Encara no havia vist el llibre físicament, i la primera sorpresa és veure les seves dimensions. Segons l'editorial, 240x325. Com un àlbum d’art. Immens. Paper de gran qualitat, pàgina en blanc per al títol, pàgina per a cada poema. Una edició exquisida. També té la curiositat que el text original és a la dreta i la traducció a l'esquerra. La traducció, l’ha feta una persona que és tota una institució a Polònia, Ireneusz Kania. Kania és un autèntic políglota, ha traduït de setze llengües, i en coneix unes quantes més. I llengües tan allunyades com el pali, el tibetà, el suec, el romanès o l’hebreu. La història de les idees, les cultures, les civilitzacions, les religions són camps que li són familiars, i s’hi passeja com si hi hagués viscut sempre. Potser només una persona així pot enfrontar-se no tan sols a la poesia de Kavafis sinó també a la t…

Dies

Aquesta tarda hi ha la segona presentació del darrer llibre de poemes de l’amic Michał Sobol, Naturalia. El llibre s’ha publicat en una petita editorial de Cracòvia, la qual cosa ha permès que se n’hagi fet una elaboració quasi artesanal. La imatge de portada és de l’artista i també amic Bogusław Bachorczyk. Aquest és un dels poemes del llibre, on mostra el tema constant de l’enfrontament entre el món rural i el món urbà.
DIES
Com si els dies tinguessin la seva pròpia història i haguessin de ser prestats. Alguns eren incomprensibles, misteriosos, altres massa senzills per poder ser entesos.
S’havien de prestar a un interès elevat, en un passat abstret en si mateix o en un futur servicial que sempre prometia molt però que no tenia una memòria massa bona.
Al capdavall, la tria de la millor opció  s’ajornava. Duraven les negociacions. I els dies, amb tot el que contenien, foren lleument diferits  més enllà com una tanca amb els pollets.


A l'armari de l'àvia

Ja he parlat algun altre cop en aquest blog de Wioletta Grzegorzewska, la seva poètica és del tot personal, combinant molts mons a la vegada en un sol poema, el món dels records, de les sensacions dels records, de la història, de la realitat. Una troballa, com en aquest poema, desferma l'evocació de detalls, de fets. La condensació de significat en cada vers de la seva poesia fa que puguem estirar diversos fils. 

A L’ARMARI DE L’ÀVIA
A les estructures de cotó i de vellut, rastres de sang,  cristalls de sal de llàgrimes no netejades, als colls de randa comprats abans de la guerra a ca una jueva que coneixíem hi ha agulles de pit  de coure, records valuosos. 
Pel forat del pany passa l’escalfor  que enyoren les pipes de gira-sol molt de temps amagades a la butxaca de l’abric.  En corredors excavats pels corcs viuen fetilleres  que taral·legen una cançó de bressol de silenci.
Allí hi ha el cel d’espígol de nens escridassats.

El pas del temps

Llegeixo, lentament, el darrer llibre de Nuno Júdice, A matéria do poema. Els llibres de Júdice són abassegadors, molt sovint penso que tenen massa poemes (aquest en té més de 90) i que, malgrat que hi hagi línies de pensament i de temes que són habituals en tota la producció del gran poeta portuguès, el fet de no ordenar-los en seccions provoca que la lectura es pugui perdre en un intricat laberint. Sembla ser com si Júdice pensés que tots els poemes formen part d’una idea global. Però també el lector té la sensació que apareixen en el llibre en l’ordre que els ha escrit, sense cap modificació. S’han d’estructurar els temes, i aquesta és la tasca que li pertoca al lector i no a l’autor, en aquest cas. Per fer l’itinerari que més li convingui.
D’aquest darrer llibre, un poema concèntric, o laberíntic, en què l’inici i el final es confonen, en què la idea desenvolupada es tanca en si mateixa. Un poema, en el fons, característic de l’escriptura poètica de Nuno Júdice.


EL PAS DEL TEMPS

A le…

Perfils

Lucija Stupica neix el 1971 a Šmarje pri Jelšah (Eslovènia). Ha publicat dos llibres de poemes. PERFILS D'UNA HISTÒRIA
La pluja grata la finestra. Delicada i persistent.
Ningú no té pressa quan ella esclata
entre els murs com una arrel que creix en el cos.
Algú passa mentre alço la mà com a protesta.El vent és fràgil i no porta paraules o amor.
Mentre jo penso en tu, el meu trepitjar
del desig deixa de sonar en les ratxes del vent
i el món fa un terrabastall en grans moviments.
El record és com un jersei acabat de rentar,
una mica encongit, els colors pàl·lids.
El més fàcil seria donar la culpa al soroll
de la raó per les paraules que et dec,
i a l'agreujament que no s'ha sabut pronunciar. PARACAIGUDISTES
Es massacra el pensament quan troba
una falsa expressió. Mai no has entès
com vomitar la llavor del teu origen,
una prova estadística de la decadència,
donada en el mateix naixement.
S'ha destruït la casa. Encendré el foc
a la xemeneia, entre la llenya hi ha va…

Traduint Zbigniew Herbert

Quan tradueixo les descripcions
que s'endinsen fins al moll de l'os
de pintures que he vist d'una revolada,
benvolgut Zbigniew Herbert, em permeto
descobrir-te en tot el teu lirisme
que amagues en els poemes. La vida
sí és plena de poesia. I la poesia,
en la seva sobrietat que disfressen
personatges que van viure en altres
temps, no és plena de vida. La lliçó
no és per a avui. És l'ahir que marca
el nostre pas. Com els pintors de coves,
som i no som els mateixos. La vida
com la forma més sublim de la poesia.
L'art, la forma més sublim d'un mirall
convex deformant les figures. Un reflex
per retornar a la realitat. Poesia, vida,
realitat, tres elements. Com el foc,
l'aigua, la terra. I amb deler encara
no hem deixat de buscar l'aire.

Cançó de bressol (I)

Presento tot un cicle sencer del poeta eslovè Gregor Strniša. Strniša crea un món completament personal a partir d’una simbologia pròpia. Crea una sèrie de cicles en què la repetició i l’ús de les imatges i la simbologia es transformen en sensacions per al lector. La fusió constant del que pot ser més ingenu amb l’horror és una constant. Strniša ens fa retornar a les primeres sensacions, a aquell terror que patíem de vegades de petits, davant la foscor, davant l’innombrable. 
Un altre dels elements fonamentals en aquesta poesia és la forma, sempre versos breus, que remeten a una imatgeria més popular, i una combinació molt hàbil de la rima. En aquest sentit, a l’hora de fer la traducció no tan sols d’aquest poema, sinó de qualsevol poema escrit en una llengua eslava, m’endinso en un seguit de reflexions i també de dilemes. Les dues tradicions, la romànica i l’eslava, tracten la rima de forma molt diferent. La lírica trobadoresca ens ha determinat del tot. I en les llengües eslaves, pod…