Ja ho he deixat dit, més aviat escrit, en altres ocasions. Però no
me’n cansaré, de repetir-ho. Edvard Kocbek, l'autor del poema d'avui, és un dels
grans desconeguts de la poesia europea del segle XX. Bé, desconegut entre
nosaltres, la qual cosa tampoc no és tan difícil. N’hi ha tants, encara, de
poetes per descobrir. En l’àmbit que conec més, un dels indispensables seria
Kocbek. En altres àmbits que conec molt menys, com les literatures nòrdiques,
també hi ha molts autors que no han arribat a tenir cap traducció, com el
noruec Rolf Jacobsen. Podríem seguir donant noms i més noms. Llistes que no
s’acabarien mai. Quina meravella per als futurs traductors, poder tenir encara
camp per recórrer, poder introduir noms nous en la pròpia tradició, fer que
sons allunyats puguin ser propers. Barallar-se amb estructures gramaticals per
ampliar els horitzons de la llengua. I arribar a fer que grans poetes puguin
tenir múltiples veus. I que cada dia que avança, aquests poetes deixin de ser
una mica menys desconeguts.
UN CONTE
Fora de la
muralla d’Emona,
al nord-oest, a
la part ventosa,
fa segles
penjaren
el perillós
cabdill dels bàrbars,
amenaçava la
defensa romana
i a la nit va
obrir la porta
grinyolant de la
ciutat.
Just allí on el
portaren
a la mort ara hi
ha un petit canvi,
un bloc de pisos,
al quart, la meva habitació:
de dia sota la
finestra es balancegen els plàtans
i els faigs
japonesos, però a la nit de vegades
grinyola
l’habitació com la cabina d’un vaixell.
Vaig palpant i
no trobo res, sols la paret,
la paret, res
més, dèbils sacsejades sísmiques,
al carrer una
llauna al vent, res més.
Sols en els
somnis de vegades el veig:
segueix penjant i
acompleix
la llei
despietada de la història.
Quan anit es
balandrejava i xerricava,
just entre les prestatgeries
dels meus llibres
va allargar el
braç vers un llibre molt antic
i el va deixar
obert,
aquest matí n’he
llegit una frase: Vigila,
sóc arreu on tu
no hi ets,
tan sols no em
trobo on ets tu,
ambdós sabem bé
qui és el perseguidor.
Comentaris