1.9.2000, Bifurcació

Feia força temps que no portava aquí un poema d’Uroš Zupan, un dels poetes eslovens amb més projecció. Últimament, Zupan ha dedicat bona part de la seva escriptura al gènere de l’assaig.

1.9.2000, BIFURCACIÓ

Les primeres pluges ja han vingut. Tot es presenta
en una segona velocitat, s’encalça l’equilibri entre els noms
i les coses diferentment. No em puc decidir com
despertar-me en un matí com aquest. Res no hi ajuda.
Ningú no em dóna la mà. Els ulls palpen en la foscor,
s’orienten en l’espai. Els lloms dels llibres són allí,
encara sense colors, les cortines s’han cansat del ball
amb el vent nocturn i descansen. Quan t’aixequis
i marxis, intercanviaré els coixins i intentaré
flairar encara una mica de la teva absència,
intentaré assimilar encara alguna superfície del somni.

Les ones xoquen en la blanca muralla de la part vella
de Dubrovnik. Hvar és blau cel. El mar està còmode
entre les illes Paklinski. Les cases a la ciutat són d’un groc
de sorra. Places d’un quadre de De Chirico. Les platges cada cop
més buides. En els blocs de pedra de Vis lentament es corroeix
el primer sol del matí. Però això segueix sent encara Ljubljana,
la regió dorsal de la llum, poc temps per lliscar vers
l’endemà, força temps per al record i per a un dol indulgent.

No sé quins desitjos tinc per a avui. Bones notícies, això
segur. Després, quan la malaltia sembri les seves flors
negres també allí on ningú no les esperava,
quan el moviment cap a la porta de sortida s’apressi,
els anuncis de les darreres destinacions seran
ben clars i ben forts. Però, per quins fils
invisibles viatgen les bones notícies?

Hem fugit de les ciutats petites. Ens hem traslladat
a algun marge, a un espai buit, i no ens podem decidir
de cap manera si marxem o ens hi quedem. O si comencem
a construir la nostra casa d’un record fresc o si tornem
vers l’or que es va apagant, si encaixem de mans amb els esperits
i ens instal·lem entre imatges congelades. És tardor.
L’any 2000. M’agradaria que tot fos com abans,
i a la vegada una mica diferent. Som captius de la bifurcació.
Encara no s’han inventat les pastilles de la vida eterna.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Dos poemes

Dos poemes amb elements molt similars, però amb resultats diferents. El primer és del poeta polonès Leopold Staff (1878-1957). Pertany a la seva darrera etapa, ja que el poema és de 1953-1954. El segon, del poeta suec Lars Gustafsson (1936). PONT No creia Estant a la riba d'aquell riu Ample i impetuós Que passaria aquest pont, Trenat de canya fràgil i prima, Lligat amb cordes. Vaig passar lleuger com una papallona I pesat com un elefant, Vaig passar segur com un ballarí I vacil·lant com un cec. No creia que passaria aquest pont, I quan sóc a l'altra riba No crec que l'hagi passat. Leopold Staff Un dia la vida es troba tot d'una amb un apunt de somrís a l'altra banda del rierol i et pregunta: com t'ho has fet, per arribar allà ? Lars Gustafsson

Més informació

Sobre poetes

Fa uns dies, l’especial sobre els nous poetes de El País , i les reaccions que van aparèixer principalment en alguns blogs, em van fer passar unes estones ben divertides. Reconec que l’especial va destinat a un públic determinat, en aquest cas, a un públic que no llegeix habitualment poesia. Dit això, hi ha una sèrie de qüestions que s’haurien de tenir en compte per no enganxar-nos els dits. Normalment, els blogs han criticat que els poetes hagin cedit a aquesta mena de circ (sempre en paraules dels crítics). Sense tenir en compte que tots sabem què fan els diaris, i que manipulen impunement la informació que reben. Han criticat que hagin posat com a models. Doncs, per què no? Això és tan sols un petit aspecte de la superfície. Però a més, ens està donant un indicatiu de com és el poeta actual. S’ha acabat, per sort, la imatge del poeta decadent, del poeta simbolista, i el poeta modern és una persona plenament inserida en la societat. És més, en alguns casos vol ocupar alguns llocs de ...

Més informació

La mente cautiva

Ja fa més d'un mes que ha aparegut aquesta nova traducció , però encara no havia tingut temps de poder-la penjar aquí al blog. Sí, sembla autopromoció, bé, no ho sembla, ho és, ras i curt. Però malament aniríem si no estiguéssim contents d'allò que fem, del que es publica. I tenir l'oportunitat de seguir traduint un llibre de Czes ław Miłosz, qualsevol llibre d'aquest gran autor, una de les figures més grans que ha donat la literatura del s. XX, és sempre un bon motiu per celebrar-ho. Encara que el llibre sigui d'un pensament fred, que penetra com un bisturí, i que et deixa glaçat a moments. La ment captiva, és cert, la ment que cau sota la influència del poder, de la manipulació, un encanteri difícil de trencar. I passen els anys, han passat els anys, i nosaltres només fem petites passes seguint un cercle invisible que ens du un cop i un altre al mateix lloc. Aquest llibre va aparèixer en castellà per primer cop l'any 1981, en una traducció indirecta par...

Més informació

Capsa de sabates

Els viatges ens deixen imatges que es confonen en la nostra memòria. Quan un passa una part de l'any en un lloc, l'altra part en un altre lloc, i quan el concepte d'originari, de matern, va perdent intensitat, els records comencen a atorrollar-se i ens envien missatges que no sempre sabem desxifrar. I en som la seva construcció i destrucció a la vegada. En ells, els records, i en nosaltres. CAPSA DE SABATES Al fons de la maleta, la capsa de sabates. Plena de papers, records formant una pàtina de realitat que ha deixat d'existir, arraconada. Com els objectes que reculls en viatges, per conservar una imatge borrosa, fotografies que no encaixen en cap pantalla, cap programa les sap llegir, desxifrar, despixelar. S'estenen després del missatge de descodificació. Només colors, com aigua vessada d'un gerro que ja no pot alimentar cap flor. Les capses de sabates són el nostre refugi, quan tornem d'un viatge. Oberta a intervals cada cop més amp...

Més informació

De música i de viatges

Agafo l'autobús a les 14.00. Quan arribi a Cracòvia, una hora i mitja més tard, ja serà negra nit. Els dies s'escurcen fins a quedar filagarsallats, les hores de sol es poden comptar ja quasi amb els dits d'una mà, la resta de dia, fins al moment que queda tot a les fosques, és un cel gris, amb diverses tonalitats. Potser per això, els colors dels arbres a la carretera són molt més intensos, des del vermell rovell al groc esmorteït i desmenjat, del marró de terra fins a un verd (les gradacions del camuflatge). Un viatge, per petit que sigui, per breu que duri, sempre és una injecció de melancolia. Deixem alguna cosa enrere, uns moments que seguim reproduint en la memòria, però que ja no tornaran més. El viatge és la irreversibilitat del temps. Quan ens acostem a Cracòvia, els primers llums ja estan encesos. Els perfils es van desemperesint per emmotllar-se de nou a les nostres mirades. Torno a casa. A casa? Potser ser a casa només significa que de nou ets a la teva est...

Més informació

Esguerros electrònics (editorials)

Acabo de comprar la Poesia completa de Joan Vinyoli en format electrònic, així farà companyia a les edicions que ja tinc en llibre i a més sempre el podré tenir amb mi, i podré recórrer als seus poemes. Quan l’obro i en passo algunes pàgines (ho direm així també en aquest format?) em trobo amb la imatge que es pot veure més avall. A banda de la potinada que és aquest esguerro estètic, i que ens porta a la ment aquells llibres de fa anys (i encara en alguns països es poden trobar) plens de publicitat, com si fossin revistetes, la tria de la llengua és aquí molt significativa.

Més informació

Amples paral·lels / Desembre

Dos poemes d’un llibre de Jerzy Jarniewicz de l’any 2003, inclosos en un llibre de poemes triats de l’autor, amb un pròleg d’un dels millors especialistes de la poesia polonesa contemporània, Piotr Śliwiński, en què afirma que són “poemes gens sentimentals que contenen una enorme consciència de les diferents pèrdues i de les contradiccions que han existit en la consciència moderna, i que a la vegada intenten no doblegar-se completament a aquesta consciència». Sí, la paraula consciència, la repeteix tres cops, i tot i que en el darrer cas, s’hauria pogut solucionar amb un pronom, he preferit mantenir la repetició per expressar aquesta tensió angoixant del text original. AMPLES PARAL·LELS A la mateixa latitud El Caire i Nova Orleans. Xafogor. I així tot. Com hi cabrem tots? Algú passa per aquests carrers després i abans que nosaltres. Vull dir alguna cosa, però tu just en aquest moment obres la boca per parlar. Parla. És un món per a les veus humanes. Els àngel...

Més informació

Julia Hartwig (1921-2017)

Aturem-ho tot. Avui ha mort un altre dels grans poetes del segle XX. M’he aixecat amb la notícia que avui ens ha deixat Julia Hartwig (1921-2017). Autora de la mateixa generació que Zbigniew Herbert o que Tadeusz Różewicz , i especialment que Wis ława Szymborska, amb qui l’unia una bona amistat. Per molt que fos molt menys coneguda, Hartwig va contribuir a consolidar aquella meravella, aquell espècie de miracle que és la poesia polonesa del segle XX. A banda de la seva obra poètica, cal destacar la seva tasca com a traductora, de poetes francesos i anglesos, i també els dos volums de diaris, que va escriure ja de gran, i que ens deixen un altre gran testimoni d’una època irrepetible. Aquí tenim una petita selecció del seu darrer llibre, Mirada , que va aparèixer fa un any. Com anotar aquest temps hi ha la malaltia i el dolor i hi ha l’alleugeriment en el dolor l’ésser segueix intranquil la immensitat de la inexistència el desig de consol sense temor deixa ja de...

Més informació

Primavera a Poznań

Ja ha començat la primavera, encara no hi ha la vegetació que ens acabarà sadollant la vista i ens deixarà una intensitat verda difícil d'oblidar. Ara tenim pluja. Un dels elements que més em fascinen de la vida en aquesta part d'Europa és aquesta clara divisió de les estacions. Cada estació té els trets característics que li corresponen. Això ens ajuda a tenir paciència, a saber esperar (de vegades, però, amb moltes dificultats) el nou canvi, que serà en l'ànim i en el paisatge. Ens ajuda a no pensar que les coses són evidents, que el cel té una tonalitat blava permanent. No, aquí totes les tonalitats del gris, del blau enfosquit i enlleganyat són les que dominen la visió. Tenir estacions ens ajuda a saber que hi ha la mort i la nova naixença. El primer cop que vaig ser a Polònia ja em va colpir aquesta sensació. En vaig escriure un poema, que ara jutjaria amb massa severitat. Si el poso, és només perquè la primavera d'aquests dies m'hi ha dut. PRIMAVERA A POZN...

Més informació

Diferents lectures

Des de fa un cert temps, compro llibres en format electrònic. Els llegeixo directament a l’ordinador. He provat els diversos lectors de llibres electrònics i de revistes: el d’ Adobe Digital Editions , el de Mobipocket i altres. Fins ara, no m’incomodava massa llegir fins i tot la poesia en aquests formats. En el cas de l’Adobe, es manté el mateix format que l’edició impresa (però no en tots els casos), el Mobipocket és molt versàtil i permet jugar força amb diverses possibilitats de veure el text. No he comprat encara un lector electrònic perquè em molesta la poca coherència en els formats i encara no hi veig sentit. Per altra banda, un cop vaig mirar-ne uns quants, i de sobte en vaig veure un que tenia com a llibre de proves els Sonets de Shakespeare. Quan vaig adonar-me que no hi havia manera de poder tenir tot el sonet, tal com havia de ser, en una pàgina (és a dir, a la pantalla), sense tenir els versos tallats o tenir-ne només 10, vaig decidir que no me’n compraria cap fins qu...

Més informació

abcd xavier farré

Cercar en aquest blog