Vés al contingut principal

Cadernera

Anna Piwkowska ha publicat nous poemes en un dels darrers números de Zeszyty Literackie. Sembla que estigui buscant formes d’expressió diferents, alliberar-se una mica de la forma rígida de la seva obra anterior. Amb tot, segurament serà un camí un pèl difícil, ja que un canvi implica també adoptar moltes vegades un altre to. No estic gens en contra de canviar de to, com tampoc de conservar-lo. Hi ha poetes que canvien cada nou llibre que treuen, i hi ha poetes que, aparentment, sembla que estiguin escrivint sempre el mateix poema. Tant en els uns com en els altres trobem excel·lents resultats.

CADERNERA

Rere el vell hivernacle, que havia estat un abocador,
han crescut unes roses.
Hi anava els matins
per observar aquell ocell de colors marró i groc
que s’enlairava de la bardissa fent soroll
quan una bugadera de l’altra banda del mur rogenc
abocava les aigües sabonoses d’un gibrell.
Avui al vespre era mort
sota les altes finestres de l’hivernacle.
Potser s’ha estavellat contra els vidres transparents
que reflecteixen el cel, el mur i les roses.
Com podia saber que el seu cos material, tot i que alat,
no travessaria aquell vidre?
Volia fer-li un enterrament,
com de petita a un pardal, en una capsa de caramels.
Fer-li un monticle i posar-hi una creu
de pedretes llises i rosades.
Però he marxat perquè els rituals de la infància
ja han perdut per a mi la seva força.
A l’endemà estava de cara amunt,
amb el cap sota una ala groga i negra,
i amb la seva panxa suau exposada al sol.
El cos s’havia fet petit, sense precisió, sense formes,
i feia pacientment la seva feina pòstuma,
arrecerant-se a la terra.
Tres dies més tard la cadernera només era un plomissol
sobre la verdor fresca de l’herba,
i al vespre una taca borrosa.
Però jo sabia que havia estat un ocell
que s’enlairava vers el cel alegrement,
tan sols una mica esporuguit
quan la bugadera abocava les seves oloroses aigües.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Paul Éluard i Papers de Versàlia (III)

I aquest és el darrer poema que va aparèixer al número sobre Paul Éluard de Papers de Versàlia. Demà també penjaré aquí el text sobre Wrocław de què vaig parlar en la primera entrada d'aquesta sèrie sobre els magnífics Papers de Versàlia.

A «LA NUIT» de Capitale de la douleur
 Ce n’est pas la nuit qui te manque, mais sa puissance
No és la nit el que et manca, sinó el seu poder. No és el sol el que tens, sinó la seva llum que t’obligava a fer marrada en les línies que anava delimitant com una sèrie d’horitzons tancant-se cada cop que tenies la sensació d’haver-los atès. No tens horitzons, ni nits ni sol, només el silenci, el vent que et porta el seu nom, i aquell altre nom, i un nom més. És el poder dels noms el que tens per tornar-los al silenci.

Paul Éluard i Papers de Versàlia (i IV)

PARADA OBLIGATÒRIA

Era el 25 d’agost de 1948. Començava el “Congrés mundial dels intel·lectuals en defensa de la pau” a Wrocław. Abans del Congrés, i aprofitant l’avinentesa, havia començat a celebrar-se l’“Exposició de les terres recuperades”. Tot dins el control de les autoritats soviètiques. Els preus per entrar-hi eren astronòmics per l’època. Però les ciutats de Polònia esmerçaven esforços sensacionals per poder enviar-hi el major nombre possible d’autocars. Especialment de Silèsia arribaven allí amb una freqüència que avui provocaria enveja en qualsevol acte organitzat. Era la força del poder. I entre els convidats al Congrés, hi havia Paul Éluard. També Picasso, i Jorge Amado, i molts altres que es desvivien pel nou sistema. També cal esmentar la presència d’Ivo Andrić, quan les relacions entre Tito i Stalin ja estaven abocades a una ruptura. Estimat Paul, hi vas veure també Louis Aragon, o vau invocar el seu esperit? Hi ha fonts que diuen que hi va ser, d’altres, ho neguen…

Mon cosí Bubi

Crear tot un món amb un sol poema, fer que les referències agafin una densitat ben atapeïda, la història i la delicadesa de la descripció en consonància, i la dimensió metafísica. Aconseguir tot això a la vegada és a l'abast de pocs poetes. Per això, Janusz Szuber és un dels grans poetes contemporanis, un poeta exigent amb el lector; per això, Janusz Szuber no podrà entrar mai en cap mena de les llistes contemporànies. Potser aquesta és la tasca actualment de la literatura, poder arribar a quatre lectors, entrar en les seves consciències. Quatre lectors, no més (i no només). Amb la paciència d'un lent goteig que va foradant una roca. Sí, potser aquest és el camí, el de les gotes, a poc a poc, clap, clap, l'una rere l'altra. Sents com cauen?
MON COSÍ BUBI
Bubi, o sigui Caesar Roth amb l'uniforme de la Wehrmacht (una fotografia mida postal, al revers unes paraules de dedicatòria en lletra gòtica) amb una fesomia molt de nen, llargs dits de pianista, ros, un tipus nòrdic,…