Anna Piwkowska ha
publicat nous poemes en un dels darrers números de Zeszyty Literackie. Sembla
que estigui buscant formes d’expressió diferents, alliberar-se una mica de la
forma rígida de la seva obra anterior. Amb tot, segurament serà un camí un pèl difícil, ja que un canvi
implica també adoptar moltes vegades un altre to. No estic gens en contra de
canviar de to, com tampoc de conservar-lo. Hi ha poetes que canvien cada nou
llibre que treuen, i hi ha poetes que, aparentment, sembla que estiguin
escrivint sempre el mateix poema. Tant en els uns com en els altres trobem
excel·lents resultats.
CADERNERA
Rere el vell
hivernacle, que havia estat un abocador,
han crescut unes
roses.
Hi anava els
matins
per observar
aquell ocell de colors marró i groc
que s’enlairava de
la bardissa fent soroll
quan una bugadera
de l’altra banda del mur rogenc
abocava les
aigües sabonoses d’un gibrell.
Avui al vespre
era mort
sota les altes
finestres de l’hivernacle.
Potser s’ha
estavellat contra els vidres transparents
que reflecteixen
el cel, el mur i les roses.
Com podia saber
que el seu cos material, tot i que alat,
no travessaria
aquell vidre?
Volia fer-li un
enterrament,
com de petita a
un pardal, en una capsa de caramels.
Fer-li un
monticle i posar-hi una creu
de pedretes
llises i rosades.
Però he marxat
perquè els rituals de la infància
ja han perdut per
a mi la seva força.
A l’endemà estava
de cara amunt,
amb el cap sota
una ala groga i negra,
i amb la seva
panxa suau exposada al sol.
El cos s’havia
fet petit, sense precisió, sense formes,
i feia
pacientment la seva feina pòstuma,
arrecerant-se a
la terra.
Tres dies més
tard la cadernera només era un plomissol
sobre la verdor
fresca de l’herba,
i al vespre una
taca borrosa.
Però jo sabia que
havia estat un ocell
que s’enlairava vers
el cel alegrement,
tan sols una mica
esporuguit
quan la bugadera
abocava les seves oloroses aigües.
Comentaris