Passa al contingut principal

Correccions


Té dret el traductor a introduir arbitrarietats, canvis, modificacions, en altres paraules, a corregir l'autor? I on és la frontera entre el dret a la interpretació individual en la traducció i una arbitrarietat interpretativa? En un principi, no està permès corregir l'autor. Mai, sota cap circumstància. I tanmateix, en les traduccions de poesia gairebé sempre s'imposa la necessitat de la tria, el fet d'establir una jerarquia de les coses més importants, i de les coses que ho són menys, les que podem obviar. A diferència de la prosa la necessitat d'aquest tria està condicionada per força exigències formals, amb molta freqüència els preceptes del ritme, i de vegades fins i tot, l'imperatiu del ritme.

Seweryn Pollak: En defensa de la impossibilitat o sobre la traducció de poesia

Comentaris

Albert ha dit…
Totes les opinions són qüestionables i totes les qüestions són opinables. No tornarem sobre el dilema de la suposada impossibilitat de traduir poesia, entre altres coses perquè els qui ho fem, demostrem que, més bé o més malament (qüestió també opinable), ho aconseguim, és a dir, ho fem possible.
Quant a la necessitat de la tria, em sembla que és evident, i les exigències formals són connaturals a la poesia. Els preceptes o imperatius del ritme, és clar que hi són, si el que busquem és una traducció "poètica" i no una versió en prosa del poema.
De vegades, filar massa prim pot comportar el convenciment de la impossibilitat de fer alguna cosa. Des del meu punt de vista, traduir poesia té la "utilitat" (permeteu-me les cometes en aquest mot tan desagradable en el context) d'apropar una veu poètica a qui no la pot escoltar en la llengua de qui l'expressa. Per a uns estarà bé (serà "útil"), per a uns altres serà una arbitrarietat, potser fins i tot una aberració. Al cap i a la fi, com moltes altres coses en aquest món. No cal que li donguem més voltes... De vegades, davant d'aquestes disquisicions, penso que, senzillament, és una qüestió de caixa o faixa!
Xavier Farré ha dit…
Completament d'acord amb el teu comentari, Albert. D'entrada, és evident que jo també considero que la traducció de poesia és possible, si no fos així, realment no em dedicaria a aquest passatemps, professió, entreteniment, diversió, penúria, angoixa, el que és i el que comporta la traducció. I també voldria comentar que no sempre estic d'acord amb els textos o reflexions sobre la traducció que presento al blog. Em semblen bons punts de partença per a reflexions posteriors, per a debats que s'inicien en els comentaris a les entrades. D'altra banda, estem sempre davant d'una situació que se'ns esmuny com una anguila, donem voltes al mateix tema contínuament i li donem noms diferents, la revestim d'una certa teoria, i a seguir discutint, com un entreteniment per als professors i els teòrics.
Bé, dit això, sí que convergeixo en el fet que la traducció de poesia té una "utilitat", però aquest apropament d'una veu poètica determinada es pot fer des de diversos enfocaments, i ja tornem a ser un altre cop al cap del carrer. Sí, ha de ser útil, però també ha (o hauria) de funcionar com un poema amb valor estètic en la llengua d'arribada. Se'ns podria dir que el problema és que depenem massa de l'original. Sí, d'acord, però és que si no ho comparem, on ens queden els elements de judici? I per altra banda, nosaltres signem com a traductors, però l'obra és la del poeta en qüestió. I em penso que ja començo a anar una mica massa lluny. Aquest no era el tema concret, aquí. Espero que en seguirem parlant.
Albert ha dit…
Xavier, em satisfà que coincidim en molts aspectes. Confesso que la teorització de la traducció literària, i encara més quan afecta la poesia, em cansa una mica perquè, si hagués de fer cas de tants punts de vista i tan diversos, deixaria de traduir...
El fet que això em cansi no vol dir que no apreciï el fet que presentis aquestes reflexions, perquè sempre serveix d'alguna cosa saber què pensen els altres. Ja n'era conscient que tu tampoc no pots estar d'acord amb certes teories.
Jo també puc anar més enllà, i atrevir-me a afirmar (no és la primera vegada que ho manifesto) que, encara que depenguem -és evident- de l'original, els traductors som alguna cosa més que "signadors" de les versions: són autors d'uns poemes en els quals reflectim allò que diu un altre poeta en una altra llengua. Això lliga perfectament amb el que tu dius: el poema resultant ha de tenir valor estètic en la llengua d'arribada, independentment de la "utilitat", que és una altra cosa.
El debat sobre aquestes qüestions no s'acabarà mai perquè (em sembla que per sort) els punts de vista poden ser molt diferents i fins i tot contraposats. En tot cas, del debat sempre se'n treu alguna cosa, i mai no dic que el meu enfocament no pugui ser erroni.
S'agraeixen, doncs, les teves petites "provocacions".

Entrades populars d'aquest blog

1943: Werner Heisenberg visita Hans Frank a Cracòvia

Demà a Madrid, i penjaré el poema del tercer poeta que participarà en les trobades. Però avui, a Mallorca, on farem una lectura amb Adam Zagajewski en el marc del projecte Habitació 2016 que han endegat Biel Mesquida i Sebastià Perelló. Serà a les 19.30 a l'Estudi General Lul·lià. Una de les normes del blog per a mi era que no posaria poemes d'autors dels quals publicava les traduccions ja en llibres, amb l'excepció de quan sortia un llibre nou. Sé que l'he trencada en alguna ocasió, molt puntual. I també ho faré ara. De fet, el poema que poso aquí ja va aparèixer en una petita publicació en ocasió dels Dilluns de Santa Mònica, l'any 2014. Hi he introduït alguna lleugera modificació. Pertany al darrer llibre de Zagajewski, Asimetria, és un poema que em va colpir en la seva primera lectura, i que agrupa una sèrie d'elements que han fet de Zagajewski un dels poetes contemporanis més admirats.
1943: WERNER HEISENBERG VISITA HANS FRANK A CRACÒVIA
Una visita dif…

En la mort de John Ashbery

Ahir va morir John Ashbery, un dels poetes més importants del segle XX. Tenia 90 anys, i de la mateixa manera que altres poetes que arriben a aquesta franja dels 90, com Derek Walcott o Czesław Miłosz, un ja pensa que seran sempre amb nosaltres, físicament. Amb la seva poesia ja han arribat a una certa eternitat, i aleshores ens sobta la notícia de la seva mort. Segurament, com amb cap altre poeta, les pàgines i les xarxes socials s’ompliran d’homenatges, Ashbery havia traspassat ja aquella barrera que separa del púbic més especialitzat, i s’havia convertit en un poeta que tots pensaven que coneixien. Alguns diran no ja que era (és) un dels poetes més importants del segle XX sinó fins i tot el més important, o com a mínim, de la segona meitat del segle XX. Sempre m’he sentit reticent davant d’aquestes afirmacions, hi ha un bon grapat de poetes sense els quals no ens seria possible imaginar la nostra època. Un d’ells, és, sense cap mena de dubte, John Ashbery. He de reconèixer que …

Després

Un poema de Mariusz Grzebalski.



DESPRÉS
Després vam treure tots els mobles d’ell. Al pati esperava un camió ja a punt de marxar. Al mig, restes de ciment, cadenes embullades, drapots, papers greixosos, mantes.
Tantes coses, de sobte, esdevenen brossa. Paisatges capgirats de miralls, un bufet amb capes de pintura que s’han esquerdat com el fons d’un riu quan baixen les aigües,
un comptador que ell va comprovar el dia abans que vingués el cobrador. I altres coses. Després vam abandonar aquell lloc, cridant i discutint-nos per foteses. Ella ni tan sols va mirar els trossos
de la paret despresos. Després, en una altra ciutat, va estripar totes les fotos i les cartes d’ell, i va envellir ràpidament. Recorda, plora, maleeix. Després, traurem els seus mobles.

Hivern de Hammersmith

Amb la poesia, el lector sempre troba noves veus, nous descobriments que el poden sorprendre. Des que llegeixo poesia que he tingut aquesta sensació. Cosa que no em passa amb la narrativa. Com si la narrativa de descoberta s’emmarqués en una època concreta, fins que un arriba a la trentena. Fins que s’ha arribat a llegir moltes novel·les, noves maneres de narrar el món, d’explicar-lo, d’identificar-lo. Però que després s’esgoten. No pas perquè no apareguin nous autors, ja que cada dia en podem descobrir, sinó perquè sembla que el nostre pensament percep com una mena d’esgotament de les fórmules. Després, el lector rellegeix aquells autors que el van colpir en la joventut. No vull pas dir que un no se sorprengui davant de noves novel·les, no, és clar. A mi m’han encantat darrerament les novel·les de W. G. Sebald, o 2666 de Roberto Bolaño (la cinquena part de la novel·la és una autèntica obra mestra). Però no experimento les mateixes sensacions com quan llegeixo algun poeta acabat de de…

El pas del temps

Llegeixo, lentament, el darrer llibre de Nuno Júdice, A matéria do poema. Els llibres de Júdice són abassegadors, molt sovint penso que tenen massa poemes (aquest en té més de 90) i que, malgrat que hi hagi línies de pensament i de temes que són habituals en tota la producció del gran poeta portuguès, el fet de no ordenar-los en seccions provoca que la lectura es pugui perdre en un intricat laberint. Sembla ser com si Júdice pensés que tots els poemes formen part d’una idea global. Però també el lector té la sensació que apareixen en el llibre en l’ordre que els ha escrit, sense cap modificació. S’han d’estructurar els temes, i aquesta és la tasca que li pertoca al lector i no a l’autor, en aquest cas. Per fer l’itinerari que més li convingui.
D’aquest darrer llibre, un poema concèntric, o laberíntic, en què l’inici i el final es confonen, en què la idea desenvolupada es tanca en si mateixa. Un poema, en el fons, característic de l’escriptura poètica de Nuno Júdice.


EL PAS DEL TEMPS

A le…

5000 anys d'Europa 4

5000 ANYS D'EUROPA



4

El nou floriment va ser com
flors tardanes que s'obrien
en els territoris closos dels jardins.

Va ser un desenvolupament impetuós!
El filat de cotó en la Gant flamenca,
amb telers de vapor semiautomatizats

va fer possible la superioritat industrial
de la ciutat en el continent.
Així que el camí l'hem viscut

en el benestar, tan sols observant els disturbis
des de la finestra. Però el nostre cor
era amb els manifestants perquè tampoc

no teníem massa cosa i era l'única propietat:
un jardí de flors tardanes,
alguna cosa que tenia autonomia pròpia.

Sobre una vida

I ja tenim aquí novembre. Dia de difunts, inesperadament càlid, deu graus positius. Abans d’ahir vaig ser al cementiri, vam portar-hi crisantems, l’Ania i jo. Demà és el quinzè aniversari d’Artur (1), tornaré a encendre una espelma. Quinze anys, i la tristesa segueix sent la mateixa, i els records rics en esdeveniments i el sentiment dels anys també són els mateixos. Tanta felicitat i tantes converses divertides, tants problemes públics i també els que han estat del tot personals, tant dolor i tantes separacions freqüents, per molt que no hagin durat gaire, unes separacions que endolcia gairebé sempre la correspondència diària. Els viatges junts i per separat, convidats a actes o per motius literaris, i els desplaçaments junts per tot el món amb estades llargues, d’anys, a França i als Estats Units.

Julia Hartwig, Dziennik, Wydawnictwo Literackie, Kraków, 2017

(1) Artur Międzyrzeczki (1922-1996), poeta i traductor, des de 1954, marit de Julia Hartwig

L'auditori de Görlitz

Des de fa un parell de mesos, es pot trobar el darrer llibre que he publicat, L’auditori de Görlitz, editat conjuntament per Adia i Cafè Central. En Pau Vadell i el Toni Clapés han fet una feina excel·lent, i els agraeixo tot l’esforç que han fet. Cal dir que el llibre existeix gràcies al Toni, va ser ell qui em va convèncer que, d’una petita conferència que havia escrit, en tragués un llibre d’assajos. Aquesta era la primera intenció, però quan estava escrivint el text m’encallava contínuament, m’havia posat molts impediments jo mateix (no havia de ser amb to acadèmic, havia de tenir una unitat). El llibre no avançava, no volia seguir per aquell camí. No va ser fins que vaig fer un petit viatge a Ustroń, i en aquella vall i les muntanyes del voltant tot es va desencallar, la qüestió no eren els impediments, sinó alliberar-me d’aquests. Així que van començar a sorgir idees i fragments i poemes i relacions que s’anaven enfilant les unes amb les altres per tenir una idea general, però …

El nostre I.

Artur Szlosarek va publicar un nou llibre de poemes a finals de l'any passat, El llapis del carnisser, en què fa un canvi de rumb en la seva poètica, cada cop més propera a l'associació inconnexa d'elements (de nou, l'ombra de John Ashbery es va fent més i més gran, i més perillosa). En aquest poema conservo el joc de pronoms personals de l'original que aporten una visió molt particular per arribar al desenllaç del poema.

EL NOSTRE I.

El nostre veí (diuen que està
sonat) ho sap tot. Especialment
el que el seu tu no sap.

Però és difícil saber si pels poemes.
Aquests els llegeix jo, per matar el temps,
sense cap esperança que ajudin

a copsar la bondadosa confusió
en una foscor sobtada. Per damunt nostre, el dia
d'enfredorits colors llença una ona anònima a la riba,

despulla una sirena xopa;
aspira les llimadures i fa públiques les debilitades forces.

                           - El nostre idèntic és com un cos excitat.

Com si necessités amb urgència
un alfabet p…

Nosaltres tres, aquells tres

Encara que hagi traduït força poemes de Szuber, per al blog i per a alguna revista, no es pot esgotar de cap manera la seva obra que ja és força àmplia, malgrat que publiqués el primer llibre quan tenia gairebé 48 anys. La qualitat dels seus poemes l’han convertit en un referent indiscutible de la poesia contemporània. 

NOSALTRES TRES, AQUELLS TRES

En som tres, els uns davant dels altres, riem,
cadascú a la seva manera. El quart, Andrzej,
no el veiem perquè és ell qui fa la foto,
la darrera, ara ho sé, a la casa antiga
del carrer Sienkiewicz.

Romek Biskupski, el meu gurú de les icones
i de Mandelstam, en original, sense cap dubte.
Al sofà, d'esquena a la finestra, en Beksiński.
Jo de perfil, amb pocs cabells blancs encara.

Davant meu i de Romek, tasses de te.
Una Pepsi-Cola i, encara que no es vegi,
una bossa de patates davant del senyor Zdzisław
a qui la gesticulació ajuda a explicar

les proeses arriscades del meu pare en aterrar
en una prada a la zona vora el riu San,
fins al pu…