Ves al contingut principal

Correccions


Té dret el traductor a introduir arbitrarietats, canvis, modificacions, en altres paraules, a corregir l'autor? I on és la frontera entre el dret a la interpretació individual en la traducció i una arbitrarietat interpretativa? En un principi, no està permès corregir l'autor. Mai, sota cap circumstància. I tanmateix, en les traduccions de poesia gairebé sempre s'imposa la necessitat de la tria, el fet d'establir una jerarquia de les coses més importants, i de les coses que ho són menys, les que podem obviar. A diferència de la prosa la necessitat d'aquest tria està condicionada per força exigències formals, amb molta freqüència els preceptes del ritme, i de vegades fins i tot, l'imperatiu del ritme.

Seweryn Pollak: En defensa de la impossibilitat o sobre la traducció de poesia

Comentaris

Albert ha dit…
Totes les opinions són qüestionables i totes les qüestions són opinables. No tornarem sobre el dilema de la suposada impossibilitat de traduir poesia, entre altres coses perquè els qui ho fem, demostrem que, més bé o més malament (qüestió també opinable), ho aconseguim, és a dir, ho fem possible.
Quant a la necessitat de la tria, em sembla que és evident, i les exigències formals són connaturals a la poesia. Els preceptes o imperatius del ritme, és clar que hi són, si el que busquem és una traducció "poètica" i no una versió en prosa del poema.
De vegades, filar massa prim pot comportar el convenciment de la impossibilitat de fer alguna cosa. Des del meu punt de vista, traduir poesia té la "utilitat" (permeteu-me les cometes en aquest mot tan desagradable en el context) d'apropar una veu poètica a qui no la pot escoltar en la llengua de qui l'expressa. Per a uns estarà bé (serà "útil"), per a uns altres serà una arbitrarietat, potser fins i tot una aberració. Al cap i a la fi, com moltes altres coses en aquest món. No cal que li donguem més voltes... De vegades, davant d'aquestes disquisicions, penso que, senzillament, és una qüestió de caixa o faixa!
Xavier Farré ha dit…
Completament d'acord amb el teu comentari, Albert. D'entrada, és evident que jo també considero que la traducció de poesia és possible, si no fos així, realment no em dedicaria a aquest passatemps, professió, entreteniment, diversió, penúria, angoixa, el que és i el que comporta la traducció. I també voldria comentar que no sempre estic d'acord amb els textos o reflexions sobre la traducció que presento al blog. Em semblen bons punts de partença per a reflexions posteriors, per a debats que s'inicien en els comentaris a les entrades. D'altra banda, estem sempre davant d'una situació que se'ns esmuny com una anguila, donem voltes al mateix tema contínuament i li donem noms diferents, la revestim d'una certa teoria, i a seguir discutint, com un entreteniment per als professors i els teòrics.
Bé, dit això, sí que convergeixo en el fet que la traducció de poesia té una "utilitat", però aquest apropament d'una veu poètica determinada es pot fer des de diversos enfocaments, i ja tornem a ser un altre cop al cap del carrer. Sí, ha de ser útil, però també ha (o hauria) de funcionar com un poema amb valor estètic en la llengua d'arribada. Se'ns podria dir que el problema és que depenem massa de l'original. Sí, d'acord, però és que si no ho comparem, on ens queden els elements de judici? I per altra banda, nosaltres signem com a traductors, però l'obra és la del poeta en qüestió. I em penso que ja començo a anar una mica massa lluny. Aquest no era el tema concret, aquí. Espero que en seguirem parlant.
Albert ha dit…
Xavier, em satisfà que coincidim en molts aspectes. Confesso que la teorització de la traducció literària, i encara més quan afecta la poesia, em cansa una mica perquè, si hagués de fer cas de tants punts de vista i tan diversos, deixaria de traduir...
El fet que això em cansi no vol dir que no apreciï el fet que presentis aquestes reflexions, perquè sempre serveix d'alguna cosa saber què pensen els altres. Ja n'era conscient que tu tampoc no pots estar d'acord amb certes teories.
Jo també puc anar més enllà, i atrevir-me a afirmar (no és la primera vegada que ho manifesto) que, encara que depenguem -és evident- de l'original, els traductors som alguna cosa més que "signadors" de les versions: són autors d'uns poemes en els quals reflectim allò que diu un altre poeta en una altra llengua. Això lliga perfectament amb el que tu dius: el poema resultant ha de tenir valor estètic en la llengua d'arribada, independentment de la "utilitat", que és una altra cosa.
El debat sobre aquestes qüestions no s'acabarà mai perquè (em sembla que per sort) els punts de vista poden ser molt diferents i fins i tot contraposats. En tot cas, del debat sempre se'n treu alguna cosa, i mai no dic que el meu enfocament no pugui ser erroni.
S'agraeixen, doncs, les teves petites "provocacions".

Entrades populars d'aquest blog

Menys llum

Un dels poemes de l'excel·lent llibre que ha publicat Jan Polkowski.

MENYS LLUM
El que he oblidat minut a minut des del meu naixement, el que s’extingeix per sempre, el que no he entès, el que encara no sé de mi, pot tot això viure en les ombres que vaga per uns altres cranis? Cors, mirades? Fluir a través dels meus fills? Els meus néts? Trobar-se en persones casuals? En fragments d’esdeveniments futurs, en fragments de gestos no nascuts?
Com més m’apropo a la mort menys clarament em sento a mi mateix, perdo les meves petjades. Veus alienes parlen amb mi, es trenen línies de la vida alienes, alienes pupil·les veuen imatges difuminades: un home davant del porxo que allarga la mà – no es veu a qui perquè el sèpia s’ha descolorit i les mans pengen en una buidor blanca. En el meu lloc (?) potser una gota al paper s’ha endut la meva cara i ha creat un mapa de regions desconegudes. Pel dibuix de corbes de nivell i de meandres de les taques es pot inferir que és un terreny muntanyós i cobert de boscos. Amb v…

Superposició, però algú

Recollint informació per a un article que he escrit sobre la poesia de Wisława Szymborska, em trobo amb el text d’una conferència que parla de com veuen aquesta poeta les generacions més joves. Un dels jocs intertextuals que em semblen més interessants és aquest que planteja aquí Szymon Słomczyński, no tan sols amb el famós poema de Szymborska, «Un gat en un pis buit», i amb el llibre que Szymborska després va rebutjar perquè seguia una línia molt d’acord amb l’estalinisme, que es titulava Per això, vivim, de l’any 1952. El llibre amb què va debutar. Però no només hi ha aquesta referència, sinó que també enllaça tot plegat amb l’experiment del gat de Schrödinger. La gosadia que tenen els poetes polonesos més joves a l’hora d’enfrontar-se amb les grans patums és digna d’admiració. Segurament, això només pot passar en una tradició en què el pes d’uns noms ha estat abassegador. I una manera de deslliurar-se’n és plantejant aquesta intertextualitat, on no hi entra en cap moment la desqu…

Wrocław neix...

Estic acabant de llegir el darrer llibre de Jan Polkowski. Fascinació. Encantament. És un dels millors llibres de poesia que he llegit els dos darrers anys. Ha valgut la pena esperar que el poeta trenqués el seu llarg silenci. Val la pena reconciliar-se amb la poesia després de molts i molts llibres que no aporten res, que són només una mostra dels seus autors de les seves capacitats (o limitacions) i per poder seguir sonant com a noms en aquest difícil món de la literatura. Però és molt millor fer una reentrada com la del poeta polonès. I sembla que tindrà continuïtat. En el darrer número dels Zeszyty Literackie (Quaderns Literaris) apareixen alguns poemes posteriors a Cantus. I del llibre, també aportaré alguna altra traducció. El poema fa referència a Wrocław, que serveixi també aquí per desitjar que no es vegi massa afectada per les inundacions dels últims dies.

***
Wrocław neix de l’entumida llengua de desembre, de la guerra de la boira, mig despert observa una escaramussa de famole…

Amples paral·lels / Desembre

Dos poemes d’un llibre de Jerzy Jarniewicz de l’any 2003, inclosos en un llibre de poemes triats de l’autor, amb un pròleg d’un dels millors especialistes de la poesia polonesa contemporània, Piotr Śliwiński, en què afirma que són “poemes gens sentimentals que contenen una enorme consciència de les diferents pèrdues i de les contradiccions que han existit en la consciència moderna, i que a la vegada intenten no doblegar-se completament a aquesta consciència». Sí, la paraula consciència, la repeteix tres cops, i tot i que en el darrer cas, s’hauria pogut solucionar amb un pronom, he preferit mantenir la repetició per expressar aquesta tensió angoixant del text original.


AMPLES PARAL·LELS
A la mateixa latitud El Caire i Nova Orleans. Xafogor. I així tot. Com hi cabrem tots? Algú passa per aquests carrers després i abans que nosaltres. Vull dir alguna cosa, però tu just en aquest moment obres la boca per parlar. Parla. És un món per a les veus humanes. Els àngels canten en cor.




DE…

Cau la pluja rere la finestra

El tercer poeta amb qui vam compartir la taula rodona ahir sobre poesia polonesa contemporània era Tadeusz Dąbrowski. Ahir mateix sortia el seu darrer llibre de poemes a l'editorial a5, però aquest poema pertany a un llibre anterior.


***
Cau la pluja rere la finestra. En una altra part de la ciutat cau un home a la vorera. En algun lloc del món, d'uns llavis surt i cau una paraula que canvia el curs de la història. En aquell mateix moment de milions de llavis surten i cauen paraules insignificants i compensen aquella altra primera. A l'ast, el pollastre va fent tombs. En el llitet fa tombs la nostra felicitat a través del seu somni. Els nostres cossos tomben i esdevenen cendra. La nostra vida
succeeix a cada moment en cada una de les paraules.

El pas del temps

Llegeixo, lentament, el darrer llibre de Nuno Júdice, A matéria do poema. Els llibres de Júdice són abassegadors, molt sovint penso que tenen massa poemes (aquest en té més de 90) i que, malgrat que hi hagi línies de pensament i de temes que són habituals en tota la producció del gran poeta portuguès, el fet de no ordenar-los en seccions provoca que la lectura es pugui perdre en un intricat laberint. Sembla ser com si Júdice pensés que tots els poemes formen part d’una idea global. Però també el lector té la sensació que apareixen en el llibre en l’ordre que els ha escrit, sense cap modificació. S’han d’estructurar els temes, i aquesta és la tasca que li pertoca al lector i no a l’autor, en aquest cas. Per fer l’itinerari que més li convingui.
D’aquest darrer llibre, un poema concèntric, o laberíntic, en què l’inici i el final es confonen, en què la idea desenvolupada es tanca en si mateixa. Un poema, en el fons, característic de l’escriptura poètica de Nuno Júdice.


EL PAS DEL TEMPS

A le…

Paul Éluard i Papers de Versàlia (i IV)

PARADA OBLIGATÒRIA

Era el 25 d’agost de 1948. Començava el “Congrés mundial dels intel·lectuals en defensa de la pau” a Wrocław. Abans del Congrés, i aprofitant l’avinentesa, havia començat a celebrar-se l’“Exposició de les terres recuperades”. Tot dins el control de les autoritats soviètiques. Els preus per entrar-hi eren astronòmics per l’època. Però les ciutats de Polònia esmerçaven esforços sensacionals per poder enviar-hi el major nombre possible d’autocars. Especialment de Silèsia arribaven allí amb una freqüència que avui provocaria enveja en qualsevol acte organitzat. Era la força del poder. I entre els convidats al Congrés, hi havia Paul Éluard. També Picasso, i Jorge Amado, i molts altres que es desvivien pel nou sistema. També cal esmentar la presència d’Ivo Andrić, quan les relacions entre Tito i Stalin ja estaven abocades a una ruptura. Estimat Paul, hi vas veure també Louis Aragon, o vau invocar el seu esperit? Hi ha fonts que diuen que hi va ser, d’altres, ho neguen…

Europa

John Fuller (1937), fill del també poeta Roy Fuller, és poeta i novel·lista. Hereu de la tradició d'Auden, entre les seves obres cal remarcar la novel·la o tractat potser en vers The Illusionists, i també l'impressionant cicle de poemes “Europa”, del qual presentem el primer poema. Aquest remolí des d'Arkhànguelsk fins Gibraltar
Assenyala el tipus de clima en què ens trobem.
Sabem que els mapes, com les institucions, canvien
I que els dies de xafogor donen pas a trons al vespre.
El globus gira i els països canvien llurs fronteres,
I els satèl·lits observen els tancs i els núvols.
Tan sols la pluja no respondrà a les ordres.
Tan sols el cel no es dissoldrà com multituds. La meravella és que Europa pot sobreviure:
Com una enorme vaixella, escrostonada i esquerdada,
Reconstituïda, perduda, ignorant del seu ús,
Mentre tots els hostes s'aixequen després de les cinc,
Conscients de la prioritat però no del tacte.
La conversa, massa alta. Una cadira estranya tombada.

Un pati escolar

Un poema del segon llibre de Magdalena Bielska, publicat enguany. En aquest llibre segueix la tendència de l’anterior, la barreja de la quotidianitat amb allò que és intangible i l’intent d’embocadura en una revelació, en una epifania.
La traducció que presento és més aviat una versió força adaptada. En el vers “Al pati abans hi havia terra i pols”, en l’original segueix “pols al pati”. En polonès es distingeix la pols que fa la terra de la pols que trobem a les cases, la brutícia. I també es diferencia el lloc (el pati, amb dos noms diferents en polonès) de l’acció de sortir a esbargir-se quan hi ha una pausa entre les classes. Així com esbargir-se és una paraula que em remet directament a la meva infantesa, “esbarjo” el percebo com una de les paraules que després hem afegit al nostre vocabulari. Quan anava a escola, mai no anava a esbarjo, o mai no tenia l’hora d’esbarjo, el que dèiem era “anar al pati” o “l’hora del pati”. Com que el tema del poema remet a moments de la infantesa, h…

A l'armari de l'àvia

Ja he parlat algun altre cop en aquest blog de Wioletta Grzegorzewska, la seva poètica és del tot personal, combinant molts mons a la vegada en un sol poema, el món dels records, de les sensacions dels records, de la història, de la realitat. Una troballa, com en aquest poema, desferma l'evocació de detalls, de fets. La condensació de significat en cada vers de la seva poesia fa que puguem estirar diversos fils. 

A L’ARMARI DE L’ÀVIA
A les estructures de cotó i de vellut, rastres de sang,  cristalls de sal de llàgrimes no netejades, als colls de randa comprats abans de la guerra a ca una jueva que coneixíem hi ha agulles de pit  de coure, records valuosos. 
Pel forat del pany passa l’escalfor  que enyoren les pipes de gira-sol molt de temps amagades a la butxaca de l’abric.  En corredors excavats pels corcs viuen fetilleres  que taral·legen una cançó de bressol de silenci.
Allí hi ha el cel d’espígol de nens escridassats.