Ves al contingut principal

Wioletta Greg, Mercuri a la boca


Aviat farà un mes que va sortir aquest nou llibre, Mercuri a la boca, de l’escriptora polonesa Wioletta Grzegorzewska (que firma com a Wioletta Greg fora de Polònia), una narradora i poeta que ha aparegut altres vegades en aquest espai.
Al llibre Mercuri a la boca assistim al món rural de la Polònia que existia durant els canvis polítics. Des de la mirada infantil, lírica, somiosa, i també a moments amarga i directa, irònica, de la protagonista se’ns pressenta aquest món en miniatura de la infantesa, que intenta viure aïllada del que passa al seu voltant però que hi està del tot immersa, i aquest voltant, aquestes contingències històriques són del tot determinants. Però el que destacaria seria sobretot el retrat que fa del món rural, sense contemplacions, de les relacions que s’estableixen entre els habitants, aquell «tots es coneixen» que és una arma de doble tall esmolat fins a un extrem. I també el llenguatge, Wioletta Grzegorzewska ha aconseguit la naturalitat en l’estranyesa, en una llengua, el polonès, que, a causa de nou dels avatars històrics, ha anat esborrant les diferències que hi havia entre diferents parlars.

Les estampes, els moments deturats que presenta el llibre són fruit d’un treball ben conscient d’anar deixant llast, de quedar-se amb l’essència del llenguatge, i a més Grzegorzewska li dona una dimensió lírica que encaixa perfectament amb el to dels seus propis poemes, com si hi hagués una línia de continuïtat. Els diferents ritus, les creences, les supersticions, les coses mig dites, no acabades d’expressar, els buits contribueixen a donar-nos la sensació d’estar en una espècie de geografia màgica. Grzegorzewska ha elevat les quatre cases del seu poble a la categoria de mite, de mite literari.
Ha estat una de les traduccions més plaents que he fet, com explico al pròleg, no només per la dificultat de traslladar la llengua de Wioletta Grzegorzewska i fer que també tingui elements particulars en el text, sinó també perquè m’ha enfrontat amb la meva pròpia experiència. Des de Barcelona i Cracòvia, els llocs on vaig fer la traducció, fins al poble de Hektary, jo anava recordant i recorrent la meva pròpia infància al meu poblet de la Conca de Barberà, L’Espluga de Francolí.
També ha estat una experiència molt plaent haver treballat amb l’editorial :Rata_, i des d’aquí també els manifesto la meva gratitud.

I aquí, un petit fragment del llibre.

En pic vam acabar de portar amb el carretó feixos de càpsules de cascall madures del camp, la mama se’n va anar a fer un cigarret darrere la casa i es va quedar adormida sota el pomer vora l’estany. Quan es va despertar em va cridar. Em vaig ajaure al seu costat i tot mastegant una barreja de llavors vermelles, liles i grises de cascall que havia acabat d’esgranar, vaig mirar cap al cel que anava enrotllant cotó fluix de sucre dels núvols.
El vent, amb l’acompanyament dels estornells, desafinava una melodia als canals, sacsejava el plàstic que protegia els tomàquets i bressolava vora el camí un rètol on deia: «Arbres de Nadal». Alguna cosa va cruixir entre els joncs. Una bagra va saltar a l’estany. Aleshores, la mare va començar a explicar el somni que havia tingut d’una antiga amiga de la seva classe, l’Stella Dynus, i també se la veia preocupada per si no se li havia contagiat d’alguna manera misteriosa el somnambulisme de la petita Dynus, i aleshores començaria a córrer, tal com va fer ella, pels camps i per les pedreres cridant que venien els alemanys. Era un somni construït com una matrioixka, o sigui que la mama en el seu somni pensava que era l’Stella, i que l’Stella somiava el somni d’una altra persona, de la filla de cinc anys dels Kurzak. Segons es deia pel poble, a la petita dels Kurzak l’havien afusellat els alemanys el 43 per venjar-se dels partisans del Jędrusie, que havien atacat el centre de les Joventuts Hitlerianes a Myszków. La van enterrar en una fossa passat el camp del capellà, que després va arribar a formar part de les terres de l’Estat. L’Stella era l’única de la classe que no anava a catequesi, i per això els altres nens no paraven d’emprenyar-la, però la mama, tal com em va confessar, li tenia enveja perquè destacava per la seva manera distingida de ser i per la seva roba elegant [...]
Abans de la Setmana Santa del 68, l’Stella va començar a faltar a classe, o si venia era tard i amb ulleres. Pel poble es deien xafarderies. La veïna que els Dynus tenien més a prop deia que la noia sortia de casa en plena nit, vagarejava pels camps tan sols amb la camisa de dormir i cridava alguna cosa sobre els alemanys. Segons la mama, algú del nostre poble havia d’acabar de somiar els somnis interromputs de la Kurzak, i no se sap per què, però li va tocar a la petita Stella. Després de Setmana Santa l’Stella va deixar d’anar a classe un altre cop, i la mama pensava que havia agafat la verola, com tots a la classe, i que apareixeria algun dia amb la cara empastifada de crema de zinc, però ja no va tornar mai més. Sembla que els pares van marxar a l’estranger. Des d’aleshores que la mare ja mai més no va sentir a dir res de l’Stella Dynus ni tampoc de la tragèdia de la família Kurzak durant la guerra.
Un dia d’agost estàvem jo i la mama assegudes al pati en un cossi cap per avall i anàvem esgranant bajoques. No gaire lluny d’allí, a les terres estatals, els obrers feien renou cavant els fonaments per a un nou edifici. Dues excavadores de manera alternada anaven escopint terra a un camp de rostolls cobert de blet blanc. De cop i volta, un Volkswagen blau es va acostar fins a un marge de la construcció. Les rodes del cotxe es van enfonsar en el fang. Del cotxe, en va baixar una dona prima molt elegant que portava una jaqueta impermeable blava i uns pantalons de muntar blancs, darrere seu va saltar un petaner marró.
La mama es va acostar fins a la tanca i em va fer un senyal perquè m’hi acostés.
–Vine, vine, Wiolka, em fa l’efecte que aquesta senyora del gos és la petita Dynus del meu somni –em va dir–. Punyeta, com ha crescut!

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Interpretació de Copenhaguen

I aquest és el segon poema a què feia referència en la darrera entrada dedicada al poeta Szymon Słomczyński.

INTERPRETACIÓ DE COPENHAGUEN
La disposició analitzada: un ros, una pèl-roja i també un got siamès pèl-roig com ella es troben indefugiblement en una habitació, així que cal encara un altre instrument de mesura extern per poder establir amb claredat si encara estan respirant perquè respirar és tan sols un de tants estats permesos i segons cada un dels elements de la disposició tot altre element ha deixat de respirar i ha començat de nou milions de vegades quan tu, home, has posat, i tu, dona, has posat l’instrument de mesura extern: l’ull, si és en silenci; l’orella, si és en veu alta; un vidre, si, penjat, t’entestes a arribar a un acord entre tu i la disposició de les paraules al poema.

Superposició, però algú

Recollint informació per a un article que he escrit sobre la poesia de Wisława Szymborska, em trobo amb el text d’una conferència que parla de com veuen aquesta poeta les generacions més joves. Un dels jocs intertextuals que em semblen més interessants és aquest que planteja aquí Szymon Słomczyński, no tan sols amb el famós poema de Szymborska, «Un gat en un pis buit», i amb el llibre que Szymborska després va rebutjar perquè seguia una línia molt d’acord amb l’estalinisme, que es titulava Per això, vivim, de l’any 1952. El llibre amb què va debutar. Però no només hi ha aquesta referència, sinó que també enllaça tot plegat amb l’experiment del gat de Schrödinger. La gosadia que tenen els poetes polonesos més joves a l’hora d’enfrontar-se amb les grans patums és digna d’admiració. Segurament, això només pot passar en una tradició en què el pes d’uns noms ha estat abassegador. I una manera de deslliurar-se’n és plantejant aquesta intertextualitat, on no hi entra en cap moment la desqu…

Sobre una vida

I ja tenim aquí novembre. Dia de difunts, inesperadament càlid, deu graus positius. Abans d’ahir vaig ser al cementiri, vam portar-hi crisantems, l’Ania i jo. Demà és el quinzè aniversari d’Artur (1), tornaré a encendre una espelma. Quinze anys, i la tristesa segueix sent la mateixa, i els records rics en esdeveniments i el sentiment dels anys també són els mateixos. Tanta felicitat i tantes converses divertides, tants problemes públics i també els que han estat del tot personals, tant dolor i tantes separacions freqüents, per molt que no hagin durat gaire, unes separacions que endolcia gairebé sempre la correspondència diària. Els viatges junts i per separat, convidats a actes o per motius literaris, i els desplaçaments junts per tot el món amb estades llargues, d’anys, a França i als Estats Units.

Julia Hartwig, Dziennik, Wydawnictwo Literackie, Kraków, 2017

(1) Artur Międzyrzeczki (1922-1996), poeta i traductor, des de 1954, marit de Julia Hartwig

Julia Hartwig (1921-2017)

Aturem-ho tot. Avui ha mort un altre dels grans poetes del segle XX. M’he aixecat amb la notícia que avui ens ha deixat Julia Hartwig (1921-2017). Autora de la mateixa generació que Zbigniew Herbert o que Tadeusz Różewicz, i especialment que Wisława Szymborska, amb qui l’unia una bona amistat. Per molt que fos molt menys coneguda, Hartwig va contribuir a consolidar aquella meravella, aquell espècie de miracle que és la poesia polonesa del segle XX. A banda de la seva obra poètica, cal destacar la seva tasca com a traductora, de poetes francesos i anglesos, i també els dos volums de diaris, que va escriure ja de gran, i que ens deixen un altre gran testimoni d’una època irrepetible.
Aquí tenim una petita selecció del seu darrer llibre, Mirada, que va aparèixer fa un any.
Com anotar aquest temps hi ha la malaltia i el dolor i hi ha l’alleugeriment en el dolor l’ésser segueix intranquil la immensitat de la inexistència el desig de consol sense temor deixa ja de parlar d’això el silen…

Sobre la forma en la traducció de poesia

A l’últim número de la revista eslovena Literatura, apareix una entrevista amb Vid Snoj, poeta i traductor, i professor de Literatura comparada a la Universitat de Ljubljana. Quant a la traducció, es dedica principalment a la poesia i a l’assaig, d’aquest segon ha traduït Auerbach, George Steiner o el llibre clau sobre Paul Celan de John Felstiner. Pel que fa a la poesia, ha traduït Hölderlin o Gregori Nazianzè. Al principi, quan vaig començar a llegir aquest fragment, em vaig posar les mans al cap, no veia on volia anar a parar realment l’autor amb les seves afirmacions. No creia que un traductor de poesia arribés a afirmar que era molt millor tan sols traduir el significat i abandonar completament la forma. Encara que aquesta sigui la primera sensació que es té, després canvia la visió, en el moment oportú, en el moment en què ja estàvem quasi desesperats del tot. Dona la clau de tot al darrer paràgraf, i hi podem estar o no d’acord, però és una visió que pot aportar solucions a…

Diari de Julia Hartwig

Un apunt del segon volum del Diari de Julia Hartwig. Encara que pugui semblar xocant, crec que aquí l'autora toca un punt clau. Com ella mateixa diu, Miłosz s'obre molt més, i això ja des dels inicis, en els seus primers poemes més simbòlics i hermètics. Quant a Herbert, és cap a la part final que introdueix alguns d'aquests intents d'obertura.
"Herbert sempre va tenir una recepció més àmplia que Miłosz. Els poemes de Miłosz són més difícils, les seves experiències personals repercuteixen en l’amargor de la seva poesia, però també hi ha una gran alegria de la mateixa existència! Miłosz no dubta a descobrir-se davant dels dubtes que el turmenten i que afecten la seva pròpia vida. En contra de l’aparença de la forma clàssica, que utilitza molt sovint, és molt més espontani que Herbert a l’hora d’expressar en poesia els seus sentiments i els seus estats d’ànim. Amb la poesia de Miłosz tenim una relació molt més personal i íntima que amb la poesia de Herbert."
J…

L'Europa de Czesław Miłosz

Ja fa uns dies que ha aparegut el llibre i que es pot trobar a les llibreries, però fins ara no ho havia esmentat en aquest blog. S’ha publicat el llibre Mi Europa de Czesław Miłosz en una traducció completament nova que he fet del polonès (l’anterior s’havia fet partint del francès, d’aquí també el canvi de títol, ben significatiu, abans era Otra Europa). L’ha publicat Galaxia Gutenberg. Tornar a enfrontar-me a la llengua del gran poeta polonès ha suposat un nou repte. Sempre és un començar de nou, i més amb ell. Quan ja penso que la influència, la importància que veig en aquest autor es pot esmorteir una mica, apareix un nou text, el llegeixo de nou, i em torna a enlluernar. No tinc cap dubte a considerar tota la seva obra com una de les més importants que s’han produït al llarg del segle XX.


LA CIUDAD DE MI JUVENTUD
Veo una injusticia: un parisino no tiene que estar continuamente sacando a su ciudad de la nada. Si la describe, tiene a su disposición una abundancia de alusiones, perdu…

El pas del temps

Llegeixo, lentament, el darrer llibre de Nuno Júdice, A matéria do poema. Els llibres de Júdice són abassegadors, molt sovint penso que tenen massa poemes (aquest en té més de 90) i que, malgrat que hi hagi línies de pensament i de temes que són habituals en tota la producció del gran poeta portuguès, el fet de no ordenar-los en seccions provoca que la lectura es pugui perdre en un intricat laberint. Sembla ser com si Júdice pensés que tots els poemes formen part d’una idea global. Però també el lector té la sensació que apareixen en el llibre en l’ordre que els ha escrit, sense cap modificació. S’han d’estructurar els temes, i aquesta és la tasca que li pertoca al lector i no a l’autor, en aquest cas. Per fer l’itinerari que més li convingui.
D’aquest darrer llibre, un poema concèntric, o laberíntic, en què l’inici i el final es confonen, en què la idea desenvolupada es tanca en si mateixa. Un poema, en el fons, característic de l’escriptura poètica de Nuno Júdice.


EL PAS DEL TEMPS

A le…

Una entrevista

L’amic, excel·lent poeta i traductor, Martín López-Vega em va fer una entrevista per a la revista Clarín. Avui mateix he rebut un exemplar del número en què apareix. Podeu llegir-la més avall. Hi parlo de les meves obsessions, la traducció, la tradició literària, i també una mica del panorama poètic català, entre altres coses.
Agraeixo al Martín López-Vega, i a José Luis García Martín, director de la revista, que m’hagin deixat tenir-hi un petit lloc. 

Si voleu fer les fotos més grans per llegir l'entrevista còmodament, cliqueu-hi amb el botó dret del ratolí i obriu la imatge en una pestanya nova.

Cau la pluja rere la finestra

El tercer poeta amb qui vam compartir la taula rodona ahir sobre poesia polonesa contemporània era Tadeusz Dąbrowski. Ahir mateix sortia el seu darrer llibre de poemes a l'editorial a5, però aquest poema pertany a un llibre anterior.


***
Cau la pluja rere la finestra. En una altra part de la ciutat cau un home a la vorera. En algun lloc del món, d'uns llavis surt i cau una paraula que canvia el curs de la història. En aquell mateix moment de milions de llavis surten i cauen paraules insignificants i compensen aquella altra primera. A l'ast, el pollastre va fent tombs. En el llitet fa tombs la nostra felicitat a través del seu somni. Els nostres cossos tomben i esdevenen cendra. La nostra vida succeeix a cada moment en cada una de les paraules.