Passa al contingut principal

Wioletta Greg, Mercuri a la boca


Aviat farà un mes que va sortir aquest nou llibre, Mercuri a la boca, de l’escriptora polonesa Wioletta Grzegorzewska (que firma com a Wioletta Greg fora de Polònia), una narradora i poeta que ha aparegut altres vegades en aquest espai.
Al llibre Mercuri a la boca assistim al món rural de la Polònia que existia durant els canvis polítics. Des de la mirada infantil, lírica, somiosa, i també a moments amarga i directa, irònica, de la protagonista se’ns pressenta aquest món en miniatura de la infantesa, que intenta viure aïllada del que passa al seu voltant però que hi està del tot immersa, i aquest voltant, aquestes contingències històriques són del tot determinants. Però el que destacaria seria sobretot el retrat que fa del món rural, sense contemplacions, de les relacions que s’estableixen entre els habitants, aquell «tots es coneixen» que és una arma de doble tall esmolat fins a un extrem. I també el llenguatge, Wioletta Grzegorzewska ha aconseguit la naturalitat en l’estranyesa, en una llengua, el polonès, que, a causa de nou dels avatars històrics, ha anat esborrant les diferències que hi havia entre diferents parlars.

Les estampes, els moments deturats que presenta el llibre són fruit d’un treball ben conscient d’anar deixant llast, de quedar-se amb l’essència del llenguatge, i a més Grzegorzewska li dona una dimensió lírica que encaixa perfectament amb el to dels seus propis poemes, com si hi hagués una línia de continuïtat. Els diferents ritus, les creences, les supersticions, les coses mig dites, no acabades d’expressar, els buits contribueixen a donar-nos la sensació d’estar en una espècie de geografia màgica. Grzegorzewska ha elevat les quatre cases del seu poble a la categoria de mite, de mite literari.
Ha estat una de les traduccions més plaents que he fet, com explico al pròleg, no només per la dificultat de traslladar la llengua de Wioletta Grzegorzewska i fer que també tingui elements particulars en el text, sinó també perquè m’ha enfrontat amb la meva pròpia experiència. Des de Barcelona i Cracòvia, els llocs on vaig fer la traducció, fins al poble de Hektary, jo anava recordant i recorrent la meva pròpia infància al meu poblet de la Conca de Barberà, L’Espluga de Francolí.
També ha estat una experiència molt plaent haver treballat amb l’editorial :Rata_, i des d’aquí també els manifesto la meva gratitud.

I aquí, un petit fragment del llibre.

En pic vam acabar de portar amb el carretó feixos de càpsules de cascall madures del camp, la mama se’n va anar a fer un cigarret darrere la casa i es va quedar adormida sota el pomer vora l’estany. Quan es va despertar em va cridar. Em vaig ajaure al seu costat i tot mastegant una barreja de llavors vermelles, liles i grises de cascall que havia acabat d’esgranar, vaig mirar cap al cel que anava enrotllant cotó fluix de sucre dels núvols.
El vent, amb l’acompanyament dels estornells, desafinava una melodia als canals, sacsejava el plàstic que protegia els tomàquets i bressolava vora el camí un rètol on deia: «Arbres de Nadal». Alguna cosa va cruixir entre els joncs. Una bagra va saltar a l’estany. Aleshores, la mare va començar a explicar el somni que havia tingut d’una antiga amiga de la seva classe, l’Stella Dynus, i també se la veia preocupada per si no se li havia contagiat d’alguna manera misteriosa el somnambulisme de la petita Dynus, i aleshores començaria a córrer, tal com va fer ella, pels camps i per les pedreres cridant que venien els alemanys. Era un somni construït com una matrioixka, o sigui que la mama en el seu somni pensava que era l’Stella, i que l’Stella somiava el somni d’una altra persona, de la filla de cinc anys dels Kurzak. Segons es deia pel poble, a la petita dels Kurzak l’havien afusellat els alemanys el 43 per venjar-se dels partisans del Jędrusie, que havien atacat el centre de les Joventuts Hitlerianes a Myszków. La van enterrar en una fossa passat el camp del capellà, que després va arribar a formar part de les terres de l’Estat. L’Stella era l’única de la classe que no anava a catequesi, i per això els altres nens no paraven d’emprenyar-la, però la mama, tal com em va confessar, li tenia enveja perquè destacava per la seva manera distingida de ser i per la seva roba elegant [...]
Abans de la Setmana Santa del 68, l’Stella va començar a faltar a classe, o si venia era tard i amb ulleres. Pel poble es deien xafarderies. La veïna que els Dynus tenien més a prop deia que la noia sortia de casa en plena nit, vagarejava pels camps tan sols amb la camisa de dormir i cridava alguna cosa sobre els alemanys. Segons la mama, algú del nostre poble havia d’acabar de somiar els somnis interromputs de la Kurzak, i no se sap per què, però li va tocar a la petita Stella. Després de Setmana Santa l’Stella va deixar d’anar a classe un altre cop, i la mama pensava que havia agafat la verola, com tots a la classe, i que apareixeria algun dia amb la cara empastifada de crema de zinc, però ja no va tornar mai més. Sembla que els pares van marxar a l’estranger. Des d’aleshores que la mare ja mai més no va sentir a dir res de l’Stella Dynus ni tampoc de la tragèdia de la família Kurzak durant la guerra.
Un dia d’agost estàvem jo i la mama assegudes al pati en un cossi cap per avall i anàvem esgranant bajoques. No gaire lluny d’allí, a les terres estatals, els obrers feien renou cavant els fonaments per a un nou edifici. Dues excavadores de manera alternada anaven escopint terra a un camp de rostolls cobert de blet blanc. De cop i volta, un Volkswagen blau es va acostar fins a un marge de la construcció. Les rodes del cotxe es van enfonsar en el fang. Del cotxe, en va baixar una dona prima molt elegant que portava una jaqueta impermeable blava i uns pantalons de muntar blancs, darrere seu va saltar un petaner marró.
La mama es va acostar fins a la tanca i em va fer un senyal perquè m’hi acostés.
–Vine, vine, Wiolka, em fa l’efecte que aquesta senyora del gos és la petita Dynus del meu somni –em va dir–. Punyeta, com ha crescut!

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Poemaris meus en format electrònic

POEMARIS MEUS EN FORMAT ELECTRÒNIC En l'anterior entrada sobre els llibres electrònics , parlava dels riscos que comportava publicar-los personalment, sense tenir darrere cap editorial. Com també comentava que els meus primers llibres de poesia ja no es poden trobar a les llibreries. Vaig decidir, doncs, passar-los a format electrònic i deixar-los de lliure accés en aquest blog. Si aneu a la pestanya de “Llibres de poemes” , hi trobareu Llocs comuns (2004), Retorns de l'Est (2005) i Inventari de fronteres (2006), en format .epub i .mobi (per als que tingueu el Kindle). No hi ha el darrer llibre, La disfressa dels arbres , per qüestions de drets d'autor i perquè encara por ser localitzable en alguna llibreria del país. En qualsevol cas, crec que no és el mateix cas que publicar d'entrada el llibre en format electrònic. Són llibres que han tingut la seva vida, més o menys curta, en el format paper, que han existit físicament. I que potser ara poden tenir una altra vi...

La primera víctima

La guerra va començar el 5 d'abril de 1992, quan centenars de persones es feien forts davant de les barricades amb què el partit de Radovan Karadzić va aïllar, en una sola nit, el barri de Grbavice. Des d'una casa prop del cementiri jueu un franctirador va disparar a la marxa pacífica que passava pel pont de Vrbanja, i va encertar de ple en l'estudiant de medicina Suada Dilberović. Una fatal coincidència, que precisament ella es convertís en la primera víctima mortal de la guerra per i amb Sarajevo; però moltes persones em van comentar que va ser el destí que va buscar deliberadament aquesta dona jove. La família de l'estudiant de medicina va arribar aquí de Dalmàcia, per tant la víctima provenia de Croàcia, però no era catòlica, sinó musulmana, i sí que era musulmana, però no com les que haurien volgut veure els fonamentalistes catòlics, és a dir no anava tapada ni tan sols amb un mocador al cap, era una dona bella, rossa, conscient de les seves qualitats, i que v...

M'agradava el cognom

Kasper Bajon va néixer a Varsòvia l’any 1983. Fins ara, ha publicat dues novel·les i dos llibres de poemes. A finals de l’any passat van aparèixer, simultàniament, una nova novel·la, amb un ambient, una estructura i un llenguatge que l’acosten molt a la prosa de W. G. Sebald, i un nou llibre de poesia, on trobem el següent poema: *** M’agradava el cognom que ella tenia, tou com un xal gibelí, per molt que ningú no volgués reconèixer que hi havia viscut. Només els lilàs i un niu de barracaires en un lloc que havia estat una xemeneia van certificar la seva mort. I si algun cop havia estat jove, tot allò ja va desaparèixer; i l’alegrava la primavera com als seus veïns. La llum vermella l’embolcallava sempre que escombrava els abellots, esborrant el pecat dels artròpodes. Vam perdre tantes ocasions, aleshores, però del cert: mai no les vam arribar a tenir. Jo, allunyat de mi i de les meves possibilitats que de fet eren impossibilitats, podia ser qu...

Una entrevista

L’amic, excel·lent poeta i traductor, Martín López-Vega em va fer una entrevista per a la revista Clarín . Avui mateix he rebut un exemplar del número en què apareix . Podeu llegir-la més avall. Hi parlo de les meves obsessions, la traducció, la tradició literària, i també una mica del panorama poètic català, entre altres coses. Agraeixo al Martín López-Vega, i a José Luis García Martín, director de la revista, que m’hagin deixat tenir-hi un petit lloc.  Si voleu fer les fotos més grans per llegir l'entrevista còmodament, cliqueu-hi amb el botó dret del ratolí i obriu la imatge en una pestanya nova.

A l'armari de l'àvia

Ja he parlat algun altre cop en aquest blog de Wioletta Grzegorzewska, la seva poètica és del tot personal, combinant molts mons a la vegada en un sol poema, el món dels records, de les sensacions dels records, de la història, de la realitat. Una troballa, com en aquest poema, desferma l'evocació de detalls, de fets. La condensació de significat en cada vers de la seva poesia fa que puguem estirar diversos fils.  A L’ARMARI DE L’ÀVIA A les estructures de cotó i de vellut, rastres de sang,  cristalls de sal de llàgrimes no netejades, als colls de randa comprats abans de la guerra a ca una jueva que coneixíem hi ha agulles de pit  de coure, records valuosos.  Pel forat del pany passa l’escalfor  que enyoren les pipes de gira-sol molt de temps amagades a la butxaca de l’abric.  En corredors excavats pels corcs viuen fetilleres  que taral·legen una cançó de bressol de silenci. Allí hi ha el cel d’espígol de nens escridassats...

El silenci del món abans de Bach

Ahir, Jordi Cornudella publicava a Núvol aquest article sobre Bach a partir d'una citació de Cioran. Immediatament, el text m'havia portat la referència d'un poema (i també títol d'un llibre de poemes) de Lars Gustaffson, El silenci del món abans de Bach , que, sembla ser, fou l'element que després reprengué Pere Portabella per a la seva pel·lícula El silenci abans de Bach . I després, no vaig poder resistir la temptació de traduir aquest poema, encara que fos a través d'altres llengües. EL SILENCI DEL MÓN ABANS DE BACH Havia d'existir un món abans de la Sonata en re menor , un món abans de la Partita en la menor , però quin món? Una Europa d'enormes espais buits, insonors, arreu instruments adormits, on l' Ofrena musical i El clavecí ben temperat mai no havien recorregut les tecles. Esglésies aïllades en què el soprano de la Passió segons Sant Mateu mai no s'entrellaçava en un amor impossible amb els suaus moviments de la ...

Lliçons de natació

Un altre poema de Wioletta Grzegorzewska. LLIÇONS DE NATACIÓ No tenia encara sis anys quan el pare em va donar les primeres lliçons de natació llençant-me de la barca al mig del llac. - Sols els forts aguanten – em va dir quan en vaig emergir amb els llavis lívids i uns anys després ell va morir en aquell mateix llac. Després de la seva mort, vaig anar a viure a una illa que d’aquí a cinc-cents anys ja no serà al mapa. No puc adormir-me quan hi ha els temporals de setembre. Quan les algues segellen els penya-segats, el vent desenganxa de la terra els camps d’espígol; m’ofego i ressuscito.

Psalm - Magnòlies en la neu d'abril

Ha acabat abril, aviat ja serem a mig maig, i encara no he penjat un poema que tenia traduït i que volia posar fa uns dies per qüestió del títol. Amb tot, mai no és tard. I així, aprofitant l'avinentesa que el seu autor, l’eslovè Uroš Zupan, ens visitarà la setmana vinent a Cracòvia en el marc del Festival Milosz, presento aquest poema impressionant.     Psalm – Magnòlies en la neu d'abril Mosseguem els ferros de les paraules encantades, fonguem la muntanya glaçada del silenci que s'ha alçat entre tots dos, estic preparat, he desconnectat el telèfon, he tancat la porta, ja no hi ha ningú al meu món. Ara el meu psalm et cantarà sobre els somnis, tu els anomenes somnis, sobre l'origen del floriment, sobre l'aigua que s'embeuen les magnòlies, que s'obren en la neu d'abril, al capvespre, que han fet el seu niu en el meu crani, uns núvols llargs color escarlata sobrevolen la terra, tu els mires, pare, la teva mirada passa a tr...

Paul Éluard i Quaderns de Versàlia (II)

Aquest és el segon poema en el número de Papers de Versàlia dedicat a Paul Éluard. A «LEURS YEUX TOUJOURS PURS», de Capitale de la douleur És el meu pensament que sostenen la vida i la mort. I tots els dies, els lents, els alegres, els de miralls repetits, els de roderes marcades fondament en el fang, els de plantes marcides en un agostejar inflexible. A mi em manquen les ales per volar sobre ells, per enlairar el pensament que es troba ran de camí, un camí que formen les paraules dels dies, del fang, del marciment, d’aquesta vida i d’aquesta mort.

Els bàrbars

És molt difícil encarar-se als textos que no són tan sols clàssics de la literatura, sinó que han anat més enllà i han assolit la categoria de populars, quasi de massius (amb totes les proporcions guardades, és clar, estem parlant de poesia). Bàrbars i Ítaca i ja tenim tot un imaginari cavafià, el més directe. Jacek Gutorow ho intenta, i el resultat és molt lloable. El publica en el seu darrer llibre, publicat l'any passat, que té un títol d'extrema senzillesa, Fulls . Un dels millors llibres de poesia publicats a Polònia els darrers anys. ELS BÀRBARS Als voltants d'Ítaca vam muntar el camp. No molt gran, amb un plomall de fum i amb un altar de camp de brossa antiga. El mar tenia un gust salat, a les cabres els permetíem pasturar enmig del món, a les cruïlles dels camins fressats. En un turó llunyà voltaven àguiles, dos compendis de l'imperi en què vam deixar de creure, ens agombolaven per dormir amb mites i amb el flux del corrent. A trenc...