Passa al contingut principal

Wioletta Greg, Mercuri a la boca


Aviat farà un mes que va sortir aquest nou llibre, Mercuri a la boca, de l’escriptora polonesa Wioletta Grzegorzewska (que firma com a Wioletta Greg fora de Polònia), una narradora i poeta que ha aparegut altres vegades en aquest espai.
Al llibre Mercuri a la boca assistim al món rural de la Polònia que existia durant els canvis polítics. Des de la mirada infantil, lírica, somiosa, i també a moments amarga i directa, irònica, de la protagonista se’ns pressenta aquest món en miniatura de la infantesa, que intenta viure aïllada del que passa al seu voltant però que hi està del tot immersa, i aquest voltant, aquestes contingències històriques són del tot determinants. Però el que destacaria seria sobretot el retrat que fa del món rural, sense contemplacions, de les relacions que s’estableixen entre els habitants, aquell «tots es coneixen» que és una arma de doble tall esmolat fins a un extrem. I també el llenguatge, Wioletta Grzegorzewska ha aconseguit la naturalitat en l’estranyesa, en una llengua, el polonès, que, a causa de nou dels avatars històrics, ha anat esborrant les diferències que hi havia entre diferents parlars.

Les estampes, els moments deturats que presenta el llibre són fruit d’un treball ben conscient d’anar deixant llast, de quedar-se amb l’essència del llenguatge, i a més Grzegorzewska li dona una dimensió lírica que encaixa perfectament amb el to dels seus propis poemes, com si hi hagués una línia de continuïtat. Els diferents ritus, les creences, les supersticions, les coses mig dites, no acabades d’expressar, els buits contribueixen a donar-nos la sensació d’estar en una espècie de geografia màgica. Grzegorzewska ha elevat les quatre cases del seu poble a la categoria de mite, de mite literari.
Ha estat una de les traduccions més plaents que he fet, com explico al pròleg, no només per la dificultat de traslladar la llengua de Wioletta Grzegorzewska i fer que també tingui elements particulars en el text, sinó també perquè m’ha enfrontat amb la meva pròpia experiència. Des de Barcelona i Cracòvia, els llocs on vaig fer la traducció, fins al poble de Hektary, jo anava recordant i recorrent la meva pròpia infància al meu poblet de la Conca de Barberà, L’Espluga de Francolí.
També ha estat una experiència molt plaent haver treballat amb l’editorial :Rata_, i des d’aquí també els manifesto la meva gratitud.

I aquí, un petit fragment del llibre.

En pic vam acabar de portar amb el carretó feixos de càpsules de cascall madures del camp, la mama se’n va anar a fer un cigarret darrere la casa i es va quedar adormida sota el pomer vora l’estany. Quan es va despertar em va cridar. Em vaig ajaure al seu costat i tot mastegant una barreja de llavors vermelles, liles i grises de cascall que havia acabat d’esgranar, vaig mirar cap al cel que anava enrotllant cotó fluix de sucre dels núvols.
El vent, amb l’acompanyament dels estornells, desafinava una melodia als canals, sacsejava el plàstic que protegia els tomàquets i bressolava vora el camí un rètol on deia: «Arbres de Nadal». Alguna cosa va cruixir entre els joncs. Una bagra va saltar a l’estany. Aleshores, la mare va començar a explicar el somni que havia tingut d’una antiga amiga de la seva classe, l’Stella Dynus, i també se la veia preocupada per si no se li havia contagiat d’alguna manera misteriosa el somnambulisme de la petita Dynus, i aleshores començaria a córrer, tal com va fer ella, pels camps i per les pedreres cridant que venien els alemanys. Era un somni construït com una matrioixka, o sigui que la mama en el seu somni pensava que era l’Stella, i que l’Stella somiava el somni d’una altra persona, de la filla de cinc anys dels Kurzak. Segons es deia pel poble, a la petita dels Kurzak l’havien afusellat els alemanys el 43 per venjar-se dels partisans del Jędrusie, que havien atacat el centre de les Joventuts Hitlerianes a Myszków. La van enterrar en una fossa passat el camp del capellà, que després va arribar a formar part de les terres de l’Estat. L’Stella era l’única de la classe que no anava a catequesi, i per això els altres nens no paraven d’emprenyar-la, però la mama, tal com em va confessar, li tenia enveja perquè destacava per la seva manera distingida de ser i per la seva roba elegant [...]
Abans de la Setmana Santa del 68, l’Stella va començar a faltar a classe, o si venia era tard i amb ulleres. Pel poble es deien xafarderies. La veïna que els Dynus tenien més a prop deia que la noia sortia de casa en plena nit, vagarejava pels camps tan sols amb la camisa de dormir i cridava alguna cosa sobre els alemanys. Segons la mama, algú del nostre poble havia d’acabar de somiar els somnis interromputs de la Kurzak, i no se sap per què, però li va tocar a la petita Stella. Després de Setmana Santa l’Stella va deixar d’anar a classe un altre cop, i la mama pensava que havia agafat la verola, com tots a la classe, i que apareixeria algun dia amb la cara empastifada de crema de zinc, però ja no va tornar mai més. Sembla que els pares van marxar a l’estranger. Des d’aleshores que la mare ja mai més no va sentir a dir res de l’Stella Dynus ni tampoc de la tragèdia de la família Kurzak durant la guerra.
Un dia d’agost estàvem jo i la mama assegudes al pati en un cossi cap per avall i anàvem esgranant bajoques. No gaire lluny d’allí, a les terres estatals, els obrers feien renou cavant els fonaments per a un nou edifici. Dues excavadores de manera alternada anaven escopint terra a un camp de rostolls cobert de blet blanc. De cop i volta, un Volkswagen blau es va acostar fins a un marge de la construcció. Les rodes del cotxe es van enfonsar en el fang. Del cotxe, en va baixar una dona prima molt elegant que portava una jaqueta impermeable blava i uns pantalons de muntar blancs, darrere seu va saltar un petaner marró.
La mama es va acostar fins a la tanca i em va fer un senyal perquè m’hi acostés.
–Vine, vine, Wiolka, em fa l’efecte que aquesta senyora del gos és la petita Dynus del meu somni –em va dir–. Punyeta, com ha crescut!

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Nosaltres tres, aquells tres

Encara que hagi traduït força poemes de Szuber, per al blog i per a alguna revista, no es pot esgotar de cap manera la seva obra que ja és força àmplia, malgrat que publiqués el primer llibre quan tenia gairebé 48 anys. La qualitat dels seus poemes l’han convertit en un referent indiscutible de la poesia contemporània. 

NOSALTRES TRES, AQUELLS TRES

En som tres, els uns davant dels altres, riem,
cadascú a la seva manera. El quart, Andrzej,
no el veiem perquè és ell qui fa la foto,
la darrera, ara ho sé, a la casa antiga
del carrer Sienkiewicz.

Romek Biskupski, el meu gurú de les icones
i de Mandelstam, en original, sense cap dubte.
Al sofà, d'esquena a la finestra, en Beksiński.
Jo de perfil, amb pocs cabells blancs encara.

Davant meu i de Romek, tasses de te.
Una Pepsi-Cola i, encara que no es vegi,
una bossa de patates davant del senyor Zdzisław
a qui la gesticulació ajuda a explicar

les proeses arriscades del meu pare en aterrar
en una prada a la zona vora el riu San,
fins al pu…

Amants

Marzanna Bogumiła Kielar és una de les poetes més importants de la poesia polonesa contemporània. Tal vegada, una de les poetes més importants d’Europa. Va néixer l’any 1963 i en molt poc temps es va convertir en un fenomen a Polònia. El primer llibre que va publicar, Sacra conversazione, publicat en una editorial molt petita i de províncies, va recollir molts premis. Des d’aleshores, va publicar tres llibres més, fins a l’any 2006, que van seguir rebent premis, tant a Polònia com a l’estranger, com per exemple el premi Kristal de Vilenica o el Hubert Burda Preis. La seva poesia s’ha traduït a més de 20 llengües.          Durant molts anys ha estat en silenci, sense publicar res, i ara, 12 anys després del seu darrer llibre, acaba de publicar un nou recull de poemes, breu, com la majoria dels que ha publicat, però amb una condensació de significats que la torna a situar en l’actualitat d’un tipus de poesia que contrasta molt amb les tendències més en voga en la poesia polonesa. …

El missatge del senyor Cogito

Enguany se celebra l'any Herbert a Polònia. Per aquesta ocasió, el Consolat de Polònia a Barcelona organitza una sèrie d'activitats. Fa alguns dies que en va fer la inauguració oficial i durant el 2008 hi haurà conferències, concerts, exposicions, relacionats amb la figura del gran poeta polonès. També hi haurà novetats editorials, com la publicació dels dos llibres d'assaigs més importants de Zbigniew Herbert: Un bàrbar en el jardí i Naturalesa morta amb fre. Us deixo un dels poemes més emblemàtics de Herbert, que he traduït per a l'ocasió.


EL MISSATGE DEL SENYOR COGITOVés cap a on anaren aquells al fosc confí
vers el velló d’or del no res el teu darrer premi
vés ben dret enmig dels que van de genollons
enmig dels que s’han girat d’esquena dels postrats en la pols
et salvares no pas per viure
et queda poc temps n’has de donar testimoni
sigues valent quan la raó defalleixi sigues valent
en el recompte definitiu només això té importància
i la teva Ira impotent que sigui com la m…

El retorn d'A

Wojciech Bonowicz


EL RETORN D'A

Diguem que tens més de deu deixebles
i ells escriuen els teus somnis i fins i tot
et justifiquen quan estàs irritat. Vas per un camí
tan tort d'una confusió a una altra fins que esdevé
una religió que ja no pots aturar.
A la fi allargues el braç i què veus? Veus
que si furgues bé en la foscor
sempre es troba alguna cosa no descoberta
que encara no té importància.

La dona de Lot

Józef Łobodowski (1909-1988) durant la II guerra mundial va seguir un periple per diversos països europeus fins que l'arrestaren quan creuà la frontera espanyola i el tancaren, fins el febrer de 1943, a la presó de Figueres. Un cop finalitzada la guerra, s'instal·là a Madrid, on va viure fins la seva mort. Va mantenir un contacte constant amb les revistes de l'emigració polonesa, tant les de Londres com les de París. El fet de viure a Espanya va deixar una petja profunda tant en la seva poesia com també en la seva tasca de traductor. Amb tot, les traduccions de poesia espanyola de Łobodowski són gairebé desconegudes a Polònia. Un pensament que el turmentà durant molt temps fou el de poder descansar finalment a la seva ciutat estimada, Lublin. En aquest sentit, el poema de la dona de Lot pot tenir una lectura bastant més àmplia, tot i que, com sabem, no és necessari fer-ho. El poema s'alinea, així, amb altres versions de la dona de Lot que ja hem presentat.

LA DONA DE LO…

Nit

Wojciech BonowiczNIT

El poema
primer fa tancar-te.
No vol
que miris al voltant busquis
altres paraules
en altres poemes.

Seus al racó d'una pedra
embolicada 
com un full de paper.
Indefens resignat
no respires. El poema
no t'ho permet.

A la pedra un no es pot
moure fer servir
el llit el rellotge el mapa
i tota la resta
de la imaginació.

El poema
té la seva imaginació.
L'ha bastida en tu
i després s'ha tancat
per alliberar-se.

Has d'esperar
al raco de la pedra
en que algun cop lluu
la pols daurada de l'esperança.

Finalment el poema
s'obre. La pedra
et deixa anar: un full de paper
que comença a respirar.

Ryszard Krynicki. 3 poemes

Ryszard Krynicki (1943) era el representant de la generació més gran al «Veus paral·leles». És un dels autors més importants de la generació de la Nova Onada, una de les més brillants a la segona meitat del segle XX, potser la més brillant. Agrupava poetes com el mateix Krynicki, Stanisław Barańczak, Adam Zagajewski, Julian Kornhauser, Ewa Lipska (que, de fet, sempre s’havia allunyat del concepte de grup i de generació) i molts altres poetes. Amb l’excepció de Zagajewski, i una mica de Lipska, malauradament els altres poetes són molt poc coneguts en el nostre àmbit (a diferència d’Alemanya o del món anglosaxó, on ocupen una posició important). La poesia de Krynicki sempre m’ha semblat, salvant les diferències, molt propera a la de José Ángel Valente. Són poetes que comencen en una línia de caràcter més social (de fet, en Krynicki, fruit de l’època i de la generació de poetes que formaven part del moment), per anar derivant cap a una poesia molt més intimista, amb una presència de l’a…

Riu

Jan Polkowski ha estat 19 anys sense publicar cap llibre de poemes. A finals de l’any passat va aparèixer Cantus, amb nous poemes. I va ser saludat com un dels esdeveniments poètics més importants dels darrers anys a Polònia. Aquest poema és el que obre el llibre.


RIU

Sóc gairebé mig segle més jove,
pesco amb un bastó a la resclosa.
Però m’aboco massa i al cap de no res, balandrejant-me,
suro i borbollo com una ampolla buida llençada a l’aigua.
La mare interromp la meva curta travessia, crida tot espantada
i m’arrossega a la riba.
Em desperto més tard a casa i em palpo amb molt de compte.
Existeixo – trobo un tros de líber d’un salze
enganxat fortament a la pell.
Qui sóc, o qui esdevindré si me’l desenganxo?
Aquell qui s’enfonsa i dorm? Qui mor i es desperta?
Aquell qui veu i qui es desespera?
Jec, nascut de nou, en uns llençols emmidonats i palpo,
tancat en el tros sec de l’escorça, el passat i el futur.
Per primer cop descobreixo l’arrencat pols intern
de la foscor i sento el gust dolç
de l’univers.

Glaçades de maig

Un altre poema del darrer llibre de Marzanna Bogumiła Kielar, que vaig presentar un temps enrere al blog.


GLAÇADES DE MAIG
Una glaçada tardana a la primavera ha fet malbé els capolls plens, ha mossegat els brots dels fruits en els pomers de tronc baix, les groselles roses i vermelles als arbusts.
Ara els hem d’ajudar: s’han de desglaçar lentament, ens diu la memòria. Se’ls ha de donar ombra perquè l’aigua no es mogui massa ràpid, no trenqui els teixits.
Embolcats, s’han de desglaçar a poc a poc, en la foscor, sense aferrar-se gaire a la vida. Els capolls glaçats, llambrejants, han d’aprendre a renèixer instant a instant, i en un instant marcir-se.
Haurem de fer un foc a la vora i fumar-los.
Però la memòria no segueix el camí recte, ho abraça tot com l’heura. Precisament evoca aquelles poques escoles de pintura que existiren a la Xina cap a l’any 960. Els paisatgistes competien aferrissadament, entercs, ferms en un sol tema: pintar de la manera més fidel possible, en un rotlle,
el gebre en una bra…

Beethoven (Z. Herbert)

La traducció de la poesia completa de Zbigniew Herbert a l’anglès, publicada per Ecco/Harper Collins, és una notícia que s’ha de celebrar. Fins i tot a Polònia, en el diari més llegit del país, Gazeta Wyborcza, s’han fet ressò de la crítica que va aparèixer al New York Times(abans que el diari polonès, va ser el bon amic José Morella qui em va passar el link de la pàgina). Herbert és conegut sobretot per haver creat la figura de El senyor Cogito, però és també en molts altres poemes on podem veure la grandesa de la seva obra. Com a mostra, presentem una traducció.BEETHOVEN Diuen que va ensordir (però no és pas veritat
els dimonis de la seva oïda treballaven incansablement
i mai a les conquilles de les orelles no dormí un llac mort) otitis media i després acuta
provocaren que a l’aparat auditiu
es mantinguessin els tons cridaners dels xiulets el retrunyir el xiulet del tord la campana enfustada dels boscos
els extragué com millor va saber (alts guitarrons un violí
revestit amb la negror sorda d…