Passa al contingut principal

Julia Hartwig (1921-2017)

Aturem-ho tot. Avui ha mort un altre dels grans poetes del segle XX. M’he aixecat amb la notícia que avui ens ha deixat Julia Hartwig (1921-2017). Autora de la mateixa generació que Zbigniew Herbert o que Tadeusz Różewicz, i especialment que Wisława Szymborska, amb qui l’unia una bona amistat. Per molt que fos molt menys coneguda, Hartwig va contribuir a consolidar aquella meravella, aquell espècie de miracle que és la poesia polonesa del segle XX. A banda de la seva obra poètica, cal destacar la seva tasca com a traductora, de poetes francesos i anglesos, i també els dos volums de diaris, que va escriure ja de gran, i que ens deixen un altre gran testimoni d’una època irrepetible.

Aquí tenim una petita selecció del seu darrer llibre, Mirada, que va aparèixer fa un any.

Com anotar aquest temps
hi ha la malaltia i el dolor
i hi ha l’alleugeriment en el dolor
l’ésser segueix intranquil
la immensitat de la inexistència
el desig de consol sense temor
deixa ja de parlar d’això
el silenci es fa present


***


Ser allí a la tardor
quan el mar colpeja
inunda les ribes
i crema

la infinitat del blau
i la seguretat que el cel existeix


***


Hi havia d’haver un espai clar
entre Ell i nosaltres
nosaltres havíem de ser innocents
Ell comprensible
però bé havia de saber
com ens va crear


***


TAN SOLS

Tan sols un artista modern podria haver preguntat
si és que sempre he de pintar una obra mestra?
Manifesteu-vos sobirans del desordre
tanta xerrameca fútil
no ens deixem endur
pel mal camí de les paraules
El món és bo
el món no és bo
el món és just
el món no és just
¿És la realitat
la clau de tot?
Trepitgem aquest hemisferis
amb peu imprudent

***


VIATGER

Camino i camino
qui m’ho pot prohibir
tot ho tinc per donar
i no demano res
ha maltractat una mica
ha ferit una mica
i a qui li interessa
però ara ja parteixo
no diré per quant temps
ni on vaig

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Poemaris meus en format electrònic

POEMARIS MEUS EN FORMAT ELECTRÒNIC En l'anterior entrada sobre els llibres electrònics , parlava dels riscos que comportava publicar-los personalment, sense tenir darrere cap editorial. Com també comentava que els meus primers llibres de poesia ja no es poden trobar a les llibreries. Vaig decidir, doncs, passar-los a format electrònic i deixar-los de lliure accés en aquest blog. Si aneu a la pestanya de “Llibres de poemes” , hi trobareu Llocs comuns (2004), Retorns de l'Est (2005) i Inventari de fronteres (2006), en format .epub i .mobi (per als que tingueu el Kindle). No hi ha el darrer llibre, La disfressa dels arbres , per qüestions de drets d'autor i perquè encara por ser localitzable en alguna llibreria del país. En qualsevol cas, crec que no és el mateix cas que publicar d'entrada el llibre en format electrònic. Són llibres que han tingut la seva vida, més o menys curta, en el format paper, que han existit físicament. I que potser ara poden tenir una altra vi...

Nosaltres tres, aquells tres

Encara que hagi traduït força poemes de Szuber, per al blog i per a alguna revista, no es pot esgotar de cap manera la seva obra que ja és força àmplia, malgrat que publiqués el primer llibre quan tenia gairebé 48 anys. La qualitat dels seus poemes l’han convertit en un referent indiscutible de la poesia contemporània.  NOSALTRES TRES, AQUELLS TRES En som tres, els uns davant dels altres, riem, cadascú a la seva manera. El quart, Andrzej, no el veiem perquè és ell qui fa la foto, la darrera, ara ho sé, a la casa antiga del carrer Sienkiewicz. Romek Biskupski, el meu gurú de les icones i de Mandelstam, en original, sense cap dubte. Al sofà, d'esquena a la finestra, en Beksiński. Jo de perfil, amb pocs cabells blancs encara. Davant meu i de Romek, tasses de te. Una Pepsi-Cola i, encara que no es vegi, una bossa de patates davant del senyor Zdzisław a qui la gesticulació ajuda a explicar les proeses arriscades del meu pare en aterrar en una prada a la zona vora...

De música i de viatges

Agafo l'autobús a les 14.00. Quan arribi a Cracòvia, una hora i mitja més tard, ja serà negra nit. Els dies s'escurcen fins a quedar filagarsallats, les hores de sol es poden comptar ja quasi amb els dits d'una mà, la resta de dia, fins al moment que queda tot a les fosques, és un cel gris, amb diverses tonalitats. Potser per això, els colors dels arbres a la carretera són molt més intensos, des del vermell rovell al groc esmorteït i desmenjat, del marró de terra fins a un verd (les gradacions del camuflatge). Un viatge, per petit que sigui, per breu que duri, sempre és una injecció de melancolia. Deixem alguna cosa enrere, uns moments que seguim reproduint en la memòria, però que ja no tornaran més. El viatge és la irreversibilitat del temps.  Quan ens acostem a Cracòvia, els primers llums ja estan encesos. Els perfils es van desemperesint per  emmotllar-se de nou a les nostres mirades. Torno a casa. A casa? Potser ser a casa només significa que de nou ets a la teva est...

Una entrevista

L’amic, excel·lent poeta i traductor, Martín López-Vega em va fer una entrevista per a la revista Clarín . Avui mateix he rebut un exemplar del número en què apareix . Podeu llegir-la més avall. Hi parlo de les meves obsessions, la traducció, la tradició literària, i també una mica del panorama poètic català, entre altres coses. Agraeixo al Martín López-Vega, i a José Luis García Martín, director de la revista, que m’hagin deixat tenir-hi un petit lloc.  Si voleu fer les fotos més grans per llegir l'entrevista còmodament, cliqueu-hi amb el botó dret del ratolí i obriu la imatge en una pestanya nova.

Sonets III

Ana Pepelnik SONETS III Les barques són lluny. Ha plogut tant de temps que se les ha endutes. Ara pelem castanyes. Les closques torrades son petites barques. Quan es posen en remull se sent com esclaten amb les que s’assequen. Les barques són lluny. Quanta gent penses que encara fa servir llenya per escalfar-se a ciutat? No gaire. L’únic que faig és moure’m. I pelo castanyes. D’una estació a una altra. De vegades parlo més del que solc fer en un dia. La llenya emet força escalfor. De vegades escolto fins que no m’adormo com crepita en els tubs. De vegades hi ha gent sota la pluja. Tant de temps fins que no comencen a plorar.

Al cap d'un temps trobes

Fa uns dies vaig presentar un poema de Miłosz Biedrzycki . La seva poesia marca moltes vegades l'estranyesa d'enfrontar-nos a un món que intentem desxifrar. D'aquí que les dificultats lingüístiques i els salts en el pensament siguin trets propis de l'escriptura de Biedrzycki. AL CAP D'UN TEMPS TROBES (Alexandria ad Aegyptum) A T. B. Al cap d'un temps trobes a la butxaca un de cinc, arrugat, cinc lliures egípcies ( hamsa ginija ), un bitllet verd blau que alguns cops es torna vermellós. De la suor? No ho saps. No es tardava tant amb aquella locomotora com un drac. Després temps i temps caminaves al llarg del moll, tota l'estona en l'embull de la ciutat, confonent direccions, (Qui ha dit que a la part de dalt dels mapes hi ha el nord? Ningú, però n'estaves del tot convençut), per sortir finalment d'entremig els blocs polsosos vers la llum! El blau! Esquitxos de les ones a les roques! Al matí, en un vent com fred cotó fluix humit, a la cafeteria t...

Tot arriba lentament

Un altre poema de Marcin Świetlicki . *** Tot arriba lentament. Lentament la porta intenta obrir-se. El vent l’empeny amb totes les seves forces. Una fulla cau lentament al capó d’un cotxe. El cotxe s’enfonsa en la llunyania, en la immensitat. Una freda desfilada. De vegades em poso malalt en escriure la veritat, veient la mentida a la terra i al cel, tenint-me tan sols a mi com a defensa.

Dos apunts

Acaba de sortir el volum Urania , de Joseph Brodsky, en traducció polonesa. La selecció del llibre segueix no pas la versió anglesa, sinó l’original russa. S’indica al pròleg que l’anglesa era lleugerament diferent. Ho comprovo, amb les dues versions que tinc a casa, i és força diferent. Podríem parlar quasi de dos llibres que tenen en comú una petita llista de poemes. Per a la traducció al polonès, s’han recollit traduccions que ja existien i se n’hi ha afegit altres que s’han fet especialment per a aquesta ocasió. La persona encarregada de fer-ho és el poeta Zbigniew Dmitroca, que ha col·laborat estretament amb Tomas Venclova, amic personal del poeta rus, per traduir els poemes. En una entrada al Facebook, Dmitroca comenta que el poema que tal vegada li va plantejar més problemes va ser el de Nocturn lituà, i que fins i tot va pensar en algun moment de renunciar a la forma (renunciar a la forma! traduint Brodsky i al polonès!). Miro la traducció, i és un autèntic prodigi. Amb aquest...

Les meves sabates

Charles Simic (Belgrad, 1938). Des de 1945 viu als Estats Units. Escriptor prolífic, és considerat un dels poetes més importants en llengua anglesa. També ha estat el principal avalador d'alguns poetes de l'antiga Iugoslàvia en el món anglosaxó. LES MEVES SABATES Sabates, cara secreta de la meva vida íntima; Dues boques obertes sense dents, dues pells d'animal en part podrides que fan olor a nius de rata. Mon germà, ma germana, morts en néixer, continuen la seva existència en vosaltres, guiant la meva vida vers la seva incomprensible innocència. ¿De què em serveixen els llibres quan en vosaltres és possible llegir l'Evangeli de la meva vida a la terra i més enllà, de les coses que han de venir? Vull proclamar la religió que creo per a la vostra perfecta humilitat i l'estranya església que estic construint amb vosaltres com a altar. Ascètiques, maternals, durareu: de l'estirp dels bous, els Sants, els condemnats, amb la vostra muda paci...

La primera neu

Avui ens ha sorprès, de bon matí, la neu. Sí, els meteoròlegs, aquests xamans del nostre temps, ens ho varen anunciar. Però era difícil creure que arribaria amb aquesta intensitat. Sembla ser que no pararà fins el divendres. En polonès (i també en altres llengües) existeix un fraseologisme que és “això m’importa tant com la neu de l’any passat”, és a dir, no res. Però clar, enguany també hem tingut neu al maig. Així, es fa difícil no oblidar-la. Encara que sigui massa aviat, celebrem la primera neu. Com en el següent poema d’ Urszula Kozioł . LA PRIMERA NEU La primera neu no cobreix res. Deixa el temps obert de sota els munts de neu treu enfora retrats nostres d’anys tan llunyans que són quasi irreals. A l’oïda sonen les campanes de trineus d’antany i la borla acolorida de la bufanda o de la gorra cau amb el reflex d’un patí en una bola de neu. La blancor ens sorprèn. Romanem en silenci i entrem en nosaltres com en una casa recuperada després d’un llarg viatge on algú ens retorna amb e...