Salta al contingut principal

Dos apunts

Acaba de sortir el volum Urania, de Joseph Brodsky, en traducció polonesa. La selecció del llibre segueix no pas la versió anglesa, sinó l’original russa. S’indica al pròleg que l’anglesa era lleugerament diferent. Ho comprovo, amb les dues versions que tinc a casa, i és força diferent. Podríem parlar quasi de dos llibres que tenen en comú una petita llista de poemes. Per a la traducció al polonès, s’han recollit traduccions que ja existien i se n’hi ha afegit altres que s’han fet especialment per a aquesta ocasió. La persona encarregada de fer-ho és el poeta Zbigniew Dmitroca, que ha col·laborat estretament amb Tomas Venclova, amic personal del poeta rus, per traduir els poemes. En una entrada al Facebook, Dmitroca comenta que el poema que tal vegada li va plantejar més problemes va ser el de Nocturn lituà, i que fins i tot va pensar en algun moment de renunciar a la forma (renunciar a la forma! traduint Brodsky i al polonès!). Miro la traducció, i és un autèntic prodigi. Amb aquesta afirmació de Dmitroca podríem bastir tota una teoria i podríem parlar durant hores sobre la manera que es té d’enfocar les traduccions de poesia en diferents tradicions literàries.

***


Com que recentment he estat en un festival de poesia, el Festival Milosz a Cracòvia, he tingut l’oportunitat de tornar a sentir força poetes recitant els seus poemes. Entre els autors hi havia dos excel·lents poetes i recitadors, el bielorús Aleś Razanaŭ, i el lituà, Kornelius Platelis. Quan van llegir el primer dia em van portar a la ment un altre cop la figura de Brodsky. La seva manera de recitar va ser un xoc quan el vaig veure per primer cop. Després, he vist que és una característica dels poetes en llengua russa, i dels poetes que escrivien en altres llengües però que hi han tingut, amb la llengua i la tradició poètica russa, una relació molt directa. És una mena de melopea que quan ja porten cinc poemes et pot arribar a irritar, però en les distàncies curtes et transporta talment una experiència mística. El fet és que Brodsky també ho feia quan recitava en anglès. Una cosa molt similar que també fa el jove poeta d’origen rus Ilya Kaminski, ben aviat una de les figures a tenir en compte de la poesia contemporània. Però, em pregunto què és el que poden entendre els espectadors d’aquests recitals? Potser només es queden amb aquest xoc, amb la sonoritat, amb la part més d’espectacle? Els poemes de Brodsky necessiten un munt de lectures, exigeixen un gran esforç al lector, estan plens moltes vegades de referències que no sempre poden ser clares. Així, si no fos per aquesta manera de recitar, molt em temo que deixarien molt fred el públic. És cert, doncs, que hi ha alguns tipus de poesia que són molt més efectius damunt un escenari, però que al paper et poden deixar del tot indiferent. O també pot ser a l’inrevés, llegim excel·lents poemes que no poden connectar de cap manera amb l’espectador d’un recital.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Fidelitat (1)

Què és la fidelitat en una traducció de poesia? Com podem mesurar-la? No hi ha, en el fons, una sola fidelitat, n'hi ha moltes, de vegades s'exclouen en una traducció, d'altres, no. Fidelitat al to, a la forma, al contingut, a la veu poètica. I cada cop que el traductor s'enfronta a un poema, busca l'estratègia que, com a lector que és, creu que és més adient. Un poema és un conjunt d'elements indissolubles i, en fer una traducció, els modifiquem, i en destaquem alguns que potser no es trobaven en la intenció inicial de l'autor. Però això no vol dir que sigui una mala traducció. Hi ha una manipulació diferent dels diversos constituents del poema.

Nova antologia poètica

Ahir mateix va sortir a la venda el llibre Poesía a contragolpe (Antología de poesía polaca contemporánea. Autores nacidos entre 1960 y 1980) , un dels darrers projectes en què he tingut la sort de col·laborar. En podeu veure més informació i la història de l’antologia en el blog d’Abel Murcia . És una selecció de 61 poetes i 8 poemes de cada poeta. Ara, després del camí recorregut, fa la sensació de ser un llibre imponent. Però quan l’estàvem preparant el que vèiem era moltes vegades un esforç que ens arribava a exasperar. Però ha arribat a bon port. I puc subscriure perfectament el que diu Abel Murcia en el blog: "Si alguien la disfruta una décima parte de lo que a nosotros nos costó acabarla, estoy seguro de que nos daremos por satisfechos." També us deixo amb la portada del nou llibre. 

Et busco

Kazimierz Przerwa-Tetmajer (1865-1940). Va estudiar llengües clàssiques i filologia a la Universitat Jagiello ń ski, de Cracòvia. És un dels integrants del moviment Jove Polònia. ET BUSCO... Et busco, i quan et veig, fingeixo que no et veig. T'estimo, i quan et trobo, fingeixo que no t'estimo. Moriré per tu, abans de morir cridaré que moro de casualitat...

Ve per quedar-se

José Miguel Silva (1969), poeta portuguès. Ha publicat sis llibres de poesia. Actualment es dedica a la traducció. VE PER QUEDAR-SE Passa quan menys ho esperem: un puny pica a la porta, no es tracta del carter ni de la joventut. Diu que és de la família. Ve per quedar-se. Comença a jugar a fet i a amagar amb els nostres pensaments. Ens desperta de nit, es diverteix esquinçant les sabatilles, deixa flascons de formol a la taula de la cuina. Primer, sense saber què fer, intentem distreure la seva gana, li ensenyem el rellotge, li passem la cartera per les mans, els botons de la gavardina, els anells. Finalment, els dits. A aquest pas, de pressa ens convenç que el tractem de senyor, que li cedim la cadira de l'avi amb un somrís, el telèfon dels amics, la vista des de la finestra. Li servim el menjar amb el cap descobert. Amb el temps ens n'adonem: ens vol vestir del revés, forrar del vent del nord el coll de l'abric, fer-nos dir: “en les f...

Comparació

Aleksandar Ristovič . Un altre poema d'aquest excel·lent autor. COMPARACIÓ Es diu que Ulisses no estimava la mar, i que per això va ser captiu de les brises marines, de les tempestes i de les onades que són com cobrellits amb randes. El mateix en mi. No estimo la poesia però hi sóc complaent, en sóc captiu seu i al lector només puc oferir-li jo mateix. Com algú que sense parar es mou dels rems a la vela i en torna, arriscant-ho tot en una història en què no es reconeixerà enmig de les imatges triades amb cura: Jo sóc aquell porc. Jo sóc aquella maduixa a l'hort. Jo sóc el fum d'aquella pipa. Jo sóc aquella escuma a la boca. Jo sóc aquella roda. Jo sóc aquella mà per on passa la roda com si molinés la graveta paral·lela a una altra roda.

Lliçons de natació

Un altre poema de Wioletta Grzegorzewska. LLIÇONS DE NATACIÓ No tenia encara sis anys quan el pare em va donar les primeres lliçons de natació llençant-me de la barca al mig del llac. - Sols els forts aguanten – em va dir quan en vaig emergir amb els llavis lívids i uns anys després ell va morir en aquell mateix llac. Després de la seva mort, vaig anar a viure a una illa que d’aquí a cinc-cents anys ja no serà al mapa. No puc adormir-me quan hi ha els temporals de setembre. Quan les algues segellen els penya-segats, el vent desenganxa de la terra els camps d’espígol; m’ofego i ressuscito.

Camí

Anna Janko va néixer a Rybnik l’any 1957. Va publicar el seu primer llibre de poemes en 1977. D’aleshores ençà ha publicat sis llibres de poemes i una novel·la. Enguany, després de no publicar durant deu anys cap nou llibre de poemes, ha aparegut el seu darrer poemari, Poemes amb ombra , del qual prové el poema que tradueixo. CAMÍ En nebulosos matolls entre els arbres, en tesos emparrats de llum, de pols d’insectes, el dia canvia de fe, tornem a casa. Arriba la nit. Viaranys que escapen en la penombra. El buit segueix encara afamat. Als fogons de la cuina brilla el pot vermell del cafè. Al bany, una dutxa vella, en brolla de sobte aigua pels forats, com el somriure d’un brivall. Unes tovalloles blaves. Dormirem junts. Les ombres surten de les coses com ales amagades. T’estimo cada cop més antic, ahir i per sempre. Silenci del món. S’ha aturat el vent. Tornen els anys. Lentament ara. En silenci. Dolces aigües en amargues. Lleugerament s’ajau en el pes com un riu en el mar. Davant nostre...

La primera neu

Avui ens ha sorprès, de bon matí, la neu. Sí, els meteoròlegs, aquests xamans del nostre temps, ens ho varen anunciar. Però era difícil creure que arribaria amb aquesta intensitat. Sembla ser que no pararà fins el divendres. En polonès (i també en altres llengües) existeix un fraseologisme que és “això m’importa tant com la neu de l’any passat”, és a dir, no res. Però clar, enguany també hem tingut neu al maig. Així, es fa difícil no oblidar-la. Encara que sigui massa aviat, celebrem la primera neu. Com en el següent poema d’ Urszula Kozioł . LA PRIMERA NEU La primera neu no cobreix res. Deixa el temps obert de sota els munts de neu treu enfora retrats nostres d’anys tan llunyans que són quasi irreals. A l’oïda sonen les campanes de trineus d’antany i la borla acolorida de la bufanda o de la gorra cau amb el reflex d’un patí en una bola de neu. La blancor ens sorprèn. Romanem en silenci i entrem en nosaltres com en una casa recuperada després d’un llarg viatge on algú ens retorna amb e...

Marco Polo

No va ser gratuïta, és clar, la tria del poema de Iuri Andrukhovitx. Hi apareixia Marco Polo, fet que ja d'entrada despertés la meva afinitat cap al poema. Vaig escriure fa temps un poema amb el títol del famós viatger. Com en tota creació, ja no sé si em reconec en els poemes que he escrit. Actua l'estranyesa de ser i no ser el mateix a mesura que passa el temps. O potser és el lector que hi ha en mi que provoca que no en reconegui l'autor. MARCO POLO Fins el lloc de naixement és dubtós. No podria ser de cap altra manera. Quasi segur que va créixer en una illa, només així s'entén la cerca constant, que s'endinsés cada cop més, en la terra, com en l'atracció del metall davant d'un imant. Que revestís la seva llengua amb sons tan exòtics com un ideograma. Que no s'aturés davant de cap frontera (podrien ser més resistents que les ones del mar que tan bé coneixia?). El saber d'altres ecos li era com una clofolla tova en ple estiu. No va créixer en l...

Amb crítics així, no cal...

Entro al facebook després d’uns dies d’inactivitat. I veig que un bon nombre de coneguts i de desconeguts fa un enllaç a un article sobre poesia catalana , sobre una espècie de cànon contemporani d’aquesta, publicat a El País, a l’edició nacional, el dia 17 d’abril. Hi entro i em cau l’ànima als peus. Entre els coneguts i desconeguts d’abans veig que el punt en què es fixen és si han sortit o no en la llista, en el cànon. És a dir, passa el mateix que, salvant totes les distàncies, amb el llibre famós o infaust de Harold Bloom. Es parla dels noms però no es parla del contingut del llibre. Aquí ningú no parla de l’article. I l’article ben de debò que és de traca, de traca, a més, ben humida. El ressenyador es dedica a engalzar tot un seguit d’afirmacions i frases d’altres crítics de renom i de solvència contrastada tretes de context. I el resultat és nefast. El lector espanyol que no segueix gaire la poesia catalana pot tenir la impressió que aquesta va una mica a la deriva, trenca mas...