Ves al contingut principal

Paisatge, estiu de 2001

Aquest divendres comença el Festival Miłosz. Després d’estires i arronses, que ara no detallaré, finalment es farà a Cracòvia. Presenta un programa molt interessant. La lectura poètica inaugural reunirà tres grans noms. Wisława Szymborska, Seamus Heaney i Tomas Venclova. Dos premis Nobel i un altre poeta que se’l mereix igualment. De tots tres, en el fons, qui em fa més il·lusió veure és el poeta lituà. Molt em temo que tots els que ens dediquem a la poesia hem passat per una època “heaneyana”. Em van captivar els seus primers llibres (i ho segueixen fent), potser fins a North. Després, la recerca de noves veus em van portar a poetes que, actualment, tenen més pes en el meu panteó poètic personal. Sense sortir de la lírica irlandesa, posaria primer Derek Mahon. No cal dir que, quant a la poeta polonesa, la segueixo amb molt interès, i és indubtable que té poemes excepcionals (celebro des d’aquí l’aparició de la traducció del seu darrer llibre, Aquí, publicat a Bartleby i traduït de manera excel·lent per Abel Murcia i Gerardo Beltrán). Amb tot, la línia que més s’aproxima a les meves preferències estètiques és la de Tomas Venclova. Un autor a mig camí de Brodsky (sense la seva ironia) i de la gravetat d’un Mandelxtam (també aquí una altra recomanació, no us perdeu la fantàstica versió d’alguns poemes que ha fet Helena Vidal per a Quaderns Crema, una autèntica delícia). Un autor de blocs racionals, d’estrofes ben marcades on intenta posar ordre al caos que ens envolta. Un autor d’una imatgeria reflex de la ciutat, a cavall entre el Renaixement i el Barroc. Un autor de contrabaix, no hi trobem els temes lleugers que poden explotar altres poetes (al costat, és clar, dels greus). Un poeta discursiu i visual a la vegada, que ens ensenya a adoptar una visió del món, malgrat que la cara que hi puguem arribar a entreveure sigui una moneda plena de rovell. 

PS: Han passat un parell de dies, i he aprofitat per fer una petita "revisió" de l'obra de Heaney. M'he adonat que he patit una petita confusió temporal. Després de North, el poeta irlandès ha publicat encara uns quants llibres de poemes extraordinaris. De fet, fins al llibre Seeing Things hi ha una qualitat i una excel·lència poètiques que trobem en molt pocs autors. Amb el conjunt de la seva obra, n'hi ha prou per a més d'una vida poètica. I tampoc no ens podem oblidar, és clar, de la seva clara i imponent obra assagística.


PAISATGE, ESTIU DE 2001

                                                                 A Susan Sontag

Al principi fou l’aire, la soledat dels rètols,
una torre assentada en una sorra indòcil,
gots dels patis grisencs, és a través d’ells
que veus l’espai circular de Parmènides.

Vola la pols vers la pineda dels afores.
Una papallona invisible frega amb l’ala
una voluta. Una casualitat amb escates
raspa el reflex dels estels en les aigües.

Pel megàfon d’una finestra oberta surt
una fragor de coure, trompetes d’àngels.
Déu obre els ulls mig tancats, de la plaça
deixa un grapat d’amor i de cendres.

Surt el sol sobre la ciutat en ruïnes.
La llum troba a les palpentes una taula,
el temps buit trenca i doblega una frase
que tan poc s’assembla a la nit passada.

Comentaris

Laura Dalmau ha dit…
Me n'alegra llegir aquesta il·lusió plena de poesia i enhorabona pel Festival
Albert ha dit…
Quina (sana) enveja, Xavier! Gaudeix del festival i de la poesia.
Xavier Farré ha dit…
Moltes gràcies a tots dos. Sí, espero que sigui tot un esdeveniment. Demà mateix ja tenim la lectura. Ja han hagut de canviar de lloc (al final es farà a l'Òpera) perquè no hi havia prou lloc per la gent que volia assistir-hi.

Entrades populars d'aquest blog

Cabirol

Un altre poema del darrer llibre de Dariusz Suska. Realment, impacta amb el concepte, amb la imatge, amb les associacions, amb el llenguatge i la perspectiva. És una manera de crear-nos una il·lusòria ficció, si és que és ficció el que tenim al davant, o una realitat no assimilada. Enmig de la mort que sotja a cada cantonada, a cada element, a cada camí.

CABIROL
Explico faules que de vegades no haurien ni de sortir de la meva gola – faules autèntiques de com moríem i no vam morir de com el gran temps va venir després del petit temps es va endur els nens i en va crear imatges.
Oh, no és això desesperant, escriure poemes que cada cop més em substitueixen? O aquesta fascinació per l’home per l’elefant que parlava en un dialecte de flamencs rosats? Un cop em vaig imaginar un cabirol –
em sortia a la carretera d’un bosc nocturn i jo l’atropellava. I després en una carretera catalana un cabirol em va saltar davant i vaig reduir la marxa. Mirava com ell em mirava però no em podia veure …

Camí. Aterratge

Julia Fiedorczuk va néixer el 1975 a Varsòvia, on segueix vivint. Va debutar l'any 2000 i immediatament van celebrar la seva arribada com una de les veus més interessants de les noves fornades. Fins ara ha publicat 5 llibres de poemes, dos de prosa i algunes traduccions (com Laura Riding Jackson o Laurie Anderson). És molt interessant la tensió a què obliga al llenguatge, la manera com fa que els períodes, la sintaxi, el funcionament de la llengua es posin en dubte constantment. 

*** Camí. Aterratge

He emprès aquest viatge per airejar els somnis.
I els nostres camins s'han creuat al cel
allí on gent prima es posaven màscares
en silenci com budes. La teva veu
m'ha dut per planures allisades
plenes d'una llum color de sang.

He emprès aquest viatge perquè encara més.
Tocar el mar que flueix en nosaltres.
És per això que conquereixo noves ciutats cada cop.
Caic del cel com un àngel discret.
I quan marxo no deixo petjades.
Ni una grapadet de sorra. Ni una gota d'aigua.

Elegia per als objectes perduts i oblidats

Un nou poema de Lars Gustafsson.


ELEGIA PER ALS OBJECTES PERDUTS I OBLIDATS
Uns guants d'hivern al bell fons del calaix. Un vell esquer de llautó sota muntanyes de visos.
I un martell amb taques de morter al mànec, ja devia ser aquí a l'any trenta-nou,
i ara tot d'una s'ha fet fonedís. Totes aquestes coses que ens van ser properes
han de recordar soles quin és el seu calaix. Ja no poden comptar amb mi i espavilar-se soles.
Recordo com eren, com les sospesava, fins i tot recordo el martell un dia d'estiu
en aquells anys quaranta, quan jo era massa petit per poder-lo aixecar
i com el pare me'l va agafar amb cura.
El món, aquest laberint d'objectes
perduts i oblidats, des d'espases antigues en tombes no obertes de l'edat de bronze
fins a les ulleres per llegir que es van perdre ahir, els recorda tots. No ens n'hem de preocupar.
I tu, que busques amb tant deler, no ets tu mateix un objecte que algú busca?
I et passa que un vespre, quan trobes un objecte, ratllat, rovellat…

A l'armari de l'àvia

Ja he parlat algun altre cop en aquest blog de Wioletta Grzegorzewska, la seva poètica és del tot personal, combinant molts mons a la vegada en un sol poema, el món dels records, de les sensacions dels records, de la història, de la realitat. Una troballa, com en aquest poema, desferma l'evocació de detalls, de fets. La condensació de significat en cada vers de la seva poesia fa que puguem estirar diversos fils. 

A L’ARMARI DE L’ÀVIA
A les estructures de cotó i de vellut, rastres de sang,  cristalls de sal de llàgrimes no netejades, als colls de randa comprats abans de la guerra a ca una jueva que coneixíem hi ha agulles de pit  de coure, records valuosos. 
Pel forat del pany passa l’escalfor  que enyoren les pipes de gira-sol molt de temps amagades a la butxaca de l’abric.  En corredors excavats pels corcs viuen fetilleres  que taral·legen una cançó de bressol de silenci.
Allí hi ha el cel d’espígol de nens escridassats.

El pas del temps

Llegeixo, lentament, el darrer llibre de Nuno Júdice, A matéria do poema. Els llibres de Júdice són abassegadors, molt sovint penso que tenen massa poemes (aquest en té més de 90) i que, malgrat que hi hagi línies de pensament i de temes que són habituals en tota la producció del gran poeta portuguès, el fet de no ordenar-los en seccions provoca que la lectura es pugui perdre en un intricat laberint. Sembla ser com si Júdice pensés que tots els poemes formen part d’una idea global. Però també el lector té la sensació que apareixen en el llibre en l’ordre que els ha escrit, sense cap modificació. S’han d’estructurar els temes, i aquesta és la tasca que li pertoca al lector i no a l’autor, en aquest cas. Per fer l’itinerari que més li convingui.
D’aquest darrer llibre, un poema concèntric, o laberíntic, en què l’inici i el final es confonen, en què la idea desenvolupada es tanca en si mateixa. Un poema, en el fons, característic de l’escriptura poètica de Nuno Júdice.


EL PAS DEL TEMPS

A le…

Lliçons de natació

Un altre poema de Wioletta Grzegorzewska.


LLIÇONS DE NATACIÓ
No tenia encara sis anys quan el pare em va donar les primeres lliçons de natació llençant-me de la barca al mig del llac. - Sols els forts aguanten – em va dir quan en vaig emergir amb els llavis lívids i uns anys després ell va morir en aquell mateix llac.
Després de la seva mort, vaig anar a viure a una illa que d’aquí a cinc-cents anys ja no serà al mapa. No puc adormir-me quan hi ha els temporals de setembre. Quan les algues segellen els penya-segats, el vent desenganxa de la terra els camps d’espígol; m’ofego i ressuscito.

Nou visions

NOU VISIONSPer a K.
I
Recorro un i altre cop amb la imaginació
dels dits els racons del teu cos, on m'enfonso
per arribar a la darrera veritat del món.

II
Entro en l'abisme dels teus ulls,
entro en l'abisme dels teus llavis,
entro en l'abisme del teu cos.

III
M'arriben paraules de lluny,
records que recupero, instants
que es repeteixen en nosaltres.

IV
Llarga ha de ser la nit,
parem el rellotge de sorra,
al vidre marques de molts dits.

V
La neu a fora encara resisteix,
han caigut ja tots els llençols
descobrint la blanca bellesa del cos.

VI
Dues copes de vi abandonades,
la música que segueix sonant,
el retrobament de dos cossos.

VII
Una conversa fins les tres,
fred a fora, fred el local,
els ulls cremen en la mirada.

VIII
Distància en milers de quilòmetres,
volen totes les paraules escrites,
i arriben per tornar a renèixer.

IX
El sol ha sortit avui massa aviat,
omple de llum tota l'habitació,
l'amor és en tots els porus de la pell.

Comparació

Aleksandar Ristovič. Un altre poema d'aquest excel·lent autor.COMPARACIÓ
Es diu que Ulisses no estimava la mar,
i que per això va ser captiu de les brises
marines, de les tempestes i de les onades
que són com cobrellits amb randes.
El mateix en mi. No estimo la poesia
però hi sóc complaent, en sóc captiu seu
i al lector només puc oferir-li jo mateix.
Com algú que sense parar es mou dels rems
a la vela i en torna, arriscant-ho tot
en una història en què no es reconeixerà
enmig de les imatges triades amb cura:

Jo sóc aquell porc.
Jo sóc aquella maduixa a l'hort.
Jo sóc el fum d'aquella pipa.
Jo sóc aquella escuma a la boca.
Jo sóc aquella roda.
Jo sóc aquella mà per on passa la roda
com si molinés la graveta
paral·lela a una altra roda.

Czesław Miłosz. Tierra inalcanzable

Acaba de sortir a les llibres una nova antologia de poemes de Czesław Miłosz que he traduït al castellà. L'editorial que la publica és Galaxia Gutenberg i recull una àmplia mostra de la poesia de l'autor polonès, un dels poetes més importants del segle XX. N'he fet també la selecció i hi he escrit un pròleg. Aquesta edició té força diferències en relació a l'antologia del mateix autor que vaig traduir al català ara fa uns anys. En primer lloc, abraça des del primer llibre que va publicar fins al darrer, ja pòstum, és a dir, des de 1930 fins a 2006. Inclou poemes com el sensacional Orfeu i Eurídice, que va escriure arran de la mort de la seva segona dona, Carol Thigpen, i que es va publicar l'any 2002. La selecció és també diferent. En conjunt, un volum de més de 430 pàgines en què he treballat últimament. El fet d'haver-lo traduït anteriorment no representa en cap instant una facilitat, ja que cada llengua demana les seves pròpies estructures. Però sí que he de…

Sobre la forma en la traducció de poesia

A l’últim número de la revista eslovena Literatura, apareix una entrevista amb Vid Snoj, poeta i traductor, i professor de Literatura comparada a la Universitat de Ljubljana. Quant a la traducció, es dedica principalment a la poesia i a l’assaig, d’aquest segon ha traduït Auerbach, George Steiner o el llibre clau sobre Paul Celan de John Felstiner. Pel que fa a la poesia, ha traduït Hölderlin o Gregori Nazianzè. Al principi, quan vaig començar a llegir aquest fragment, em vaig posar les mans al cap, no veia on volia anar a parar realment l’autor amb les seves afirmacions. No creia que un traductor de poesia arribés a afirmar que era molt millor tan sols traduir el significat i abandonar completament la forma. Encara que aquesta sigui la primera sensació que es té, després canvia la visió, en el moment oportú, en el moment en què ja estàvem quasi desesperats del tot. Dona la clau de tot al darrer paràgraf, i hi podem estar o no d’acord, però és una visió que pot aportar solucions a…