Passa al contingut principal

Successió (III)

SUCCESSIÓ 


III

Els colors de l’edat d’or empal·lideixen 
en el record. Els imperis, que en punts
determinats s’apropien de la història,
s’enfonsen. La seva antiga glòria adorna
els espais intermedis entre les tapes dels llibres,
les parets de sales fredes i despista
el present. En sorgeixen nous, amb el mateix
somni sobre les eleccions i les forces,
amb el mateix somni sobre una llengua
conformen la seva variant del mite
i, com els seus predecessors, imiten
els grans sistemes mítics de manera
desviada, Les seves errònies interpretacions
i lectures literals canvien els espais interns
de l’ànima per la sang d’aquells que veneren
Déu, amagat sota un altre nom.
Una espècie inferior d’organismes,
ràpida en desenvolupar nous sistemes
de defensa, maten els superiors, més intel·ligents.
El pes del mal lliure i secret
de nou torna sota la mateixa forma,
que ja hauria de ser passada.
Ja fa segles que dura el procés, sense
possibilitat de redempció. Tan sols els noms
dels botxins i les víctimes canvien. El buit
que badalla sobre la data del naixement i
la data de mort no té cap valor.
I si en una planura el pas de la història
es repeteix incessant, en una altra
planura la pols de la sensibilitat es redueix
automàticament. L’excel·lència de la totalitat
la supleixen figures que viuen
tan sols com fragments. L’ànima,
que vol migrar a una altra
ànima per trobar un suport
es topa amb la por i la resistència.
La llengua queda paralitzada,
ja que suporta malament una dosi
tan elevada de realitat. I la ciutat més
incerta del diccionari pertany
a la paraula demà, de la qual no se sap
si ja ha desaparegut o si encara
segueix en alguna màniga,
com si fos el darrer trumfo amagat.

Etiquetes

Etiquetes de comentaris:

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Poemaris meus en format electrònic

POEMARIS MEUS EN FORMAT ELECTRÒNIC En l'anterior entrada sobre els llibres electrònics , parlava dels riscos que comportava publicar-los personalment, sense tenir darrere cap editorial. Com també comentava que els meus primers llibres de poesia ja no es poden trobar a les llibreries. Vaig decidir, doncs, passar-los a format electrònic i deixar-los de lliure accés en aquest blog. Si aneu a la pestanya de “Llibres de poemes” , hi trobareu Llocs comuns (2004), Retorns de l'Est (2005) i Inventari de fronteres (2006), en format .epub i .mobi (per als que tingueu el Kindle). No hi ha el darrer llibre, La disfressa dels arbres , per qüestions de drets d'autor i perquè encara por ser localitzable en alguna llibreria del país. En qualsevol cas, crec que no és el mateix cas que publicar d'entrada el llibre en format electrònic. Són llibres que han tingut la seva vida, més o menys curta, en el format paper, que han existit físicament. I que potser ara poden tenir una altra vi...
2 comentaris
Més informació

Nosaltres tres, aquells tres

Encara que hagi traduït força poemes de Szuber, per al blog i per a alguna revista, no es pot esgotar de cap manera la seva obra que ja és força àmplia, malgrat que publiqués el primer llibre quan tenia gairebé 48 anys. La qualitat dels seus poemes l’han convertit en un referent indiscutible de la poesia contemporània.  NOSALTRES TRES, AQUELLS TRES En som tres, els uns davant dels altres, riem, cadascú a la seva manera. El quart, Andrzej, no el veiem perquè és ell qui fa la foto, la darrera, ara ho sé, a la casa antiga del carrer Sienkiewicz. Romek Biskupski, el meu gurú de les icones i de Mandelstam, en original, sense cap dubte. Al sofà, d'esquena a la finestra, en Beksiński. Jo de perfil, amb pocs cabells blancs encara. Davant meu i de Romek, tasses de te. Una Pepsi-Cola i, encara que no es vegi, una bossa de patates davant del senyor Zdzisław a qui la gesticulació ajuda a explicar les proeses arriscades del meu pare en aterrar en una prada a la zona vora...
1 comentari
Més informació

De poesies

Entro en una de les llibreries pri ncipals de Cracòvia. Les llibreries aquí també van desapareixent, encara que, per sort, se n’obren noves que, com hem vist a Barcelona, segueixen la tendència de ser una llibreria d’autor, elles fan la seva selecció i venen el que volen vendre, i tenen un públic fidel, i són també l’aparador d’aquelles editorials més petites que són ja del tot indispensables i que no tindrien tanta visibilitat sense aquestes llibreries. Molt més encara a Polònia, on el principal problema de tot l’engranatge editorial és la distribució. No entro en una d’aquestes altres llibreries, més petites i més selectes, sinó a la que podríem considerar la principal llibreria encara raonablement gran de la ciutat. La tinc més a prop, em ve de pas cap al centre en aquell moment concret i, per molt que pugui saber que no hi trobaré algunes coses, no em puc resistir a no entrar a una llibreria. No és que tinguin una mala selecció però han de vendre, s’han de mantenir, i això fa...
2 comentaris
Més informació

Objecte XI

Arribem als dos darrers poemes que clouen el cicle "Col·lecció" de Michał Sobol. Després, el lector, amb l'ajut de les etiquetes, pot tornar de cap i de nou a llegir-lo tot en l'ordre que ha establert el seu autor. OBJECTE XI Ja al principi considerava aquesta ciutat en decadència particularment predestinada i el pas orbital de l'autopista en columnes de ciment per sobre d'antigues construccions hi ha tingut força a veure. Perquè si un ciutadà d'aquesta ciutat, fill d'un simple teixidor, va descobrir un cop el Nou Món, això es podria repetir en qualsevol moment. D'acord, a banda del gran quadre de Rubens al retaule en què presenta aquest tall únic, realitzat un sol cop, com és la circumcisió, aquí no hi ha gaire cosa a veure. Però l'un i l'altre, que tracen un arc com la tonsura en el crani d'un monjo, són potser aquest exercici pacient en... el primer pas cap a...
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

Poesia i traducció

Un excel·lent poeta em va dir un cop que no passava una bona temporada: “Últimament no escric perquè no tinc res a dir. Per això, tampoc no tradueixo. Quan no es té res a dir, no és que sigui impossible tan sols escriure, sinó també traduir”. [...] La impossibilitat de dur a terme la traducció és, en aquest cas, la impossibilitat de trobar la pròpia experiència psíquica en l'obra, fins i tot davant d'aquella que ens és propera i viscuda. És deixar tancats els cercles de les experiències, que tot d'una semblen impenetrables mútuament, fins i tot hostils. Les veritats dels altres semblen sense vida, i el fet d'expressar-les amb una forma que encara no ha estat assimilada per una nova experiència esdevé inútil i estèril. Perquè, sense cap mena de dubte, el poeta, en enfrontar-se a la traducció d'un poema, hi busca elements que siguin afins a la seva pròpia creació; elements que, en certa manera, la complementin. Seweryn Pollak: En defensa de la impossibilitat o sobre l...
4 comentaris
Més informació

El silenci del món abans de Bach

Ahir, Jordi Cornudella publicava a Núvol aquest article sobre Bach a partir d'una citació de Cioran. Immediatament, el text m'havia portat la referència d'un poema (i també títol d'un llibre de poemes) de Lars Gustaffson, El silenci del món abans de Bach , que, sembla ser, fou l'element que després reprengué Pere Portabella per a la seva pel·lícula El silenci abans de Bach . I després, no vaig poder resistir la temptació de traduir aquest poema, encara que fos a través d'altres llengües. EL SILENCI DEL MÓN ABANS DE BACH Havia d'existir un món abans de la Sonata en re menor , un món abans de la Partita en la menor , però quin món? Una Europa d'enormes espais buits, insonors, arreu instruments adormits, on l' Ofrena musical i El clavecí ben temperat mai no havien recorregut les tecles. Esglésies aïllades en què el soprano de la Passió segons Sant Mateu mai no s'entrellaçava en un amor impossible amb els suaus moviments de la ...
2 comentaris
Més informació

Sobre poetes

Fa uns dies, l’especial sobre els nous poetes de El País , i les reaccions que van aparèixer principalment en alguns blogs, em van fer passar unes estones ben divertides. Reconec que l’especial va destinat a un públic determinat, en aquest cas, a un públic que no llegeix habitualment poesia. Dit això, hi ha una sèrie de qüestions que s’haurien de tenir en compte per no enganxar-nos els dits. Normalment, els blogs han criticat que els poetes hagin cedit a aquesta mena de circ (sempre en paraules dels crítics). Sense tenir en compte que tots sabem què fan els diaris, i que manipulen impunement la informació que reben. Han criticat que hagin posat com a models. Doncs, per què no? Això és tan sols un petit aspecte de la superfície. Però a més, ens està donant un indicatiu de com és el poeta actual. S’ha acabat, per sort, la imatge del poeta decadent, del poeta simbolista, i el poeta modern és una persona plenament inserida en la societat. És més, en alguns casos vol ocupar alguns llocs de ...
2 comentaris
Més informació

Es va fent tard

Un altre poema de Julia Hartwig, del llibre que traduït podria dur el títol de Clar poc clar . És quan he acabat de traduir aquest poema que m’he adonat d’un joc que no apareix en el text original. L’autora parla del passat i del futur, però en el seu text no hi ha la voluntat d’especificar que és el futur que es troba en nosaltres, és a dir, la paraula en polonès no evoca aquest joc de paraules. En polonès, hi ha una paraula per dir que un o alguna cosa es troba present (contrari d’absent) i una altra per determinar el temps actual. En el poema l’autora podria haver utilitzat aquesta segona paraula, també. Tanmateix, la tria hi és forçosament, i remet a interpretacions diferents. En la traducció, totes dues interpretacions conflueixen. Són aquestes troballes fortuïtes les que també donen sentit a trobar-se entre dues llengües, a endinsar-se en elles i de vegades barallar-s’hi perquè ens portin a un camí determinat. ES VA FENT TARD El passat – quin espai no és i el futur és com ...
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

Vespre

Com ja vaig anunciar en una entrada anterior, tornem a una petita sèrie de poemes de Leopold Staff corresponents a la seva darrera etapa. En aquest mes que acabem d'encetar, i quan finalment sembla que la primavera s'ha instal·lat a les nostres contrades, quan el sol es queda molt més temps i dibuixa els seus arabescs a les teulades inclinades, es pot arribar a casa al vespre, quan la llum es va difuminant i la plenitud del dia s'acaba en imatges com aquesta. VESPRE Jec a la barca en el silenci del vespre. Estrelles sobre meu, estrelles sota meu, i estrelles en mi.
6 comentaris
Més informació

Abans de la frase

Jacek Dehnel acaba de publicar un nou llibre de poemes, Llengües estrangeres . Un exercici de gran poesia, de formes que emmotlla als textos amb gran destresa. El llibre està editat amb la pulcritud i la sobrietat de Biuro Literackie, de Wrocław, que és, tal vegada, l’editorial polonesa que més poesia publica a l’any. La portada, la descoberta d’Antínous a Delfos, és del tot encertada amb el títol, ambdós transmeten la reinterpretació constant que posen en joc els poemes. Tradueixo el poema pòrtic del llibre. ABANS DE LA FRASE Hem buidat dues habitacions, la cuina, el rebedor i el bany, no tenen fi, les coses dels morts. En estripar les seves postals, en llegim paraules soltes i allí hi són de nou, més joves, més vius, absorbits pel món. tremola la terra – diu Boa Sr, la darrera andamanesa que parlava una llengua que tenia seixanta mil anys – quan cau un arbre amb gran estrèpit                    ...
Publica un comentari a l'entrada
Més informació