Vés al contingut principal

De Nobels i altres

Ahir l’Acadèmia sueca ens va fer un regal. Alice Munro va guanyar el premi Nobel de literatura. I el conte, aquest gènere menystingut per molts, però tan valuós i tan necessari per a la literatura, va ser dignificat. Esperem que això comporti atraure l’atenció de nou vers aquest gènere. Que no ven, segons diuen. Com tampoc la poesia. Els gèneres pobres dels quals després tothom s’apressa a lloar-ne les virtuts, i a dir excel·lències de la condensació de la paraula. Els gèneres també tenen els seus 15 minuts de fama. Molt de tant en tant. Desitjo que en aquesta ocasió no sigui així. En qualsevol cas, ara és el moment de la felicitat, de gaudir del regal.


Però no tenia la intenció de parlar del Nobel. Ni d’Alice Munro (el que s’ha de fer és llegir-la, la millor manera de celebrar el premi). Ni del conte. Sinó d’una cosa del tot diferent. D’una de les meves dèries. Sí, torno ara a parlar del llibre, i del llibre electrònic. Per a alguns, malauradament, també sembla el parent pobre. Per veure on vull arribar, explicaré el que va passar ahir just després que se sabés que Munro havia guanyat el premi Nobel. Les editorials poloneses van començar una cursa per oferir els llibres en format electrònic a preu rebaixat. Això vol dir que es podien comprar els llibres de la canadenca per menys de 5€. A la vegada, és una de les millors estratègies per fomentar la lectura, que a Espanya (i també a Polònia, tot s’ha de dir) és manté en unes xifres ridícules. No sé com ho han pogut comprovar, però els 22€ anuals per comprar llibres és del tot irrisori. Però seguim amb l’oferta dels llibres de la premi Nobel d’enguany. En castellà, es podien comprar alguns dels llibres que ja s’havien editat en el format de butxaca per un parell d’euros més que a Polònia. Però no hi havia gaire diferència. Després, busco els llibres d’Alice Munro en català i en format electrònic. I què trobo? Res. Ni un sol llibre. Voldria tenir les traduccions de Dolors Udina al costat de totes les altres. Ja ho he deixat dit en algun altre lloc, observar les estratègies dels traductors és tan fascinant com la pròpia literatura. Però sembla ser que aquest cop tampoc no podrà ser. Només el diari digital Núvol, que ens deixa baixar un conte de la gran narradora en .pdf, ens posa la mel als llavis. I res més. Potser no és gaire normal, aquesta situació.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Paul Éluard i Papers de Versàlia (III)

I aquest és el darrer poema que va aparèixer al número sobre Paul Éluard de Papers de Versàlia. Demà també penjaré aquí el text sobre Wrocław de què vaig parlar en la primera entrada d'aquesta sèrie sobre els magnífics Papers de Versàlia.

A «LA NUIT» de Capitale de la douleur
 Ce n’est pas la nuit qui te manque, mais sa puissance
No és la nit el que et manca, sinó el seu poder. No és el sol el que tens, sinó la seva llum que t’obligava a fer marrada en les línies que anava delimitant com una sèrie d’horitzons tancant-se cada cop que tenies la sensació d’haver-los atès. No tens horitzons, ni nits ni sol, només el silenci, el vent que et porta el seu nom, i aquell altre nom, i un nom més. És el poder dels noms el que tens per tornar-los al silenci.

Paul Éluard i Papers de Versàlia (i IV)

PARADA OBLIGATÒRIA

Era el 25 d’agost de 1948. Començava el “Congrés mundial dels intel·lectuals en defensa de la pau” a Wrocław. Abans del Congrés, i aprofitant l’avinentesa, havia començat a celebrar-se l’“Exposició de les terres recuperades”. Tot dins el control de les autoritats soviètiques. Els preus per entrar-hi eren astronòmics per l’època. Però les ciutats de Polònia esmerçaven esforços sensacionals per poder enviar-hi el major nombre possible d’autocars. Especialment de Silèsia arribaven allí amb una freqüència que avui provocaria enveja en qualsevol acte organitzat. Era la força del poder. I entre els convidats al Congrés, hi havia Paul Éluard. També Picasso, i Jorge Amado, i molts altres que es desvivien pel nou sistema. També cal esmentar la presència d’Ivo Andrić, quan les relacions entre Tito i Stalin ja estaven abocades a una ruptura. Estimat Paul, hi vas veure també Louis Aragon, o vau invocar el seu esperit? Hi ha fonts que diuen que hi va ser, d’altres, ho neguen…

Mon cosí Bubi

Crear tot un món amb un sol poema, fer que les referències agafin una densitat ben atapeïda, la història i la delicadesa de la descripció en consonància, i la dimensió metafísica. Aconseguir tot això a la vegada és a l'abast de pocs poetes. Per això, Janusz Szuber és un dels grans poetes contemporanis, un poeta exigent amb el lector; per això, Janusz Szuber no podrà entrar mai en cap mena de les llistes contemporànies. Potser aquesta és la tasca actualment de la literatura, poder arribar a quatre lectors, entrar en les seves consciències. Quatre lectors, no més (i no només). Amb la paciència d'un lent goteig que va foradant una roca. Sí, potser aquest és el camí, el de les gotes, a poc a poc, clap, clap, l'una rere l'altra. Sents com cauen?
MON COSÍ BUBI
Bubi, o sigui Caesar Roth amb l'uniforme de la Wehrmacht (una fotografia mida postal, al revers unes paraules de dedicatòria en lletra gòtica) amb una fesomia molt de nen, llargs dits de pianista, ros, un tipus nòrdic,…