Vés al contingut principal

Dia dels difunts

Els dies de Tots Sants i dels difunts són, per a una part dels cristians (els ortodoxos no els celebren en la mateixa època ni de la mateixa manera), unes dates que estan revestides de gran solemnitat. El poeta polonès Stanisław Barańczak la reprèn per donar-li una dimensió diferent, que fins i tot pot sobtar, com es pot veure en el poema que tradueixo.

Ja he parlat en algun altre moment de Barańczak. Sense cap mena de dubte, és un dels grans poetes que van aparèixer a la dècada dels 70, al costat de Ryszard Krynicki o d’Adam Zagajewski.



DIA DELS DIFUNTS

S’agafen de les mans
sota terra; jeuen d’esquena, amb cops de colze
esbotzen les fustes podrides, amb les mans remouen
la terra, les arrels de les herbes, trossos de corquim,
en silenci conspiren contra nosaltres, agafen forces;
n’hi ha massa, d’ells;

                              n'hi ha massa, tots arronsats
en les panxes prenyades de les tombes -sobresurten
tan cantelludes que s’esquerda la seva pell terrosa;
i ells creixen a dins i els creix als pulmons
l’últim glop d’aire que encara es conserva, tot i que
els hem travessat el pit a través de la terra amb l’estaca
de la creu;

                  la terra els és massa lleugera i s’ha podrit la creu,
per què doncs aquesta data exacta: perquè almenys
un cop l’any vinguem i d’una tirada
els esclafem les flors, els clavem amb les espelmes
i els ofeguem amb el genoll pietós fins que perdin
les forces acumulades, fins que es trenqui

la cadena de mans subterrànies que cenyeix la terra.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Paul Éluard i Papers de Versàlia (III)

I aquest és el darrer poema que va aparèixer al número sobre Paul Éluard de Papers de Versàlia. Demà també penjaré aquí el text sobre Wrocław de què vaig parlar en la primera entrada d'aquesta sèrie sobre els magnífics Papers de Versàlia.

A «LA NUIT» de Capitale de la douleur
 Ce n’est pas la nuit qui te manque, mais sa puissance
No és la nit el que et manca, sinó el seu poder. No és el sol el que tens, sinó la seva llum que t’obligava a fer marrada en les línies que anava delimitant com una sèrie d’horitzons tancant-se cada cop que tenies la sensació d’haver-los atès. No tens horitzons, ni nits ni sol, només el silenci, el vent que et porta el seu nom, i aquell altre nom, i un nom més. És el poder dels noms el que tens per tornar-los al silenci.

Paul Éluard i Papers de Versàlia (i IV)

PARADA OBLIGATÒRIA

Era el 25 d’agost de 1948. Començava el “Congrés mundial dels intel·lectuals en defensa de la pau” a Wrocław. Abans del Congrés, i aprofitant l’avinentesa, havia començat a celebrar-se l’“Exposició de les terres recuperades”. Tot dins el control de les autoritats soviètiques. Els preus per entrar-hi eren astronòmics per l’època. Però les ciutats de Polònia esmerçaven esforços sensacionals per poder enviar-hi el major nombre possible d’autocars. Especialment de Silèsia arribaven allí amb una freqüència que avui provocaria enveja en qualsevol acte organitzat. Era la força del poder. I entre els convidats al Congrés, hi havia Paul Éluard. També Picasso, i Jorge Amado, i molts altres que es desvivien pel nou sistema. També cal esmentar la presència d’Ivo Andrić, quan les relacions entre Tito i Stalin ja estaven abocades a una ruptura. Estimat Paul, hi vas veure també Louis Aragon, o vau invocar el seu esperit? Hi ha fonts que diuen que hi va ser, d’altres, ho neguen…

Mon cosí Bubi

Crear tot un món amb un sol poema, fer que les referències agafin una densitat ben atapeïda, la història i la delicadesa de la descripció en consonància, i la dimensió metafísica. Aconseguir tot això a la vegada és a l'abast de pocs poetes. Per això, Janusz Szuber és un dels grans poetes contemporanis, un poeta exigent amb el lector; per això, Janusz Szuber no podrà entrar mai en cap mena de les llistes contemporànies. Potser aquesta és la tasca actualment de la literatura, poder arribar a quatre lectors, entrar en les seves consciències. Quatre lectors, no més (i no només). Amb la paciència d'un lent goteig que va foradant una roca. Sí, potser aquest és el camí, el de les gotes, a poc a poc, clap, clap, l'una rere l'altra. Sents com cauen?
MON COSÍ BUBI
Bubi, o sigui Caesar Roth amb l'uniforme de la Wehrmacht (una fotografia mida postal, al revers unes paraules de dedicatòria en lletra gòtica) amb una fesomia molt de nen, llargs dits de pianista, ros, un tipus nòrdic,…