Passa al contingut principal

Una porta en la foscor. A Seamus Heaney I. M.

Rebo una trucada que m’anuncia la mort de Seamus Heaney. Encara sense creure-m’ho clico per comprovar-ho als diaris en línia. Comencen tots a penjar la notícia. Avui ens ha deixat un dels poetes més grans que ha donat el segle XX, i no podem dir que hagi estat un segle pobre de poesia, sinó tot el contrari. I això, malgrat les terribles desgràcies que han assolat diferents pobles, dues guerres mundials i infinites guerres d’un abast geogràfic més petit, però igualment de cruentes. En aquest segle XX, un segle de terror, també hem tingut l’oportunitat de llegir i sentir poetes que ens retornaven la fe, o les fes, a cadascú la seva.
Seamus Heaney ha estat lligat a la meva vida de lector de poesia, no el puc separar d’altres noms claus que han format el meu món poètic. Començant pels poetes polonesos que Heaney admirava, de fet va ser un dels seus grans valedors en el món anglosaxó, l’altre va ser un altre dels grans de la poesia, Ted Hughes. I seguint amb els poetes que formava una espècie de triumvirat o de quadrumvirat, Czeslaw Milosz, que ja es troba en el primer grup que he esmentat, Joseph Brodsky, Derek Walcott i potser també Tomas Venclova. La perifèria poètica que portava la veu cantant i que s’havia apoderat de la línia principal de la lírica contemporània. Lligat a la meva vida de lector plena d’imatges que són el record de quan tenia o comprava o llegia o recomanava els seus poemes. Recordo l'emoció de tenir a les mans finalment l’esplèndida edició de La llanterna de l’arç (jo, jove de poble que molt poques vegades havia estat a Barcelona encara, aconseguint aquell llibre que vaig encarregar, altrament no l’hauria pogut veure mai en una llibreria ni de la Conca de Barberà ni de l’Alt Camp). I després, ja en l’aventura més urbana, vaig poder aconseguir els llibres en anglès molt a la vora de casa, ja que quasi a tocar tenia la llibreria anglesa i la recentment oberta La Central del carrer Mallorca. Perquè Heaney va ser molt ràpidament reconegut, fins i tot entre nosaltres, però no es va començar a traduir amb una certa regularitat fins al cap d’uns quants anys, i això en castellà. En català, encara molt més escadusserament. A banda del llibre esmentat, tenim Llum elèctrica, que es va publicar l’any 2004 en una molt bona traducció de Pauline Ernest i Jaume Subirana. I res més. Quan, de fet, hauríem de poder tenir tota la seva obra traduïda, no ens podem permetre el luxe d’oblidar un poeta d’aquesta magnitud.
S’acostuma a parlar de l’obra gran de Heaney a partir del seu descobriment del llibre The Bog People, de P. V. Glob, que li va proporcionar abundant imatgeria i un cabal metafòric per poder parlar de la terrible situació que vivia part d’Irlanda del Nord. I també del seu primer llibre, amb el poema inicial i el poema final que han esdevingut tal vegada els poemes més coneguts de l’autor irlandès. Fer una relació de tots els llibres és una tasca que excedeix una nota com aquesta. D’entre els seus llibres, potser per l’impacte que em van produir en el seu moment, també per estar relacionats amb moments concrets de la meva vida personal, i finalment perquè la veu poètica de Heaney arriba a llocs que abans no sabíem que es podien descobrir, a expressions que ens glacen la llengua i la ment en un instant en crear un espai totalment nou amb l’ajut d’una combinació de substantius, destaco especialment Wintering Out, Door into the Dark (quins dos bellíssims títols) o Seeing Things, un altre títol que queda gravat ja per sempre, llibre aquest que inclou els quatre impressionants cicles de "Squarings" i els meravellosos sonets de "Glanmore Revisited". A Wintering Out, la plasticitat de com descriure la llengua a través de la mateixa llengua, de l’expressió, arriba a cims com el del poema Anahorish:

Anahorish, soft gradient
Of consonant, vowel-meadow,

After-image of lamps
Swung through the yards
On winter evenings.

Heaney arriba al detall i ens el fa tan present que ens empeny a habitar-lo.

Amb tot, tinc un especial afecte per Door into the Dark, el segon llibre que va publicar. Molt primet, amb la portada clàssica de faber & faber i el dibuix d’una enclusa, que remet directament al poema La forja.

The Forge

All I know is a door into the dark.
Outside, old axles and iron hoops rusting;
Inside, the hammered anvil’s short-pitched ring,
The unpredictable fantail of sparks
Or hiss when a new shoe toughens in water.

Escriure un primer vers d’aquesta senzillesa i que impacti tant és a l’abast de ben pocs poetes. Després segueix com si no passés res, com una descripció i en canvi està passant tot, un món que se’ns obre, una llengua que s’emmotlla al lloc, no s’imposa, perquè les espurnes saltin d’ella mateixa.
No m’atreveixo a fer una traducció improvisada dels poemes. La capacitat evocativa del seu llenguatge i les constants associacions i la precisió que arriba a tenir un punt enigmàtic exigeixen hores i hores d’esforç. I de vegades els resultats no són gens satisfactoris. Davant d’algunes traduccions al castellà moltes vegades em preguntava si tenia una sensació com la que li expressava Auden a Brodsky en preguntar-li per la vàlua de Mandelstam, ja que li semblava un poeta de poca volada. És clar, es perdia bona part de la veu del gran poeta rus en la traducció. I els recursos del poeta quedaven reduïts a una lluentor que s’havia desgastat ja quasi del tot.
A Wintering Out hi ha un altre poema que des de la primera lectura he tingut present en molts moments. De vegades, només necessitava obrir el llibre i llegir-lo un cop i semblava com si saber-se davant del misteri tornés a tenir un sentit, i no poder desentrellar-lo era una no tasca que hauríem de poder conèixer. Perquè en Heaney el misteri, el desconegut, la part irracional possibilita assolir un equilibri en la seva poesia. El poema és La península:

When you have nothing more to say, just drive
For a day all round the peninsula.
The sky is tall as over a runway,
The land without marks so you will not arrive

But pass through, though always skirting landfall [...]

I el final que diu:

And drive back home, still with nothing to say
Except that now you will uncode all the landscapes
By this: things founded clean on their own shapes,
Water and ground in the extremity.


Molts pocs poetes han vist que la seva obra hagi estat reconeguda tant per la crítica especialitzada com pel públic. Heaney era un d’ells. I no tan sols en la seva Irlanda natal sinó arreu. Potser una de les excepcions és a França, però això diu molt més de l’estancament poètic en el país veí que de la qualitat de la poesia de Heaney. Un altre poeta que pertany a aquesta categoria és el suec Tomas Tranströmer. En ambdós casos, dos gegants de la poesia contemporània. Veus que ens acompanyen i, malgrat els paisatges foscos que poblen la seva poesia, ens ajuden, a nosaltres, a poder sortir de la nostra pròpia foscor. Avui una mica més negra. Però els poemes de Seamus Heaney ens continuaran il·luminant encara molt temps. 

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

L'auditori de Görlitz

Des de fa un parell de mesos, es pot trobar el darrer llibre que he publicat, L’auditori de Görlitz, editat conjuntament per Adia i Cafè Central. En Pau Vadell i el Toni Clapés han fet una feina excel·lent, i els agraeixo tot l’esforç que han fet. Cal dir que el llibre existeix gràcies al Toni, va ser ell qui em va convèncer que, d’una petita conferència que havia escrit, en tragués un llibre d’assajos. Aquesta era la primera intenció, però quan estava escrivint el text m’encallava contínuament, m’havia posat molts impediments jo mateix (no havia de ser amb to acadèmic, havia de tenir una unitat). El llibre no avançava, no volia seguir per aquell camí. No va ser fins que vaig fer un petit viatge a Ustroń, i en aquella vall i les muntanyes del voltant tot es va desencallar, la qüestió no eren els impediments, sinó alliberar-me d’aquests. Així que van començar a sorgir idees i fragments i poemes i relacions que s’anaven enfilant les unes amb les altres per tenir una idea general, però …

El vi segellava el teu somni

Sebastiano Grasso (Sicília, 1947)
EL VI SEGELLAVA EL TEU SOMNI
La memòria mata de dia en dia.
La sang, les cicatrius, el foc, les arrels,
els trens, els capricis, centenars de versos
reconstrueixen un Paradís que la memòria
rebutja per inventat, com el mar
de Sicíia que flagel·la Pantelleria, on el vi
segellava el teu somni. Un cop, a Rialto,
l'olor de l'enciam i de la canyella seguia
les teves passes torbades, ara fermes, en ombra
i en l'ombra. La nit devora les pedres del Canal
i les processons de quilles negres i d'or.

Volia dir-t'ho

Traduir a partir d'una tercera llengua (o terceres, ja que en aquest cas concret era a través del polonès i de l'anglès) és una activitat habitualment condemnable pels traductors. És clar, l'opció desitjable seria que el traductor del text que publica (sigui on sigui) tingués coneixement tant de la llengua de sortida com de la llengua d'arribada, sobretot d'aquesta darrera. Ara bé, fins a quin punt podem parlar de fidelitat, d'acostament en el poema que ens ocupa? S'han realitzat directament consultes amb l'autor, evidentment sobre qüestions lingüístiques i culturals, no pas sobre la recepció del text, ja que la visió del propi autor és, tan sols, una de tantes interpretacions que podem extreure del text. Els textos que s'han agafat com a base, a banda de l'original letó, han estat traduïts, aquests sí, directament de l'original. I el resultat segur que no expressa tots els matisos de l'original. Però cap traducció fa això, ja que estem…

Nit després d'un dia dur

Jerzy Jarniewicz sap com capgirar les coses, les situacions, i el llenguatge. I el resultat desemboca en poemes amb una gran força d’evocació. El lector se sent atret per les imatges i per la manera com aconsegueix dur-lo a un moment de sorpresa, com en els tres versos finals.

NIT DESPRÉS D’UN DIA DUR

Comencem enrere: ha estat una nit després d’un dia dur,
així que t’has quedat ben adormida davant de la bandera blanc i negra
i ni tan sols l’himne, aquest himne, no t’ha despertat.
Que tinguis feliços somnis, absenta meva,
perquè de bon matí s’arrombollen al carrer
banderetes, i trossos de cartró,
i pancartes amb eslògans ja mig esborrats.
Eren ultramontans o potser aficionats
al cafè marago? No ho sé, reconec
que he deixat d’entendre els processos històrics
que tenen lloc al meu terreny
i cada cop amb més freqüència recorro al diccionari.
I si s’ha esgotat l’edició? I si ningú no pot llegir
el teu somni davant de la bandera
perquè està escrit amb caràcters xinesos? I si no
hi ha hagut…

Passar llista als miralls

Ivan V. Lalić (1931-1996), poeta serbi, considerat un dels grans poetes contemporanis en la llengua eslava del sud. Tots els seus llibres han rebut una molt favorable acollida. A més de poeta, ha traduït principalment poetes americans.


PASSAR LLISTA ALS MIRALLS

Compta els miralls, compta les finestres tapiades,
els perillosos telons d’aire
on el doble respira confident, amb lentitud
des de temps immemorials.
Al mirall, a la nit,
encén la breu vida groga d’un llumí,
albiraràs l’amenaça en la ferida de la foscor
que es cura ràpidament, sense cicatrius,
i aleshores, sota el palpís
el gel sec del Leteu sense cap esquerda o esperança.

Compta, valora el perill.
Continua la història, algun dia hi haurà
un soroll metàl·lic al fons del mirall
abans de la darrera sortida del doble
en l’instant
abans que la terra del cor del doble s’aturi
dividida pel ganivet de la memòria.
Com una fruita madura.

El silenci del món abans de Bach

Ahir, Jordi Cornudella publicava a Núvol aquest article sobre Bach a partir d'una citació de Cioran. Immediatament, el text m'havia portat la referència d'un poema (i també títol d'un llibre de poemes) de Lars Gustaffson, El silenci del món abans de Bach, que, sembla ser, fou l'element que després reprengué Pere Portabella per a la seva pel·lícula El silenci abans de Bach. I després, no vaig poder resistir la temptació de traduir aquest poema, encara que fos a través d'altres llengües.

EL SILENCI DEL MÓN ABANS DE BACH

Havia d'existir un món abans
de la Sonata en re menor, un món abans de la Partita en la menor,
però quin món?
Una Europa d'enormes espais buits, insonors,
arreu instruments adormits,
on l'Ofrena musical i El clavecí ben temperat
mai no havien recorregut les tecles.
Esglésies aïllades
en què el soprano de la Passió segons Sant Mateu
mai no s'entrellaçava en un amor impossible amb els suaus
moviments de la flauta,
extensos paisatges…

Amants

Marzanna Bogumiła Kielar és una de les poetes més importants de la poesia polonesa contemporània. Tal vegada, una de les poetes més importants d’Europa. Va néixer l’any 1963 i en molt poc temps es va convertir en un fenomen a Polònia. El primer llibre que va publicar, Sacra conversazione, publicat en una editorial molt petita i de províncies, va recollir molts premis. Des d’aleshores, va publicar tres llibres més, fins a l’any 2006, que van seguir rebent premis, tant a Polònia com a l’estranger, com per exemple el premi Kristal de Vilenica o el Hubert Burda Preis. La seva poesia s’ha traduït a més de 20 llengües.          Durant molts anys ha estat en silenci, sense publicar res, i ara, 12 anys després del seu darrer llibre, acaba de publicar un nou recull de poemes, breu, com la majoria dels que ha publicat, però amb una condensació de significats que la torna a situar en l’actualitat d’un tipus de poesia que contrasta molt amb les tendències més en voga en la poesia polonesa. …

Situació de la literatura (i més)

Fa quasi un mes que la poeta Dolors Miquel publicava una carta de denúncia de la situació cultural (i, especialment, literària) a Catalunya. La va publicar al diari Ara, després va circular per Facebook, i segur que en altres pàgines d’internet. Uns dies després, l’escriptora Maria Barbal continuava la denúncia. I ja està, ja s’ha fet una mica de soroll, i aviat ho hem de tapar tot. No tinc constància que després hagi seguit cap altre debat. S’ha anat apagant, apagant, i ja no ha calgut ni bufar la flameta que quedava.
Em sembla alarmant que després d’aquesta carta no hi hagi hagut cap mena de debat, que les persones directament implicades no hi hagin dit res, si no és algun comentari a Facebook, sí, sí, tens molta raó, i tant, però ja sabem que Facebook és un aparador de les pròpies vanitats, i no pas un lloc de debat.
En l’article de Dolors Miquel apareix el fals maquillatge de Barcelona, i aquesta màscara ja del tot grotesca que ens mira tot el temps. Apareix la denúncia de la falta…

Mapes II

Un segon poema del cicles de "Mapes" de Michał Książek.


MAPES II

Els mapes sempre mostren llocs
extremament segurs.

Als seus rius no ens podem enfonsar,
no ens amenacen amb inundacions.

A les carreteres no ens podem perdre,
sempre són buides i senzilles,

i els agafadors dels ponts uneixen forts
diferents fragments de realitat.

Als mapes mai no bufa el vent,
i els arbres i l’herba emanen una flaire de tranquil·litat
de paper.

No plou
perquè si no el món podria quedar tot xop.

Hi domina el silenci
com si hagués passat un àngel.

De vegades penso que estaria bé trencar-lo
i a una escala adient
convertir-se en una figura de la llegenda.

Mapes (i III)

Aquest és el darrer poema del cicle de "Mapes" al llibre de Michał Książek.


MAPES III

Els mapes són tanmateix literatura.
El quart gènere
junt amb l’èpica, la lírica i el drama.

En cap novel·la, poema o comèdia
l’espai no ha estat copsat tan bé
com en un mapa.

Mai no han atrapat el temps
amb les mans al plat,
tal com en els plànols d’una ciutat que ja no existeix.

Observo els mapes quasi com el Creador –
una mica totpoderós, una mica omnipresent.
Així com transcendental.