Passa al contingut principal

Una porta en la foscor. A Seamus Heaney I. M.

Rebo una trucada que m’anuncia la mort de Seamus Heaney. Encara sense creure-m’ho clico per comprovar-ho als diaris en línia. Comencen tots a penjar la notícia. Avui ens ha deixat un dels poetes més grans que ha donat el segle XX, i no podem dir que hagi estat un segle pobre de poesia, sinó tot el contrari. I això, malgrat les terribles desgràcies que han assolat diferents pobles, dues guerres mundials i infinites guerres d’un abast geogràfic més petit, però igualment de cruentes. En aquest segle XX, un segle de terror, també hem tingut l’oportunitat de llegir i sentir poetes que ens retornaven la fe, o les fes, a cadascú la seva.
Seamus Heaney ha estat lligat a la meva vida de lector de poesia, no el puc separar d’altres noms claus que han format el meu món poètic. Començant pels poetes polonesos que Heaney admirava, de fet va ser un dels seus grans valedors en el món anglosaxó, l’altre va ser un altre dels grans de la poesia, Ted Hughes. I seguint amb els poetes que formava una espècie de triumvirat o de quadrumvirat, Czeslaw Milosz, que ja es troba en el primer grup que he esmentat, Joseph Brodsky, Derek Walcott i potser també Tomas Venclova. La perifèria poètica que portava la veu cantant i que s’havia apoderat de la línia principal de la lírica contemporània. Lligat a la meva vida de lector plena d’imatges que són el record de quan tenia o comprava o llegia o recomanava els seus poemes. Recordo l'emoció de tenir a les mans finalment l’esplèndida edició de La llanterna de l’arç (jo, jove de poble que molt poques vegades havia estat a Barcelona encara, aconseguint aquell llibre que vaig encarregar, altrament no l’hauria pogut veure mai en una llibreria ni de la Conca de Barberà ni de l’Alt Camp). I després, ja en l’aventura més urbana, vaig poder aconseguir els llibres en anglès molt a la vora de casa, ja que quasi a tocar tenia la llibreria anglesa i la recentment oberta La Central del carrer Mallorca. Perquè Heaney va ser molt ràpidament reconegut, fins i tot entre nosaltres, però no es va començar a traduir amb una certa regularitat fins al cap d’uns quants anys, i això en castellà. En català, encara molt més escadusserament. A banda del llibre esmentat, tenim Llum elèctrica, que es va publicar l’any 2004 en una molt bona traducció de Pauline Ernest i Jaume Subirana. I res més. Quan, de fet, hauríem de poder tenir tota la seva obra traduïda, no ens podem permetre el luxe d’oblidar un poeta d’aquesta magnitud.
S’acostuma a parlar de l’obra gran de Heaney a partir del seu descobriment del llibre The Bog People, de P. V. Glob, que li va proporcionar abundant imatgeria i un cabal metafòric per poder parlar de la terrible situació que vivia part d’Irlanda del Nord. I també del seu primer llibre, amb el poema inicial i el poema final que han esdevingut tal vegada els poemes més coneguts de l’autor irlandès. Fer una relació de tots els llibres és una tasca que excedeix una nota com aquesta. D’entre els seus llibres, potser per l’impacte que em van produir en el seu moment, també per estar relacionats amb moments concrets de la meva vida personal, i finalment perquè la veu poètica de Heaney arriba a llocs que abans no sabíem que es podien descobrir, a expressions que ens glacen la llengua i la ment en un instant en crear un espai totalment nou amb l’ajut d’una combinació de substantius, destaco especialment Wintering Out, Door into the Dark (quins dos bellíssims títols) o Seeing Things, un altre títol que queda gravat ja per sempre, llibre aquest que inclou els quatre impressionants cicles de "Squarings" i els meravellosos sonets de "Glanmore Revisited". A Wintering Out, la plasticitat de com descriure la llengua a través de la mateixa llengua, de l’expressió, arriba a cims com el del poema Anahorish:

Anahorish, soft gradient
Of consonant, vowel-meadow,

After-image of lamps
Swung through the yards
On winter evenings.

Heaney arriba al detall i ens el fa tan present que ens empeny a habitar-lo.

Amb tot, tinc un especial afecte per Door into the Dark, el segon llibre que va publicar. Molt primet, amb la portada clàssica de faber & faber i el dibuix d’una enclusa, que remet directament al poema La forja.

The Forge

All I know is a door into the dark.
Outside, old axles and iron hoops rusting;
Inside, the hammered anvil’s short-pitched ring,
The unpredictable fantail of sparks
Or hiss when a new shoe toughens in water.

Escriure un primer vers d’aquesta senzillesa i que impacti tant és a l’abast de ben pocs poetes. Després segueix com si no passés res, com una descripció i en canvi està passant tot, un món que se’ns obre, una llengua que s’emmotlla al lloc, no s’imposa, perquè les espurnes saltin d’ella mateixa.
No m’atreveixo a fer una traducció improvisada dels poemes. La capacitat evocativa del seu llenguatge i les constants associacions i la precisió que arriba a tenir un punt enigmàtic exigeixen hores i hores d’esforç. I de vegades els resultats no són gens satisfactoris. Davant d’algunes traduccions al castellà moltes vegades em preguntava si tenia una sensació com la que li expressava Auden a Brodsky en preguntar-li per la vàlua de Mandelstam, ja que li semblava un poeta de poca volada. És clar, es perdia bona part de la veu del gran poeta rus en la traducció. I els recursos del poeta quedaven reduïts a una lluentor que s’havia desgastat ja quasi del tot.
A Wintering Out hi ha un altre poema que des de la primera lectura he tingut present en molts moments. De vegades, només necessitava obrir el llibre i llegir-lo un cop i semblava com si saber-se davant del misteri tornés a tenir un sentit, i no poder desentrellar-lo era una no tasca que hauríem de poder conèixer. Perquè en Heaney el misteri, el desconegut, la part irracional possibilita assolir un equilibri en la seva poesia. El poema és La península:

When you have nothing more to say, just drive
For a day all round the peninsula.
The sky is tall as over a runway,
The land without marks so you will not arrive

But pass through, though always skirting landfall [...]

I el final que diu:

And drive back home, still with nothing to say
Except that now you will uncode all the landscapes
By this: things founded clean on their own shapes,
Water and ground in the extremity.


Molts pocs poetes han vist que la seva obra hagi estat reconeguda tant per la crítica especialitzada com pel públic. Heaney era un d’ells. I no tan sols en la seva Irlanda natal sinó arreu. Potser una de les excepcions és a França, però això diu molt més de l’estancament poètic en el país veí que de la qualitat de la poesia de Heaney. Un altre poeta que pertany a aquesta categoria és el suec Tomas Tranströmer. En ambdós casos, dos gegants de la poesia contemporània. Veus que ens acompanyen i, malgrat els paisatges foscos que poblen la seva poesia, ens ajuden, a nosaltres, a poder sortir de la nostra pròpia foscor. Avui una mica més negra. Però els poemes de Seamus Heaney ens continuaran il·luminant encara molt temps. 

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Donant voltes al Nobel

El darrer premi Nobel de literatura ha tornat a sorprendre, a ferir, a enutjar, a alegrar molts lectors. És molt diferent la recepció que he vist a Catalunya i a tot l’estat espanyol, on l’autora, Svetlana Aleksiévitx, és quasi del tot desconeguda, de la recepció que ha tingut a Polònia, on tots els seus llibres estan traduïts i des de fa temps gaudeix de gran prestigi. Els camins de l’Acadèmia sueca són, tal vegada, els més inescrutables de tots. I no sabem per quins motius trien un autor o un altre. Únicament, podem extraure algunes conclusions, a banda de poder afirmar que l’objectiu no és necessàriament premiar l’autor més reconegut en un moment determinat o el que gaudeix de més prestigi i moltes vegades aposten per autors de gran qualitat però que queden amagats per al gran públic lector, ells fan que puguin surar i que es converteixin, en alguns casos, en escriptors de més referència encara. És el que va passar, per exemple, amb Wisława Szymborska, o amb Herta Müller, dues escr…

Pintura, poesia, assaig

Ja ho sé, un mateix no hauria de fer-se publicitat, però en aquest món cada cop més poblat de llibres, i amb l'amenaça que siguin poc temps a les llibreries, crec que és ben lícit de fer-ho. I encara més quan la meva contribució és tan sols la modesta tasca del traductor. El llibre que acaba d'aparèixer és Naturaleza muerta con brida de l'excel·lent poeta Zbigniew Herbert. No posaré cap qualificatiu al llibre. Només com a tast, un fragment d'una carta atribuïda a Vermeer i que es troba en un dels assaigs del llibre.

"Seguramente te sorprenderá que te escriba, en lugar de ir a tu taller, como tantas veces, antes de que anochezca. La verdad es que no tengo valor, no sé decirte a los ojos lo que de aquí a un momento vas a leer.

Hubiera preferido no escribir esta carta. He abrigado muchas dudas porque no quisiera poner en peligro nuestra larga amistad. Pero, finalmente, me he decidido. Hay cuestiones que son más importantes que lo que nos une, más importantes que Lee…

Nosaltres tres, aquells tres

Encara que hagi traduït força poemes de Szuber, per al blog i per a alguna revista, no es pot esgotar de cap manera la seva obra que ja és força àmplia, malgrat que publiqués el primer llibre quan tenia gairebé 48 anys. La qualitat dels seus poemes l’han convertit en un referent indiscutible de la poesia contemporània. 

NOSALTRES TRES, AQUELLS TRES

En som tres, els uns davant dels altres, riem,
cadascú a la seva manera. El quart, Andrzej,
no el veiem perquè és ell qui fa la foto,
la darrera, ara ho sé, a la casa antiga
del carrer Sienkiewicz.

Romek Biskupski, el meu gurú de les icones
i de Mandelstam, en original, sense cap dubte.
Al sofà, d'esquena a la finestra, en Beksiński.
Jo de perfil, amb pocs cabells blancs encara.

Davant meu i de Romek, tasses de te.
Una Pepsi-Cola i, encara que no es vegi,
una bossa de patates davant del senyor Zdzisław
a qui la gesticulació ajuda a explicar

les proeses arriscades del meu pare en aterrar
en una prada a la zona vora el riu San,
fins al pu…

Una petxina de les vacances

Vaig conèixer Stanka Hrastelj al Festival de Vilenica d’enguany. L’últim dia em va regalar el seu llibre de poemes Senyor, tenim alguna cosa per donar-vos (2009). I el viatge de retorn amb l’avió era com estar en dues esferes, en l’aire i en les profunditats d’aquest gran llibre. Aquest és un dels poemes que conté.

UNA PETXINA DE LES VACANCES

Les notícies tristes són com petxines,
cada any algú en porta de les vacances
i de sobte són per tot arreu.
Canvien les imatges,
canvien el pols dels dies
i l’api obligatori al voltant
vol influir en la nostra relació amb el món;
però, mama, mai res no serà fàcil.
El pa de pessic queda sense tocar
i cessa la llum dels teus ulls.
Ja tenim el vespre aquí, l’ocàs ens esbandirà
del teu pit.

El silenci del món abans de Bach

Ahir, Jordi Cornudella publicava a Núvol aquest article sobre Bach a partir d'una citació de Cioran. Immediatament, el text m'havia portat la referència d'un poema (i també títol d'un llibre de poemes) de Lars Gustaffson, El silenci del món abans de Bach, que, sembla ser, fou l'element que després reprengué Pere Portabella per a la seva pel·lícula El silenci abans de Bach. I després, no vaig poder resistir la temptació de traduir aquest poema, encara que fos a través d'altres llengües.

EL SILENCI DEL MÓN ABANS DE BACH

Havia d'existir un món abans
de la Sonata en re menor, un món abans de la Partita en la menor,
però quin món?
Una Europa d'enormes espais buits, insonors,
arreu instruments adormits,
on l'Ofrena musical i El clavecí ben temperat
mai no havien recorregut les tecles.
Esglésies aïllades
en què el soprano de la Passió segons Sant Mateu
mai no s'entrellaçava en un amor impossible amb els suaus
moviments de la flauta,
extensos paisatges…

Una llista personal

Arribem ja a les acaballes de l'any i tots els mitjans ens emprenyen amb les seves llistes insuportables. Amb les de llibres, assoleixen el deliri absolut, sí, senyor, no heu fotut gens de cas a la literatura durant tot l'any, i ara voleu dir-nos quins són els llibres més importants de l'any. Exceptuant-ne alguna, la majoria em semblen fluixes, molt fluixes, amb uns criteris absolutament mercantilistes. Que lluny que són d'algunes que es veuen en algun mitjà anglosaxó. En algun mitjà en castellà es dignen a posar la llista de poesia, (i) encara. Els catalans potser ho han fet, però jo no ho he sabut veure [1]. Ja he dit anteriorment que hi ha alguna excepció, però només de veure que un llibre com el darrer de Houellebecq, fluix, fluixot, molt fluixot, i amb una bateria de tòpics que ens hauria d'alarmar (en tots els sentits, com a lectors, com a europeus, com a cristians, com a catòlics, com a protestants, com a musulmans, com a jueus, com a ateus...), acapara els …

I la neu, el testimoni

Jarosław Mikołajewski (1960) és poeta i traductor. Ha publicat sis llibres de poemes. Tradueix poesia italiana, tant clàssics antics (Dante, Petrarca) com clàssics contemporanis (Montale, Ungaretti). Actualment, viu a Roma.


I LA NEU, EL TESTIMONI

Des de la finestra del replà és difícil percebre
les cares dels qui van a la feina. Aquestes passes
seques en el lívid fred permeten suposar
la mateixa concentració per a tots: jo sóc,
l'única inconstància és la llum i els graus segons l'estació,
les figures dels núvols i les petjades que deixo a la vorera:
en decorats mòbils sempre em desperto el mateix.

El matí és el moment d'una fidelitat despietada:
l'allarg del costum, la renovació de la promesa.
L'home es fixa el seu horari i no s'ha d'aixecar
tan aviat, però li agrada sentir-se com els altres
als qui l'aspre fred els talla la cara afaitada.

A l'home li sembla que és un nen absort
en el coll del pare que va a la feina, presta orella
en la respiració silenciosa de la …

Llenguatge

Ahir, tot sopant entre excel·lents poetes, Antonio Cabrera va iniciar una conversa sobre la presència dels ocells en l'obra d'Adam Zagajewski. Com en tot sopar distès, la conversa va tenir moltes bifurcacions. "Els ocells canten, i els poetes també" va comentar el poeta polonès. Sí, sembla una evidència. I tanmateix, en l'afirmació tenim tota una enorme tradició poètica. Staff també convida a la reflexió a partir dels ocells, i en el poema també hi ha el pes de la tradició, que ens serveix per transitar per molts camins. En el fons, tot poema és un diàleg amb la tradició poètica. Així tambe com tota traducció.


LLENGUATGE

No cal entendre el cant del rossinyol,
per extasiar-se’n.
No cal entendre el raucar de les granotes,
per embriagar-se’n.
Entenc el llenguatge humà
en què hi ha falses paraules que menteixen.
Si no l’entengués,
seria el més gran poeta.


Contrastos

Ahir va ser un dia de pluja, sense parar. No era una pluja intensa, sinó aquella que va caient i caient, que sempre sentia a dir que era tan bona per a la terra perquè aquesta queda xopa i l'absorbeix (sí, però quanta, si és un no parar). Una pluja que quan vas sense paraigua sembla no molestar gaire, pots no agafar-lo, et penses, i al cap de cinc minuts ja estàs completament amarat. Una pluja d'apocalipsi, també per la llum de tot el dia, que no gosava aparèixer; una pluja final, definitiva, instal·lada en el paisatge per a sempre. Però avui, ja de bon matí, a les 6 resplendeix un sol quasi impossible. Aquí el contrast no és entre la nit i el dia, és entre els moments de canvi climàtic. De vegades, la nit i el dia són una sola línia, una continuïtat; d'altres, en un sol dia pots passar a viure a quatre llocs diferents, perquè el clima canvia tot el que tens al voltant.  En dies com ahir també vaig a peu cap a la universitat. És una mitja horeta que passes entre negrors, …

De música i de viatges

Agafo l'autobús a les 14.00. Quan arribi a Cracòvia, una hora i mitja més tard, ja serà negra nit. Els dies s'escurcen fins a quedar filagarsallats, les hores de sol es poden comptar ja quasi amb els dits d'una mà, la resta de dia, fins al moment que queda tot a les fosques, és un cel gris, amb diverses tonalitats. Potser per això, els colors dels arbres a la carretera són molt més intensos, des del vermell rovell al groc esmorteït i desmenjat, del marró de terra fins a un verd (les gradacions del camuflatge). Un viatge, per petit que sigui, per breu que duri, sempre és una injecció de melancolia. Deixem alguna cosa enrere, uns moments que seguim reproduint en la memòria, però que ja no tornaran més. El viatge és la irreversibilitat del temps.  Quan ens acostem a Cracòvia, els primers llums ja estan encesos. Els perfils es van desemperesint per  emmotllar-se de nou a les nostres mirades. Torno a casa. A casa? Potser ser a casa només significa que de nou ets a la teva estr…