Ves al contingut principal

Una porta en la foscor. A Seamus Heaney I. M.

Rebo una trucada que m’anuncia la mort de Seamus Heaney. Encara sense creure-m’ho clico per comprovar-ho als diaris en línia. Comencen tots a penjar la notícia. Avui ens ha deixat un dels poetes més grans que ha donat el segle XX, i no podem dir que hagi estat un segle pobre de poesia, sinó tot el contrari. I això, malgrat les terribles desgràcies que han assolat diferents pobles, dues guerres mundials i infinites guerres d’un abast geogràfic més petit, però igualment de cruentes. En aquest segle XX, un segle de terror, també hem tingut l’oportunitat de llegir i sentir poetes que ens retornaven la fe, o les fes, a cadascú la seva.
Seamus Heaney ha estat lligat a la meva vida de lector de poesia, no el puc separar d’altres noms claus que han format el meu món poètic. Començant pels poetes polonesos que Heaney admirava, de fet va ser un dels seus grans valedors en el món anglosaxó, l’altre va ser un altre dels grans de la poesia, Ted Hughes. I seguint amb els poetes que formava una espècie de triumvirat o de quadrumvirat, Czeslaw Milosz, que ja es troba en el primer grup que he esmentat, Joseph Brodsky, Derek Walcott i potser també Tomas Venclova. La perifèria poètica que portava la veu cantant i que s’havia apoderat de la línia principal de la lírica contemporània. Lligat a la meva vida de lector plena d’imatges que són el record de quan tenia o comprava o llegia o recomanava els seus poemes. Recordo l'emoció de tenir a les mans finalment l’esplèndida edició de La llanterna de l’arç (jo, jove de poble que molt poques vegades havia estat a Barcelona encara, aconseguint aquell llibre que vaig encarregar, altrament no l’hauria pogut veure mai en una llibreria ni de la Conca de Barberà ni de l’Alt Camp). I després, ja en l’aventura més urbana, vaig poder aconseguir els llibres en anglès molt a la vora de casa, ja que quasi a tocar tenia la llibreria anglesa i la recentment oberta La Central del carrer Mallorca. Perquè Heaney va ser molt ràpidament reconegut, fins i tot entre nosaltres, però no es va començar a traduir amb una certa regularitat fins al cap d’uns quants anys, i això en castellà. En català, encara molt més escadusserament. A banda del llibre esmentat, tenim Llum elèctrica, que es va publicar l’any 2004 en una molt bona traducció de Pauline Ernest i Jaume Subirana. I res més. Quan, de fet, hauríem de poder tenir tota la seva obra traduïda, no ens podem permetre el luxe d’oblidar un poeta d’aquesta magnitud.
S’acostuma a parlar de l’obra gran de Heaney a partir del seu descobriment del llibre The Bog People, de P. V. Glob, que li va proporcionar abundant imatgeria i un cabal metafòric per poder parlar de la terrible situació que vivia part d’Irlanda del Nord. I també del seu primer llibre, amb el poema inicial i el poema final que han esdevingut tal vegada els poemes més coneguts de l’autor irlandès. Fer una relació de tots els llibres és una tasca que excedeix una nota com aquesta. D’entre els seus llibres, potser per l’impacte que em van produir en el seu moment, també per estar relacionats amb moments concrets de la meva vida personal, i finalment perquè la veu poètica de Heaney arriba a llocs que abans no sabíem que es podien descobrir, a expressions que ens glacen la llengua i la ment en un instant en crear un espai totalment nou amb l’ajut d’una combinació de substantius, destaco especialment Wintering Out, Door into the Dark (quins dos bellíssims títols) o Seeing Things, un altre títol que queda gravat ja per sempre, llibre aquest que inclou els quatre impressionants cicles de "Squarings" i els meravellosos sonets de "Glanmore Revisited". A Wintering Out, la plasticitat de com descriure la llengua a través de la mateixa llengua, de l’expressió, arriba a cims com el del poema Anahorish:

Anahorish, soft gradient
Of consonant, vowel-meadow,

After-image of lamps
Swung through the yards
On winter evenings.

Heaney arriba al detall i ens el fa tan present que ens empeny a habitar-lo.

Amb tot, tinc un especial afecte per Door into the Dark, el segon llibre que va publicar. Molt primet, amb la portada clàssica de faber & faber i el dibuix d’una enclusa, que remet directament al poema La forja.

The Forge

All I know is a door into the dark.
Outside, old axles and iron hoops rusting;
Inside, the hammered anvil’s short-pitched ring,
The unpredictable fantail of sparks
Or hiss when a new shoe toughens in water.

Escriure un primer vers d’aquesta senzillesa i que impacti tant és a l’abast de ben pocs poetes. Després segueix com si no passés res, com una descripció i en canvi està passant tot, un món que se’ns obre, una llengua que s’emmotlla al lloc, no s’imposa, perquè les espurnes saltin d’ella mateixa.
No m’atreveixo a fer una traducció improvisada dels poemes. La capacitat evocativa del seu llenguatge i les constants associacions i la precisió que arriba a tenir un punt enigmàtic exigeixen hores i hores d’esforç. I de vegades els resultats no són gens satisfactoris. Davant d’algunes traduccions al castellà moltes vegades em preguntava si tenia una sensació com la que li expressava Auden a Brodsky en preguntar-li per la vàlua de Mandelstam, ja que li semblava un poeta de poca volada. És clar, es perdia bona part de la veu del gran poeta rus en la traducció. I els recursos del poeta quedaven reduïts a una lluentor que s’havia desgastat ja quasi del tot.
A Wintering Out hi ha un altre poema que des de la primera lectura he tingut present en molts moments. De vegades, només necessitava obrir el llibre i llegir-lo un cop i semblava com si saber-se davant del misteri tornés a tenir un sentit, i no poder desentrellar-lo era una no tasca que hauríem de poder conèixer. Perquè en Heaney el misteri, el desconegut, la part irracional possibilita assolir un equilibri en la seva poesia. El poema és La península:

When you have nothing more to say, just drive
For a day all round the peninsula.
The sky is tall as over a runway,
The land without marks so you will not arrive

But pass through, though always skirting landfall [...]

I el final que diu:

And drive back home, still with nothing to say
Except that now you will uncode all the landscapes
By this: things founded clean on their own shapes,
Water and ground in the extremity.


Molts pocs poetes han vist que la seva obra hagi estat reconeguda tant per la crítica especialitzada com pel públic. Heaney era un d’ells. I no tan sols en la seva Irlanda natal sinó arreu. Potser una de les excepcions és a França, però això diu molt més de l’estancament poètic en el país veí que de la qualitat de la poesia de Heaney. Un altre poeta que pertany a aquesta categoria és el suec Tomas Tranströmer. En ambdós casos, dos gegants de la poesia contemporània. Veus que ens acompanyen i, malgrat els paisatges foscos que poblen la seva poesia, ens ajuden, a nosaltres, a poder sortir de la nostra pròpia foscor. Avui una mica més negra. Però els poemes de Seamus Heaney ens continuaran il·luminant encara molt temps. 

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Maneres d'enviar cartes

Gossos silenciosos és el títol del darrer llibre de Roman Honet, que els darrers anys sembla que hagi revifat amb la seva producció poètica, amb un ritme de quasi un llibre per any.
MANERES D’ENVIAR CARTES
el viatge des de la mort es diferencia per la tornada i la manera d’enviar cartes. com si no passessin ni la vida ni el temps, si ha de ser així. la frontera rau en l’espera, a diferenciar les mesures entre traçar un recorregut i posar la darrera paraula: he mort en molts llocs, hauria estat millor si hagués mort només en un, almenys sabries on m’has de plorar. o: me’n vaig, tornaré demà. per tant, si és que ha de ser així, les cartes del viatge tenen un llarg camí, les cartes de la mort mai no s’acaben

Glaçades de maig

Un altre poema del darrer llibre de Marzanna Bogumiła Kielar, que vaig presentar un temps enrere al blog.


GLAÇADES DE MAIG
Una glaçada tardana a la primavera ha fet malbé els capolls plens, ha mossegat els brots dels fruits en els pomers de tronc baix, les groselles roses i vermelles als arbusts.
Ara els hem d’ajudar: s’han de desglaçar lentament, ens diu la memòria. Se’ls ha de donar ombra perquè l’aigua no es mogui massa ràpid, no trenqui els teixits.
Embolcats, s’han de desglaçar a poc a poc, en la foscor, sense aferrar-se gaire a la vida. Els capolls glaçats, llambrejants, han d’aprendre a renèixer instant a instant, i en un instant marcir-se.
Haurem de fer un foc a la vora i fumar-los.
Però la memòria no segueix el camí recte, ho abraça tot com l’heura. Precisament evoca aquelles poques escoles de pintura que existiren a la Xina cap a l’any 960. Els paisatgistes competien aferrissadament, entercs, ferms en un sol tema: pintar de la manera més fidel possible, en un rotlle,
el gebre en una bra…

Nou

Aleš Šteger


NOU

T’han quedat les mans buides i una nou a les mans.
D’entrada, la prems i l’amagues com per obra de màgia,
però després tot et prem i saps que has
de respondre i amb això matar el fetiller per sobreviure.
Dintre de la nou hi ha el fruit, però el fruit no t’interessa,
has de fer servir la solució que és escrita dins de la closca.
El destret és terrible, així que prems el puny buit i la trenques.
La nou calla, els símbols esquerdats romanen impenetrables
i la resposta, d’esfinx; però t’esmunys per l’esquerda cap a dins
i et menges el fruit. Així t’enfonses en l’espai. Així tu esdevens el fruit.
I el fruit esdevé tu. El tu t’aclofa i espera,
que la closca al seu voltant creixi. Com un fetus
s’aclofa i espera i a la nou hi ha cada cop menys llum
i cada cop menys ferides. Lentament el tu pot començar a llegir els sentits
i els sentits són cada cop més sencers.
El tu llegeix en veu alta, i quan arriba quasi al final,
la closca creix i al voltant teu es fa de nit. Atrapat en la…

Psalm XXVII

Poques vegades he tingut l’alegria de poder coincidir amb el veredicte d’un premi de poesia (quan en sé els llibres que hi ha en la llista final). No obstant, amb el Premi de poesia Wisława Szymborska ja és el segon cop. Dels cinc llibres que hi havia, vaig considerar que el que podia tenir més possibilitats era el darrer llibre de Julia Fiedorczuk. Aquesta autora, amb Psalms ha publicat el que és potser el seu millor recull de poemes dins la seva ja considerable producció. És un gran llibre, en què el concepte de psalm es veu transformat i és presentat des d’una perspectiva diferent, moderna, i des d’una visió de la feminitat i de la maternitat. L’únic que em reca una mica és que la llista dels cinc llibres que han arribat a la darrera selecció no acaba de reflectir del tot la qualitat dels llibres publicats que es van publicar l’any anterior. Hauria estat partidari d’una altra selecció, tot mantenint, és clar, aquest llibre de Julia Fiedorczuk.

PSALM XXVII
finals de juliol quan pe…

Amants

Marzanna Bogumiła Kielar és una de les poetes més importants de la poesia polonesa contemporània. Tal vegada, una de les poetes més importants d’Europa. Va néixer l’any 1963 i en molt poc temps es va convertir en un fenomen a Polònia. El primer llibre que va publicar, Sacra conversazione, publicat en una editorial molt petita i de províncies, va recollir molts premis. Des d’aleshores, va publicar tres llibres més, fins a l’any 2006, que van seguir rebent premis, tant a Polònia com a l’estranger, com per exemple el premi Kristal de Vilenica o el Hubert Burda Preis. La seva poesia s’ha traduït a més de 20 llengües.          Durant molts anys ha estat en silenci, sense publicar res, i ara, 12 anys després del seu darrer llibre, acaba de publicar un nou recull de poemes, breu, com la majoria dels que ha publicat, però amb una condensació de significats que la torna a situar en l’actualitat d’un tipus de poesia que contrasta molt amb les tendències més en voga en la poesia polonesa. …

Lliçons de natació

Un altre poema de Wioletta Grzegorzewska.


LLIÇONS DE NATACIÓ
No tenia encara sis anys quan el pare em va donar les primeres lliçons de natació llençant-me de la barca al mig del llac. - Sols els forts aguanten – em va dir quan en vaig emergir amb els llavis lívids i uns anys després ell va morir en aquell mateix llac.
Després de la seva mort, vaig anar a viure a una illa que d’aquí a cinc-cents anys ja no serà al mapa. No puc adormir-me quan hi ha els temporals de setembre. Quan les algues segellen els penya-segats, el vent desenganxa de la terra els camps d’espígol; m’ofego i ressuscito.

Ryszard Krynicki. 3 poemes

Ryszard Krynicki (1943) era el representant de la generació més gran al «Veus paral·leles». És un dels autors més importants de la generació de la Nova Onada, una de les més brillants a la segona meitat del segle XX, potser la més brillant. Agrupava poetes com el mateix Krynicki, Stanisław Barańczak, Adam Zagajewski, Julian Kornhauser, Ewa Lipska (que, de fet, sempre s’havia allunyat del concepte de grup i de generació) i molts altres poetes. Amb l’excepció de Zagajewski, i una mica de Lipska, malauradament els altres poetes són molt poc coneguts en el nostre àmbit (a diferència d’Alemanya o del món anglosaxó, on ocupen una posició important). La poesia de Krynicki sempre m’ha semblat, salvant les diferències, molt propera a la de José Ángel Valente. Són poetes que comencen en una línia de caràcter més social (de fet, en Krynicki, fruit de l’època i de la generació de poetes que formaven part del moment), per anar derivant cap a una poesia molt més intimista, amb una presència de l’a…

Ponentada gran

Abans-d’ahir, Narcís Comadira va fer 70 anys. En Jaume Subirana va enviar als bloggers un enllaç per penjar el vídeo que Josep Porcar ha preparat a partir del poema “Ponentada gran”, que va aparèixer al llibre Usdefruit (1995). No vaig poder-ho fer el diumenge perquè no em vaig connectar quasi a internet, ni tampoc ho havia deixat preparat abans. Però a casa sempre em deien que els aniversaris tenen vuitada. Així que el penjo avui, i li desitjo per molts anys a Narcís Comadira. En la meva experiència de lector, Comadira ha estat un dels poetes importants de la meva tradició, i encara recordo el trasbals que em va provocar especialment el llibre Enigma, de l’any 1985. 
«Ponentada gran», de Narcís Comadira from Veta Visual on Vimeo.

A l'armari de l'àvia

Ja he parlat algun altre cop en aquest blog de Wioletta Grzegorzewska, la seva poètica és del tot personal, combinant molts mons a la vegada en un sol poema, el món dels records, de les sensacions dels records, de la història, de la realitat. Una troballa, com en aquest poema, desferma l'evocació de detalls, de fets. La condensació de significat en cada vers de la seva poesia fa que puguem estirar diversos fils. 

A L’ARMARI DE L’ÀVIA
A les estructures de cotó i de vellut, rastres de sang,  cristalls de sal de llàgrimes no netejades, als colls de randa comprats abans de la guerra a ca una jueva que coneixíem hi ha agulles de pit  de coure, records valuosos. 
Pel forat del pany passa l’escalfor  que enyoren les pipes de gira-sol molt de temps amagades a la butxaca de l’abric.  En corredors excavats pels corcs viuen fetilleres  que taral·legen una cançó de bressol de silenci.
Allí hi ha el cel d’espígol de nens escridassats.

Amples paral·lels / Desembre

Dos poemes d’un llibre de Jerzy Jarniewicz de l’any 2003, inclosos en un llibre de poemes triats de l’autor, amb un pròleg d’un dels millors especialistes de la poesia polonesa contemporània, Piotr Śliwiński, en què afirma que són “poemes gens sentimentals que contenen una enorme consciència de les diferents pèrdues i de les contradiccions que han existit en la consciència moderna, i que a la vegada intenten no doblegar-se completament a aquesta consciència». Sí, la paraula consciència, la repeteix tres cops, i tot i que en el darrer cas, s’hauria pogut solucionar amb un pronom, he preferit mantenir la repetició per expressar aquesta tensió angoixant del text original.


AMPLES PARAL·LELS
A la mateixa latitud El Caire i Nova Orleans. Xafogor. I així tot. Com hi cabrem tots? Algú passa per aquests carrers després i abans que nosaltres. Vull dir alguna cosa, però tu just en aquest moment obres la boca per parlar. Parla. És un món per a les veus humanes. Els àngels canten en cor.




DE…