Passa al contingut principal

Una porta en la foscor. A Seamus Heaney I. M.

Rebo una trucada que m’anuncia la mort de Seamus Heaney. Encara sense creure-m’ho clico per comprovar-ho als diaris en línia. Comencen tots a penjar la notícia. Avui ens ha deixat un dels poetes més grans que ha donat el segle XX, i no podem dir que hagi estat un segle pobre de poesia, sinó tot el contrari. I això, malgrat les terribles desgràcies que han assolat diferents pobles, dues guerres mundials i infinites guerres d’un abast geogràfic més petit, però igualment de cruentes. En aquest segle XX, un segle de terror, també hem tingut l’oportunitat de llegir i sentir poetes que ens retornaven la fe, o les fes, a cadascú la seva.
Seamus Heaney ha estat lligat a la meva vida de lector de poesia, no el puc separar d’altres noms claus que han format el meu món poètic. Començant pels poetes polonesos que Heaney admirava, de fet va ser un dels seus grans valedors en el món anglosaxó, l’altre va ser un altre dels grans de la poesia, Ted Hughes. I seguint amb els poetes que formava una espècie de triumvirat o de quadrumvirat, Czeslaw Milosz, que ja es troba en el primer grup que he esmentat, Joseph Brodsky, Derek Walcott i potser també Tomas Venclova. La perifèria poètica que portava la veu cantant i que s’havia apoderat de la línia principal de la lírica contemporània. Lligat a la meva vida de lector plena d’imatges que són el record de quan tenia o comprava o llegia o recomanava els seus poemes. Recordo l'emoció de tenir a les mans finalment l’esplèndida edició de La llanterna de l’arç (jo, jove de poble que molt poques vegades havia estat a Barcelona encara, aconseguint aquell llibre que vaig encarregar, altrament no l’hauria pogut veure mai en una llibreria ni de la Conca de Barberà ni de l’Alt Camp). I després, ja en l’aventura més urbana, vaig poder aconseguir els llibres en anglès molt a la vora de casa, ja que quasi a tocar tenia la llibreria anglesa i la recentment oberta La Central del carrer Mallorca. Perquè Heaney va ser molt ràpidament reconegut, fins i tot entre nosaltres, però no es va començar a traduir amb una certa regularitat fins al cap d’uns quants anys, i això en castellà. En català, encara molt més escadusserament. A banda del llibre esmentat, tenim Llum elèctrica, que es va publicar l’any 2004 en una molt bona traducció de Pauline Ernest i Jaume Subirana. I res més. Quan, de fet, hauríem de poder tenir tota la seva obra traduïda, no ens podem permetre el luxe d’oblidar un poeta d’aquesta magnitud.
S’acostuma a parlar de l’obra gran de Heaney a partir del seu descobriment del llibre The Bog People, de P. V. Glob, que li va proporcionar abundant imatgeria i un cabal metafòric per poder parlar de la terrible situació que vivia part d’Irlanda del Nord. I també del seu primer llibre, amb el poema inicial i el poema final que han esdevingut tal vegada els poemes més coneguts de l’autor irlandès. Fer una relació de tots els llibres és una tasca que excedeix una nota com aquesta. D’entre els seus llibres, potser per l’impacte que em van produir en el seu moment, també per estar relacionats amb moments concrets de la meva vida personal, i finalment perquè la veu poètica de Heaney arriba a llocs que abans no sabíem que es podien descobrir, a expressions que ens glacen la llengua i la ment en un instant en crear un espai totalment nou amb l’ajut d’una combinació de substantius, destaco especialment Wintering Out, Door into the Dark (quins dos bellíssims títols) o Seeing Things, un altre títol que queda gravat ja per sempre, llibre aquest que inclou els quatre impressionants cicles de "Squarings" i els meravellosos sonets de "Glanmore Revisited". A Wintering Out, la plasticitat de com descriure la llengua a través de la mateixa llengua, de l’expressió, arriba a cims com el del poema Anahorish:

Anahorish, soft gradient
Of consonant, vowel-meadow,

After-image of lamps
Swung through the yards
On winter evenings.

Heaney arriba al detall i ens el fa tan present que ens empeny a habitar-lo.

Amb tot, tinc un especial afecte per Door into the Dark, el segon llibre que va publicar. Molt primet, amb la portada clàssica de faber & faber i el dibuix d’una enclusa, que remet directament al poema La forja.

The Forge

All I know is a door into the dark.
Outside, old axles and iron hoops rusting;
Inside, the hammered anvil’s short-pitched ring,
The unpredictable fantail of sparks
Or hiss when a new shoe toughens in water.

Escriure un primer vers d’aquesta senzillesa i que impacti tant és a l’abast de ben pocs poetes. Després segueix com si no passés res, com una descripció i en canvi està passant tot, un món que se’ns obre, una llengua que s’emmotlla al lloc, no s’imposa, perquè les espurnes saltin d’ella mateixa.
No m’atreveixo a fer una traducció improvisada dels poemes. La capacitat evocativa del seu llenguatge i les constants associacions i la precisió que arriba a tenir un punt enigmàtic exigeixen hores i hores d’esforç. I de vegades els resultats no són gens satisfactoris. Davant d’algunes traduccions al castellà moltes vegades em preguntava si tenia una sensació com la que li expressava Auden a Brodsky en preguntar-li per la vàlua de Mandelstam, ja que li semblava un poeta de poca volada. És clar, es perdia bona part de la veu del gran poeta rus en la traducció. I els recursos del poeta quedaven reduïts a una lluentor que s’havia desgastat ja quasi del tot.
A Wintering Out hi ha un altre poema que des de la primera lectura he tingut present en molts moments. De vegades, només necessitava obrir el llibre i llegir-lo un cop i semblava com si saber-se davant del misteri tornés a tenir un sentit, i no poder desentrellar-lo era una no tasca que hauríem de poder conèixer. Perquè en Heaney el misteri, el desconegut, la part irracional possibilita assolir un equilibri en la seva poesia. El poema és La península:

When you have nothing more to say, just drive
For a day all round the peninsula.
The sky is tall as over a runway,
The land without marks so you will not arrive

But pass through, though always skirting landfall [...]

I el final que diu:

And drive back home, still with nothing to say
Except that now you will uncode all the landscapes
By this: things founded clean on their own shapes,
Water and ground in the extremity.


Molts pocs poetes han vist que la seva obra hagi estat reconeguda tant per la crítica especialitzada com pel públic. Heaney era un d’ells. I no tan sols en la seva Irlanda natal sinó arreu. Potser una de les excepcions és a França, però això diu molt més de l’estancament poètic en el país veí que de la qualitat de la poesia de Heaney. Un altre poeta que pertany a aquesta categoria és el suec Tomas Tranströmer. En ambdós casos, dos gegants de la poesia contemporània. Veus que ens acompanyen i, malgrat els paisatges foscos que poblen la seva poesia, ens ajuden, a nosaltres, a poder sortir de la nostra pròpia foscor. Avui una mica més negra. Però els poemes de Seamus Heaney ens continuaran il·luminant encara molt temps. 

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Nosaltres tres, aquells tres

Encara que hagi traduït força poemes de Szuber, per al blog i per a alguna revista, no es pot esgotar de cap manera la seva obra que ja és força àmplia, malgrat que publiqués el primer llibre quan tenia gairebé 48 anys. La qualitat dels seus poemes l’han convertit en un referent indiscutible de la poesia contemporània. 

NOSALTRES TRES, AQUELLS TRES

En som tres, els uns davant dels altres, riem,
cadascú a la seva manera. El quart, Andrzej,
no el veiem perquè és ell qui fa la foto,
la darrera, ara ho sé, a la casa antiga
del carrer Sienkiewicz.

Romek Biskupski, el meu gurú de les icones
i de Mandelstam, en original, sense cap dubte.
Al sofà, d'esquena a la finestra, en Beksiński.
Jo de perfil, amb pocs cabells blancs encara.

Davant meu i de Romek, tasses de te.
Una Pepsi-Cola i, encara que no es vegi,
una bossa de patates davant del senyor Zdzisław
a qui la gesticulació ajuda a explicar

les proeses arriscades del meu pare en aterrar
en una prada a la zona vora el riu San,
fins al pu…

Glaçades de maig

Un altre poema del darrer llibre de Marzanna Bogumiła Kielar, que vaig presentar un temps enrere al blog.


GLAÇADES DE MAIG
Una glaçada tardana a la primavera ha fet malbé els capolls plens, ha mossegat els brots dels fruits en els pomers de tronc baix, les groselles roses i vermelles als arbusts.
Ara els hem d’ajudar: s’han de desglaçar lentament, ens diu la memòria. Se’ls ha de donar ombra perquè l’aigua no es mogui massa ràpid, no trenqui els teixits.
Embolcats, s’han de desglaçar a poc a poc, en la foscor, sense aferrar-se gaire a la vida. Els capolls glaçats, llambrejants, han d’aprendre a renèixer instant a instant, i en un instant marcir-se.
Haurem de fer un foc a la vora i fumar-los.
Però la memòria no segueix el camí recte, ho abraça tot com l’heura. Precisament evoca aquelles poques escoles de pintura que existiren a la Xina cap a l’any 960. Els paisatgistes competien aferrissadament, entercs, ferms en un sol tema: pintar de la manera més fidel possible, en un rotlle,
el gebre en una bra…

Nou

Aleš Šteger


NOU

T’han quedat les mans buides i una nou a les mans.
D’entrada, la prems i l’amagues com per obra de màgia,
però després tot et prem i saps que has
de respondre i amb això matar el fetiller per sobreviure.
Dintre de la nou hi ha el fruit, però el fruit no t’interessa,
has de fer servir la solució que és escrita dins de la closca.
El destret és terrible, així que prems el puny buit i la trenques.
La nou calla, els símbols esquerdats romanen impenetrables
i la resposta, d’esfinx; però t’esmunys per l’esquerda cap a dins
i et menges el fruit. Així t’enfonses en l’espai. Així tu esdevens el fruit.
I el fruit esdevé tu. El tu t’aclofa i espera,
que la closca al seu voltant creixi. Com un fetus
s’aclofa i espera i a la nou hi ha cada cop menys llum
i cada cop menys ferides. Lentament el tu pot començar a llegir els sentits
i els sentits són cada cop més sencers.
El tu llegeix en veu alta, i quan arriba quasi al final,
la closca creix i al voltant teu es fa de nit. Atrapat en la…

Diàlegs i dates

El temps passa. Una evidència que no caldria ni dir. El temps passa i de nou ens trobem en un punt per on hem passat. Vénen records. I es fa un recompte del que un ha aconseguit o ha deixat d'aconseguir. En literatura, les efemèrides, qualsevol efemèride, ens serveixen sempre per tornar a un autor. Per llegir-lo. És el millor regal que li podem fer. Avui fa 9 anys va morir Czesław Miłosz. Per a mi, una de les figures més importants del segle XX. Sense ell, sense la seva obra, la meva vida hauria estat molt diferent. Potser no m'hauria encaparrat a estudiar polonès, a endinsar-me en una literatura que per a mi, acabat de llicenciar, encara era tota una illa desconeguda. I no hauria anat a viure a Polònia, també per veure que la idea que m'havien format la literatura i la història era molt diferent del que em trobaria. He dedicat a Miłosz uns quants anys, i li dedicaré encara més anys perquè la seva obra no pot ser oblidada. Perquè quan el llegeixo em torna a sorprendre com…

L'auditori de Görlitz

Des de fa un parell de mesos, es pot trobar el darrer llibre que he publicat, L’auditori de Görlitz, editat conjuntament per Adia i Cafè Central. En Pau Vadell i el Toni Clapés han fet una feina excel·lent, i els agraeixo tot l’esforç que han fet. Cal dir que el llibre existeix gràcies al Toni, va ser ell qui em va convèncer que, d’una petita conferència que havia escrit, en tragués un llibre d’assajos. Aquesta era la primera intenció, però quan estava escrivint el text m’encallava contínuament, m’havia posat molts impediments jo mateix (no havia de ser amb to acadèmic, havia de tenir una unitat). El llibre no avançava, no volia seguir per aquell camí. No va ser fins que vaig fer un petit viatge a Ustroń, i en aquella vall i les muntanyes del voltant tot es va desencallar, la qüestió no eren els impediments, sinó alliberar-me d’aquests. Així que van començar a sorgir idees i fragments i poemes i relacions que s’anaven enfilant les unes amb les altres per tenir una idea general, però …

Judit amb el cap d'Holofernes

Antony Dunn va néixer a Londres (1973). Ha publicat dos llibres de poemes en editorials de prestigi com Carcanet.


JUDIT AMB EL CAP D'HOLOFERNES

Judit no pot esperar la invenció de la càmera.
Posa per l'enèsima escultura aquesta setmana,
la dringadissa dels cisells que li provoquen
migranya, i aquella pintura vermella a la catifa
que no la deixa de petja, està perdent molt ràpid
la seva llegendària paciència.

Per altra banda, se sent ximple posant
per escultors i pintors amb les seves reserves
de pintallavis, de perfum i l'acer en una mà
i una gran pinya en l'altra: el cap
d'Holofernes està pudint en una estaca
en els murs orgullosos de la ciutat

mentre que tots els paparazzi dels artistes
bavegen per la carn, al viu i morta,
els documents insistiran a anomenar-la
la Viuda Negra, i els seus lectors, evidentment,
no voldran sentir que Déu hi té res a veure,
sempre segurs de malmetre la perspectiva humana.

Difícil de tenir un posat triomfant quan el triomf
es malinter…

El pas del temps

Llegeixo, lentament, el darrer llibre de Nuno Júdice, A matéria do poema. Els llibres de Júdice són abassegadors, molt sovint penso que tenen massa poemes (aquest en té més de 90) i que, malgrat que hi hagi línies de pensament i de temes que són habituals en tota la producció del gran poeta portuguès, el fet de no ordenar-los en seccions provoca que la lectura es pugui perdre en un intricat laberint. Sembla ser com si Júdice pensés que tots els poemes formen part d’una idea global. Però també el lector té la sensació que apareixen en el llibre en l’ordre que els ha escrit, sense cap modificació. S’han d’estructurar els temes, i aquesta és la tasca que li pertoca al lector i no a l’autor, en aquest cas. Per fer l’itinerari que més li convingui.
D’aquest darrer llibre, un poema concèntric, o laberíntic, en què l’inici i el final es confonen, en què la idea desenvolupada es tanca en si mateixa. Un poema, en el fons, característic de l’escriptura poètica de Nuno Júdice.


EL PAS DEL TEMPS

A le…

Balada para Metka Krašovec (de i per a Tomaž Šalamun)

I avui m’arriba la notícia d’un altre gran poeta que ens deixa. En aquest cas, deixa un buit poètic i personal. Encara que ens vèiem de tant en tant, des que vaig viure a Ljubljana vaig mantenir contacte amb Tomaž Šalamun. La primera vegada, quan el vaig conèixer, va ser durant un sopar, que encara recordo ara, entre diverses llengües, el seu espanyol, el meu eslovè, bon menjar i vi. Després, una visita a casa seva, on em va sorprendre la quantitat de llibres que semblaven trobar el seu lloc no a les prestatgeries sinó al terra, fent piles d’equilibri inversemblant. Més tard, alguna trobada a Cracòvia, una altra visita a Eslovènia. En l'entremig, uns dies al Cosmopoética, compartint escenaris. I correus, sempre plens d’optimisme, de projectes, de nous poemes. Ha estat un poeta tremendament prolífic, però en paraules d’ell mateix, li agradava tant, escriure, i els poemes li demanaven de sortir, així que havia de fer-los cas. I els altres correus, quan traduïa el seu llibre Balada p…

Els tres reis

S'han escrit molts poemes sobre els tres (o quatre?) reis (d'Orient). Jordi Llavina en va fer una petita selecció en aquest article de Núvol. Per aquells dies, i després, quan hi va haver tot aquell xou per tots cantons quant a la cavalcada d'algunes ciutats, llegia un llibre traduït al polonès del poeta lituà Kornelijus Platelis, i em vaig trobar amb uns reis del tot diferents. Crec que no hi ha cap versió tan cruel com aquesta. El tradueixo, del polonès, no pas del lituà, i en l'entremig no puc arribar a saber si s'han perdut moltes coses, o ells ja s'han perdut del tot en aquest deambular seu.


ELS TRES REIS

Enfonsant-se en la neu, erts, portats per estrelles desconegudes
de contenidor en contenidor, carregant deixalles
en bosses de plàstic com un úter on un objecte n'és el fruit,
utilitzant tot el que permet arrencar-se
fora del món, qualsevol cosa que es converteixi
en una sensació de plaer. Cossos com someres asclades.
Vers on els apressa aquesta estra…

Boira i fred

Fa un parell de dies va aparèixer aquest nou article a la revista electrònica La Náusea. En aquell moment, la boira em tenia corprès per uns dies. Ara, amb un cap de setmana que hem estat a -16/-18 graus durant quasi tot el dia, em reafirmo encara molt més en dir que el clima determina bona part de la creació (i no tan sols literària) en aquestes zones d'Europa, que tenen el nom segons cada observador, Europa Central (amb el terme que ha fet fortuna de Mitteleuropa), Europa de l'Est, vés a saber que més. I la determina molt més que no pas en l'Europa del Sud. Per altra banda, que ningú es presti a error, en cap moment concebo el concepte d'Europa Central com un concepte climatològic. Una afirmació que sí va fer Peter Handke, i que després Drago Jančar va respondre en un sensacional assaig. I a partir d'aquell assaig vaig escriure aquest poema, inclòs al cicle “Elegies centreeuropees?”

10

La blava superfície, estesa com uns llençols
massa amples per a les cordes, e…